dilluns, 29 de desembre de 2008

Altres efectes del temporal


Els altres efectes són que els bombers ens hem de guanyar el sou, i de veritat. Arbres caiguts a la carretera i sobre cases, cables d'alta tensió fent espurnes al mig del carrer, gent atrapada amb problemes, accidents de trànsit, ensorraments de cases i d'indústries, i desapareguts (-el meu amic ha sortit a tocar neu amb el cotxe cap a falgars i no ha tornat!)
Això passa, i molt, i a la Garrotxa, encara que sembli mentida. I quan passa en un sol dia es quan les jornades de 24 hores es fan dures de veritat. De totes maneres, et sents molt bé quan algú pot arribar a casa a mitja nit, encara que hagi comportat tallar centenars d'arbres amb neu fins als genolls.
I entre guàrdia i guàrdia, surf! aquests dies el mediterrani ens ha ofrenat graaaaans onades però ens ha putejat amb un vent que no s'aguantava, i destrossava les graaaans onades. Alguna sessió hem fet, però tinc confiança en què demà serà la millor de totes. Bon tamany a la costa brava, i vent de sud. El mar estarà ordenat i ben maco!

divendres, 26 de desembre de 2008

el gran temporal

Serà recordat com el dia que vam haver de sortir de l'aigua per potes, perquè s'estava fent tant gros i tant brut, i la corrent era tant forta que començavem a patir de veritat. Serà recordat pel dia que cap dels espots de la costa brava funcionava, per massa gros. Serà recordat perquè (almenys jo) mai havia vist res semblant, i dubto que torni a passar aviat. Casi s'acaben els colors de l'escala d'alçada del mapa!!

Aqui un parell de fotos fetes a l'Escala. Increïble, ni tan sols es veia on començaven a trencar les onades. Han tallat el passeig les onades saltaven els murs i movien els cotxes!

De totes maneres, al matí sessió de luxe, amb onades com fa molt temps que no es veien. És la primera vegada que em sap greu que creixin les onades mentre estic a l'aigua...

dijous, 25 de desembre de 2008






























Al tanto amb la previsió: passem dels tres metres als 7 metres. Poca broma que si això es compleix serà de les llevantades més besties que hem vist en els últims anys. Ostia cada cop estic més nerviós!! Demà a la nit, quan arribi de menjar els canelons a casa l'àvia Maria, miraré de penjar alguna de les fotos que espero fer.
Per cert, es busquen valents per venir a surfejar, que sembla que tothom s'està acollonint!!

dimarts, 23 de desembre de 2008


Quan ets un friqui del surf i veus això en els mapes de previsió d'onades et poses nerviós. Molt nerviós. Vol dir que s'acosta un temporal d'aquests que fan història, amb onades de fins a quatre i cinc metres. Vol dir que els llocs on no ha trencat en tot l'any trencaran, i tindràs onades increïbles. Vol dir que la corrent serà bestial o sigui que suaràs tinta. En resum, vol dir que durant tres o quatre horetes seràs molt i molt feliç. Si no acabes estampat a les roques, es clar.




Mentre esperem aquesta bestiesa d'onades (la festa comença el dia 25 a la nit) res millor que firmar encara més calendaris. Si senyor! demà al matí els bombers serem al mercat de la Boqueria de Barcelona venent i firmant els pocs calendaris que queden. Sembla mentida que s'estiguin a punt d'acabar. Amb la vergonya que em feia al principi, i ara fins i tot li estic agafant carinyo a la meva horrorosa foto.

Tornant a les coses importants: per anar fent boca del què pot passar divendres, una foto que ha fet un noi de Barcelona de la platja de la barceloneta, el dia 28 de novembre (ara fa un mes). Fixeu-vos en els surfistes de l'esquerra per mesurar aquesta bestiesa d'onada! Pels que diuen "però si al mediterrani no hi ha onades!!"

diumenge, 21 de desembre de 2008

Una mica d'acció!

Dijous ja es va començar a animar la cosa. La venda de calendaris a barcelona va ser tot un xou, i la veritat es que vam triomfar bastant, hi ha un calendari dels bombers penjat a totes les parades de santa llúcia. Però l'animació va arribar divendres. Estava de guàrdia i just anàvem a preparar el sopar de nadal quan ens truca la policia municipal: foc vivenda! Era una mena de casa ocupada, i es va cremar el pis de baix. Hi havia una càrrega de foc (en cristià, matalassos, sofàs i merda mil) que hagues pogut fer un dels incendis més besties on hagi estat, però van tenir la sort que hi havia un tub de l'aigua de PVC a vista, just on va començar el foc, que es va rebentar i ho va controlar molt. De totes maneres vam tenir la nostra dosi d'adrenalina, sobretot al principi. Semblava que fos un pis patera, i anàvem acollonits convençuts que trobariem gent ofegada pel fum. Per sort tot bé, cap ferit i el foc apagat en poca estona, al punt per anar al sopar de nadal. Que va estar molt i molt bé amb els veteranos explicant anècdotes i els joves tirant menjar de punta a punta de la taula.
I ahir sortint de guàrdia altre cop cap a Barcelona. Vist l'èxit del dijous, vam decidir passar el dissabte al portal de l'àngel, i sort que ho vam fer perquè va ser una bogeria. Vam esgotar els calendaris que dúiem al matí, i a la tarda no donàvem l'abast, firmant calendaris fins que ens van agafar agulletes als canells. Vaig quedar acollonit de la resposta de la gent, semblàvem famosos!

I a la nit, mentre la resta estava en una discoteca plena de noies demanant autògrafs, jo estava sopant a la plaça major de Riudaura en el segon Sopar Rural. Va ser molt guapo, amb tio pep inclòs i moltes cançons al voltant del foc fins ben entrada la matinada. Llàstima que avui tenia guàrdia! una mica adormit però amb ganes de treballar. Ínutils fins ara, els diumenges acostumen a ser soporífers, no passa res.

Per cert, una cosa que he trobat avui investigant quan era el solstici d'hivern: era ahir a la nit! bé, de fet ha estat avui a les 12 del matí, per tant la nit més curta de l'any va ser ahir. Curiós, sense saber-ho ho vam celebrar com fa tres mil anys, al voltant del foc, bevent, cantant i ballant. Instint nenadertal o és que a Riudaura som uns heretges? La questió és que va estar de PM!!

dimarts, 16 de desembre de 2008

La marató

Coincidint amb els actes de La Marató de TV3, els bombers de la Generalitat ens vam voler sumar a aquesta iniciativa destinant totes les vendes del calendari durant el cap de setmana per al programa. Els punts de venda van ser La Maquinista i Mataró Park, on ens vam dedicar a firmar calendaris. El resultat: 5.737 euros!! el diumenge a la nit, ben vestits amb l'uniforme del servei, vam anar cap a TV3. Havíem de sortir a les 11:51 segons el programa, però la regidora ja ens va dir que amb aquell paper ens hi podíem mocar si voliem, que ja no servia de res, anaven molt desfassats d'horari. Així doncs, a quarts d'una de la nit vam fer la nostra aparició estelar. Vam sortir amb una mànega pressuritzada amb aire com si mullessim el públic (en vam pentinar a més d'un) i vam pujar a l'escenari. Després de que el sergent de Granollers, responsable de tot el tinglado, fes l'explicació pertinent, les presentadores van agafar el calendari i van demanar qui era gener. Com que no hi era, van demanar qui era febrer. I es clar, tots em van assenyalar. Jo no havia de parlar, però la Raquel Sans i la Lídia Lozano em van agafar per banda i em van fer sortir allà al mig. Em moria de vergonya: els focus, un merder de públic, pensar que t'està veient molta gent.. em vaig posar bastant nerviós i vaig dir unes quantes tonteries fins que de cop ens van fer fora. No vam estar més de tres o quatre minuts, i cap a fora! Un cop darrera el plató ens va venir la Raquel Sans a demanar-nos si es podia fer una foto amb nosaltres. jejeje és curiós això de què un famós et demani per fer-se una foto! Encara estic esperant que el fotògraf de TV3 me l'envii, quan la tingui la penjaré. I apa, cap al parc de Granollers altre cop, i jo cap a Olot, on vaig arribar a les quatre. Em vaig quedar dormint a la furgoneta perquè l'endemà tenia guàrdia.
Va ser un dia llarg més que res perquè anava una mica adormit. I a la tarda la cirereta del pastís: va arribar un periodista de TVOlot per fer-me una entrevista. Ja pots comptar lo que en va sortir, em fa bastant de pànic veure-ho. Suposo que surt aquesta setmana als informatius.

I més actes varis de firma de calendaris!! aquesta setmana: dimecres a la tarda al centre de Sabadell, dijous a la tarda a la plaça Catalunya de Barcelona, dissabte al matí a la plaça major de Vic i dissabte a la tarda a l'Espai Gironès de Salt. I dissabte a la nit festa dels bombers a una discoteca de Granollers el nom de la qual ara mateix no recordo (no sóc ni de discoteques ni de Granollers) però que se suposa que està molt de moda. Jo tinc Sopar Rural a Riudaura i les prioritats són prioritats: anar a una discoteca on tot de noies guapes et tiren els trastos perquè tenen una foto teva mig en boles al menjador de casa, o anar a sopar amb els del teu poble a l'aire lliure en ple desembre, bevent ratafia i ballant lo tio pep?
Jo ho tinc claríssim. Visca lo tio pep!

Per cert el de la foto és en Jaume Font, gran bomber i millor persona. Per mi la millor foto del calendari! Si el veieu feliciteu-lo que aviat serà pare!!!

dijous, 11 de desembre de 2008

Tornada a la feina

Avui primer dia de feina! Ha estat un dia distret perquè m'he trobat vàries sorpreses. La primera es que la meva nova habitació (on tinc la taquilla, moguda per algun element desconegut) són les golfes del parc. La segona és que ens han arribat unes llanternes noves, que van enganxades al casc. Són molt canyeres i hem fet un parell de pràctiques per provar-les, i van molt i molt bé! La tercera és que m'han trucat de Granollers, resulta que els bombers que sortim al calendari anirem a la Marató de TV3. Destinem totes les vendes de diumenge per a la Marató, i ens faran fer algun xou al programa, en hora punta. Estic una mica acollonit... La quarta és que m'han trucat de TV Olot per fer una entrevista, també per lo del calendari. La cinquena és un foc vivenda a Ribes de Freser, he sortit amb l'autoescala! La sisena és que ens han fet tornar perquè no era res. Espero que no n'hi hagin gaires més aquesta nit, perquè estic fet caldo.
I se m'ha girat feina! ahir vaig marxar de la universitat carregat com una mula de llibres i fotocòpies, i no em queda gaire temps per estudiar tota la teca que m'he d'apendre. Per sort no em puc examinar d'una de les assignatures, art medieval, i dic sort perquè és moooooolt espessa. Algun historiador catxondo va agrupar 1200 anys d'història sota el nom "medieval" i es clar, hi ha bastant de tema. De totes maneres aprofitaré els dies freds i tristos per estudiar fort.

Per cert, res a veure (intentant estudiar estic massa pel feisbuc), però tothom que tingui facebook que s'apunti un grup: "jo li dic llom però la meva iaia li diu llumillu". Espectacular de veritat, amb perles com aquesta:
"la mare treu les coses del "descongelador" i de vegades em fa recullir-li les coses de terra perque diu que li fa mal la columna vertical...."

dimarts, 9 de desembre de 2008

A casa!

Últim dia a San José. Trobaré a faltar la calor i la humitat... vaig a menjar una mica d'arròs i frijoles a la soda de la gasolinera davant l'aeroport, per gastar els últims colones i per nostàlgia: va ser on vam menjar el primer casado! Agafo l'avió, unes quantes hores fins a Charlotte. Allà, després de l'habitual interrogatori del funcionari d'aduanes americà (emprenyat perquè volia una adreça i jo li deia que dormiria al terra de l'aeroport) agafo el proper avió, que em deixa a Filadèlfia al punt de mitjanit. Esperant les maletes miro la CNN (tenen pantalles per tot l'aeroport) i alucino, la crisi és bastant grossa als Estats Units. Si més no estan tots acollonits i no parlen d'altre cosa!
Trobo un tros de terra enmoquetat i tranquil en un racó fosc i solitari de l'aeroport, només frequentat per vagabunds, pesats però inofensius. L'endemà a les 8 ja estic despert, i fins i tot m'afaito per fer bona cara: és el meu dia de shopping als USA! Primer pas: llogar un cotxe, un chevrolet nosequè que tira mooolt! Segon pas: conduir a tota llet per las autovies de Phili! Tercer pas: Comprar!!
La primera destinació és una botiga d'escalada i esports de muntanya on he de comprar trastos per un amic meu i trastos per mi. Després de voltar per tot el Downtown amb el mapa enganxat al volant acabo anant a parar a l'altra banda de riu, al barri universitari, i trobo la botiga! Són les 9 i obren a les 10, i no recordava quins trastos li havia de comprar al meu amic. Aparco el cotxe i li demano a una noia que passava si hi ha un cafè internet a prop. "Està una mica lluny, ho necessites gaire estona? anem a esmorzar i et deixo el meu portàtil, hi ha wifi a tot arreu!" Alucino, si que és fàcil tenir una cita amb una americana. La convido a esmorzar i ella em deixa veure el meu correu. Cita ràpida, ella ha d'estudiar pels finals i jo he de comprar compulsivament. La botiga ja està oberta, i estan de rebaixes!!
El seguent objectiu és un centre comercial que esta a mitja hora en cotxe, i on em passo tot el dia comprant encara més compulsivament. És divertit, veure el típic ambient americà de centre comercial. És diumenge i ells hi van a passar el dia. Gent extremadament grassa menjant hamburgueses, negres raperos vestits de raperos i caminant com raperos, un centre de reclutament de l'exèrcit ianqui (on no em volen reclutar encara que jo insisteixo). Una mica com disneylandia, sembla de mentida, com si fos un circ. Tant acostumat a veure-ho per la tele, i quan ho veus et quedes parat de lo ridícul que arriba a ser tot plegat...
Finalment arriba la gran hora: un avió nocturn de 9 hores on l'únic que tinc ganes és d'estirar la butaca i dormir, estic fet caldo! la sorpresa: arribo al meu seient i resulta que la meva butaca està enganxada a la paret dels lavabos. No es pot inclinar, i està totalment vertical. L'avió va ple i no hi ha ni un seient lliure. Em cago amb US airways, amb la família de l'enginyer de boeing que va dissenyar allò, i amb el paio del meu costat, que ronca. Molt.
Arribo a Madrid fet mandonguilles. arribo al matí i el meu vol surt a la tarda, i tenia ganes d'anar a la plaza mayor a fer un bocata calamares, però per sort esta plovent a sac i em quedo a l'aeroport a dormir. Per sort em desperto a temps per agafar l'avió a Barcelona, on m'està esperant la família al complet. Dues hores de cotxe i som a Riudaura.
Ja sóc a casa! si que ha passat ràpid tot plegat...

dissabte, 6 de desembre de 2008

Dues coses curioses

Que em van passar ahir a la nit. Era tard, havia arribat molt tard a San José i vaig estar ronsejant pel hostel, fins que de cop vaig pensar en menjar alguna cosa. Era gairebé mitjanit, i semblava que l'única opció era un supermercat que els de recepció em van dir que estaria obert fins tard. Començo a caminar pels carrers de la perifèria de San José fins que
-1era cosa curiosa:
em trobo un pizza hut. Ostres de conya penso, i a més esta obert. Compraré un tros de pizza d'aquests que ja tenen fets i apa, a dormir. Quan entro al pizza hut m'enduc una sorpresa: sembla més un restaurant pijillo que un pizza hut. I davant meu, just a l'entrada, hi ha un maitre darrera el seu faristol que em pregunta "el señor reservó mesa?" jo flipant, li dic que no, que només vull un tros de pizza barata. "lo siento, el restaurante esta lleno, sin reserva no puedo sentarle en una mesa". Jo alucinant mandarines. És el pizza hut o El Bulli?? Total, que em fan fora.
Continuo caminant fins que arribo al susoditx supermercat
-2ona cosa curiosa:
em trobo amb el 4% de la població que encara no m'havia trobat: els "rabiblancos". Costa Rica té la gran majoria de la població mestissa, però encara hi ha famílies (obviament l'èlit) d'origen completament europeu, i el mantenen casant-se només entre ells (més per questió de calés que per racisme). No n'havia trobat fins llavors, però aquell supermercat estava ubicat a la zona de bars de moda (rollo mig hippi, bohemiocultural, rastes amb pasta) i la gent anava a comprar cerveses i algo de picar al super. Per la manera de vestir i de fer podia haver estat a Munich o a Barcelona o a Londres, amb l'única diferència del parlar 100% costarriqueny. Res a veure amb les típiques discoteques/sales de ball que haviem vist fins llavors, on només sonava salsa i reaggeton i tothom era mestís. Mons apart vivint molt aprop.
Apa records a tothom i fins aviat. En unes hores, Filadèlfia, i dilluns a la tarda, Catalunya!

Tornada a casa

Ja s'acaba... ara mateix estic escrivint des de San José, en un Hostel que només costa 12 dòlars la nit, però és una mansió amb piscina. I internet gratuit. Ja s'han acabat els dies de surf i platja, avui a la tarda he venut la meva planxa! a un preu ridícul però he alucinat de poder-la vendre, estava rebentada, plena de forats i plena d'aigua, que a part de fer-la molt pesada fa que es podreixi el material de dins. Però m'han donat quatre calés, alucinant. Em sembla que era més per caritat que per res més, de la pena que devia fer jo i planxa.
Enrere he deixat en Ramon i l'Steven (amb la promesa d'anar a celebrar el dia de la reina a Utrecht), dos alemanys bojos que ja haviem trobat a Matapalo (un d'ells és el mestre cerveser de la segona cervesera alemanya, Britburger, he après molt de cerveses i de ressaques), el sol i les onades de Dominical. I més enrere encara hi ha en Magí Baselga, el crack de Manresa, les seves princeses, en Little John, la Sophie, la Sarah, l'Albert, en Claudi, en Xabier, l'Elsa, l'Stephanie, l'Italo, en Juan Carlos... i tants d'altres que hem anat trobant pel camí i que trobarem molt a faltar.
Però també trobo a faltar la gent de casa, els amics, la pinya, el fred garrotxí, la universitat i els sopars que han de venir, les aventuretes fent de bomber i les onades del mediterrani. Ostia, potser va sent hora que torni. Com em va dir la Marta el dia del meu aniversari:
Baste vacanze, cap a casa!!

dimarts, 2 de desembre de 2008

Matapalo

Un cop Aconseguim creuar la frontera, cometem un nou error: decidim anar a Matapalo, que és basicament selva inacabable i una platja. Després de mil autocars, quan la carretera és ja similar a un camí de cabres ens toca trobar un colectivo. Son camions o 4x4 que et porten per aquells paratges on no vol anar ningú, i a nosaltres ens toca un xofer que després d'agafar-me confiança m'ha explicat entre altres coses
-Que es vol carregar un parell d'americans per problemes de títols de terres. Però molt en serio ho explicava, m'ha ensenyat la pistola i tot.
-Que es poden fer molts cales amb el narcotràfic, explicant-me amb pèls i senyals unes quantes històries que li havien passat a "amics seus".
-Que les lleis sobre parcs naturals són collonades, que si vull em porta a caçar pumes i jaguars. A mi no em fa gaire ilusió la veritat.



Arribem després de mil penúries a la platja de Matapalo, i fins i tot trobem un lloc on ens donen un llit i un sostre (literalment, res més, ni parets) a canvi de 20 dolars per nit, al costat de la platja. El preu és escandalós, però no hi ha res més, hem hagut de portar tot el menjar (sardines i tonyina en llauna+pa bimbo). Les onades, però són acollonants, tot i que hi ha un munt de pedres i roca que no fan gaire gràcia en marea baixa! No per culpa de les pedres sinó de la meva pròpia taula porto el llavi partit, coses que passen...
Aquella mateixa nit comença a ploure com aquell que és boig, comparable a lo que vam viure a Bocas. No para durant dos dies, i quan intentem marxar el dia seguent ens diuen que els rius estan desbordats i que no es pot passar per enlloc. Un dels rius s'ha emportat dos jeeps que intentaven passar, i en un altre els veins hi han vist nedar un Tauró Toro. Aquests taurons tenen la mania d'entrar als rius, de fet poden viure sempre en aigua dolça. I tenen mala llet, a part de ser grossos. Així que ens hem de quedar un dia més tot i que les onades ja començen a fer pena. El que té de bo estar per aqui és que sense moure't gens veus tucans, boes, micos i mil animals. Just al costat hi ha el parc nacional de Corcovado, un dels parcs amb més biodiversitat del món, i pràcticament estem dins!
Avui al matí, finalment, hem fet una expedició per sortir de la península d'Osa. El pla (l'únic possible) era caminar durant tres hores sota la pluja i vadejar els rius per la platja, on són menys profunds, fins arribar a un lloc on els colectivos ens podíen venir a buscar. I així ho hem fet, després de trobar-nos els dos jeeps i sense trobar (per sort) cap Tauró Toro.
Només ens ha faltat agafar una barca i tres autocars, i aquesta tarda ja estàvem a Dominical per a fer la última sessió de surf! i el més important: fa sol, i molt. Les onades aquí són molt canyeres, trenquen a molt poca profunditat sobre la sorra i surten uns tubs increïbles, famosos per trencar planxes i alguns ossos. Hi ha un bar al davant de la platja on, si portes la teva planxa trencada per la meitat, et regalen una cervesa i la pengen amb el teu nom! De moment està petit, però demà i demà passat ha de créixer el mar. A veure si em quedaré sense planxa a dos dies de marxar!

De Bocas a Costa Rica

L'Albert va marxar i vam quedar els nou que estàvem a la casa de Bocas. L'endemà al matí vam aconseguir que en Rob, l'amo de la casa, ens vingués a buscar. Té un quatre per quatre dels grossos, i no va tenir gaire problema per arribar. La idea era anar al poble amb les maletes i marxar com fos, sigui barca, avió o amb bicicleta. Hi havia un nou swell al pacífic i ens estavem perdent les onades, merda!
Un cop al poble les opcions van quedar molt marcades: anar amb avió. Després d'esperar dues hores tan sols per saber si hi havia un avió per anar a David (que cau més a prop de Costa Rica i era més barat) resulta que l'única persona que ho sabia era la manager de la companyia, i estava a la pista descarregant paquets d'un avió. Això és el carib, i lo de "m'estan estresssandooo" és totalment real, a vegades sembla que acollonin i tot. Total, quan al cap de dos hores arriba la manager tot estressada, ens diu que l'avió de David acaba de marxar, que haviem d'haver arribat abans. Pura Vida. Feia dos hores que érem allà. Així doncs única opció: avió a ciutat de Panamà. L'altre era esperar fins l'endemà, ja que estaven fent una llista d'espera per fer un possible nou avió a David. Sens desfà la companyia ja que les nenes americanes es queden a Bocas, en little John i en Magí es queden per mirar d'anar a David. Quedem les dues belgues, els dos holandesos i jo, empaquetats en un avió de vint passatgers cap a Panamà.
Un cop allà, i encara sota la pluja, ens separem de les belgues, que es queden allà uns dies. Així que en Ramón (si si, holandès 100% ros i cap de formatge, i es diu Ramón) l'Steve i jo ens embarquem en un nou i agradable autobús nocturn cap a la frontera de Costa Rica. Com en anteriors viatges, arribem al cap de vuit hores amb l'esquena en forma de Z i sense tacte a les extremitats. A part dels seients inabatibles per a nans, els roncs d'un home darrera nostre i el plor d'un nen davant nostre fan que no poguem tancar ni un ull en tota la nit, i l'aire condicionat a l'estil de sibèria ens deixa sense veu. Baixem del bus que fem molta por: enrampats de braços i cames, amb ulleres, despentinats i parlant com un fumador de ducados. Tot un panorama que per sort espanta els canvistes pesats de la frontera. Per més penitència, a la cua dels passaports (els han de fitxar entrant i sortint) hi ha dos autocars (unes 2000 persones per lo que em sembla a aquella hora i amb aquell ànim) i un sol funcionari que no treballa gaire motivat. I a més, plou. Ostia quin panorama...

dimecres, 26 de novembre de 2008

Atrapats al paradís

Tot va començar la nit que vam arribar a Almirante, des d'on s'agafa la barca per anar a les illes de Bocas del Toro. Es tracta d'un arxipèlag a la costa del carib, on pots trobar moltíssimes onades trencant sobre esculls de corall, com a indonèsia. Pel camí sens posa tot a tremolar, i quan arribem ens ho expliquen: un terratrèmol de 6'5 graus, amb epicentre just on estàvem. Per més inri, aquella mateixa nit va començar a diluviar, i segons les previsions en tenia per uns quants dies. Agafem la primera barca cap a bocas enmig d'un aiguat, pels pèls ja que a mig camí truquen al conductor perquè torni cap a terra ferma. Per sort ell s'hi nega i arribem a Isla Colón.
Passem dos dies en un hostel inundat, anant amb barca cap a les onades, sense que pari de ploure ni un moment. El mar està bastant encabritat, i surfegem alguna bestia digna de recordar a Carenero, una illa veina. Farts de l'antro inundat on estem, aconseguim contactar amb un amic de l'Italo (el propietari del lloc on estavem a Santa Catalina) que diu que té una casa per llogar. Ens hi porta i ens hi quedem: És una mansió, i només ens cobra 12 dolars per nit! Som deu: l'albert, en Magí i jo, dos holandesos, dues belgues, un canadenc i dues americanes, però tenim lloc de sobres. Una pantalla gegant amb dolby surround i una bona colecció de DVD's també ens ajuden a passar els dies de pluja. I el millor: estem davant d'una de les millors onades de l'illa, i no hem d'agafar més barques. Ens hi hem passat cinc dies i encara hi estarem fins demà. Vaja, espectacular.
Però el més espectacular ens ha arribat avui. L'Albert i jo hem anat al poble, on feia cinc dies que no anàvem, i ens acaben d'explicar que:
-No hi ha barques cap a Changuinola, on l'Albert teòricament havia d'anar per agafar el bus cap a San José.
-Igualment, les carreteres del carib estan totes rebentades per l'aiguat. No es pot anar enlloc, estem bastant en situació d'emergència, es veu. I nosaltres mirant DVD's i surfejant...
-Ahir van començar a sortir avions de la pista que hi ha a l'illa. Són petits, cars i estan saturats però sembla la única opció.
Ara fa un moment hem trobat un panameny amic nostre que havia de tornar a ciutat de Panamà en el seu cotxe. Diu que l'haurà de deixar aqui fins d'aqui uns mesos!! que és el que es trigarà a refer les carreteres. Acollonant. L'Albert, que demà ha de ser a San José de Costa Rica, acaba d'anar a l'aeroport per agafar un vol cap a Panamà, d'on n'agafarà un altre cap a San José. I jo estic aqui, pensant què caram puc fer... atrapat al paradís!

dimecres, 19 de novembre de 2008

Canvi de plans!!

Arribem a Playa Venao. No gaires onades però bé, hi ha un banyet. El problema es que el parell de cabanyes que hi ha allà per dormir (hi ha dues cabanyes i un restaurant cutre, res més en mooooolts quilòmetres) estan plenes. Ostia. Resulta que a la platja hi ha una mena de terrassa amb unes hamaques: total que dormim allà, davant del mar, a l'abast dels mosquits i en unes hamaques que ens deixen l'esquena rebentada. L'endemà al matí el mar encara més plat. Ens fiquem a l'aigua i durant el matí el plat evoluciona cap a platàs. Gestió de crisi: recordem que a la previsió d'internet marcaven onades pel carib. Doncs cagant llets cap al carib! Combinació d'autobusos difícil: i si anem a Panamà City?? Hi ha un autobús que surt a les 8 del vespre i arriba a Bocas del Toro a les 6 del mati! Doncs fet. Agafem el bus que "potser" passava per Venao a les 2, 3, 4 o 5 segons les diverses fonts (acaba passant a un quart de 5, però almenys existeix!) El mateix bus segueix cap a Pedasí i cap a Las Tablas, però a mig camí ens para la policia i resulta que el conductor anava amb el carnet caducat. Espectacular. Intentem convèncer al policia que jo puc portar l'autobús ensenyant-li tots els meus carnets, però el tio el que vol es un suborn. Al final el del bus paga i podem marxar. Llàstima, m'hagues agradat molt portar un autobus per les carreteres plenes de bojos del centre de Panamà. Arribem a Las Tablas i agafem un altre bus per anar a Chitré, i com que ja és la ostia de tard, ens quedem a dormir allà mateix on haviem dormit feia dos dies. Ja som amics de tot l'hotel!
Aquest matí a les 6 agafem el bus cap a Ciutat de Panamà i apa, a voltar pel casc antic, al museu del canal i a dinar pel centre. A la tarda hem anat a veure el canal a la presa de Miraflores: bestial. Sembla impossible, uns vaixells gegants que passen amb un marge de mig metre. Una obra d'enginyeria que val la pena veure. De tornada un taxista enrotllat ens fa un tour pels barris més xungos de Panamà. Aqui hi ha molts problemes de bandes, tirotejos, violència... i no m'estranya, feia bastanta por la veritat. Ara una dutxa a l'estació d'autobusos i anem cap al paradís: Bocas del Toro!! on esperem trobar en Magí, que estava allà de relax perquè li van fer catorze punts a l'orella (es va menjar una roca a Santa Catalina), i en Xabier, que també va marxar cap allà a descansar. El problema es que amb en Xabier vam quedar dilluns per estar-nos una setmana a Venao... Espero que no hi hagi anat perquè si no quin merder!
I el que sobretot esperem trobar, segons la previsió: Onades de 4 metres!!!


dimarts, 18 de novembre de 2008

Em deixava el millor....




Fotos del paradís que hem deixat enrere. Es la vista de la onada des del lloc on ens estàvem, es pot veure uns quants que la surfegen

diumenge, 16 de novembre de 2008

Santa Catalina i Playa Venao

Després de passar quinze dies a Santa Catalina ja era hora de canviar de lloc. No ens podem queixar gens: hem tingut onades cada dia, hem conegut un merder de gent i ens han passat moltes aventures!
Després del meu aniversari van passar uns dies de pluja i vent. ens ficàvem a l'aigua igualment ja que l'onada aguanta en bones condicions tot i el mal temps. Cal dir que l'onada de Santa Catalina ha estat valorada per varis surfistes professionals (entre ells Tom Curren i el mateix Kelly Slater) com una de les 10 millors onades del planeta. És una onada que trenca a mig quilòmetre de la riba, sobre un fons de roca volcànica que a marea baixa és una mica perillós. Una dreta amb tubs alucinants que corre i corre i que no deixa de tenir una paret vertical en tot el recorregut. I que quan no hi ha onades enlloc, aqui n'hi ha. I quant n'hi ha a tot arreu, aqui són més grosses, i aguanta el tamany que vulguis. I com més gran, més perfecte!


Total, que van passar uns dies i va començar a sortir el sol, va anar parant el vent i la cosa es va ficar de luxe. I tot el dia a l'aigua! amb dues excepcions:

- Un viatge d'un dia a l'illa de Coiba per fer submarinisme. Es tracta d'un santuari natural sobretot perquè l'illa és una presó de màxima seguretat! ni hotels ni res, només balenes, dofins, mantes i molts, molts taurons. Anant cap allà ja vam veure dofins saltant, una familia de roncals i el més alucinant: balenes lubartes (humpbacks) saltant! són les típiques que treuen mig cos fora l'aigua i foten una planxa d'esquena. Increible, un bitxo de 50 tonelades. Vaig fer dos inmersions, una al matí i una a la tarda, totalment rodejat de taurons. No m'estranya que els presos no s'escapin! a la foto es veu un dels roncals, molt monos ells.

- Un viatge a l'illa de Cébaco a pescar llagostes. Tot va començar quan vam coneixer uns paios al bar del poble i un d'ells ens va convidar a fer la volta aquesta en barca. Semblava un fanfarró, i resulta que és el terratinent més gros del poble. Acollonant, la gent li feia reverencies i tot. I tal dit tal fet, l'endema ens ve a buscar el seu criat i en barca cap a Cébaco carregats de planxes de surf, canyes de pescar i ulleres de submarinisme. Durant el viatge, i sense treure el tema nosaltres, ens van començar a explicar coses sobre el narcotrafic, amb tants detalls que jo dubto que no hi tinguin res a veure. i un cop a l'illa vam haver de fer un parell de parades perquè el tio havia d'arreglar "uns negocis". Les converses que vam sentir ens van deixar una mica acollonits. Vam tornar havent agafat bones onades, molts coneixements sobre el tràfic de coca i cinc llagostes, però cap peix. El sopar, però, va valdre la pena.


I la resta de dies, surf. Hem estat a casa del futur campió de surf de Panamà, hem surfejat amb el campió junior i un que corria els mundials... gairebé tots els campions que ha tingut Panamà han sortit de Santa Catalina, i no m'extranya. Hem conegut un altre panameny que va viure a Barcelona i parlava català, a mi em va estar a punt d'atropellar una barca i l'Albert va fer varies abraçades carinyoses a les roques de Santa Catalina. En Claudi va marxar el dia 11 per passar un dia a Bocas del Toro (al carib) i tornar a San José, i ens hem quedat l'Albert i jo sols, tot i que la companyia ja torna a augmentar: En Magí, un de Manresa, i en Xabier, un basc de Getaria, que s'han apuntat a viatjar amb nosaltres!


Així que ahir, després de moltes abraçades amb l'Italo i la Sandra (els propietaris de l'hostal) i promeses de tornar, vam agafar l'autobús cap a Soná, després un altre bus cap a Santiago i després un altre cap a Chitré, on som ara. D'aqui una estona agafarem un altre bus cap a las Tablas, un altre a Pedasi i allà ens haurem de buscar la vida per arribar a Playa Venao. Però arribarem, perque avui hem de fer surf peti qui peti!


Nous amics: l'Italo (surfista conegut a tot el Panamà, va ser qui va començar a organitzar els campionats i la federació aqui. Gràcies a ell ja tenim contactes a tot Panamà!), la seva dona Sandra, El seu fill Diego (si guanya una prova més serà el campió panameny), en Juan Carlos (que treballava allà, un crack)






En Magí! anb el mono de la filla de José, l'altre panameny que ha estat a Barcelona









i en Xabi aibalaostia patxi amb les llagostes (també va venir a pescar) els de davant són a la dreta el terratinent i a l'esquerra un dels criats.










i més coses curioses sobre el Panamà:

- Aqui el restaurant té menu, pero de la meita de coses no n'hi ha. O sigui que a menjar el que hi hagi i a callar. El tema de la servicialitat i cordialitat dels cambrers no existeix, sembla que t'estiguin fent un favor, i no t'expliquen mai res. Del pal: "hi ha suc de taronja?" "no" i sen va. mentre sen va: "però hi ha algun altre suc?" "pressec" sense ni girar-se, continua marxant "doncs un de pressec" crides fort. I quan al cap de vint minuts el demanes (ja que no te l'han portat) et diuen que no, que sels hi ha acabat el pressec, també. Espectacular.

- La coca a Santa Catalina: aqui la gent es troba paquets a la platja cada dos per tres. Fa poc es va enfonsar al mar un carregament de 50 tonelades prop de la costa, i les corrents ho porten fins a la platja. Quan vénen americans i en volen comprar no els hi venen per grams, sinó per cullerades (soperes).

- La música: Cançons d'amor de merengue o salsa i Reggaeton (parlant d'amor) TOT EL DIA. Em venen ganes de foradar-me els timpans. És horrible.

I una cosa que molta gent preguntava: com vaig escriure l'anterior escrit si a Santa Catalina no hi ha res d'internet? doncs perquè erem a Soná. Haviem d'anar al banc tant si com no i el dia quatre en Claudi i jo vam fer quatre hores de bus. I vaig escriure la crònica.
I una altra cosa: Ja ha sortit el calendari de Bombers de la Generalitat 2009! esta ple de tios bons i un pobre nano de Riudaura. Compreu-lo que ajudeu a dues bones causes! El podeu veure a www.bombersgranollers.com o a qualsevol llibreria o FNAC de Catalunya. Apa, a comprar. O millor espereu i mel compreu a mi que també en tinc per vendre!
I lo més important: el meu germà, lo molt honorable Pere de les Cabres, és l'hereu de la Garrotxa! i aviat de Catalunya. I si no em creieu espereu que ja ho veureu.





El vídeo aquest el vam fer amb la meva càmera lligada al casc de kitesurf de l'Albert. S'em pot veure surfejant durant un segon i després es pot veure com l'Albert gairebé s'afoga mentre altres surfegen. Vam tenir un problema i quan ens pensavem que engegavem la camara la paràvem, i al revés, o sigui que poca cosa decent ha quedat dels vídeos que vam fer. I mira que hi havia onades espectaculars... ja en farem més!

dimarts, 4 de novembre de 2008

A Panamà i amb un any més


La història comença a Golfito. Finalment trobem l'autobús que surt a les 3, però no arriba a Pavones, ens deixa a mig camí! molt be, ja veurem, de moment agafem l'autobus. arribem fins a un riu que s'ha d'atravessar amb una passera on no hi cap l'autobús, de manera que hi pugem nosaltres i n'agafem un altre a l'altra banda. Aquest és un bus escolar americà dels típics reciclat! bé, no gaire reciclat, de fet no està ni repintat, encara hi posa "school bus". Arribem a Conte (imagineu-vos, un poblatxo) i comença a ploure de veritat. El bus ens deixa al porxo del minisuper local i allà a esperar a veure com podem anar a Pavones. Per sort, trobem un home que està esperant a la família i va cap allà, només hi ha un problema: nosaltres sis (hi ha també una xilena i dos americans) haurem d'anar a la part de darrera d'un pick-up, o sigui al descobert. I està plovent molt! Cap problema, a l'aventura. Arriba la família, pugem i cap a Pavones. Al cap de cinc minuts comença a diluviar com no he vist mai i anem ja totalment xops. El recorregut és una hora i pico per una carretera de terra feta caldo que a trossos sembla un riu, i on anem trobant cada dos per tres cotxes encallats, camions a la cuneta i fins i tot una excavadora enfonsada al fons d'un barranc, que se l'havia endut el riu!
Arribem a Pavones miraculosament, trobem habitació, una cerveseta i a dormir. L'endemà al matí l'espectacle és desolador: la famosa onada és bastant ridícula, l'aigua està plena de fang i fa vent. Terrible...
L'endemà decidim que marxem a Panamà. Hi ha vàries opcions: una volta bastant gran per carretera o en barca una hora i dues hores a cavall per la selva. El problema d'aquesta última és que entrem ilegalment a Panamà i podem tenir problemes greus. Llàstima, haurem d'anar amb cotxe! Trobem un home que ens porta a Golfito altre cop. A mig camí, quan li diem que volem anar a Panamà, ens diu de cop "pero porqué ir a Golfito??" tal dit tal fet, es posa a conduir pel mig de la selva fins que al cap d'una hora sortim al pas fronterer on volíem arribar. Ens havíem estalviat cinc hores d'autobus!
Panamà és alucinant de barat, però molt més cutre que Costa Rica. Es nota que el turisme no ha arribat gaire, està tot bastant deixat. Des del pas fronterer vam agafar uns quants autobusos cada cop més petits i destartalats per anar a David, Santiago i Soná. D'allà a Santa Catalina no sortia res, o sigui que vam seguir el mètode de fer amics fins que vam trobar un pescador de Santa Catalina que tornava cap a casa. I allà ens hem quedat, en un hostel davant de la platja, amb unes onades que prometen (això en teoria és un dels millors llocs del mon pel surf!). Hi ha un parell de restaurants, un parell de botigues i uns quants hotels, poca cosa més, però la gent és maquissima. Ahir, com que era el meu aniversari, vaig convidar a l'Albert i en Claudi a una Peixetada. En majúscules. Ens vam menjar dues llagostes per cap, filets de peix, ceviche... i els del restaurant, quan van saber que era el meu aniversari, ens van convidar a pastis de xocolata. Possiblement el millor àpat que he fet mai! A sobre, el més acollonant: el cosí de la propietària/cuinera/cambrera estava allà de visita, i parlava català! havia estat vint anys vivint a barcelona, i es va estar amb nosaltres fent la sobretaula i explicant historietes de Panamà. I avui estem convidats a una altra peixetada, que farà ell amb el peix que pesqui avui!
Si no fos perquè gairebé no hem vist el sol, això seria la òstia. Pero ja sortirà!
Per cert, a Santa Catalina no hi ha internet, només hi ha un telèfon públic i no funciona sempre. O sigui que aquest blog estarà desert per un parell de setmanetes.
Pura Vida!

La Llagosta d'aniversari. I tots tres nets i afaitats!! s'ha acabat la barba!

divendres, 31 d’octubre de 2008

Intentant arribar a Pavones

El primer autobus el vam agafar ahir de matinada a Mal País. A Costa Rica hi ha una noció especial dels horaris; els autobusos surten mes o menys a una hora però ningú sap dir-te ben bé a quina. Uns diuen les 10, altres les 10:30, altres les 11 i altres (els taxistes) et diuen que no passarà ja que ha caigut un arbre gegant al mig d'un pont i ha fet baixar el pont i estas incomunicat a no ser que agafis el taxi, que tot i ser un ford escort vell i rovellat resulta que pot passar per sobre l'arbre i saltar el pont enfonsat...
Total, que amb una ressaca important després d'una festa de les fortes, agafem l'autobus a les 6 del matí. Dues hores fins al ferri, una hora de ferri, tres hores fins a San José. Allà comprem repelent de mosquits i dinem, ens acomiadem de l'Elsa que se'n va cap al carib i agafem un altre autobus. 7 hores i mitja més tard arribem a Golfito, onze de la nit, on per casualitat trobem una habitació en una casa on per una misèria ens deixen dormir en uns llits més que decents. Perfecte! Avui al matí ens despertem, anem a esmorzar, anem a l'hospital a treure els punts de l'ull de l'Albert i anem a la parada de l'autobus per continuar el nostre periple cap a Pavones. Uns ens han dit que a les 10, altres a les 10:30 i altres a les 11, i els taxistes ens han dit que no existeix cap autobus, així que a dos quarts de deu ens presentem a la parada. Quan són les onze ja començem a sospitar, i demanant a unes 10.000 persones arribem a la conclusió sequent: els busos aqui són privats, i és el conductor qui, sense encomanar-se a ningú ni comentar-ho a ningú, decideix si fa el trajecte o no, o si el fa a mitges, o el que sigui. O sigui que estem aqui pendents de si passa l'autobus de les 3, que sembla que un 82% dels enquestats creuen que passarà, tot i que un 67% d'ells opina que no arribarà a Pavones si no que ens deixarà a uns 5 km. I no hi ha manera de saber-ho del cert. Alucinant.
Per sort el menjar aqui és boníssim, o sigui que potser tot esperant anem a fer una mariscada.
Tot sigui per matar el rato.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

El dia dels bitxos

De bon matí ens desperten monos udoladors, que semblen senglars en zel quan criden, és alucinant. Resulta que tenien una bona festa muntada en un arbre al costat de la nostra habitació, a les 6 del matí. Passem per la cuina a menjar alguna cosa abans d'anar a l'aigua i ens trobem tot el menjar rebentat per la cuina: el vigilant ens explica que hi ha hagut un atac dels mapatxes, i es clar, els nostres kellog's han estat el primer objectiu. Anem a fer surf i ens trobem un iguanot ben gros al mig del camí. Aquest per sort no ens ha atacat. A la tarda segon bany, quan ja s'estava fent fosc va i em pica una medusa a la mà. Hora de sortir, sembla... anant cap a l'alberg pel mig de la selva un grup d'esquirols em comença a tirar llavors de la mida d'una pilota de golf. Vale vale, ja marxo corrent! Al vespre toca menjar sushi, una canadenca s'ho ha currat i n'ha preparat per tothom. Quina sorpresa quan em trobo un insecte pal al plat, de 15 centímetres de llarg, passejant-se tant tranquil sobre el meu sushi. L'hem deixat tot el sopar que es passegés per la taula, era bastant curiós!
Total, qui vol anar en un zoològic podent passar un dia a Santa Teresa!


Bitxos a part, aqui va una foto dels tres barbuts! ens hem promès no afaitar-nos fins el 3 de novembre, i portem així des que vam començar el viatge. La barba comença a cansar perquè és com portar un abric de pells a la cara en ple estiu, estaré bastant content d'afaitar-me. Això ho farem estant a Pavones, ja que demà passat marxem. Autobús fins a San José 9 hores, llavors un altre cap a Golfito 9 hores més, passar la nit allà i l'endemà tres horetes més fins a Pavones, on esperem arribar al mateix moment que les onades. Es tracta d'un punt on només trenquen si el mar és molt gros, a veure si tenim sort ja que es tracta d'una de les millors onades d'esquerra del món. Si l'agafes en un bon dia, pots surfejar uns 800 metres, o sigui un parell de minuts... acabes cansat de cames! Divendres ho sabrem....

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Anar surfejant....


Ja portem uns dies de monotonia! també s'agraeix quant portes temps viatjant. Havíem passat una setmana al Tranquilo Backpackers, on s'estava de conya però hi havia un problema: estava un pel lluny de la playja de Santa Teresa, on les onades trenquen bastant millor. Vam decidir canviar de lloc en un que en teoria estava més a prop, però ens vam trobar amb uns quants problemes: només ens estalviàvem cinc minuts de caminar (dels 15 que fèiem abans), la cuina era bastant patètica i a l'habitació feia moooolta calor. La part positiva era que hi havia un grup de quinze noies que muntaven festes cada nit. Tot i que d'altra banda, si tens ganes de fer surf i et vols despertar a les 6 cada dia, no és el millor ambient! Així que ahir vam tornar cap al Tranquilo, on ja som casi de la familia!

Les onades, d'altra banda, estan molt i molt bé aquests dies. Avui tenien una força bestial, si t'agafava l'espuma t'estaves una estona sota l'aigua. Hem fet dos banys i estem totalment rebentats! Ara anem a menjar una mica de ceviche (que és peix amb llima i no sé què més) i cap a dormir. Que demà també hi ha onades. Com cada dia!!




















Nous amics: l'Elsa i la Caroline, americana i sueca respectivament, que s'han apuntat a viatjar amb nosaltres, i el Cocoa dulce, el nou substitut del colacao!! A l'etiqueta diu que te n'has de posar dues cullerades, però amb mig paquet tot just començes a trencar el blanc de la llet. Com trobo a faltar el colacao...

dilluns, 20 d’octubre de 2008

A ull obert!!

Ahir a la tarda vam tenir una sessió de surf accidentada! L'albert es va clavar la punta de la planxa a l'ull. Una cosa que sembla impossible però va passar. Bé, no ben be a l'ull sinó una mica a sobre, es va obrir la cella i part de la parpella. Anem cap a l'alberg i de casualitat (es que n'hi ha que tenen sort...) ens trobem els nous veins de l'habitació del costat que endevina: són metges i porten una farmaciola que sembla un quirofan ambulant.


Agafem l'Albert i el posem sobre una de les taules del menjador, i apa, pinces, fil, agulla, i a cosir! primer li van treure un tros de fibra que li havia quedat clavada i després li van cosir. I apa, dos dies sense surf! jejeje així ens farà fotos, que gairebé no en tenim quan surfegem.


A part d'això la resta tot bé. Els mosquits m'estan massacrant tot i que dormo amb mosquitera i tot banyat en relec. Comensso (o sento, no troba la c trencada) a pensar que hi ha algo més que mosquits, com ara pusses assessines o aranyes xucladores de sang o algo així.. no és normal! i només em piquen a mi! l'Albert i en Claudi dormen tant tranquils sense mosquitera ni relec i res!

A part dels vampirs, avui canviem d'alberg per anar a un de Santa Teresa perquè les onades són millors, cada cop hi ha onades més grans i volem estar més a prop de la platja, ja que on estem ara no és el millor lloc per surfejar. Ens han recomanat un lloc Que sembla molt guapo, Casa Zen. Sona moooolt hipi però ja veurem, potser val la pena.


Ara només falta veure taurons!!



dissabte, 18 d’octubre de 2008

Cantant sota la pluja!

No podíem fer gaire res mes... des de feia quatre dies que no parava de ploure. Ni un moment. Però ploure vol dir un xàfec constant! Ens vam quedar sense internet i telèfon, i fins i tot es va ensorrar un pont del camí cap a Cóbano, o sigui que estàvem aqui aïllats. Però de cop ahir va sortir el sol, i encara hi és! Les onades, que aquests dies eren dignes d'un temporal bestia de llevant, s'han anat perfilant (lining up com diuen els gringos) i mica a mica ja anem tenint un mar mes decent. Encara hi ha una mica de vent de mar que fa que no sigui perfecte, però tenim esperançes que dilluns canvii la cosa, i disfrutar d'algunes sessions èpiques. Com que no hi ha gaire a explicar, aqui van alguns fets curiosos de Costa Rica en general:

- Bitxos: Hi ha de tot i variat, i et passen pel costat tranquilament. Iguanes gegants, esquirols, aranyes, serps, peixos, crancs...
- Si no trobes parella sempre la pots llogar.







O això es el que vam entendre...







- Costa Rica es el pais dels gossos, estan per tot arreu i sempre tenen gana. A nosaltres no se'ns acosten perquè ens veuen amb mes gana que ells...








- Patriotisme: ells no celebren el dia de la patria, sino el Mes de la Patria (tot el setembre)
- Algunes de les onades d'Hermosa eren, segons els inaquis, "Bonebreakers". Ho vaig entendre al cap d'uns dies quant intentant entubarme el llavi de la onada em va partir la taula en dos. Apa, a comprar-ne una de nova!








- L'heroi nacional de Cosa Rica es Juan Santamaria. I l'Albert es diu Albert Santamaria, això ens ha obert moltes portes!! I el 38è president, que va desmantellar l'exèrcit, era José Figueres Ferrer. Endevineu d'on era... Avui en dia, gràcies a ell, Costa Rica és l'únic país del món sense exèrcit.











- El plat típic: el Casado: Arròs, frijoles, pollastre, plàtan fregit i algo més depenent de la casa. El lloc on es menja: la Soda! és com s'anomenen els restaurants típics, oberts tot el dia i mooooolt barats. Això si: esmorzes, dines i sopes "arroz i frijoles"!
- Es fa de dia a les 6 del matí i de nit a les 6 de la tarda. Al matí a les 6 som a l'aigua, i moltes tardes a les 6 sen's fa fosc a l'aigua! Aquest es en Claudi sortint de negra nit.
El proper dia més aventuretes dels tres bombers aïllats a Playa del Carmen!!

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Playa del Carmen, Malpaís, Península de Nicoya

Després de passar una setmaneta amb els cocodrils, venien uns quants dies de poques onades així que vam decidir canviar de lloc. El nou destí era la península de Nicoya, on ens havien dit que hi ha unes onades espectaculars, a més de ser molt i molt maco. I més tranquil.
Així que dit i fet, vam agafar un autobús fins a Puntarenas, allà vam agafar un petit ferry que ens va portar fins a un "lloc" que bàsicament era una passarela per amarrar el ferry i uns quants autobusos esperant al mig de la selva. D'allà una hora i mitja per camins de terra en autobús drets, perquè no hi havia lloc, anava ple a rebentar. I un cop a Cóbano que és el lloc on arribava l'autobús, n'haviem d'agafar un altre que ens portava fins a Malpaís, però no sortia fins les onze de la nit, i eren les set. Què podiem fer, pagar un taxi? nooooo, massa car! així que vam entrar al bar del poble, molt típic, i ens vam gastar el doble del què ens hagués costat el taxi en cerveses i tequilas. Allà vam coneixer, entre d'altres:

- Una noia de 140 quilos de 29 anys que tenia un fill de 15, un altre de 12 i un de 3, que sortia amb dos homes a la vegada perquè tots dos la mantenien, tot i que només un era el seu veritable amor, a l'altre ja li havia explicat que no l'estimava però l'altre li va dir que "lucharia por su amor", tot i que cap dels dos eren els pares de les criatures. El seu "amor verdadero" era un terratinent amb bigoti igual al de l'anunci de cafè de Juan Valdés! Quan tancava el bar se n'anava de festa tota la nit tota sola. Qui ha dit que els culebrons sudamericans són irreals?!?

- Un exguerriller de la contra nicaragüense borratxo com una cuba que ens explicava historietes de guerra i de com "los españoles habian mejorado la raza", i que no parava de parlar-nos en anglès i demanar-nos si erem canadencs. Sense comentaris.

- Un indi Quepoa que es va fer amic nostre, no enteníem ni una paraula del que ens explicava. Va acabar dormint a terra.

Total, que a les 11 de la nit vam agafar el bus cap a mal país, que bàsicament són hotelets amb un banc i quatre botigues al llarg de la platja, i vam anar cap al Tranquilo Backpackers, un alberg que ens havien recomanat. Quan vam arribar no ens ho podiem creure: el lloc més guapo on he estat mai, és com una casa de fusta plena d'hamaques al mig de la selva, plena de gent maquissima, amb billar, sala de cine, cuina a l'aire lliure, esmorzar gratuit... i és el més barat que hem trobat a Costa Rica! i a sobre, camines 50 metres pel mig de la selva i ja ets a una de les millors platges del pais per surfejar. Acollonant de veritat. Em sembla que ens hi quedarem molt de temps, aqui...

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Playa Hermosa



Diuen que hi ha onades cada dia. Diuen que és molt bonica. Diuen que hi ha cocodrils. Diuen moltes coses, però passar aqui uns dies és descobrir el que et pot arribar a oferir aquest pais.
Vam arribar aqui el segon dia. Ahir vam fer una escapada buscant una onada que es diu la isla, però gairebé no trencava, així que avui hem tornat. Per un turista normal això és un avorriment: es tracta d'una platja amb quatre casetes que lloguen habitacions a peu de sorra i un parell de restaurants cutres, i res més. A més no es recomana banyar-se ja que hi ha corrents fortes i les onades són una bojeria. Però per això ens quedem aqui nosaltres!
Ens despertem cada dia a les 5 del mati i cap a l'aigua. En banyador, ja que a les 5 estas a 28º a fora i 27º a l'aigua. La calma del matí es tradueix en un mar completament pla on cada tant en tant apareixen perfectes les línies de la mar de fons, que trenquen de manera perfecte creant onades de més de dos metres. Parets verticals, molts tubs, l'aigua llisa com un mirall... Un paradís per als surfistes!
L'únic problema és quan estas a l'aigua, amb el somriure inesborrable a la cara, i de cop un tico (un habitant de costa rica per entendrens) crida "anda por ahi el cocodrilo". Llavors el somriure de tothom canvia en una cara seriosa i alerta, tots quiets per no cridar l'atenció, i de cop veus un bitxo que fa bastanta por nedant a uns metres teus, ben feliç. Els atacs no són normals, només un l'any passat, i molt menys mortals, ja que no són com els cocodrils australians. Són cocodrils de riu, i si no els emprenyes no et fan ni cas. Però no fa ni puta gràcia... a més, els ticos estan preocupats perquè l'any que ve celebren una prova del campionat del mon de surf aqui, i només falta que un cocodril mossegui en Kelly Slater!
Cocodrils a part, estem de conya. Arròs i frijoles cada dia, migdiades i surf, molt de surf. Només em faltaria "el naixement de la tragèdia" per acabar de ser feliç!
Aqui una foto amb el cos de bombers de Jacó. Ens els vam trobar pel carrer per casualitat, molt bona gent. Es van guanyar una altra samarreta de bombers de la generalitat!