divendres, 23 d’abril de 2010

cap a casa amb mal de cap

ahir, després de surfejar envoltat de burros, literalment












després de menjar-me un dels típics burritos de "el paso", que s'haurien de dir burrazos














vaig anar a La Buena Vida, com cada vespre, a fer una cervesa i a acomiadar-me de la gent. La cosa va acabar degenerant bastant i hem anat a dormir a les tantíssimes bastant ubriacs tots plegats. I aquest matí ben d'hora a fer l'última surfejada, vendre la taula de surf, fer la maleta i tornada cap a Guayaquil... 14 hores més i seré a casa!






diumenge, 18 d’abril de 2010

Ayampe

Els últims dies a Playas van ser bastant bons. Les onades no eren tan grans com semblava a la previsió, però funcionaven bastant be. L´únic problema és que ha començat la temporada seca, i això vol dir molt de vent cada dia, i vent de mar, que és el pitjor per a surfejar. A part, ja portava gairebé tres setmanes a Playas, o sigui que ja tocava canviar una mica d'aires!

Em van parlar molt bé d'un poblet que es diu Ayampe, a la ruta del sol. És una platja molt sensible, o sigui que encara que no hi hagi swell allà hi ha onades cada dia. Dit i fet, a les sis del dematí última surfejada a Playas, després vaig agafar primer un autobus, després un altre, dues hores d'espera, després un altre on no hi cabia ningú més; jo anava penjat de la porta de davant, l'únic que tenia dins l'autobús eren els dits dels peus! Va ser una hora de camí, i al cap de deu minuts ja tenia els braços cansats d'estar alla penjat com un pernil.... després un últim autobús i vaig arribar a Ayampe ben entrada la nit. Vaig anar directament a un hostal que m'havia recomanat en Daniel, l'americà, que havia estat a Ayampe feia uns mesos. No és que em costés gaire trobar-lo, el poble són dos carrers i quatre cases. Només d'entrar a l'hostal ja vaig veure que m'agradaria: davant del mar, tot fet de fusta i canya de bambú i amb una bona colla de gent allà fent cerveses a les hamaques. Em van convidar a una i apa, fins a les tantes arreglant el món, una gent super maca. Hi ha la mestressa de l'hostal, una alemana surfera de 25 anys que en fa dos que viu aqui, dos hawaiians que estan atravessant sudamèrica amb cotxe i que demà el porten a Guayaquil a embarcar fins a Panamà (no hi ha carretera entre Colòmbia i Panamà, i passar amb cotxe pel sud de Colòmbia és com ultraxungo), un australià amb la seva xicota francesa, dues noies del Quebec i una parella de francesos. Vaja, la típica fauna d'un hostal a sudamèrica.

Les onades a Ayampe no són cap bestiesa, sobretot després d'haver estat a Playas, però ho compensa el bon rotllo que hi ha per aqui, es alucinant. Hi ha bastants estrangers vivint aqui, i tots venen a fer el toc a l'hostal on estic jo. Hi ha quatre gats que surfegen i hi ha onades per tothom, bastant diferent de l'ambient de Montañita. A més, els pocs estrangers i els pocs ecuatorians que hi ha al poble es porten super bé, i tot plegat es com una gran família. A part hi ha la natura, això és guapíssim. És un poble al mig de la selva i esta ple de bitxos voltant per aqui, encara que el bitxo més comú és el burro. És curiós, a Engabao hi havia milions de porcs pel carrer, i cap burro. Aqui hi ha milions de burros i cap porc. I el que és alucinant és el mar, avui al matí he vist una de les coses més benparides que he vist mai: un peix vela caçant! Normalment en qualsevol lloc del pacífic quan estas a l'aigua veus peixos saltant. Això vol dir que hi ha un peix més gros a sota que els està perseguint. A Shark Bay, per exemple, una de les onades de Playas, veies peixos saltant que feien més d'un metre. Jo intentava no imaginar-me el peix que els estava perseguint. Per algo li diuen Shark Bay, no? Doncs avui al matí estava esperant les onades tan tranquil quan de cop començen a saltar peixos al meu voltant, i de cop, just davant meu, surt la vela d'un peix vela que devia fer dos metres ben bons, a tota òstia donant voltes intentant caçar els peixos que anaven saltant. Només han set dos o tres segons, però és de lo més espectacular que he vist mai!

I aqui continuo, esperant que el mar creixi una mica per a disfrutar dels últims dies, però em sembla que no entra res de res abans del dia 23. Què hi farem! Ja toca tornar cap a casa, a treballar. No em fa cap mandra, ara que la primavera ja ha arribat a Catalunya. Ara bé, tindrem onades al mediterrani? Farem un sacrifici a Posidó a veure si ens fa cas. Fins d'aqui ben poc!

dijous, 15 d’abril de 2010

Les onades de Playas

Aqui penjo un video que vam fer un dels últims dies del swell. Les onades no són ni gaire grans ni gaire maques ja que bufava vent de mar bastant fort, però encara es pot veure la qualitat que tenen els pointbreaks en aquest país. El que surfeja és en Daniel, un americà que viu a Playas.

diumenge, 11 d’abril de 2010

Sopant amb l’alcalde

Ahir a la tarda estava surfejant Engabao amb unes onades de la òstia, dos metres passats. Estava tot sol, ja que en Daniel s'havia quedat a l'hotel perquè tenia el peu fet merda. Per cert, resulta que el tio era surfista professional a Califòrnia ara fa uns anys. Ja deia jo que era un crack, fins i tot havia competit amb en Kelly Slater, llegenda viva del surf, quan tots dos eren jovenets (perquè el tio ja té una edat). Es va afartar de viure als estats units i porta uns quants anys viatjant i vivint a sudamèrica, em sembla que encara té calés de quan competia. Total, que estava allà disfrutant quan van arribar dos de Guayaquil que ja tenia vistos. Un és l'Alfredo, un nano de familia de calés que havia estat estudiant (i surfejant) a barcelona. Va ser una sessió de les màgiques, amb onades grans i molt bon rotllo a l'aigua. Vam sortir de l'aigua que ja era fosc, i aquests dos de Guayaquil em van portar fins a l'hotel amb cotxe (engabao esta com a 20 minuts). A mig camí l'Alfredo, que m'estava parlant de lo bons que son els crancs, em convida a sopar amb la seva familia. A part de ser hospitalaris també cal dir que a aquesta gent de calés els hi agrada molt tenir amics europeus, aixo dona molta categoria, no es conya. Així que anem directes a casa seva, una casa de la òstia davant del mar (i era la segona residència) i allà em trobo amb tota la familia que ja estaven parant la taula. Em miro el seu pare i em sonava d'algo... ostia es clar, els cartells electorals! Que fort, el seu pare era l'alcalde de Playas. Es clar, va sortir el tema de que la meva mare era alcaldessa, i ells ben emocionats. Després de menjar un merder i mig de crancs i de petar la xerrada (i es clar, explicar-los la història dels catalans com sempre) vam anar amb l'Alfredo i el seu amic a fer una cervesa pel centre, on vam trobar en gabriel, en gabucho i tota la colla de surfistes locals. Fa gràcia perquè en dues setmanes ja em fa la impressió que porto aqui molts anys, ja conec a tothom i tothom em coneix. Unes quantes cerveses més tard i cap a dormir.

Aquest matí a les 6 en Daniel ja em picava a la porta per anar a surfejar. Hem anat a Engabao altre cop, estava gros i maco, glassy de la òstia! Això si, ben aviat han començat a arribar gent de Guayaquil i a mig matí el pic estava a rebentar de gent. Es lo que té el cap de setmana. Hem tornat cap al migdia, jo tenia pressa perquè avui fèien el barça madrid!! Anem a dinar al restaurant del libanès però no trobavem el canal on ho fèien. Hem dinat ràpid i hem començat a voltar per Playas a veure si trobàvem algun bar on donéssin el partit, però res! Resulta que el feien pel satèl·lit, i aqui ningu en té. Bé, unes noies en un bar ens dèien que elles tenien satèl·lit a casa seva, pero no se per que em sembla que era mentida. Després ens han dit que en un bar en tenien, i que el propietari era català!! He alucinat, hi hem anat però acabava de tancar i el tio havia marxat. Segur que se n'havia anat a veure el partit a casa seva. Demà passaré pel bar a veure si el conec, m'ha fet molta gràcia això de que hi hagi un català a Playas.


Total després de dues hores voltant em sembla que el partit ja s'havia acabat feia estona, tornem a l'hotel. Al davant hi viu un arquitecte, molt bon home, que estava assentat a la fresca i em diu "catalán, no viste el partido?" i jo li dic que no, que no havia trobat lloc on veure'l. I va i el tio em diu que ell tenia satèl·lit a casa seva. "porqué no veníais? Nos hubiéramos tomado unas cervezas!" cagum l'ostia...


Bueno aqui va una foto on surto cap pelat, això és el que tinc al pis de baix de l'hotel: una església d'aquestes xungues evangèliques!! Fa molt de riure, estan sonats aquesta gent, però són bona gent. Almenys no és una discoteca. O potser millor que fos una discoteca, perquè quan comencen a fer càntics fa una mica de por!

divendres, 2 d’abril de 2010

Encara a Playas

Això de playas m'esta agradant, i m'estic habituant a l'Ecuador. Tant que ja faig servir frases com "esta gaban el sanuiche de chancho del pana, del chichaque no doy fe pues". I es que la veritat es que això no és tant cutre com em semblava els primers dies. És una barreja entre ciutat ecuatoriana cutre i platja d'aro als anys 70, però sense turistes estrangers, només gent de Guayaquil. I cada cop la trobo més maca. La gent es super acollidora, com que sóc casi l'únic guiri (hi ha dos americans a part de mi) la gent em tracta super be, i gens pesats, al contrari. T'assentes a sopar en un restaurantillo i al cap de mitja hora estas arreglant el món amb algú, ja sigui els del restaurant o algú que passa pel carrer i li fas gràcia. Avui mateix he estat un parell d'hores parlant amb un libanès que té tres restaurants aqui a Playas. El tio va venir l'any 81, fugint de la guerra civil libanesa, i te una vida interessant per explicar. I com ell n'hi ha uns quants, de personatges!


A més m'he canviat de lloc, i la veritat és que déu n'hi do la diferència. Pago exactament el mateix, 10 dòlars, però a l'habitació d'ara hi puc fer balls de saló, es gegant, i molt mes guapa. Aqui van un parell de fotos per veure la diferència, a l'esquerra la d'abans i a la dreta la d'ara! Resulta que es un hotel que tenen a mig fer, per això es tant barat. El propietari va fer molts calés a estats units, i va començar a construir l'hotel, i també va intentar ser alcalde. S'ho va gastar tot en propaganda electoral, que a l'ecuador vol dir festes amb beure gratis (si si va en serio) però no va guanyar, per poc, i ha hagut de tornar als estats units a recuperar la pasta que es va gastar, i l'hotel a mig construir. Tot això m'ho ha explicat en Daniel, un dels dos americans que viu aqui. Ens hem fet molt colegues, porta vivint aqui més d'un any només pel surf. Es un crack surfejant, i un fart de riure. M'ha estat ensenyant les onades de Las puntas, que és una zona on hi ha 8 point breaks en un parell de quilòmetres, espectacular.


L'altre cosa curiosa que em va passar l'altre dia és que vaig conèixer l'antic propietari de la meva planxa de surf. Estava dinant al restaurant que hi ha davant de l'onada quan el tio es queda mirant la taula i diu, de qui es això? Jo era l'única persona al restaurant a part d'ell o sigui que no era difícil d'endevinar. Resulta que la va deixar a vendre en una botiga de montañita, tirada de preu perquè en té moltes i el tio se'n va a viure a suècia amb la seva xicota. Super simpàtic, és de Guayaquil però sempre surfeja a Montañita, i vam quedar per trobar-nos allà algun cap de setmana, a veure si m'ensenya alguna onada amb menys gringos...


I aqui continuo, a playas, sense gaire idea de marxar d'aqui. Havia quedat amb aquell americà per trobar-nos a Montañita aquest cap de setmana, però tal com estan les onades aqui em sembla que no em moc, i menys aquest cap de setmana, que és setmana santa i els de Guayaquil envairan la costa!

Per cert, algú es fiaria d'un banc amb aquest nom? jo de moment vaig a treure calés aqui, però el primer cop que el vaig veure em pensava que era de conya!

dimarts, 30 de març de 2010

Playas

No, no es que vulgui parlar de platges. Playas és el nom d'una ciutat, que em sembla que realment es diu o es deia General Villamil, però absolutament tothom li diu playas. Vaig arribar aqui després d'unes hores d'autobus, i realment el canvi amb Montañita era bestial. Allò és un poblet a la costa ple de guiris, Playas en canvi era una ciutat típicament equatoriana: lleig, brut i cutre però amb molt d'encant i molt autèntic, i sobretot molt barat. Vaig arribar de fosc, i el primer que vaig fer va ser buscar un hostal. En vaig trobar un al costat de la platja i prop del centre, cutre i lleig però
els amos eren molt bona gent. Després de desfer les maletes i fer una dutxa men vaig anar a sopar al restaurant jalisco. El tio aquell que vaig conèixer a Montañita em va dir que anés al restaurant aquest i demanés per l'amo, en Juan Gutiérrez, que m'explicaria quatre coses de les onades de Playas. Així que arribo al restaurant demano per ell, però encara no hi era. Començo a menjar i arriba, i s'assenta a sopar amb mi. Quin crack, el tio és una enciclopèdia del surf a ecuador, i em va estar explicant totes les onades de Playas. Vam quedar per l'endemà al matí, que m'ensenyaria com arribar a una onada que es diu engabao.

L'endemà a les 7 em presento al restaurant i el tio truca a un amic seu que em porta fins a engabao. És un poblatxo amb tots els carrers aixecats ja que estan construint el clavegueram. Passem el poble i a uns quilòmetres arribem al "port" d'engabao: quatre cases i una platja, a l'extrem de la qual hi ha unes roques. Allà trenca una onada increible, perfecta. Llàstima que el mar no està molt gros, però és igual, és genial, i només hi ha un parell de surfistes!! Al cap d'un parell d'hores apareix en Juan amb la seva xicota, que també surfeja. Som cinc a l'aigua. Al cap de cinc hores sortim, fets caldo pero contents.

I així cada dia, excepte avui diumenge. Perquè? Per culpa de la ressaca. El fill dels amos de l'hostal em va enredar per anar de festa ahir a la nit. Es bon nano, a mi em feia una mica de mandra perquè pensava que la festa aqui seria algo molt cutre. Anem primer a fer una cervesa en uns bars d'aqui al costat, on em faig amic dels del bar i coneixem un brasileny i un peruà que estan aqui treballant, i ens els emportem de festa. El tio ens porta a unes discoteques que hi ha a la platja, tipus carpes, i quedo bastant acollonit de lo guapo que és. No m'esperava això a ecuador. I només en un dels llocs sona reggaeton! Increible! Es un bon festival. Però el de l'hostal va ultra borratxo i mentre jo estic ballant amb unes colombianes guapissimes se'n va a dormir. Jo em quedo de festa fins al final, però es clar, no sé ni com tornar a l'hostal. Davant les discos hi havia una patrulla de la policia, i jo en conya li dic a una de les colombianes que em podrien portar els polis. Ella se'n va a parlar amb ells i resulta que si, que em porten!! Quins cracks! Així que em deixen a la porta de l'hostal me n'adono que està tot tancat i barrat i jo només tinc claus de la meva habitació, i els polis han marxat. I son les cinc del mati. Em poso a cridar però res, tothom dormint com a soques. Per sort, a fora hi ha un cartell amb el numero de telèfon, i els del bar on haviem anat primer encara estant tancant. Em deixen trucar i finalment desperto als de l'hostal. M'expliquen que els seu fill havia arribat feia estona, ultra borratxo.

I així estic, avui ni surf ni res, que no em trobo gaire bé, i guardo energia que aquesta setmana sembla que entren onades de veritat. Records des del racó més cutre d'Ecuador! bé, no tan cutre, aquesta foto és de la plaça de l'església, no és tant lleig...


diumenge, 28 de març de 2010

Montañita

De bon matí em desperto a Santa Elena. Són poc més tard de les 6 i tinc ganes d'arribar ja a Montañita i ficar-me a l'aigua. Arriba l'autobús i esmorzo una cosa que em venen a la parada, em sembla que pure de patates fregit farcit de formatge i carn o algo per l'estil. Saludable, vaja. Una horeta i pico de bus, que em semblen 30 hores, i arribem a Montañita. De bones a primeres, força lleig, ja que mig poble està en obres. M'expliquen que es preparen per sertmana santa, però no ho entenc gaire perquè per setmana santa falta menys d'una setmana i tot allò no ho acaben ni de conya, i menys amb el ritmo latino que porten. Un mes o menys treballa i vint s'ho miren. Dóno una volta pel poble i cada cop m'agrada més, i quan arribo a la platja ja m'agrada del tot. Hi ha un merder de backpackers, sobretot americans, xilens i argentins, i bastant de surfero. El que m'agrada, però, és la onada de la punta. Com el nom indica esta a la punta de la platja, trencant sobre unes roques, i trenca d'allò més be!! Les onades deuen fer cap a uns tres metres, hi ha un swell bastant canyero. El que no m'agrada tant es que hi ha un munt de gent surfejant!

Vaig cagant llets a trobar un hostal a davant de la onada, i em claven una mica pero el lloc es maquissim. Trobo una taula de lloguer i em tiro a l'aigua, i m'hi passo tot el matí. Resultat: tres onades i unes cremades pel sol bestials, m'havia descuidat de posar-me crema! És dificil agafar onades amb tanta gent, i hi ha molts locals que no en deixen ni una, vaja, que pel tema surf es una merda. I és una llàstima perquè l'ambient del poble està molt be! Parlant amb gent m'expliquen que hi ha un lloc que es diu Playas, que es veu que és molt autèntic, i que hi ha unes onades de la òstia, així que decideixo que el dia seguent men vaig cap allà.


El que té de bo Montañita, però, és que hi pots conèixer molta gent. Em faig amic de seguida d'un americà i tres alemanes que són molt bona gent, i ens passem el vespre coneixent bars. L'endemà fem una sessió de surf al matí però el mar ha baixat bastant. Mengem alguna cosa i m'acomiado d'ells, que tinc ganes de veure si és veritat això de playas. Amb l'americà quedem de trobar-nos el proper divendres, arriben uns cosins seus i anirem de festa per montañita, a veure que tal. A les alemanes ja no les veuré, se'n tornen a casa, quina llàstima... dit i fet faig la motxilla, passo pel poble i 1) em compro una taula de surf ben barata però que està de collons, 2) parlant amb un tio faig un contacte de collons a Playas, ja ho explicaré al seguent capítol, i 3) em vaig a tallar els cabells. Vull dir tallar tallar. Rapat a l'1. La perruquera es pensava que era boig. Però m'agrada bastant, s'hi va més fresc...


I finalment a l'autobús! Bé, tres autobusos, però en dues hores i mitja em plantaré a Playas. Suposo...

Curiositats d’Ecuador

Us sona això de la foto? Però no us quadren les lletres no? Es clar, no és l'escut del barça. Bueno, si, és el del barsa. El Barcelona Sporting Club de Guayaquil, un dels millors equips de la lliga equatoriana. Ja pots comptar, per aqui hi ha molta afició, tenen l'escut pintat per tot arreu, la gent se'l pinta a la paret de casa! Com no podia ser d'altra manera, el van fundar uns catalans. Segons la pàgina web del club, "catalanes de origen español". Em va fer gràcia. Fins i tot l'entrenador es diu Llop. Deu ser descendent de catalanes de origen español. El trist, però, que així com al barça li diuen els culés, als del BSC els diuen "los toreros". Sense comentaris.


L'altra cosa catxonda: això, que de lluny quan el sentia arribar semblava una discoteca ambulant, amb salsa (no podia ser res més) sonant a tota castanya, es tracta del camió de les escombraries! Porten música perquè te n'enteris i surtis a tirar les escombraries al camió, que aqui no hi ha contenidors. A part, els escombriaires van bramant "BASURAAAA!!" casi més fort que la música. Es podrien dedicar a l'opera, quines veus!!

dimecres, 24 de març de 2010

Ecuador, capítol 1: Olot-Riudaura-Girona-Barcelona-Madrid-Quito-Guayaquil-Santa Helena

Doncs finalment havia arribat el dia 22. Quin merder, i la maleta encara per fer. Vaig de bon matí a la piscina, després cap a l’institut de seguretat pública de Catalunya a què em facin l’entrevista per poder ser formador, després a dinar amb en Jaume Font, després a sant pere màrtir a fer la maleta, després a casa els meus pares a Riudaura a recollir quatre coses que em faltaven i deixar la furgo, després amb el meu germà cap a Girona i després amb tren fins a Barcelona. Uff. Per sort allà m’esperaven els meus tiets i la meva àvia per sopar, que feia temps que no els veia i els trobava a faltar.

A les 6 del dia 23, o sigui avui, enfilo passejant el passeig de gràcia (quina gràcia, ben buit a aquesta hora) fins a agafar l’aerobus. Cinc eurillos et claven, com si els vols fossin barats! A la nova T1 m’escorcollen, per variar, i embarco cap a Madrid amb el pont aeri ple d’empresaris adormits. Un cop a Madrid canvio d’avió i el paisatge canvia: el 99% del passatge són equatorians que tornen al seu pais de vacances, i porten una festa a sobre impressionant. Al cap de dues hores els de darrera meu, els del meu costat i els de davant, que són diferents grups però em sembla que es coneixen d’algo, ja van torrats com a cubes. I això que són famílies amb mainada. Però porten un gat a sobre impressionant. Entre nens plorant i ells fent merder ja m’estava pensant de saltar per la porta d’emergència, però al cap d’una estona comencen a parlar amb mi i la veritat es que són super bona gent. I al cap d’una estona de parlar una de les dones se m’ofereix a portar-me fins a mig camí de Montañita, i jo ben content perquè Guayaquil la veritat es que es una mica perillós. Arribem a l’aeroport de Quito i la festa continua mentre esperem el vol de Guayaquil. Un cop aterrats allà, i ja menys borratxos (ells, jo no he begut res) anem a buscar les maletes, i jo ja com si fos un més de la família. Tots cridant, rient, esperant les maletes gairebé una hora (m’expliquen que els operaris de l’aeroport les estaven “revisant”, a veure si hi havia alguna cosa de valor!!) per cert, aquella senyora em portava a canvi d’ajudar-la amb les maletes: 8 maletes GEGANTS!! quan ja ho tenim tot sortim i jo alucino. A la zona d’arribades, per on surt la gent, hi ha com a mínim un milió de persones esperant els de l’avió. Crec que a cada passatger l’esperaven uns mil familiars. I mentre la senyora abraça els seus mil familiars i plora i s’emociona, un tio que estava per allà li ha estirat la bossa del portàtil, i ja tenim el pollastre muntat. Al final el tio s’ha escapat amb el portàtil, impossible trobar-lo amb el merder de gent que hi havia. Total, anem cap a fora amb els seus mil familiars i em fan pujar a una furgoneta amb cinc-cents dels familiars, com sardines. A més, el xofer, que es el tiet del cosí de la padrina o algo aixi, va molt a poc a poc i triguem la òstia a arribar. Però és divertit, són molt bona gent aquests equatorians. Tothom té familiars treballant a Europa! L’únic que em sobra és el que més vaig patir a Panamà i Costa Rica: el puto reggaeton! Deu meu, a tant com donava la ràdio i sense parar ni un moment!!

Al final arribem a Santa Helena. Deixem a tota la família en una casa i el xofer (el tiet del cosí de la padrina) em porta fins a l’estació d’autobusos. O això em pensava quan em deia “vamos a ver si hay un auto que lo lleva”, perquè realment es para al carrer que va cap a Montañita i es posa a parlar amb els cotxes que passen, a veure si algú em porta. Es veu que es normal això. Com que no passa gaire ningú (són les dotze de la nit i porto 24 hores despert), al final me’n vaig a dormir en un hostal que hi ha al carrer mateix, per cinc dòlars, on soc ara mateix. Cosa curiosa, això és com Panamà, no tenen moneda, van amb dòlar$!! Demà al matí es veu que hi ha ple de busos, així que m’aixecaré d’hora i cap a surfejar, a veure què tal es porta el pacífic!