dimecres, 28 d’octubre del 2009

Adam’s Peak

Cinc del mati d'ahir. Sortim a buscar l'autobus que ens ha de portar fins a monaragala. L'Hari i l'Ani estan ben desperts perquè han posat per error l'alarma a les quatre. El bus té gasolina, bona notícia! Són tres hores i mitja fins monaragala. D'allà un altre bus fins a wellawaya, dues hores. D'allà un altre fins a Ella, a les muntanyes, dues hores més. Estem a 1500 metres i el paisatge és preciós (i l'aire bastant fred). Agafem el tren en una estació que sembla treta de l'anglaterra colonial de fa 150 anys. Literalment!! Encara fan servir telègraf i altres històries que a europa fa 70 anys que no s'utilitzen, es com un museu vivent. Però falta el millor: el tren! Arriba a una velocitat punta de 30 o 40 km/h, i SEGUR que també té uns 150 anys. Acollonant, tot de fusta... i nosaltres viatgem a tercera. De fet només hi ha dos vagons de passatgers: segona i tercera, tampoc es pot escollir gaire... Comença el viatge i ens sentim com exploradors al passat colonial. El tren va fent el seu camí entre camps de tè, muntanyes i jungles, pujant a poc a poc fins que arriba al punt més alt de la via: 1.985 metres d'altitud! Llavors va baixant, parant a tots els poblatxos (hem agafat el que para a tot arreu) fins que al cap de sis hores arribem al nostre destí: Hatton, d'on ens vam acomiadar de l'Hari, que agafava el tren nocturn cap a Colombo, i cap a Israel.

Bé, no ben be el nostre destí. D'aqui, un tuktuk ens porta per una carreterota de muntanya, dues hores més fins a Delhousie, un poblet de muntanya que és la base per fer l'ascensió a Sri Pada. També conegut com a Adam's Peak, fa 2.200 metres d'altitud, i no és el pic més alt però si el més sagrat de Sri Lanka, ja que hi ha una "petjada" a dalt de tot, i la veritat es que es un pic molt guapo. Fa gràcia perquè és sagrat per tothom: els budistes creuen que la petjada la va deixar Buda quan va pujar al cel, els cristians que és la petjada d'Adam quan va baixar del cel, els hindus que és on Rama va rescatar la seva estimada del malvat rei de Lanka...

Jo no puc posar el meu gra de sorra perquè no vam poder veure la petjada. De la primera lluna plena de desembre al festival Vesak de maig és la temporada de peregrinació, i milions de persones pugen aqui cada matinada per poder veure la sortida de sol des del pic, i veure l'ombra de la muntanya com corre per les planes a mesura que el sol puja. El camí està tot iluminat amb torxes, es veu que és guapíssim. Fora d'aquesta època està tot tancat i fosc, fins i tot el temple amb la petjada, i no hi ha ni cristo. L'Ani i jo vam dormir en un hotel completament buit, dels pocs que estan oberts tot l'any. A les 3 sonava el despertador, i cap a dalt. És una caminada d'unes tres o quatre hores. Així que xino xano, completament a les fosques excepte una merda de lot que portava ell, hem anat fent camí. De cop, quan portavem uns 3.000 dels 5.000 escalons que hi ha, veiem un llum a davant nostre. No estem sols! Els atrapem de seguida, anavem bastant ràpid. Quan arribem a la seva alçada, sorpresa amb majúscules. Acollonant. Mira que és petit Sri Lanka. Resulta que són en Dominic i la Verònica, el sudafricà i la catalana que estaven a Arugam bay amb nosaltres! Super contents, acabem de fer la pujada que en l'últim tros és vertical de collons. A dalt uns quants guiris més i uns tios que viuen allà tot l'any i que es dediquen a fer el tè pels visitants. Sortida del sol acollonant, però al cap de poca estona començem la baixada, que la calor apreta. A mig camí un monjo budista ens posa un bracelet a canvi d'ajudar-lo a construir un temple (o sigui, una donació de 100 rupies). Arribem a l'hotel, dutxa, esmorzar i cagant llets que marxa un autobus. Diem adeu a en Dom, que el veure d'aqui dos dies a Arugam, i a la Vero, que la veure a barcelona, i cap a Hatton altre cop. Amb l'Ani hem decidit d'anar a Kandy, la segona ciutat més important d'Sri Lanka. Quatre hores més de bus suicida i arribem.

Els conductors del hill country estan bojos. Faig aquest apunt per fer constar que agafar un autobus al centre del país és un esport d'aventura, com pocs. Condueixen exactament com els de la costa però amb l'afegit que aquí les carreteres estan plenes de bonys, de revolts amb visibilitat nula, de graveta a l'asfalt (si n'hi ha), de marges, barrancs i ponts amb uns estimberris de la òstia i de pendents del 20% com a mínim.

Total, que arribem vius a Kandy i ens acomiadem. Trobaré a faltar aquest alemany sonat, és molt bon tio. Tal com arribo a l'estació agafo un altre bus cap a Dambulla, dues hores. I d'allà un altre fins a Sigirya, una hora més. M'he ficat al primer guesthouse que he trobat i em sembla que l'he clavat: una família super maca, i el lloc està molt bé! fan molt de riure, sobretot la iaia, que parla bastant d'anglès però està força sorda. Avui a dormir d'hora que demà em queda un bon tros: visita a les ruines de Sigirya i cap a Arugam altre cop, via Batticaloa (una volta de la òstia), si puc amb tren, però m'han dit que encara és pitjor que el que vam agafar ahir. Però n'estic fart de busos suicides...

Per cert, mentre escric això el corrent va i ve. Resulta que un mono s'ha intentat enfilar al transformador del poble i a part de fregir-se ell també ha fregit el transformador. Merda, m'he quedat sense ventilador, i fot una calda que espanta!