divendres, 30 d’octubre del 2009

Sigiriya i el nord

A les 6 del matí em truquen a la porta de l'habitació. És l'amo de la guesthouse, el pare de família, que m'avisa que l'esmorzar ja està a punt. Quina mandra, però avui m'he d'afanyar perquè no puc perdre ni un minut. Esmorzem amb tota la família (jo sóc l'únic hoste que hi ha a la casa!) esmorzar típic srilankès: fruita, torrades amb mantega i melmelada i cafè. Bueno, l'arròs amb curry sembla més típic, però això és el que mengen ells! Abans de les 7 em poso a caminar per arribar a la porta de les ruines abans de que obrin. Primera clavada del dia: 3.000 rupies per entrar!! Ostia com es passen. Però he arribat fins aqui, o sigui que callo i pago. Demano si fan descompte per estudiant o algo, però no cola. Entro cap a les ruines i quedo acollonit.

Sigiriya és un complex monàstic, o sigui un temple budista molt gros, de més de 2.000 anys d'antiguitat. Abans es creia que era un palau o una fortalesa, però ara se sap segur que només hi vivien monjos. Però com vivien! Jardins aquàtics gegants, sales amb columnes, frescos a les parets... Si t'agraden les ruïnes, el lloc val la pena. I a mesura que vas avançant per les ruines et trobes davant teu la part més important del monestir, la roca. Entre la jungla sobresurt un pedrot de 200 metres d'altura, i a dalt hi ha tot un complex amb més jardins i una cisterna d'aigua gegant. Per pujar-hi has de passar primer per un passadís on les parets de pedra estan tan pulides que són com miralls, i hi ha "grafitis" de 1.300 anys d'antiguitat. Després arribes a unes escales entre les potes d'un lleó; ara esta mig destruït, però antigament l'escala entrava per la boca del lleó i arribava fins a dalt de la roca. Molt guapo tot plegat.


Em passo unes tres hores voltant per allà, torno a la guesthouse, em dutxo i cap a esperar l'autobús. Mentre espero assentat en un tronc al costat de la carretera entenc el què va passar ahir amb l'electricitat: una colla de monos es passegen poble amunt poble avall pels cables elèctrics i de telèfon. Macos ells. Arriba l'autobús que m'ha de portar fins al trencant de la carretera de Trincomalee, 10 quilòmetres més avall. A diferència de tots els busos que m'he trobat fins ara, aquest el condueix un avi (no es conya, deu tenir 70 anys!) i va com a molt a 20 Km/h. Mitja hora més tard arribem al trencant, on baixo. D'allà he d'agafar un bus dels que passen cap a Batticaloa, unes cinc hores i mitja. Mentre espero, una formiga gegant em pica al peu i se m'adorm mitja cama. Acollonant el mal que fa la cabrona, com si un ramat de vespes m'haguessin acribillat! Arriba l'autobús absolutament ple de gent, i jo amb la cama adormida i la motxila cap a dalt com una sardina, dret i mort de calor! Per sort al cap de dues hores baixa força gent i tinc un seient per mi, i torno a tenir sensibilitat a la cama. De conya, ja començava a estar cansat. Dues hores dret en un bus suicida d'aquests és una bona experiència...

Anem fent camí pel nord del país, i es nota el canvi de clima i de paisatge. Tot és molt més sec, i la gent molt més pobra. No fa gaire que això era zona de guerra, i encara es nota la tensió a l'ambient. L'autobús es para cada 40 o 50 quilòmetres per un control militar. Això vol dir parar l'autobús, baixar tothom, revisar totes les motxilles, mirar totes les documentacions dels 200 passatgers, revisar l'autobús, caminar un tros i tornar a pujar. A part dels checkpoints, també parem en un parell de pobles per pendre algo i deixar refredar el motor, i tela amb els pobles. Canvia molt del sud, això és territori 100% tàmil.

Arribem finalment a Batticaloa. Allà tal com baixo de l'autobús pujo en un altre cap a Kalmunai. Dues hores més. Allà tal com baixo pujo en un altre bus cap a Akkaraipattu, però un tio que he conegut al bus d'abans em diu que l'últim bus d'Akkaraipattu a Pottuvil surt a dos quarts de set, i que segurament no hi arribem. No em fa gaire gràcia la idea de quedar-me en un poblatxo de carretera i no poder surfejar demà, així que li demano ajuda. El tio baixa del bus i troba que hi ha una furgoneta privada que va al poble aquest i marxa ara mateix, o sigui que segurament arribaré abans de dos de set. A part resulta que és colega del conductor i li demana que vagi de pressa. Tal dit tal fet, pujo a la furgo i arrenca cagant llets, recollint i deixant gent a mig camí a tall de boig però ni tan sols parant el cotxe. A tota òstia per unes carreterotes amb prou feines asfaltades. Però funciona, i arribo a Akkaraipattu just quant el bus de Pottuvil arrenca. Per un minut!!! Salto al bus de Pottuvil que ja esta en marxa, i m'assec respirant tranquil i pensant en les onades de demà.

Dues hores més i arribem a Pottuvil. Està plovent bastant, i al carrer principal veig un guiri amb moto que està quedant xop: en Kaza! L'australià que s'està al Lahiru amb mi! Li faig un crit, salto del bus i anem a menjar un kotthu rotti, a veure si la pluja para. Al cap d'una estona s'ha calmat i em porta amb moto fins a Arugam, al Lahiru altre cop. En Dominic ja és aqui, també ha arribat aquesta tarda. Mentre escric això estem tots nerviosos parlant de com estarà demà. Serem quatre gats a l'aigua, i molt motivats. Només falta que Neptú hi posi la seva part!!

dimecres, 28 d’octubre del 2009

Adam’s Peak

Cinc del mati d'ahir. Sortim a buscar l'autobus que ens ha de portar fins a monaragala. L'Hari i l'Ani estan ben desperts perquè han posat per error l'alarma a les quatre. El bus té gasolina, bona notícia! Són tres hores i mitja fins monaragala. D'allà un altre bus fins a wellawaya, dues hores. D'allà un altre fins a Ella, a les muntanyes, dues hores més. Estem a 1500 metres i el paisatge és preciós (i l'aire bastant fred). Agafem el tren en una estació que sembla treta de l'anglaterra colonial de fa 150 anys. Literalment!! Encara fan servir telègraf i altres històries que a europa fa 70 anys que no s'utilitzen, es com un museu vivent. Però falta el millor: el tren! Arriba a una velocitat punta de 30 o 40 km/h, i SEGUR que també té uns 150 anys. Acollonant, tot de fusta... i nosaltres viatgem a tercera. De fet només hi ha dos vagons de passatgers: segona i tercera, tampoc es pot escollir gaire... Comença el viatge i ens sentim com exploradors al passat colonial. El tren va fent el seu camí entre camps de tè, muntanyes i jungles, pujant a poc a poc fins que arriba al punt més alt de la via: 1.985 metres d'altitud! Llavors va baixant, parant a tots els poblatxos (hem agafat el que para a tot arreu) fins que al cap de sis hores arribem al nostre destí: Hatton, d'on ens vam acomiadar de l'Hari, que agafava el tren nocturn cap a Colombo, i cap a Israel.

Bé, no ben be el nostre destí. D'aqui, un tuktuk ens porta per una carreterota de muntanya, dues hores més fins a Delhousie, un poblet de muntanya que és la base per fer l'ascensió a Sri Pada. També conegut com a Adam's Peak, fa 2.200 metres d'altitud, i no és el pic més alt però si el més sagrat de Sri Lanka, ja que hi ha una "petjada" a dalt de tot, i la veritat es que es un pic molt guapo. Fa gràcia perquè és sagrat per tothom: els budistes creuen que la petjada la va deixar Buda quan va pujar al cel, els cristians que és la petjada d'Adam quan va baixar del cel, els hindus que és on Rama va rescatar la seva estimada del malvat rei de Lanka...

Jo no puc posar el meu gra de sorra perquè no vam poder veure la petjada. De la primera lluna plena de desembre al festival Vesak de maig és la temporada de peregrinació, i milions de persones pugen aqui cada matinada per poder veure la sortida de sol des del pic, i veure l'ombra de la muntanya com corre per les planes a mesura que el sol puja. El camí està tot iluminat amb torxes, es veu que és guapíssim. Fora d'aquesta època està tot tancat i fosc, fins i tot el temple amb la petjada, i no hi ha ni cristo. L'Ani i jo vam dormir en un hotel completament buit, dels pocs que estan oberts tot l'any. A les 3 sonava el despertador, i cap a dalt. És una caminada d'unes tres o quatre hores. Així que xino xano, completament a les fosques excepte una merda de lot que portava ell, hem anat fent camí. De cop, quan portavem uns 3.000 dels 5.000 escalons que hi ha, veiem un llum a davant nostre. No estem sols! Els atrapem de seguida, anavem bastant ràpid. Quan arribem a la seva alçada, sorpresa amb majúscules. Acollonant. Mira que és petit Sri Lanka. Resulta que són en Dominic i la Verònica, el sudafricà i la catalana que estaven a Arugam bay amb nosaltres! Super contents, acabem de fer la pujada que en l'últim tros és vertical de collons. A dalt uns quants guiris més i uns tios que viuen allà tot l'any i que es dediquen a fer el tè pels visitants. Sortida del sol acollonant, però al cap de poca estona començem la baixada, que la calor apreta. A mig camí un monjo budista ens posa un bracelet a canvi d'ajudar-lo a construir un temple (o sigui, una donació de 100 rupies). Arribem a l'hotel, dutxa, esmorzar i cagant llets que marxa un autobus. Diem adeu a en Dom, que el veure d'aqui dos dies a Arugam, i a la Vero, que la veure a barcelona, i cap a Hatton altre cop. Amb l'Ani hem decidit d'anar a Kandy, la segona ciutat més important d'Sri Lanka. Quatre hores més de bus suicida i arribem.

Els conductors del hill country estan bojos. Faig aquest apunt per fer constar que agafar un autobus al centre del país és un esport d'aventura, com pocs. Condueixen exactament com els de la costa però amb l'afegit que aquí les carreteres estan plenes de bonys, de revolts amb visibilitat nula, de graveta a l'asfalt (si n'hi ha), de marges, barrancs i ponts amb uns estimberris de la òstia i de pendents del 20% com a mínim.

Total, que arribem vius a Kandy i ens acomiadem. Trobaré a faltar aquest alemany sonat, és molt bon tio. Tal com arribo a l'estació agafo un altre bus cap a Dambulla, dues hores. I d'allà un altre fins a Sigirya, una hora més. M'he ficat al primer guesthouse que he trobat i em sembla que l'he clavat: una família super maca, i el lloc està molt bé! fan molt de riure, sobretot la iaia, que parla bastant d'anglès però està força sorda. Avui a dormir d'hora que demà em queda un bon tros: visita a les ruines de Sigirya i cap a Arugam altre cop, via Batticaloa (una volta de la òstia), si puc amb tren, però m'han dit que encara és pitjor que el que vam agafar ahir. Però n'estic fart de busos suicides...

Per cert, mentre escric això el corrent va i ve. Resulta que un mono s'ha intentat enfilar al transformador del poble i a part de fregir-se ell també ha fregit el transformador. Merda, m'he quedat sense ventilador, i fot una calda que espanta!

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Classes de rescat aquàtic i cap al centre!

Les onades són bastant petites i cada dia ha anat a menys, o sigui que avui he pres la decisió de marxar fins dijous, que arriba un nou swell a la costa amb la promesa de sessions màgiques de surf. Fins llavors, però, aniré a fer una volta amb tren pel centre i nord de l'illa, per visitar uns quants temples i ruïnes antigues i pujar a Sri Pada, una muntanya sagrada de 2.200 metres, una de les més altes de l'illa. L'Hari i l'Ani m'acompanyaran un tros, ja que ells se'n van a Colombo, se'ls acaben les vacances. Tots tres tenim moltes ganes de fer aquest viatge, ja que diuen que el paisatge és espectacular, i l'experiència dels trens al centre de Sri Lanka és com un viatge en el temps, sembla que tornis a l'època colonial anglesa: plantacions de tè, mansions a la falda de les muntanyes i el tren rodant a poc a poc passant ponts de ferro i poblets oblidats.

Ja veurem! De moment no sabem ben bé ni a quina hora surt el tren, ni com arribar fins allà, ja que la primera ciutat amb estació és a uns 100 quilòmetres d'Arugam. Però no em preocupa gaire, a un lloc o altre arribarem! Avui hem passat l'últim dia a la platja, però no prenent el sol... L'endemà de la mort d'aquell home que es va ofegar vam estar parlant i discutint sobre l'assistència sanitària en aquests països, sobre com el van treure de l'aigua, com el van portar a l'"hospital" sense fer-li RCP ni res, etc. De cop, l'Ani va tenir una idea: perquè no fer una classe de primers auxilis als surfistes i pescadors locals? Ells són els que sempre estan a la platja, i si mai torna a passar algo semblant ells podran donar una bona assistència, ja que aqui no hi ha ni socorristes ni res. Ell ha fet ciència de l'esport, i a l'escola de bombers he fet rescat aquàtic i RCP, o sigui que entre tots dos fem un bon equip de professors!

Tal dit tal fet: vam parlar amb molta gent del poble, sobretot l'Hari que ha estat cops aquí i hi té molts amics. Tothom es va mostrar super content amb la idea, i avui a les 9 del matí hem quedat en un xiringuito de la platja per fer la primera sessió. Molt divertit, tot de pescadors srilankesos fent-se massatges cardiacs i boca a boca... una mica un caos, un dels surfistes em feia de traductor espontani, però els hi ha quedat molt clar. Quan torni la setmana que ve farem rescat aquàtic, ja els he avisat que portin tots banyador, que ens mullarem! En acabat hem anat tots a esmorzar peix en una de les barraques dels pescadors, filet de tonyina (per variar) estàven la òstia de contents, i no paraven de mirar al mar a veure si algú s'afogava per poder-lo anar a salvar... jeje la veritat es que estaven molt motivats!

Ara només falta fer la maleta per marxar. Deixo la planxa i un merder de coses aqui a Arugam, ja que torno d'aqui quatre dies. Però mentre estava escrivint això han passat un parell de coses: bé, la primera no ha passat, és que l'Hari i l'Ani han anat a Crocodile point, a una hora de camí, i encara no han tornat (i fa dues hores que és fosc). És un lloc on hi van molts elefants, i a aquesta hora deu estar plagat de paquiderms. Suposo que ja tornaran, però fan patir i tot aquests dos, un està a la parra i l'altre encara més! L'altra cosa és que el tuktuk que ens havia de portar fins a moonaragala demà a les cinc del mati no ens pot portar. Ha vingut el conductor, en Naim, a explicar-me que s'ha acabat la gasolina de tota la provincia! Es veu que hi ha un camió que porta la gasolina a les gasolineres de la zona, i que fa dies que no passa. Diu que surt un autobus a les 5 cap allà, esperem que tingui el dipòsit ple...

Per cert, una foto de militars. Son a tot arreu, fins i tot a la platja!!!

dissabte, 24 d’octubre del 2009

i algunes fotikis!!







Algunes fotos que em va fer un israelia molt benparit. llastima que aquell dia les onades no eren molt grans, pero el mar estava maco! Estic content, per primera vegada tinc fotos meves surfejant!

dijous, 22 d’octubre del 2009

Arugam Bay


Què dir d'una de les onades més famoses de Sri Lanka… Està just davant del petit poble de pescadors d'Arugam, a tan sols dos quilòmetres de Pottuvil. A diferència d'aquest, aqui no només hi ha musulmans sinó que hi ha de tot: tàmils hindus i cristians, sinhalas budistes i cristians, musulmans, members d'ONG per lo del tsunami i sobretot, sobretot, surfistes. És una onada de dretes que trenca sobre un escull de roca i corall durant més de 300 metres, amb algun tub de tant en tant i sobretot molta, molta força. Els dies grans, que n'hem tingut uns quants, les onades tenien una paret d'uns tres metres, i s'obrien des del "point" fins a la badia de davant del poble. Durant la temporada, d'abril a setembre, està a rebentar de gent, però aquests dies per sort som pocs, tot i que s'ha de lluitar bastant per les onades!

Quan no estem prou cansats de surfejar, a les quatre de la tarda anem a la platja a veure sortir els pescadors, i gairebé sempre acabem ajudant-los a treure les barques a l'aigua. Igual que els de Pottuvil point, surten a la tarda i tornen l'endemà al matí carregats amb la pesca. Aquí lo de ser pescador es com un xollo, són com els rics del poble, tothom vol ser-ho.




El lloc on estic és maquissim, són unes cabanes al costat d'una casa, prop de la platja, tot portat per la família que viu allà. Cuinen un menjar acollonant i és ultra barat, i a diferència de molts altres llocs que ja estan buits, aqui hi quedem els surfers més hardcores, que ens resistim a marxar a l'altra costa. Un parell d'israelians, un australià, un galès, un alemany i jo. I, com no, una noia catalana amb el seu xicot sudafricà. Som una plaga, els catalans estem per tot arreu...



Però no tot és tant bonic a la vida. Ahir va morir un surfista local, un home d'uns quaranta anys que a vegades feia surf a la onada que es coneix com a "baby point", una onada sense cap mena de perill on hi va la gent que comença a apendre'n. Se suposa que va tenir un atac de cor o un tall de digestió o algo, però aquí el tema mèdic no és gaire important, no hi ha cap hospital a prop. S'ha mort i ja està, ningú es preocupa del perquè. Avui a la tarda han fet l'enterrament, molt emotiu, hi havia tot el poble i molts australians que vénen aqui cada any. Era conegut perquè tenia un petit restaurant, poques hores abans jo havia estat menjant allà, tocant la guitarra amb ell... un bon tio, sap molt de greu. Anima, però, veure que tothom estava content perquè havia mort fent el què li agradava, surfejant. I tot i ser cristià, a l'enterrament hi havia gent de totes les religions!

Sembla que el mar també estigui de dol, ja que des de fa dos dies gairebé no hi ha onades. Molta gent ja ha marxat cap a l'altra costa, i jo m'estava plantejant de marxar de viatge pel centre tres o quatre dies, però sembla que la cosa s'anima, tot i que res seriós fins el proper dijous, quan arriba un altre swell que sembla que promet bastanta canya. Mentrestant seguirem aqui, menjant picant de la òstia, convivint amb la fauna de monos (una família viu al teulat de la meva cabana, i carden un escàndol...), llangardaixos, esquirols i surferus!

dijous, 15 d’octubre del 2009

Dormint amb elefants

Bé, el títol hauria de ser "no dormint amb elefants", perquè ens desperten cada nit… L'Hari (ahir me'n vaig enterar que portava H) i jo vam arribar fa uns quants dies a la costa est, després de cinc hores d'autobús i dues de tuk-tuk.

Que què és un tuk-tuk? El transport oficial d'Sri Lanka! Són uns tricicles de poca cilindrada amb la part de darrera coberta, i n'hi ha a milers. Són ultra barats, com tot, i molt catxondos, els conductors normalment estan tots bojos i passen per llocs que semblen impossibles. Cal negociar el preu abans, si no et claven fort.

Total, que vam arribar directes a un lloc on ell havia estat uns quants cops, i que deia que era una canya. Es tracta de Pottuvil point, unes cabanes prop del poble de Pottuvil i just davant de l'onada amb el mateix nom.

Que què és Pottuvil? Sri Lanka és un lloc curiós, i tot i ser una illa petita amb 20 milions d'habitants hi ha una barreja que fa por. Els sinhala, etnia majoritària, amb idioma i alfabet propi, majoritàriament budistes, però també cristians i musulmans. Els tàmils, minoria, amb idioma i alfabet propi i ben diferent del sinhala, majoritàriament hindus però també cristians i musulmans. I uns quants més, però no n'he tret l'aigua clara. Total, que Pottuvil és un poble musulmà, però em sembla que hi ha tàmils i sinhalas (sobretot tàmils) però tampoc no m'aclaro gaire, ho demanes i un et diu una cosa i un altre una altra. Que és musulmà segur, mentre que tots els pobles veins són budistes menys un que és hindú, on hi ha un temple bastant important. Fins fa poc, la part nord de l'illa estava en mans de la guerrilla tàmil, els tigres tàmils. De fet havien creat un estat propi, amb moneda pròpia i tot! Es deia que era la única guerrilla amb marina i aviació. Però ara fa un o dos anys els xinesos, a canvi d'un port franc pels seus petrolers, van donar moltíssima ajuda militar al govern srilankès, de manera que en poc temps han arrasat completament la guerrilla i Sri Lanka torna a ser un sol país. Però sembla que els mètodes van ser bastant brutals, inclosos bombardejos a civils. Ara hi ha pau, però encara està plagat de militars, sobretot aquesta zona ja que estem en ple territori tàmil. De fet, fa tres anys la guerrilla va fer una massacre aqui, a Pottuvil. La gent no en parla gaire, però va ser bastant bèstia.

Parlant de militars: fa uns dies vam anar a Okanda, a una hora i mitja amb tuk-tuk, per surfejar una onada bastant desconeguda. Per arrivar fins allà passes tres controls militars, on has de donar el passaport i signar, i a les 6 tanquen la carretera, peti qui peti. Doncs resulta que els militars són uns catxondos! Super simpàtics tots, algo bestial. En la línia general del país: sempre rient i sempre contents de parlar amb tu i fer-se fotos, i deixar-te provar el kalashnikov...

Total, que arribem al lloc aquest de Pottuvil point i quedo acollonit. Una petita cabana amb sofàs que fa de menjador/sala d'estar, just davant de la platja, i unes quantes cabanes pel voltant que és on dorm la gent. Guapíssim. La onada és una dreta llarguíssima que comença a les roques i es va obrint al llarg de tota la platja, el take off és bastant complicat, ja que si ho vols agafar des de l'inside has de remar just davant de les roques!! És un cul de món, no hi ha ningú més en quilòmetres a la rodona, excepte elefants i els mariners, que tenen les barques aparcades a la platja. És molt guapo perquè vas a surfejar a la tarda i ells surten a pescar, i tornes l'endemà al matí i mentre surfeges, entre onada i onada van arribant les barques que han estat tota la nit pescant al mar. Llavors comença l'espectacle, treuen tots els peixos que han pescat, alguns de ben estranys, i vénen els peixeters (i nosaltres!) a comprar a la platja mateix.

Treballant aquí hi ha en Baba, que és com el mànager, en Gune, que em sembla que només neteja i fa com de cambrer, en Cidic que és el cuiner i finalment el vigilant, que no sé com es diu perquè no parla ben res d'anglès. I de turistes som sis: l'hari, jo i dues parelles d'anglesos! Els que treballen aqui son molt bona gent i fan molt de riure: el cuiner està obsessionat amb els elefants, i cada dia els hi deixa arròs a sota un arbre ben bé al costat de la cuina, mentre que el vigilant els hi té pànic, i la seva feina principal és fer fora els elefants! De veritat que sembla una comèdia, estan tots ben sonats. A la nit, enlloc de dormir a la cabana, dormim al menjador, i absolutament cada nit venen els elefants. I apa, ja comença la festa: els gossos bordant, el vigilant histèric, el cuiner content i en Gune dormint. A vegades en ve un però a vegades n'hi ha set, tota la família. És com estar dins un zoo, perquè es passen la nit voltant per aqui. És un problema també pels conductors de tuk-tuk, que estan aterroritzats amb els elefants, i si t'han de portar o venir a buscar gaire tard a la nit molts no volen, ni pert tots els diners del mon, i els que volen els veus amb unes cares de pànic.. i es clar, nosaltres fent broma: "MAJAN!! (amic) ONE ELEPHANT THERE!!!" no els hi fa gaire gràcia.

Algo bastant curiós al pais en general és que hi ha una mena d'indiferència entre humans i animals (excepte els conductors amb els elefants!) és normal veure peacocks (una mena de gall d'indi), monos, búfals, i elefants completament tranquils al costat de la carretera, i s'hi t'hi acostes no s'immuten gaire. És com si a Catalunya hi haguessin senglars passejant pel carrer tranquilament. Parlant de monos, ahir van entrar en una cabana i la van rebentar tota, són uns terroristes. Es van cagar per tot arreu i ho van xafar tot, es veu que són molt i molt gamberros! Hi ha tota una família de monos que viuen aqui al costat de la cabana, i també és un festival perquè es barallen amb els gossos cada dos per tres. Es com una comèdia, de veritat.

Total, que portem aqui una setmana surfejant, menjant, dormint i veient elefants. Hem tingut sort, tant amb les onades, que són grosses, com amb la gent, ja que s'acaba la temporada a la costa est i ja no hi ha gaires surfistes. Ara comença la temporada a la costa oest, però mentre hi hagi onades em quedaré aqui, ja que a l'altra costa encara li falta que els bancs de sorra es posin a lloc, i n'hi ha per un parell de setmanes. L'Hari marxa d'aquí tres dies, i llavors jo aniré a Arugam bay, a vint minuts en tuk-tuk. La onada és molt millor i hi ha més civilització. I ja cansen els elefants, porto bastantes nits en blanc a darrera seu. Safari a Kènia? Per 500 pessetes al dia pots venir a Pottuvil point!!

divendres, 9 d’octubre del 2009

SRI LANKAAAAAA!

Aterro a Colombo després de sis hores i mitja de dormir poc i apendre molt de sinhala (l’idioma majoritari al país) gràcies a una senyora gran que tenia al costat i que era un fart de riure. El primer que xoca del país és que tothom riu. No he acabat d’entendre si ho fan per sistema o si realment tothom està alegre, però riuen molt i molt, i fins ara m’ha semblat bastant sincer. Estan tot el dia de broma, són uns catxondos! La segona cosa que xoca, i no cal haver anat gaire lluny de l’airoport, és la quantitat de militars que hi ha. Per tot arreu. Cada cent metres. Lo normal a la carretera és parar-se cada cinc minuts perquè hi ha un control. Que per cert, són controls on les valles dels militars porten propaganda! al costat hi ha una foto d'una valla d'aquestes dels controls que estava en un costat de la carretera, no vaig tenir pebrots de fer-ne als controls militars perquè es veu que gasten bastanta mala òstia, però quan pugui ja en faré. S’entén, fa pocs mesos encara estaven en guerra i els autobusos de Colombo de tant en tant explotaven... Estic cansat i la veritat es que enyoro als bascos i al madrileny, m'hagués quedat amb ells una setmaneta més segur. De totes maneres m'alegro pensant que aquesta tarda estaré a l'aigua, si no em para cap control militar ni em segresta la guerrilla ni m'explota l'autobús.

Així que surto de l’airoport i agafo l’autobús cap a l’estació central de Colombo, i em trobo la tercera sorpresa. És acollonant lo barat que és tot plegat! La rúpia de sri lanka val 166 rúpies=1 euro. Si, si, com la pesseta! Perfecte doncs, menys maldecaps a l’hora de fer canvis. Total, que el primer autobús em costa 10 pessetes. Arribo a Colombo, em compro una beguda i una mena d’entrepà a la Srilankesa i em costa 30 pessetes tot plegat. Una altra sorpresa, tot i que ja m’havien avisat: aquesta gent no menja picant, mengen foc. M’he de comprar una altra beguda, crec que tinc lesions internes i tot, de tant que pica. Suat com una berra pujo al minibús que m’ha de dur fins a Mirissa, a 5 hores de viatge. Tot i que és la opció de luxe, ja que paren molt poc i van molt ràpid i tens seient assegurat i aire acondicionat (luxe de la òstia eh!) el trajecte em costa 200 pessetes. Un euro i poc. Per flipar. El bus borreguero, el normal, val 40 pessetes pel mateix trajecte, però no cal ser tant rata...

Aquí comença la part kamikaze del viatge, perquè els conductors de Sri Lanka s’estimen molt poc la seva vida i menys la dels demés. Una mitjana de 120 per hora en una carretera comparable a una comarcal, amb un trànsit de la òstia, gent a peu i amb cavalls i carros creuant per tot arreu, autobusos adelantant camions que a la vegada adelanten cotxes, i tot això enmig d’una curva amb doble contínua i amb la policia allà al costat, i ni cas. És la selva. Ni a la xina havia vist algo semblant, de veritat que fa molta por. Aquestes cinc hores es converteixen en quatre gràcies a la perícia del conductor, que ens fa arribar bastant aviat. A mi em deixen a Mirissa, que bàsicament és un tros de carretera amb quatre cases i si agafes un caminet super petit, vas a parar a la platja, on hi ha un parell de llocs per estar, molt guapos. La platja és increïble. Hi ha una onada molt canyera a la dreta de tot, a les roques, que va obrint fins a deixar-te al mig de la platja.

Tal com arribo, conec a un Alemany i la seva xicota finlandesa i a un israelià molt benparit. Bé, de fet són els únics turistes que hi ha al poble! M’aconsellen un dels “hotels”, on s’està l’israelià, i realment tenen raó. 1000 pessetes la nit per una habitació per mi sol, amb lavabo gegant, i davant de la onada. El somni de qualsevol surfista. Ho porta una família de locals, súper trempats, i la mare cuina que es una passada. Peix fresc i arròs, no gaire res més, però molt i molt bo! Així que tal com arribo ens fiquem a l’aigua (que ja és tard!!) amb l’alemany i l’israelià. Es diuen Anni i Ari. I jo Edu. De conya, més fàcil de recordar! Les onades estan prou be, tot i que encara no estem a la bona temporada, que comença el mes que ve. De totes maneres està de conya. Sortim i cap sopar, que aqui sopen d’hora. Resulta que al poble han inaugurat un banc, i avui hi havia festa. Es un poble tant petit que qualsevol excusa és bona. Total, que han muntat un bon festival mb música en directe i tot, i tothom bevent com a cossacs el licor local, fet del coco. Són budistes però no vegis com mamen... Total, anem a veure-ho (basicament la familia ens hi arrossega) i al cap d’una estona, quan s’acaba, la família, nosaltres i els nous empleats del banc cap a sopar aqui a l’”hotel” (dic hotel perquè no sé com dir-ho, son habitacions, a part hi ha una mica de restaurant, però tot molt cutre i casolà). La mare (encara no recordo el seu nom, el sinhala no és fàcil!) ens prepara un festi acollonant a base de calamar, peix i històries vàries, tot molt típic i tot picant, per variar. Anar bevent Arak, el licor de coco, i fent amics, sobretot quan els explico que el meu pare treballa en un “banc” (posa’t a explicar-los la diferència entre caixa i banc...). Jo no m’aguanto, encara no he dormit des de Jerusalem, i ja fa moltíssimes hores, però no paren de posar-me gots d’Arak, i es clar, no puc dir que no. És divertit, a l’Ari, l’israelià, el coneix tothom perquè és el tercer cop que ve, i sempre s’hi passa un mes. Un dels amics que fem resulta que és el magnat local de la pesca, un tio que té no se quantes barques i que ens ha dit que demà ens porta a pescar per aqui (que fort, em va passar el mateix a Panamà) espero que se’n recordi, perquè anava com una cuba...

Total, jo al final me’n vaig a dormir i fins avui ben entrat el matí, ho necessitava! Avui surf tot el dia i calma, que ja toca. De totes maneres hem estat mirant les previsions i segurament demà marxarem amb l’Ari a Arugam Bay, a la costa est (deixarem la pesca per un altre dia), i l’Anni vindrà d’aqui uns dies quan marxi la seva xicota. Sembla que les onades estan perfectes per alla aquests dies, aquí ja hi tornarem el novembre quan començi la temporada. L’únic que emprenya són les 8 hores d’autobus suicida, però suposo que ja arribarem...

Per cert, molt catxondo, l’internet aqui al poble és al temple budista! Tenen uns quants ordinadors que fan servir per fer classes als nens, i d’ús públic a canvi de 1 rupia el minut. Els monjos són una canya, avui ens l’han ensenyat tot, tenen un buda de 12 metres que no va ser gens afectat pel tsunami, ni li va tocar l’aigua, tot i que la resta va quedar tot arrasat. Casualitat? Aqui diuen que no!

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Casualitats




Què dir de Jerusalem? Primer de tot que fa una mica de por. Controls de seguretat bastant per tot arreu i un ambient bastant tens. Segon, que sembla un circ. Sobretot pels jueus ultraortodoxos que sembla que vagin de carnaval. Ja n'havia vist, per la tele, però pensava que només es disfressaven de tant en tant, per les festes importants o així. Doncs no. Van SEMPRE així. I TOTS iguals, idèntics. I són molts. I els nens tres quarts del mateix, la mateixa disfressa. I en tenen molts, de nens, perquè no creuen en preservatius. Realment el mal gust no mata, però és que és algo exagerat. Veus barris sencers de jueus tots clònics, fa molta por! A part, he enganxat la setmana del sukhot, que és una setmana religiosa on commemoren el pas pel desert, i hi ha mala òstia perquè han tancat l'accés a la mesquita i a la ciutat vella pels palestins, i es respira una calma tensa que deu n'hi do.

Tal com vaig arribar a Jerusalem m'enfilo cap a la porta de damasc, a l'entrada del barri musulmà de la ciutat vella, a un hostel que em van dir que estava prou bé. Al cap d'una hora ja estava menjant amb quatre bascos, dos nois i dos noies, i un madrileny amb grenyes, molt trempats. Primera casualitat: una de les noies havia compartit pis amb un amic del meu germà, i estava farta de sentir parlar del pastor de Riudaura. Segona: el madrileny era amic d'una noia a qui els bascos coneixien. És petit el món... Un tè a la nit, i l'endemà voltant amunt i avall per la ciutat vella amb els bascos. Ens perdem bastant per arribar al sant sepulcre, però un cop allà val la pena: veig tot de dones fregant mocadors a la tomba de jesucrist, per beneirlos, així que jo no em quedo curt i m'ajupo a fregar la cartera a veure si la beneeixo i m'hi començen a creixer diners del no res. De moment no ha funcionat... Al mur de les lamentacions hi trobem milions de batmans, o com diuen els de Tel Aviv pinguins, o com se li vulgui dir a l'uniforme dels jueus ultraortodoxos, i és bastant acollonant la seguretat que hi ha. Feia uns dies els palestins tiraven pedres des de dalt de l'esplanada de la mesquita i en van ferir uns quants, es respira mal ambient. Donant voltes per la muralla veiem una vista que ilustra com es viu a Jerusalem: a uns quilòmetres de distància, cap al sud, es veu el mur gegantí que han aixecat per separar els territoris palestins d'Israel (menjant-se un bon tros de la línia verda, el tractat que va aprovar l'ONU i que els israelians es passen pel forro) és molt bèstia, molt gros i molt trist. Acabem la visita en un cafè super autèntic, algo molt curiós: al costat de la via dolorosa, un lloc super turístic, però és un cafè on tot són iaios àrabs, fumant xixa (res de gustos de poma ni mariconades, només tenen tabac negre!) i bevent te. Això si, una gent genial, i tots culés. Les úniques paraules que diuen en un altre idioma que no sigui l'àrab és "visca el barça". Acollonant fins on arriba el futbol.

Al vespre més tè, un sopar de campions i a dormir, que l'endemà he de tornar cap a Amman!
Es farà trist deixar la ciutat, és alucinant com passa el temps quan viatges. Només ha set un diat, però crec que trobaré a faltar els bascos i al madrileny, una gent de PM. Ja hem quedat que els aniré a visitar al "kibbutz" de la Miren i l'Iñigo (o Ignacio segons l'Haizea)








Així que avui ens hem despertat a les 7 amb el madrileny, que també torna cap a Jordània. És un crack, el tio ha estat viatjant per Síria, Armènia, Geòrgia, Moldàvia i altres països així benparits, i en tenia unes quantes per explicar. Anem a l'estació i aconseguim pujar a l'autobus. És un trajecte de dues hores fins prop del pas fronterer més al nord amb Jordània, el pont de Hussein. Però el xofer és tan benparit que no ens avisa, tot i haver-li demanat, i ens adonem que ens hem passat uns 20 quilometres més tard. Quin remei: autoestop, per sort un avi molt simpàtic ens para i ens porta fins el trencant, i allà un que viu en un kibbutz proper ens porta fins a la frontera mateix. Està ple de bona gent...

Passats els tràmits fronterers arriba una altra casualitat, aquesta alucinant. El friqui que em va portar fins la frontera a Aqaba, a uns 1000 quilometres d'aqui, està esperant a no se qui al costat jordà!!! que fort. L'esquivem bastant i agafem un taxi fins a Amman, al centre, on ja acabo de flipar: tal com ens deixa el taxi em trobo el brasiler i l'alemany que van estar amb mi al mar roig. La ostia, que fort. Un falafel, comprar records i cap a l'aeroport, on sóc ara.

Cap a Sri Lanka. Que fort...