divendres, 14 d’agost de 2009

Cali, Bro!!

Agafem el bus cap a Seattle, on coneixem una italiana que s'apunta a viatjar amb nosaltres per california. Dormim a l'aeroport de Seattle i a les 6 del mati agafem avio cap a Los Angeles, amb parada a Las Vegas. Arribem a LA a les 10. Busquem una autocaravana per llogar pero no hi ha res de res fins dimarts! Aixi que de diumenge a dimarts lloguem un Ford Mustang, una bestia de 200 cavalls. Guapos no, pero cales tranquil... A la una arriba l'Elisa i l'anem a buscar amb el Mustang. Li han perdut la maleta a l'aeroport! cap problema: agafem el cotxe i anem a Las Vegas, alla nomes calen diners. Arribem despres de 5 hores de cotxe pel desert. Es diumenge a la nit pero els casinos estan plens. Ens juguem 50 dolars cada un i ho perdem tot amb tres minuts al blackjack. Anem a fer un volt per la ciutat a les tres de la matinada i cap a dormir. Fa tres nits que no dormo res. L'endema al mati ens despertem al motel i tornem a agafar el cotxe, cinc hores mes cap a LA. Arribem i cap a Sunset Boulevard a fer shopping, que l'Elisa no te res. I nosaltres ens comprem unes samarretes armani, que sempre va be per passejar per hollywood. Tot passejant ben pijos ens trobem a davant del chinese theater on hi ha moltissima gent i moltissimes limusines. Estan fent l'estrena d'Inglourious Basterds, de Quentin Tarantino, on hi surt entre d'altres en Bradd Pitt. I obviament tots estan alla! En Tarantino marxa i ens passa pel costat conduint el mateix cotxe que nosaltres, un Ford Mustang. Quin crack...

L'endema al mati agafem la caravana. Cap a Malibu a surfejar, dormir alla, dimecres surfejant al Pier de Santa Maria rodejats de foques, ahir a San Francisco a veure el Golden Gate i a la tarda surfejant a pacifica amb encara mes foques. Son simpatiques, els hi agrada jugar. al principi pensavem que ens atacaven, vam sortir de l'aigua corrents, i quan ho explicavem als americans tots es feien un fart de riure. Ens deien que les foques rai, lo que haviem de vigilar era els taurons, que n'hi ha bastants...

i avui cap a Big sur. Ja explicare mes histories que se m'acaba el temps. records des de california, on fa mes fred que al pol nord (i a Vancouver feia mes calor que a sevilla, te collons la cosa...)

diumenge, 9 d’agost de 2009

Un dia per recordar

Ahir a la nit poc despres d'escriure el blog me'n vaig anar a dormir. O vaig intentar-ho, perque de cop em vaig adonar que no tenia despertador. M'havia de llevar a les 5 impepinablement i no tenia ni tan sols rellotge! surto de l'habitacio en calsotets per intentar trobar un adaptador europeu per carregar el mobil i fer-lo servir com a despertador (uff quin merder eh) quan em trobo un tio al passadis del hostel. Li demano si te un adaptador de l'endoll i em diu en un ingles patater que no m'enten. El tio tenia un accent catala acollonant. Doncs resulta que era bomber de Barcelona i que l'endema tambe corria la triatlo per equips!! Ell em salva la vida despertant-me a les 5, i jo li salvo a ell explicant-li que a les 5 no hi ha trens i que pot venir amb el taxi que he demanat. Aixi que aquest mati tots felicos cap al Vancouver Convention Center, on ens esperaven uns busos d'aquells escolars americans tipics per portar-nos a tots a on feien el triatlo, o sigui a can collons. Una hora i pico de bus fins alla! el lloc era guapo, pero. A les 8 comensa, despres d'escoltar l'himne canadenc, i cap a l'aigua. M'he notat tota l'estona de conya, i els ultims 500 metres he fet una apretada de la ostia. Hi havia una boia groga que em pensava que ja era al final, i quan hi estava a prop he apretat ja a fons, i resulta que quedaven cent metres ben bons. Pero he aguantat i he arribat, segon de la general per equips!!! En Miquel Sala el primer, quin crack. Llavors ha sortit en Carlos amb la bici, pero els que corrien amb ell eren unes maquines i ell havia fet la mountain bike abans d'ahir. Ha perdut uns minuts pero ha aguantat com una bestia, el nivell era molt alt!!! L'apretada final de l'Ivan Limia ha set espectacular, el tio ho ha donat tot i hem acabat tercers, que vist el nivell que hi havia deu ni do...
El podi per equips tot catala!! el nano de Barcelona que havia vingut al taxi amb mi era una bestia amb la bici, i han quedat segons. En Miquel Sala amb dos bombers de Tarragona han acabat primers. Nosaltres amb el bronze guanyat a pols els ultims metres. Era espectacular, el podi tot de senyeres i estelades, i els de l'equip de Madrid mirant-s'ho amb cares llargues, i la resta alucinant amb aquells "espanyols que no eren espanyols". Ha set un moment molt maco, es emocionant aixo de guanyar algo. Abracades i comiats amb tots els que hem conegut alla, ja que l'Albert i jo ens n'anem cap a California. Estem esperant el bus i d'aqui una estona sortim cap a Seattle, on agafarem un vol cap a CALI!! si hi ha onades, surf, i si no cap a Las Vegas a gastar-nos tot el sou. Una abracada i fins la propera,
el futur nano ludopata de Riudaura

dissabte, 8 d’agost de 2009

De Whistler a Ucluelet, i tornada a Vancouver

El dia a Whistler va ser d'allo mes intens, comencant per el xollo que vam aconseguir: normalment el lloguer de la bici de descens son 125 dolars mes 30 de l'armadura, i 53 del forfait. doncs per ser atletes suposadament de descens i per posar-li un morro infinit, a mes de tenir molt bon rotllo amb les noies de les oficines de Whistler, ens va sortir tot plegat per 70 dolars. I cap a fer el cabra! anavem fent parades per veure a l'ivan acosta, que va acabar guanyant la plata a dual-bike. Quan es va haver acabat la competicio vam anar a l'entrega de medalles, a fer merder i a aplaudir quan cridaven "ivan acousta from catalonia", i rapid a fer la ultima baixada del dia amb l'Ivan a davant marcant el pas. Esta fet un crack el tio, i nosaltres casi ens matem pero vam disfrutar de valent! a la nit altre cop a Vancouver, que l'endema al mati en German feia el quilometre vertical i nosaltres marxavem cap a Vancouver Island.

Primer xasco: arribem l'Albert i jo despres de 7 hores d'autobus i fa FRED. i molta boira.
Segon xasco: tenim taules i tenim ganes de surf, pero no podem arribar a les onades (les platges estan a 20 km del poble) ens posem a fer autostop i no para ni cristo!! al final hem de tornar les taules.
Tercer xasco: l'endema al mati, amb taules i cotxe (a la nit havien arribat en Santi i en German) anem a la platja per trobar-nos mig metret i l'aigua gelada. De totes maneres ens ho vam passar de conya, un bany es un bany, i no tothom pot dir que ha fet surf a Canada....

Al vespre barbacoa al hostel i avui al mati a comprovar altre cop les onades: encara mes petites, i decidim marxar cap a Vancouver. tres hores per esperar el ferri, amb la calma! Arribem a Vancouver amb un transit de la ostia, i cap al hostel a fer concentracio i estiraments que dema es el gran dia! be, per mi; els meus companys se n'han anat de festa. Pero dema jo corro el triatlo per equips amb en Carles Andujar a la bici i l'Ivan Limia corrent, i ells son unes besties pardes. Jo penso fer la natacio amb el millor temps que pugui, dema penso donar-ho tot!! per ells dos tenim opcio a medalla, ara falta que jo posi el meu granet de sorra.

I dema a la tarda ja marxem cap a California amb l'Albert. Trobarem a faltar Vancouver, aixo ja es com a casa, pero ens esperen Las Vegas, San Francisco, LA i les platges californianes, si tot va be a bord d'una autocaravana i cantant "born in the USA"....

dimarts, 4 d’agost de 2009

De Vancouver a Whistler

Diumenge amunt i avall, a veure els nostres que competien al TCA. Es tracta del Toughest Competitor Alive, el competidor mes dur que queda viu. Una mena de decatlo a lo bestia, amb bombers aixecant 150 kg de press banca i fent 30 dominades tot seguit... L'unic problema era que ho feien en un dels "barris" de Vancouver, o sigui a una hora i mitja. Ens hi vam passar el dia, i a la nit cap a la platja a veure els focs artificials que feien per celebrar el British Columbia Day. Hi vam anar ben acompanyats amb unes americanes de Seattle que mentre estaven amb nosaltres anaven trucant a les seves amigues per explicar-los que estaven a la platja amb una colla de bombers. Es maco ser bomber a nord america...

I avui al mati la prova de foc: els 50 esquena i 50 lliures. Als esquena he nedat com el cul, i als lliures he nedat molt be. He acabat primer de la meva serie i estava ben content, fins que a la serie seguent han arribat una colla de russos que han rebentat el cronometre. Un ha fet els 50 en 22'50 segons, una animalada. Tot trist pero animat pels meus companys que m'han vingut a veure, es una canya sentir crits des de la grada, l'aficio catalana es la millor!!

I tot seguit, cap a Whistler amb un cotxe que hem llogat per aquests dies! un bomber de la Generalitat, l'Ivan Acosta, esta competint en descens i dual bike, i l'hem vingut a veure. I a fer una mica de descens a la meca, que aixo es acollonant!! estem en un hostel a la riba del llac, amb unes vistes alucinants i al mig d'un bosc ple d'ossos (els animals, perdo per la falta d'accents). Dema anem a matar-nos pistes avall, i si sobrevivim dema a la nit anem a Ucluelet, a Vancouver Island, a fer surf. Les previsions son tremendes: 4 peus amb 6 segons de periode. I poc vent. DE LUXE!!!! fins a la propera, on intentare penjar fotos, que valen molt la pena. Records de part del Team Member of the catalan fire department, com ens diuen aqui!

dissabte, 1 d’agost de 2009

WORLD POLICE AND FIRE GAMES 2009

Quant de temps eh? portava una bona temporada sense actualitzar el blog però crec que ja tinc una excusa bona per a fer-ho: els jocs mundials de policies i bombers, que se celebren a Vancouver (Canadà) aquests dies. Bombers de la Generalitat de Catalunya te una bona representacio (perdoneu però no trobo l'accent tancat en aquest collons de teclat canadenc!!), va ser per això que vam fer el famos calendari!!

Tot comensa (no trobo la c trencada tampoc) el dimarts al vespre. Cap a Barcelona amb l'Albert Santamaria (el que surt a l'agost del calendari) de festeta per gràcia i a dormir a casa un seu amic, perquè el molt animal s'ha deixat les claus de casa seva al parc. L'endema ben d'hora a l'aeroport ja ens reunim tota la colla d'arreplegats que marxem junts, som deu i fem tant de soroll com un ramat de mil cabres. Escala a Londres i directes cap a Vancouver! arribem dimecres al mati i la calor es alucinant. La veritat es que esperàvem molt mes fred, però tenen les temperatures mes altes de la història, i tot el pais en alerta per foc forestal. Nomes arribar ja ens trobem una part de l'aeroport destinada nomes als atletes dels jocs, i ens tracten com reis. Agafem un bus, i despres de 40 minuts de sauna publica arribem a main street, on hi ha el nostre hostel. Heu vist "la nit dels morts vivents"? doncs ens trobem amb una cosa semblant: tot de ionquis deambulant, absolutament demacrats, punxant-se al mig del carrer... i el nostre hostel alla al mig! Passat el primer espant trobem que el lloc esta de conya, i ens expliquen que els ionquis son del tot inofensius. Venen de tot Canadà aqui ja que la temperatura a l'hivern no es tan baixa i es poden estar pel carrer. La policia fa la vista grossa amb el tema drogues i a canvi els ionquis no la lien gens ni mica. Ja fa anys que dura la situacio i funciona, et pots passejar sol a les 3 de la nit entre 100 ionquis i no et diuen ben res! Ho hem provat i es veritat!!

La primera competicio va tenir lloc ahir al mati, abans de la ceremonia inaugural. Es tracta d'una de les proves mes importants, la Stair race, cursa d'escales. Es tractava de pujar per les escales a la torre sheraton del world center de Vancouver, 32 pisos. Els madrilenys hi anàven amb aires de superioritat però l'equip de bombers de la Generalitat, que s'havia fet a ultima hora i sense gens d'entrenament, els hi va passar la mà per la cara. Senyeres al podi, alegria i a celebrar-ho amb molta cervesa!!

Al vespre vam fer la ceremònia inaugural dels jocs, i vam deixar el pavello ben alt. Els catalans anàvem a part dels espanyols de manera no oficial durant la desfilada, amb una pancarta de "Catalonia is not Spain" i moltes estelades, fent castells cada dos per tres... erem uns 40 o 50 entre bombers, mossos i alguns agents rurals. Els que fèiem mes merder de tots, amb diferència. La ceremonia en si guapissima, 15.000 persones en un estadi de hoquei gel, molt bon rotllo amb tothom i en acabar tots junts cap a la festa. Els bombers de Vancouver havien organitzat una macrofesta en una discoteca amb cervesa barata i molt d'ambient, i es clar, et vas enredant i passa el que passa. Que avui tenia competicio i no m'ha anat pas molt be que diguem! Però estic content, 28'00 als 50m papallona. Dilluns tinc esquena i lliure, i allà si que hi anire amb ganes, i sense ressaca... fins llavors!!

PD quan pugui penjo fotos, pero es una mica complicat! anem de cul!!