Casualitats

Què dir de Jerusalem? Primer de tot que fa una mica de por. Controls de seguretat bastant per tot arreu i un ambient bastant tens. Segon, que sembla un circ. Sobretot pels jueus ultraortodoxos que sembla que vagin de carnaval. Ja n'havia vist, per la tele, però pensava que només es disfressaven de tant en tant, per les festes importants o així. Doncs no. Van SEMPRE així. I TOTS iguals, idèntics. I són molts. I els nens tres quarts del mateix, la mateixa disfressa. I en tenen molts, de nens, perquè no creuen en preservatius. Realment el mal gust no mata, però és que és algo exagerat. Veus barris sencers de jueus tots clònics, fa molta por! A part, he enganxat la setmana del sukhot, que és una setmana religiosa on commemoren el pas pel desert, i hi ha mala òstia perquè han tancat l'accés a la mesquita i a la ciutat vella pels palestins, i es respira una calma tensa que deu n'hi do.

Tal com vaig arribar a Jerusalem m'enfilo cap a la porta de damasc, a l'entrada del barri musulmà de la ciutat vella, a un hostel que em van dir que estava prou bé. Al cap d'una hora ja estava menjant amb quatre bascos, dos nois i dos noies, i un madrileny amb grenyes, molt trempats. Primera casualitat: una de les noies havia compartit pis amb un amic del meu germà, i estava farta de sentir parlar del pastor de Riudaura. Segona: el madrileny era amic d'una noia a qui els bascos coneixien. És petit el món... Un tè a la nit, i l'endemà voltant amunt i avall per la ciutat vella amb els bascos. Ens perdem bastant per arribar al sant sepulcre, però un cop allà val la pena: veig tot de dones fregant mocadors a la tomba de jesucrist, per beneirlos, així que jo no em quedo curt i m'ajupo a fregar la cartera a veure si la beneeixo i m'hi començen a creixer diners del no res. De moment no ha funcionat... Al mur de les lamentacions hi trobem milions de batmans, o com diuen els de Tel Aviv pinguins, o com se li vulgui dir a l'uniforme dels jueus ultraortodoxos, i és bastant acollonant la seguretat que hi ha. Feia uns dies els palestins tiraven pedres des de dalt de l'esplanada de la mesquita i en van ferir uns quants, es respira mal ambient. Donant voltes per la muralla veiem una vista que ilustra com es viu a Jerusalem: a uns quilòmetres de distància, cap al sud, es veu el mur gegantí que han aixecat per separar els territoris palestins d'Israel (menjant-se un bon tros de la línia verda, el tractat que va aprovar l'ONU i que els israelians es passen pel forro) és molt bèstia, molt gros i molt trist. Acabem la visita en un cafè super autèntic, algo molt curiós: al costat de la via dolorosa, un lloc super turístic, però és un cafè on tot són iaios àrabs, fumant xixa (res de gustos de poma ni mariconades, només tenen tabac negre!) i bevent te. Això si, una gent genial, i tots culés. Les úniques paraules que diuen en un altre idioma que no sigui l'àrab és "visca el barça". Acollonant fins on arriba el futbol.

Al vespre més tè, un sopar de campions i a dormir, que l'endemà he de tornar cap a Amman!
Es farà trist deixar la ciutat, és alucinant com passa el temps quan viatges. Només ha set un diat, però crec que trobaré a faltar els bascos i al madrileny, una gent de PM. Ja hem quedat que els aniré a visitar al "kibbutz" de la Miren i l'Iñigo (o Ignacio segons l'Haizea)








Així que avui ens hem despertat a les 7 amb el madrileny, que també torna cap a Jordània. És un crack, el tio ha estat viatjant per Síria, Armènia, Geòrgia, Moldàvia i altres països així benparits, i en tenia unes quantes per explicar. Anem a l'estació i aconseguim pujar a l'autobus. És un trajecte de dues hores fins prop del pas fronterer més al nord amb Jordània, el pont de Hussein. Però el xofer és tan benparit que no ens avisa, tot i haver-li demanat, i ens adonem que ens hem passat uns 20 quilometres més tard. Quin remei: autoestop, per sort un avi molt simpàtic ens para i ens porta fins el trencant, i allà un que viu en un kibbutz proper ens porta fins a la frontera mateix. Està ple de bona gent...

Passats els tràmits fronterers arriba una altra casualitat, aquesta alucinant. El friqui que em va portar fins la frontera a Aqaba, a uns 1000 quilometres d'aqui, està esperant a no se qui al costat jordà!!! que fort. L'esquivem bastant i agafem un taxi fins a Amman, al centre, on ja acabo de flipar: tal com ens deixa el taxi em trobo el brasiler i l'alemany que van estar amb mi al mar roig. La ostia, que fort. Un falafel, comprar records i cap a l'aeroport, on sóc ara.

Cap a Sri Lanka. Que fort...