dijous, 1 de setembre del 2011

Surf's up in NYC!

Si si, qui ho havia de dir, una competició de surf a la ciutat de Nova York... Al final aquesta és l'única prova que he fet, ja que van suspendre el triatló i la natació se'm solapava amb el surf, a part de que la piscina estava al Lehman college del bronx, o sigui a rependre pel sac de brooklyn. Hora i mitja amb tren o més. Total, que la competició ha portat sorpreses agradables! com ara quedar classificat per les semifinals com a primer del meu grup. No perquè sigui gaire bo, però he tingut molta sort amb les onades. Ara bé, en el pas a finals ja ha estat més xungu... l'ambient, però, ha estat guapíssim, molt i molt bon rotllo. Ple d'australians, algun brasileny despistat, i dos catalans deixant el pavelló ben alt, en Joan Aurora i jo!! En Joan també a arribat a semis, un crack. Els surfistes de la costa brava donant la talla! El millor de la competició, però, l'afició catalana animant a sac. Molts companys ens han vingut a veure aprofitant per fer un dia de platja i surf, que amb la calor que feia es posava prou bé. L'única nota negativa són les onades, no hi havia gaire tamany i costava que entrés alguna cosa decent, ja que gairebé totes tancaven. A més, cap al migdia ha entrat la marinada i ho ha espatllat bastant, les semifinals han estat bastant cutres. En teoria hi ha una prova del campionat del món de surf que comença divendres aqui mateix a long beach, no se si podran fer gaire cosa, serà una mica patètic em sembla... Penjaré fotos de la competició quan me les passin en Sire o en Quim, fotògrafs oficials jejeje!

A la tornada de la platja m'he anat a tallar els cabells en una perruqueria del barri. Això si que ha estat una aventura, començant per trobar-la. Quan finalment hi he arribat, obro la porta i em trobo tots els perruquers i tots els clients mirant-me amb uns ulls que n'estic bastant segur que jo era el primer blanc que havia creuat mai aquella porta. Segur. Perruqueria afro 200%, molt i molt autèntic el lloc. Demano per tallar-me els cabells amb tisora (al tanto que aqui a la mínima et rapen al zero!) i em fan esperar un bon rato. La òstia quina paciència, no he vist mai ningú tallant cabells tan a poc a poc. Quan finalment em toca a mi, em fan seure i lo primer que fa el perruquer és demanar-me què hi faig allà. Alucinen quan els explico que tenim un apartament aqui al barri. Per quan m'ha acabat de tallar els cabells ja sóc amic de tota la perruqueria! Realment és un barri que fa té mala fama, però la fama a vegades té poc a veure amb la realitat. Aqui m'ho expliquen: si no busques merders no trobes merders. Ara bé, no passegis borratxo de matinada parlant per l'iphone, perquè arribaràs a casa sense iphone i sense sabates... jo fins ara només he conegut que bona gent. Té el seu encant Bed-Stuy...

I ara cap a manhattan a sopar, i lo que vingui...

D'estreno! nova càmera i nou pentinat

dimarts, 30 d’agost del 2011

Seqüeles de l'huracà i seqüeles de l'inauguració

 
De les primeres, poques. D'aqui una hora baixo cap a la platja a la zona de Rockaway, i suposo que allà serà pitjor, però a Bedford-Stuyvesant, el barri de Brooklyn on som, res de res. Un arbre caigut, que haguem vist.






A qui no li agradi, que se la piqui amb dos pedres
De les segones, moltes. Sembla que s'ha desfermat una mica de tempesta mediàtica amb els vídeos de la inauguració dels jocs on els bombers i policies espanyols ens insulten. Ja va bé, que quedin en evidència! Va ser bastant patètic, arribant-nos a dir "hijosdeputa", i això davant de bombers i policies de tot el món. Van quedar retratats. Aquest blog també té seqüeles, ja que els del diari ARA han penjat l'enllaç aqui a la seva notícia, i a jutjar pels comentaris sembla que el llegeix força gent. Una putada, perquè en lloc de comentaris al blog el que la gent fa és fer un debat catalunya-espanya, i casi que no cal... qui vulgui debatre que se'n vagi al banda ampla. Com dirien els de la segona hora: banda amplaaa! banda amplaaa!!

El pas de l'huracà va ser bastant suau, diumenge al matí una mica de pluja i una mica de vent, tots tancats a l'apartament fent "gran hermano". A la tarda, però, el temps va millorar moltíssim ja que l'Irene ja estava camí del canadà. Al final ni huracà ni res, tempesta tropical. He vist pitjors llevantades. Doncs això, el diumenge  ala tarda vam decidir anar a donar un vol. Ja deia jo que les bicis haguéssin anat bé! com que no hi havia transport públic vam haver d'anar en taxi, i érem nou. Fàcil, cinc i quatre. I pensareu cinc? en un cotxe gros? no no, en un cotxe normal. Això sembla marraqueix, cap problema per anar un mes al taxi, i vam haver de regatejar el preu i tot (taximetre parat!) al mes pur estil nord-africà. Per un bon preu vam arribar a la base del Brooklyn bridge, no sense abans discutir amb el xofer del segon taxi perquè no agafes cap drecera, no entenia que el què volíem era anar junts i no fer una cursa a veure qui arribava abans... El pont de Brooklyn és acollonant, i caminar per allà amb vents de tempesta encara més. Era guapo, es veia ben bé l'Irene com anava marxant cap al nord, i a darrera seu el cel ben aclarit. Vam fer una volta per Manhattan, ens vam fotre fins al cul de Dunkin Donuts (els únics valents d'obrir amb l'huracà, dos collons, el resto de Manhattan tot tancat!) vam veure Wall street i la zona zero i cap a casa, que l'endemà començaven les competicions. 

l'endemà de l'irene!! com diria el mòbil de l'uri: parcialmente soleado en Hostalric


primeres lesions!
Ahir dilluns, doncs ens vam despertar d'hora i cap a Manhattan altre cop, però ara amb metro, que ja havia obert. Cap al Jacob Javits convention center a animar l'equip català de futbol sala, però abans parada tècnica al B&H. Que què és? qualsevol persona que vulgui comprar una càmara de fotos a Nova York coneix aquesta botiga, que fa molta gràcia perquè els treballadors són jueus ultraortodoxos (tots amb els rissos a les patilles i la còfia!) i tenen uns preus bastant bons. Feia temps que em volia comprar una reflex, en Dani de Zarautz em va motivar moltíssim a indonèsia! així que vaig entrar a la botiga tot encès i al cap de vint minuts sortia amb una Nikon D3000!! i vinga, fent fotos pel carrer, fent fotos als cracks de futbol sala de bombers (un partit guanyat i un perdut de moment), fent fotos als de culturisme (quin esport més friqui... té mèrit però és friqui) fent fotos a camions de bombers, a la gent que passava pel carrer... m'estic viciant a la fotografia!

Com hi van els avis! més de 50 anys!

A la tarda temps just de tornar a brooklyn a dutxar-nos i posar-nos guapos i cap a times square, que s'acostava el moment àlgid del viatge: sopar de bombers catalans a Nova York! Va començar en un restaurant brasileny on l'amo era amic d'en vilamú i on les caipirinhes eren matarates, i va acabar fa poca estona en un club on van cometre l'error de tenir al pis de baix una càmara i al pis de dalt una pantalla gegant on es veia el que passava a baix. Apa, festa assegurada. A més al pis de baix era karaoke, i no ens va faltar res per anar a robar el micro a la primera cançó que ens sonava, i tots cantant amb un anglès digne de Cambridge jejejeje... Els americans alucinaven. I avui tot i el maldecap sant tornem-hi a la vida sana, marxem cap a Rockaway beach, a la platja, a veure com ha anat l'huracà Irene per allà. I cap a l'aigua amb en German! a surfejaaaaar!
la famosa tele on es veia el pis de baix... no l'oblidarem!

diumenge, 28 d’agost del 2011

Surviving Irene

Si si, no em dieu flipat que això és la frase que obre els telenotícies aqui a Nova York! Doncs sembla que l'huracà serà una cosa sèria, està tothom molt i molt acollonit i a la tele no parlen de res mes. Però de moment aqui s'hi està la mar de bé!
Ja tenim lo més important!!

Aquest matí havíem quedat a les 8 per anar a surfejar amb l'Aurora a l'estació de Nostrand Avenue, enmig del nostre barri. La veritat es que el nostre barri és una mica xungo, no és que sigui perillós però és un barri 100% negre i hi ha gent amb unes pintes bastant autèntiques. Això si, de moment moooolt bona gent, tots alucinen de veure guiris uniformats com nosaltres al seu barri. No entenen què hi fem, aqui. Però s'hi està molt bé! doncs com anava dient, havia quedat amb en Joan Aurora a Nostrand, i jo a les 8 puntual allà assentat a terra, ben neguitós amb unes ganes de surf bestials (i més amb la previsió que hi havia) i en joan que no es presentava... resulta que m'havia enviat un whatsapp però a mi no se perquè no em xutava. Puta tecnologia que et deixa tirat a la més mínima. Ahir el tio es va fotre una òstia al peu quan estàvem surfejant a Rockaway beach, i avui li feia bastant de mal. Jo ben rallat, torno a l'apartament i me'ls trobo a tots que anàven a comprar per poder sobreviure al cap de setmana. I enlloc de cap a la platja, cap al súper! A mig camí, però trobem uns veins carregats amb un armari que l'havien de pujar a casa seva. Nosaltres tot caballerosos els hi donem un cop de mà pensant que seria posar l'armari a l'ascensor i fora, però no... s'havia de pujar al quart pis i no hi havia ascensor!! cap problema, catalan power. Els veïns que ens volien donar calés i no acabaven d'entendre perquè erem tan masoques d'ajudar-los a canvi de res. Això és esperit bomberil! Ben suats arribem al súper, un súper molt autèntic, érem els únics blancs en un oceà de melanina, i molta gent ens preguntava lo típic: que si érem un equip de futbol i que què carai hi fèiem en aquell barri. Hem sortit d'allà carregats de menjar i sobretot de cervesa, que dos dies tancats en un apartament es poden fer molt durs...

L'església adventista haitiana del setè dia, uns cracks
Com que els taxis i tot el transport públic parava a les 12, ens ha passat pel cap anar a llogar bicis per poder anar a manhattan. Teníem localitzada una botiga de bicis prop de Nostrand, però pel camí passàvem pel costat d'una església quan hem sentit càntics d'aquests rotllo gospel, i hem dit què collons, anem a missa o què? i cap a dins. Acollonant. Per variar tot eren negres excepte nosaltres. Tothom mirant-nos i alucinant. Una església la òstia de grossa, ens conviden a seure (al mig de l'església ostia, quina vergonya) i quan acaba la cançó, que era en anglès, el cura es posa a fer el sermó !!!en francès crioll, lo que parlen a haití!!! ostia, ens hem colat en una església d'haitians!! i de cop ens parla a nosaltres en anglès, ens fa aixecar i fa que tothom ens digui hola. Quin panorama. Continua la missa, més cants, més gospel (tot curiós) i anava venint gent a saludar-nos i a parlar amb nosaltres, en plena missa. Nosaltres alucinàvem però ells em sembla que alucinaven més. El capellà feia mitja missa en crioll i mitja en anglès per a nosaltres, jo no sabia on mirar. Eren casi les onze i ens diuen que els hi sap greu, que avui serà una missa ràpida i acabaran a dos quarts de dotze degut a l'huracà. I porten des de les 9!!! normalment fan fins les 2, com una jornada laboral. Els hi diem que cap problema, que no pateixin, no ens fa res no acabar a les 2 avui...

Intentant convèncer a la noia de les bicis
Finalment sortim de missa havent conegut a mitja congregació, ja ens comencem a sentir "del barri". Anem a la botiga de bicis i no en lloguen, ens dónen una altra adreça que cau a can collons. Ens dóna el telèfon, primer truquem-hi millor per si de cas... Per telèfon la noia de l'altra botiga es posava les mans al cap. Ens ha explicat que ve un huracà (li hem dit que ja ho sabíem) i ens ha dit que seriosament ella pensava que no ens seria possible anar amb bici dissabte i diumenge (que son els dies que volíem llogar la bici, ostia si no hi ha metro amb algo ens hem de moure) i ens ha recomanat llogar kayaks. Això no ho ha dit però segur que ho pensava... La conversa telefònica no ens ha desanimat, així que a falta de res mes a fer (bé, a part d'anar fins al metro a comprovar que realment l'han tancat, en montero no n'estava segur) hem decidit anar a peu fins a la botiga aquesta que estava a can collons. I tant que estava a can collons.... era el 480 del carrer Bergen, i quan hem agafat el carrer Bergen i hem vist que estàvem al 1100 hem decidit que potser era massa lluny... i s'ha posat a ploure. Un cafe ràpid en un bar de lesbianes tot esperant que la pluja amainés (si si, experts en entrar en llocs raros) i tornar cap a l'apartament, que algo havíem de dinar...


Havent dinat han passat un parell de coses interessants: a baix al carrer una dona amb un matxete tirant un cubell d'escombraries contra un cotxe (on suposem que anava el seu marit) i despres el cotxe aquest anant en contradirecció perseguint a la dona del matxete. bé, deu punts pel nostre barri! i al cap d'una estona els bombers de Nova York en acció, i m'ha recordat molt a nosaltres: mil camions i era una falsa alarma, s'han carregat un hidrant a cops de destral i després dos l'intentaven arreglar mentre vint s'ho miraven. Funcionem força tots igual...


Després d'això ens hem quedat amb ganes de juerga, així que hem anat al gimnàs del barri. Un gimnàs de negres xungos que semblen expresidiaris aixecant 300kg de press banca, i nosaltres allà amb el nostre xandal de bombers i els nostres músculs ridículs. Però molt divertit, havíem de cansar-nos una mica, que ens passarem dos dies a l'apartament tancats! Aquesta nit ja entra l'Irene, però això de tancats ja ho veurem, perquè hem conegut una noia del barri que ens ha explicat d'un bar on fan la hurricane party, i el tenim a prop de casa! Anirem a fer un cop d'ull a veure què tal... total, demà no ens hem de despertar d'hora, no ens mourem de l'apartament en tot el dia...
Nevera a punt!
Per cert, nota trista. No em sap tant de greu el no haver pogut anar a surfejar, resulta que avui al migdia ha mort un surfista a Florida. Esperem que l'Irene acabi de passar sense més desgràcies!

dissabte, 27 d’agost del 2011

Esperant l'Irene

passejant per manhattan, tard a la nit
El viatge a Nova York no podia començar d'una altra manera... fent ratafies a la una de la nit, esperant per les quatre, que marxàvem cap a l'aeroport. Baixàvem en masmi, en pallarès i jo, i allà a la T1 ja vam trobar l'uri i la seva xicota. En german i en fonseca venien tard, quins mandrils! Ens vam asseure al primer vol (BCN-Frankfurt) bastant adormits, i amb l'ajuda d'una dormidina vam caure en un coma induit que va durar fins a alemanya, tot i els intents de les hostesses de despertar-nos per donar-nos l'aperitiu. Excepte en German, ja que no ens van poder asseure a tots junts, i a ell el van enviar "als motors" segons ell, a darrera de tot desterrat. A Frankfurt vam passar un control de seguretat on es volien endur en pallarès per terrorista, i altre cop a dins d'un avió. Però aquest cop dins un avió de veritat... l'airbus A380!! l'avió més gran del món, encara no hi havia anat mai. Alucinant, molt i molt gros. Altre cop disseminats (mira que era gros però no hi havia seients per anar tots junts) i altre cop drogats (mes dormidina!!) i patapam, un altre coma induit. Fins a Nova York, 8 hores... com hi va la dormidina...

Arribem, cues a immigració però somriures quan diem que som bombers, excursió amb un taxista rus ultraracista fins que arribem a l'apartament. Normal que el rus estés nerviós, estem en un barri negre, però molt negre! ni perillós ni res, però 100% negre. La gent ens mira pel carrer i alucinen, es pensen que som un equip de futbol! Total, que arribem a l'apartament que de fora esta una mica fet caldo però de dins és guapíssim. Aqui rebem la primera sorpresa: un email dient que arriba un huracà i que segurament no podrem nedar al triatló. Bueno, ja veurem com va la tempesta aquesta. Deixar maletes i cap al Jacob Javits convention center a buscar les acreditacions. Una hora de cua fins que ens les dónen, la meva amb la bandera andorrana (que si no hi anava l'espanyola!). Necessitem una cervesa urgent, estem morts de set i de gana. Un bomber de NY bastant autèntic ens envia a un pub que no està gaire lluny. Entrem, ens fem molt amics de la cambrera i sortim al cap de dues hores ben borratxos. Se suposava que anàvem a dormir d'hora, i no haviem ni sopat!


vídeo cortesia de la reportera mes ditxaratxera, la carla llobet!!!!

Això era ahir a la nit, que la cosa es va complicar una mica. Aquest matí hi havia plans d'anar a córrer per central park amb en german, però no hi ha hagut manera... ens hem despertat tard i directe cap a la cerimònia inaugural. Abans, però, una altra sorpresa: l'huracà cada cop pinta pitjor, i han suspès tots els actes de diumenge. Arribem a la cerimònia i bastant cutre, l'han fet en un park aqui al costat a brooklyn, on l'únic a destacar és la xiulada general dels espanyols (que n'hi havia molts) davant del nostre castell. El castell era un 20 de 3 amb pit i collons i senyera inclosa. Més ample que alt, però amb molt de públic!! Tot just hem acabat la desfilada i tothom a veure el barça... tots? no!! jo, l'aurora i uns quants malalts més cap a Rockaway beach a surfejar les onades que ja arriben de l'huracà. De moment fa bastant bon temps, i era curiós perquè a la platja on estàvem han d'evacuar a tothom abans de demà a les 5 de la tarda, però la gent estava bastant tranquila i fent vida normal. Hem trobat l'única botiga de surf on lloguen planxes i resulta que el fill de l'amo també es bomber. Entre pitos i flautes hem arribat a ala botiga a les 6, que ja tancàven, però li hem caigut tan be a aquell home que ens ha deixat les planxes i neoprens de gratis i ens ha esperat a la botiga que li tornéssim quan ens canséssim de surfejar. Alucinant. Cada dia em sorprèn més lo bona gent que són els ianquis en general. Ens ha caigut tant bé que demà al matí jo i en joan aurora (bestia parda del surf català) hi tornarem, li llogarem unes planxes (el tio tindrà obert, amb dos collons) i surfejarem fins a les 12 del migdia, que tanca TOT el transport públic de Nova York. Poca broma amb l'huracà, està tothom acollonit!! dissabte tarda i diumenge sembla que els haurem de passar tancats a l'apartament. Em fa bastanta gràcia això de viure el primer huracà en 70 anys a NY en viu i en directe... 

ja anirem explicant com es porta l'Irene!

World Police and Fire Games '11 New York City



16.000 atletes
70 paisos
69 esports
1 huracà...
Ja veurem com acaba!!

divendres, 17 de juny del 2011

Peripècies aeroportuàries

Qatar, 4:30 de la matinada. 
Temperatura: 31º. El rato més fresc del dia...

Finalment tinc una estona de descans, els últims dos dies han estat intensos... 

Arribem ahir a Bali i apa, a barallar-nos amb els taxistes per trobar un taxi barat. Anàvem tres amb tres fundes de planxes, carregats com a burros, i els taxistes intenten clavar-te perquè no tens més opció que agafar un taxi. Ara, que nosaltres som molt més putes i el que vam fer va ser caminar fins a fora de l'aeroport i un cop allà agafar un taxi: quatre cops més barat! El tio que ens va parar, però, no tenia ni lloc a dins per les planxes ni cintes per lligar-les al sostre. Així que ens va tocar passejar-nos per Kuta amb els braços a fora la finestreta del cotxe aguantant les fundes perquè no patinessin del sostre, feia la seva gràcia. Fins i tot el xofer conduïa amb una mà, l'altra al sostre. Arribem a Komala indah on ja ens esperava en Komang. No sé si he parlat d'en Komang, és el nano que treballa a l'hotel i que ens lloga les motos, i es l'indonesi més legal i benparit que he conegut mai. I tothom diu lo mateix d'ell, és un crack! Agafem les motos que ja teníem a punt i ala, a fer mil encàrrecs: últimes compres, algun regalet, i a les 8 en punt a Komala indah altre cop, que havíem quedat per sopar. Però no un sopar d'arròs i pollastre, no... Vam anar a l'Havana Club, un restaurant guapíssim que hi ha al mateix carrer. Era l'últim dia i ens volíem acomiadar, i entre en German i jo vam convidar en Komang, la seva dona i els dos fills a sopar com uns senyors. També hi havia en Jonatan, en Dani de Zarautz, l'Ana i l'Anita, tot de gent que trobaré a faltar. Un àpat de la òstia, i després de festa. Alleycats, Skygarden, fins i tot al Bounty a riure un rato amb els australians borratxos. Bali és un puto circ!

I l'endemà surf a Airport left, amb l'aigua gelada, quin canvi amb Sumatra! A Bali i a les illes del sud, durant la temporada seca (sobretot juliol i agost) l'aigua es torna molt freda, i entre això i el vent que no para, acabes congelat, fa falta neoprè! Jo no vaig trigar gaire estona, no pel fred sinó perquè hi havia unes onades de merda i mil tios a l'aigua, Bali està impossible per surfejar tranquil.

I a la tarda les corredisses... Últimes compres i fer la maleta. Anava tant amb la calma que no vaig poder ni sopar, de seguida se'm van fer les 9!! així que carregat com una mula m'acomiado de tothom, agafo un taxi i cap a l'aeroport cagant llets. No anava gaire sobrat de temps, i quan arribo em pesen les dues maletes que embarcava... 40 quilos!!!! en puc portar 21. la mare que em va parir. Sobrecàrrec per excés de pes: 1.200 dòlars!!!!!!! La òstia amb vinagre, però si el bitllet era més barat!!! fent cara de terror i demanant pietat al del check-in, traient coses per intentar baixar pes... finalment trobo la manera: Portava quatre planxes de surf, i una (la que pesava més) és una merda de planxa, així que la trec i li dic al del check-in que si em rebaixa l'excés d'equipatge li regalo la planxa. El tio alucinant, em diu que als seus fills els hi encantaria, perfecte!!! total, que em fa unes martingales i finalment em queda un excés de pes "legal" de cinc quilos. Poca broma, que encara vaig haver de pagar 300 dòlars!!! Finalment se m'enduen les maletes (que pesen com uns morts, la veritat...) i pujo cap a la porta d'embarcament. Llavors em tocava tornar a pagar: 150.000 rupies per sortir del pais, i 200.000 rupies per overstay, ja que el visat se m'acabava el dia anterior. Portava els diners justos, i arribo a immigració per pagar i em diuen que no m'he passat d'un dia, que m'he passat de dos!! el tio ho conta davant meu i si, té raó, però mecagum l'olla no et deixen pagar amb targeta i jo no tinc tants diners! total, que he de marxar corrents fins a fora de l'aeroport, trobar un caixer, treure 200.000 rupies (que són 17 euros!) i passar altre cop tots els controls de seguretat. Finalment arribo a la porta... tot solucionat? nooooo! resulta que no havia emplenat la "departure card", una targeta on has d'escriure a on t'en vas, número de passaport i tota aquesta tonteria. L'avió a punt de marxar i jo corrent per l'aeroport buscant un boli. El trobo, empleno la targeta i finalment, si si, finalment puc embarcar!
torno una mica carregat
L'aventura no s'acaba aqui, perquè fem una parada a Singapur, i he de cobrar els impostos de la càmera que em vaig comprar l'altra vegada. I apa, a la una de la matinada fent una gimcama per l'aeroport de Changi intentant canviar rúpies indonèsies, trobant els que m'han de segellar la factura, després trobar el lloc on l'he de cobrar (en dòlars de Singapur), després tornar a canviar els dòlars a euros... Acabada l'epopeia tinc 25 euros més a la butxaca. Després del pal que m'han clavat amb l'excés de pes, no és que estigui gaire content....

Però si que estic content de tornar a casa. Aquí a Qatar el sol es va aixecant i ja queda menys per agafar l'últim avió, el QR067 a Barcelona. Fins ara!


PD a dia de 28 de juny de 2011 encara no m'han cobrat els 300 dòlars d'excés d'equipatge. Em sembla que el de l'aeroport de Bali que es va quedar la meva planxa s'ho va currar bastant.... visca Qatar Airways!!