dimarts, 30 de març de 2010

Playas

No, no es que vulgui parlar de platges. Playas és el nom d'una ciutat, que em sembla que realment es diu o es deia General Villamil, però absolutament tothom li diu playas. Vaig arribar aqui després d'unes hores d'autobus, i realment el canvi amb Montañita era bestial. Allò és un poblet a la costa ple de guiris, Playas en canvi era una ciutat típicament equatoriana: lleig, brut i cutre però amb molt d'encant i molt autèntic, i sobretot molt barat. Vaig arribar de fosc, i el primer que vaig fer va ser buscar un hostal. En vaig trobar un al costat de la platja i prop del centre, cutre i lleig però
els amos eren molt bona gent. Després de desfer les maletes i fer una dutxa men vaig anar a sopar al restaurant jalisco. El tio aquell que vaig conèixer a Montañita em va dir que anés al restaurant aquest i demanés per l'amo, en Juan Gutiérrez, que m'explicaria quatre coses de les onades de Playas. Així que arribo al restaurant demano per ell, però encara no hi era. Començo a menjar i arriba, i s'assenta a sopar amb mi. Quin crack, el tio és una enciclopèdia del surf a ecuador, i em va estar explicant totes les onades de Playas. Vam quedar per l'endemà al matí, que m'ensenyaria com arribar a una onada que es diu engabao.

L'endemà a les 7 em presento al restaurant i el tio truca a un amic seu que em porta fins a engabao. És un poblatxo amb tots els carrers aixecats ja que estan construint el clavegueram. Passem el poble i a uns quilòmetres arribem al "port" d'engabao: quatre cases i una platja, a l'extrem de la qual hi ha unes roques. Allà trenca una onada increible, perfecta. Llàstima que el mar no està molt gros, però és igual, és genial, i només hi ha un parell de surfistes!! Al cap d'un parell d'hores apareix en Juan amb la seva xicota, que també surfeja. Som cinc a l'aigua. Al cap de cinc hores sortim, fets caldo pero contents.

I així cada dia, excepte avui diumenge. Perquè? Per culpa de la ressaca. El fill dels amos de l'hostal em va enredar per anar de festa ahir a la nit. Es bon nano, a mi em feia una mica de mandra perquè pensava que la festa aqui seria algo molt cutre. Anem primer a fer una cervesa en uns bars d'aqui al costat, on em faig amic dels del bar i coneixem un brasileny i un peruà que estan aqui treballant, i ens els emportem de festa. El tio ens porta a unes discoteques que hi ha a la platja, tipus carpes, i quedo bastant acollonit de lo guapo que és. No m'esperava això a ecuador. I només en un dels llocs sona reggaeton! Increible! Es un bon festival. Però el de l'hostal va ultra borratxo i mentre jo estic ballant amb unes colombianes guapissimes se'n va a dormir. Jo em quedo de festa fins al final, però es clar, no sé ni com tornar a l'hostal. Davant les discos hi havia una patrulla de la policia, i jo en conya li dic a una de les colombianes que em podrien portar els polis. Ella se'n va a parlar amb ells i resulta que si, que em porten!! Quins cracks! Així que em deixen a la porta de l'hostal me n'adono que està tot tancat i barrat i jo només tinc claus de la meva habitació, i els polis han marxat. I son les cinc del mati. Em poso a cridar però res, tothom dormint com a soques. Per sort, a fora hi ha un cartell amb el numero de telèfon, i els del bar on haviem anat primer encara estant tancant. Em deixen trucar i finalment desperto als de l'hostal. M'expliquen que els seu fill havia arribat feia estona, ultra borratxo.

I així estic, avui ni surf ni res, que no em trobo gaire bé, i guardo energia que aquesta setmana sembla que entren onades de veritat. Records des del racó més cutre d'Ecuador! bé, no tan cutre, aquesta foto és de la plaça de l'església, no és tant lleig...


diumenge, 28 de març de 2010

Montañita

De bon matí em desperto a Santa Elena. Són poc més tard de les 6 i tinc ganes d'arribar ja a Montañita i ficar-me a l'aigua. Arriba l'autobús i esmorzo una cosa que em venen a la parada, em sembla que pure de patates fregit farcit de formatge i carn o algo per l'estil. Saludable, vaja. Una horeta i pico de bus, que em semblen 30 hores, i arribem a Montañita. De bones a primeres, força lleig, ja que mig poble està en obres. M'expliquen que es preparen per sertmana santa, però no ho entenc gaire perquè per setmana santa falta menys d'una setmana i tot allò no ho acaben ni de conya, i menys amb el ritmo latino que porten. Un mes o menys treballa i vint s'ho miren. Dóno una volta pel poble i cada cop m'agrada més, i quan arribo a la platja ja m'agrada del tot. Hi ha un merder de backpackers, sobretot americans, xilens i argentins, i bastant de surfero. El que m'agrada, però, és la onada de la punta. Com el nom indica esta a la punta de la platja, trencant sobre unes roques, i trenca d'allò més be!! Les onades deuen fer cap a uns tres metres, hi ha un swell bastant canyero. El que no m'agrada tant es que hi ha un munt de gent surfejant!

Vaig cagant llets a trobar un hostal a davant de la onada, i em claven una mica pero el lloc es maquissim. Trobo una taula de lloguer i em tiro a l'aigua, i m'hi passo tot el matí. Resultat: tres onades i unes cremades pel sol bestials, m'havia descuidat de posar-me crema! És dificil agafar onades amb tanta gent, i hi ha molts locals que no en deixen ni una, vaja, que pel tema surf es una merda. I és una llàstima perquè l'ambient del poble està molt be! Parlant amb gent m'expliquen que hi ha un lloc que es diu Playas, que es veu que és molt autèntic, i que hi ha unes onades de la òstia, així que decideixo que el dia seguent men vaig cap allà.


El que té de bo Montañita, però, és que hi pots conèixer molta gent. Em faig amic de seguida d'un americà i tres alemanes que són molt bona gent, i ens passem el vespre coneixent bars. L'endemà fem una sessió de surf al matí però el mar ha baixat bastant. Mengem alguna cosa i m'acomiado d'ells, que tinc ganes de veure si és veritat això de playas. Amb l'americà quedem de trobar-nos el proper divendres, arriben uns cosins seus i anirem de festa per montañita, a veure que tal. A les alemanes ja no les veuré, se'n tornen a casa, quina llàstima... dit i fet faig la motxilla, passo pel poble i 1) em compro una taula de surf ben barata però que està de collons, 2) parlant amb un tio faig un contacte de collons a Playas, ja ho explicaré al seguent capítol, i 3) em vaig a tallar els cabells. Vull dir tallar tallar. Rapat a l'1. La perruquera es pensava que era boig. Però m'agrada bastant, s'hi va més fresc...


I finalment a l'autobús! Bé, tres autobusos, però en dues hores i mitja em plantaré a Playas. Suposo...

Curiositats d’Ecuador

Us sona això de la foto? Però no us quadren les lletres no? Es clar, no és l'escut del barça. Bueno, si, és el del barsa. El Barcelona Sporting Club de Guayaquil, un dels millors equips de la lliga equatoriana. Ja pots comptar, per aqui hi ha molta afició, tenen l'escut pintat per tot arreu, la gent se'l pinta a la paret de casa! Com no podia ser d'altra manera, el van fundar uns catalans. Segons la pàgina web del club, "catalanes de origen español". Em va fer gràcia. Fins i tot l'entrenador es diu Llop. Deu ser descendent de catalanes de origen español. El trist, però, que així com al barça li diuen els culés, als del BSC els diuen "los toreros". Sense comentaris.


L'altra cosa catxonda: això, que de lluny quan el sentia arribar semblava una discoteca ambulant, amb salsa (no podia ser res més) sonant a tota castanya, es tracta del camió de les escombraries! Porten música perquè te n'enteris i surtis a tirar les escombraries al camió, que aqui no hi ha contenidors. A part, els escombriaires van bramant "BASURAAAA!!" casi més fort que la música. Es podrien dedicar a l'opera, quines veus!!

dimecres, 24 de març de 2010

Ecuador, capítol 1: Olot-Riudaura-Girona-Barcelona-Madrid-Quito-Guayaquil-Santa Helena

Doncs finalment havia arribat el dia 22. Quin merder, i la maleta encara per fer. Vaig de bon matí a la piscina, després cap a l’institut de seguretat pública de Catalunya a què em facin l’entrevista per poder ser formador, després a dinar amb en Jaume Font, després a sant pere màrtir a fer la maleta, després a casa els meus pares a Riudaura a recollir quatre coses que em faltaven i deixar la furgo, després amb el meu germà cap a Girona i després amb tren fins a Barcelona. Uff. Per sort allà m’esperaven els meus tiets i la meva àvia per sopar, que feia temps que no els veia i els trobava a faltar.

A les 6 del dia 23, o sigui avui, enfilo passejant el passeig de gràcia (quina gràcia, ben buit a aquesta hora) fins a agafar l’aerobus. Cinc eurillos et claven, com si els vols fossin barats! A la nova T1 m’escorcollen, per variar, i embarco cap a Madrid amb el pont aeri ple d’empresaris adormits. Un cop a Madrid canvio d’avió i el paisatge canvia: el 99% del passatge són equatorians que tornen al seu pais de vacances, i porten una festa a sobre impressionant. Al cap de dues hores els de darrera meu, els del meu costat i els de davant, que són diferents grups però em sembla que es coneixen d’algo, ja van torrats com a cubes. I això que són famílies amb mainada. Però porten un gat a sobre impressionant. Entre nens plorant i ells fent merder ja m’estava pensant de saltar per la porta d’emergència, però al cap d’una estona comencen a parlar amb mi i la veritat es que són super bona gent. I al cap d’una estona de parlar una de les dones se m’ofereix a portar-me fins a mig camí de Montañita, i jo ben content perquè Guayaquil la veritat es que es una mica perillós. Arribem a l’aeroport de Quito i la festa continua mentre esperem el vol de Guayaquil. Un cop aterrats allà, i ja menys borratxos (ells, jo no he begut res) anem a buscar les maletes, i jo ja com si fos un més de la família. Tots cridant, rient, esperant les maletes gairebé una hora (m’expliquen que els operaris de l’aeroport les estaven “revisant”, a veure si hi havia alguna cosa de valor!!) per cert, aquella senyora em portava a canvi d’ajudar-la amb les maletes: 8 maletes GEGANTS!! quan ja ho tenim tot sortim i jo alucino. A la zona d’arribades, per on surt la gent, hi ha com a mínim un milió de persones esperant els de l’avió. Crec que a cada passatger l’esperaven uns mil familiars. I mentre la senyora abraça els seus mil familiars i plora i s’emociona, un tio que estava per allà li ha estirat la bossa del portàtil, i ja tenim el pollastre muntat. Al final el tio s’ha escapat amb el portàtil, impossible trobar-lo amb el merder de gent que hi havia. Total, anem cap a fora amb els seus mil familiars i em fan pujar a una furgoneta amb cinc-cents dels familiars, com sardines. A més, el xofer, que es el tiet del cosí de la padrina o algo aixi, va molt a poc a poc i triguem la òstia a arribar. Però és divertit, són molt bona gent aquests equatorians. Tothom té familiars treballant a Europa! L’únic que em sobra és el que més vaig patir a Panamà i Costa Rica: el puto reggaeton! Deu meu, a tant com donava la ràdio i sense parar ni un moment!!

Al final arribem a Santa Helena. Deixem a tota la família en una casa i el xofer (el tiet del cosí de la padrina) em porta fins a l’estació d’autobusos. O això em pensava quan em deia “vamos a ver si hay un auto que lo lleva”, perquè realment es para al carrer que va cap a Montañita i es posa a parlar amb els cotxes que passen, a veure si algú em porta. Es veu que es normal això. Com que no passa gaire ningú (són les dotze de la nit i porto 24 hores despert), al final me’n vaig a dormir en un hostal que hi ha al carrer mateix, per cinc dòlars, on soc ara mateix. Cosa curiosa, això és com Panamà, no tenen moneda, van amb dòlar$!! Demà al matí es veu que hi ha ple de busos, així que m’aixecaré d’hora i cap a surfejar, a veure què tal es porta el pacífic!