dimarts, 26 d’abril del 2011

Les Gilis

Tot i que s'hauria de titular "Gili Trawangan", perquè no he vist les altres dues illes. Bé, les he vist perquè estan a 400 metres una de l'altra, però no hi he posat el peu.

Vaig sortir de Sumbawa dissabte a les 12 del migdia, havent surfejat al matí i havent vist que no hauria d'haver-ho fet, i que o anava a les gilis a pendre-m'ho amb calma o les ferides no se'm curarien mai. Jo i moto atravessant Sumbawa, bastant ràpid, ja que de dia pots veure els forats de la carretera; de nit no pots anar a més de 20 o 30! Arribo al ferri de lombok i apa, una hora i mitja de cafetera surant per les aigues de l'oceà índic, ple de gent aquest cop. Vaig conèixer dos tios molt benparits de Traliwang, que em van donar de menjar i tot. La seva mare els hi havia preparat uns dolços que fan amb coco i no sé què més (parlàvem amb indonesi, em falta vocabulari culinari) i era boníssim. Arribant a Lombok ja no pintava tant bé el viatge, ja que es veien uns núvols a l'horitzó bastant preocupants. Ostia no sé què passa però cada cop que atravesso Lombok, plou. Pensava arribar a Bang Sal, que és el port d'on s'agafen els ferris (barquetes, de fet!) a les Gilis, abans de la posta de sol, ja que en Kazaa m'havia dit que de nit no n'hi ha. No comptava, però, amb el trànsit bestial que hi ha a les carreteres de Lombok, sobretot a la tarda, i a què ben bé no sabia on era, això de Bang Sal. Molt puta jo. Més o menys sabia que queia cap al nord-oest, poca cosa més. Total, que enlloc d'agafar una carretera que hi va directe en vaig agafar una altra que passava per tota la costa. Maco, suposo, perquè ja era fosc i no hi veia tres dalt d'un burro. Anar fent per la costa i de cop, al mig del mar, vaig veure un merder de llums. O era un transatlàntic o era gili trawangan. I a pocs quilòmetres ja em vaig trobar el primer moll on hi ha els barcos per anar a les illes. Era de nit, no hi havia ni cristo i em demanaven mig milio de rupies per anar fins allà. Vaig pensar d'anar fins a Bang Sal a veure si per punyetera casualitat trobava algo més barat i vaig continuar amb la moto, quan de cop al seguent moll veig tres guiris a punt de pujar a una barca. Vaig parar de cop i cridant com un sonat els vaig demanar si podia anar amb ells. Eren dos anglesos i una mexicana que treballen junts a Singapur, i estaven aqui de vacances. En Tom, en Matt i la Marcela, molt bona gent, vam compartir la barca i tots super contents perquè ells, igual que jo, es pensaven que haurien de dormir a Bang Sal (que és potser el poble mes xungo d'indonèsia). Anàven igual de perduts que jo, o sigui que un cop arribats vam anar a buscar un lloc per dormir. No va costar gaire, tota l'illa són o bungalows per dormir o restaurants per menjar. Tampoc és que puguis donar moltes voltes, Gili Trawangan és plana i dónes la volta a l'illa en mitja hora xino xano, i és la més gran de les tres! Total, que vam agafar uns bungalows i ala, de festa, que tots ens en moriem de ganes. Resulta que ells havien portat rom de singapur, i ala, a buscar cocacoles i a fer barreges. El xasco ens el vam endur quan ens van explicar que els dies de festa són dilluns, dimecres i divendres, i avui era dissabte, merda! Però després ens van dir que aquests eren els dies grossos de festa, que de festa n'hi ha cada dia... i no s'equivocaven. Venia de gust una mica d'ambient després d'un mes a Sumbawa, jo i en Kazaa mirant qui feia el cap mes gros.

L'endemà al matí ressaca impressionant, suposo que el beure que venen aqui es força garrafon. I entre ressaques, festes, pendre el sol a la platja i menjar filets de tonyina hem anat passant els dies, que passen ràpid quan t'ho passes bé. La vida a les gili es més cara que a bali, però no gaire més, i igual de fàcil. Molt gent ve aqui per treure's els titols de submarinisme, ja que hi ha moltíssimes tortugues marines i és bastant maco, tot i que el corall estigui tot destrossat. Els pescadors locals es dedicaven a la pesca amb dinamita, encara que sembli una broma. També es pot fer una mica de surf, tot i que només hi ha una onada bona a l'illa de gili air. Típic lloc de turisme backpacker, coneixes un merder de gent que viatja durant un any, anant i venint de més o menys els mateixos llocs: bali, lombok, lembongan... qualsevol lloc menys sumbawa!

Estic escrivint això assentat davant de la platja, veient la posta de sol i pensant que per una banda em moro de ganes de tornar a sumbawa i surfejar les onades que demà arriben, però per altra em sap molt de greu marxar d'aqui ara que se m'ha despertat el cuc del viatger: aquella sensació de quan descobreixes llocs nous, coneixes gent nova... Aquests cinc dies aqui han estat molt bé, em vénen ganes d'agafar la maleta i anar a veure més coses. Però de moment el surf guanya, sobretot després que en German em truqués dient que havien tingut uns dies guapíssims, casi sense vent. A més, aviat tornaré a veure en Tom, en Matt i la Marcela, que m'han convidat a Singapur amb la santa sort que ja tenia el bitllet d'avió abans de conèixe'ls. He de sortir d'indonesia el dia 12 de maig per renovar el visat, i el lloc més barat a on volar era allà! Per cert, res a envejar a Ryanair: Airasia, la companyia aèrea de baix cost que et porta volant per tot àsia amb preus ridículs.

Total, que demà al matí ferris i moto cap a Sengkongkan altre cop, d'aqui poc Singapur i quan torni a indo el dia 16 cap a Sumatra, a explorar les selves de Krui (i sobretot surfejar les seves onades) Però abans, sessió a SuperSucks! i farem vídeo!

diumenge, 24 d’abril del 2011

SuperSucks!

Aquests dies surfejant han estat molt bé, però he tingut un parell de desgràcies. La primera és que vaig partir una planxa! La Firewire, una planxa de surf boníssima que vaig trobar a Bali, un dia surfejant a Tropicals li va caure tot el llavi de la onada a sobre i patapam, la planxa partida per la meitat. No vaig ser l'únic, però. A l'aigua hi havia una colla de surfistes professionals que han estat aqui uns deu dies filmant un vídeo, i un d'ells també va partir la planxa, les onades eren bastant canyeres...

I l'altra desgràcia em va passar entre la nit abans i el dia que vaig surfejar supersucks. Supersucks és una de les millors onades del món. Normalment està completament plat, només trenca quan hi ha un swell important de sud-oest o un de molt gros de sud. Doncs resulta que fa tres dies entrava un swell de sud-oest, i uns alemanys que estan per aqui ens van dir que havien tingut una sessió de la òstia, així que vam decidir anar-hi l'endemà. Aquell mateix vespre, però, em vaig fotre una òstia amb la moto i em vaig pelar tot el braç esquerre, sobretot la mà. Arribo tot sangrant al hostel, m'ho netejo tot emprenyat, pensant que l'endemà no podria surfejar. L'endemà al matí, però, arribem a supersucks i trobem l'onada perfecte. Així que a pendre pel sac el braç pelat, em vaig ficar a l'aigua (per cert, l'aigua salada a les ferides pica una mica) i a surfejar. Qualsevol que sàpiga algo de surf sabrà de què li parlo: SuperSucks, head high, 4 persones a l'aigua i la marea baixant. Uns tubarros alucinants!! ara bé, la onada trenca sobre els esculls de corall amb molt poca profunditat, amb marea baixa hi ha menys d'un pam. I és corall viu, talla com ganivets! Alguna onada em va rebolcar, així que vaig afegir uns quants talls a l'esquena a la meva col·lecció de tatuatges.

En sortin ens vam anar a fotre un YFC, la versió indonèsia del kentucky fried chicken (yummy fried chicken) a maluk, i jo directe a la farmàcia a comprar un kit d'embenat i primers auxilis per surfistes masoquistes. Des de llavors m'he estat dos dies fora de l'aigua, deixant assecar les ferides. Avui arribava un swell i volia estar a punt per tornar a l'aigua, sobretot perquè dikous hi ha previsió boníssima per supersucks altre cop! he intentat banyar-me aquest matí però les ferides encara estan fresques, així que he decidit anar a fer la convalescència a les Gilis! i preguntareu, què són les gilis?

LES GILIS: gili vol dir illa en el dialecte de Lombok, però per a qualsevol turista només hi ha tres gilis: gili trawangan, gili meno i gili air. són tres illes petitones a sobre lombok on no hi ha ni cotxes ni motos, és una mena de paradis del turisme backpacker. La gent va allà de festa, a fer submarinisme o simplement a jaure a la platja. I a mi em convé uns dies allunyat de les onades... No puc fer submarinisme per les ferides, així que a la platja i de festa, que hi ha un ambient de la òstia. A fer convalescència amb una cervesa a la mà, It's gilis time...

dijous, 21 d’abril del 2011

Micos, papallones, dofins i barreges genètiques

Lo de les papallones és surrealista, no sé si és l'època de cria o què però està ple de papallones per tot arreu, i de diferents colors, tot i que les més abundants són les grogues. I micos igual! abundants vull dir, no que siguin de color groc. El primer dia que els vaig veure em va fer una gràcia de l'òstia, vaig parar la moto al mig de la carretera i em vaig quedar mirant el mico una bona estona. No cal dir que el mico no em fotia ni cas. El segon dia en vaig veure uns quants més, però encara em feia molta gràcia. Ara que fa disset dies que som aqui ja no em fan ni puta gràcia, els micos. Bàsicament perquè a la que et despistes i deixes la porta del surfcamp oberta els cabrons entren i rebenten tots els cubells d'escombraries. El que si que fa molta gràcia és quan es barallen la familia de micos contra els tres gossos que volten pel surfcamp, que encara no sé ben bé de qui són. Estàs tan tranquil a l'habitació i de cop se sent un soroll de la òstia, i surts a fora i et trobes els micos liant-se a pinyos contra els tres gossos, que em sembla que ja estan ben amargats de tant de mico.

i els dofins... no és que n'hi hagi molts, però ja va un parell de dies que veiem un ramat de dofins a Tropicals, la platja del costat. Al revés que els micos, el primer cop que veus un dofí no fa ni puta gràcia perquè només veus l'aleta i penses que el bitxo que porta aquesta aleta segurament t'arrencarà la cama. Però a la que veus que l'aleta s'enfonsa, torna a sortir i el bitxo treu un raig d'aigua, llavors ja fa més gràcia. Lo que fa gràcia de veritat és que sempre en veus primer un i després n'apareixen un merder, l'altre dia n'hi havia uns deu. Van nedant ben tranquils, ni salts espectaculars ni res, però no sé perquè dónen molt bon rotllo. Suposo que és per lo que em va dir un surfista australià fa molt de temps, quan li vaig demanar si hi havia gaires taurons: "mentre vegis tortugues i dofins, tu tranquil". Pues jo tranquil.

I aqui continuem, surfejant a la sortida i a la posta de sol, perquè sembla que ha començat l'estació seca i durant el dia bufen els alisis de sud-est que deixen tot el mar destrossat. I durant el dia avorrits com a ostres, aqui no hi ha res a fer. Llegir molts llibres, mirar alguna peli, aprendre indonesi (que ja el portem bastant bé)... i esperar en German i la Núria que arriben demà passat! No és que trobi a faltar parlar català, perquè fins i tot en un cul de món com aquest trobes parlants de la llengua de Verdaguer i Maragall (l'avi poeta, no el presi); l'altre dia estàvem menjant en un warung (restaurant) cutre salsitxero quan va entrar una parella de yanquis que estan per aqui de viatge. Ens posem a parlar i em pregunten d'on sóc, i jo es clar dic català! i la noia, que era mig americana mig japonesa, em diu en perfecte català "ostres ets català?" i jo alucinant... resulta que el seu pare "americà" és fill de catalans, i té família a Terrassa, i fins i tot hi va viure un any. Els catalans som una plaga!

Em sap greu que no hi hagi fotos, gràcies a algun cabronet o cabronets que van rebentar el seient de la moto i van robar tot el que hi guardava a dins. De totes maneres tinc la càmera GoPro, estic intentant filmar en directe les batalles entre micos i gossos però és complicat. Potser podré vendre el reportatge al National Geographic...

divendres, 8 d’abril del 2011

Sengkonkan

La platja de Tropicals, foto: Dani el zarautzarra
Doncs aqui estem, passant els dies en un "surf camp" on jo, en kazaa i en johann sóm els únics hostes. I fa dies! perdó, no he presentat en Johann. És un surfero rstafari alemany que fa la òstia que viu entre Malàsia i Indonèsia, i parla bahasa perfectament. Bahasa vol dir idioma, i tant l'indonesi com el malai són gairebé idèntics! això és per l'influència del malai en tota la zona, que el va acabar convertint en lingua franca de totes les illes indonèsies. Total, en Johann estava també a Komala indah, el losmen on ens estàvem a Bali. En teoria ell anava a Lombok, i marxava el mateix dia que nosaltres, però es va trobar que a Lombok les onades eren bastant una merda i hi havia molta gent, així que em va trucar i va venir cap aqui.

Del poble de Sekongkan poca cosa es pot explicar, són quatre cases, un "restaurant" on menjar arròs, un puestu per menjar bakso (que és una mena de sopa) i un altre puestu per menjar gado-gado, boníssim i ultra barat. Empro el vocable "puestu" perquè no se m'acut paraula nostrada que es refereixi a una barraca de fusta amb quatre tamborets. Els preus en general són encara més ridículs que a Bali, que ja és dir: el gado-gado, que ja es un esmorzar potent, val 5.000 rupies, o sigui 40 cèntims d'euro. El millor d'aquest lloc, però, és que en dos dies he après més bahasa (indonesi) que en dos setmanes a bali, ja que ningú parla gaire anglès. El bahasa indonesi és molt i molt senzill, ja puc tenir una mínima conversa i demanar coses a les botigues. Com tot idioma té les seves complicacions, però per a començar a parlar-lo és extremadament senzill, una mica com parlar indi. ni gènere, ni verbs ni històries. exemple:

-selamat malam! (bona nit)
-malam (bona nit tingui vostè)
- ada nasi campur? (tenir arròs?)
-ada (si, en tinc)
-saia mau makan nasi dan ayam (jo voler menjar arròs i pollastre)
-ada, bapak minta minum? (en tinc, cap problema, el senyor vol beure quelcom?)
-ya, minta aqua dingin (si, voler aigua freda)
i així anar fent, només és apendre vocabulari i ala, a parlar com els indis, i quedes com un senyor!

I aqui estem tots tres, surfejant cada dia i explorant la costa sud de Sumbawa, on hi ha onades a cada dos pams. Només hi ha unes quantes onades que estiguin als llibres, la resta són rumors més o menys coneguts entre els habituals d'indonèsia. Al costat d'on estem nosaltres hi ha yo-yo's, més amunt scar reef i super sucks. Aquestes són les que es troben als llibres. Però més avall tenim Tropicals, mai posada en escrit però coneguda per tothom, i més avall algunes onades que vam estar buscant amb el google earth i sembla que l'hem clavat!! els hi hem posat nom i tot: lobsters, shrimps, miseries i unes quantes més que encara hem de batejar. Per cert, miseries (misèries en català) es diu així perquè: en johann es va fotre un trau contra els esculls, en kazaa li va fer un forat a la planxa, vam veure una mena de serp marina que no sabem ben bé què és però que feia molta por i ens van robar tot el què teníem a les motos mentre surfejàvem. A mi, la càmara de fer fotos, un invent (lo que et lliga a tu amb la planxa) i una samarreta. O sigui que a partir d'ara, poques fotos al blog!

S'acaben les fotos però arriben els vídeos! estem filmant bastant amb la Hero GoPro, la càmera que va enganxada a la planxa. Estic bastant sorprès de la qualitat de les imatges, em pensava que seria molt més cutre i queda bastant bé. D'aquí poc penjaré algun video una mica muntat, estic esperant a aquest cap de setmana que entren onades grans per poder tenir algunes imatges una mica canyeres.

sampai jumpa lagi! (ens veiem aviat!)

dimecres, 6 d’abril del 2011

Ciutadans de sumbawa, ja som aqui!!

Bon dia des de Sekonkang (Sumbawa, Nusa Tenggara, Indonesia)

 

L'últim vespre a Bali sopant amb els amics, anant a comprar coses indispensables per Sumbawa (hamaca, mosquitera, piles per la càmera, candau per la moto, etc), últims sucs d'alvocat amb xocolata al juice market de mataram i cap a dormir!

 
El viatge fins a sumbawa va ser una mica passat per aigua. El primer tram, que consistia en atravessar Bali amb la moto, unes tres hores, ens el vam pendre amb bastant a calma. En Kazaa i jo voliem sortir a les 6 del mati però entre pitus i flautes vam acabar sortint a quarts de vuit. Després de mil problemes per com ficar dues taules de surf i les maletes en una scooter, i amb una solució més o menys bona, vam poder atravessar l'illa sota un sol de justícia. Vam arribar a Padangbai, el port on s'agafen els ferris per Lombok (l'illa del costat) i ja van començar els problemes: la policia volia que en Kazaa pagués un suborn. Jo anava amb el carnet de conduir indonesi que es va fer el gran Luis Robles, i tot i que ens assemblem com un ou a una castanya no hi va haver cap problema. Suposo que ens veuen a tots els europeus iguals, com jo no distingeixo dos xinesos (ni de conya). Però el meu amic australià anava amb un paper de la policia conforme li havien robat el carnet (una manera de fer veure que el tens quan realment no el tens) i la policia volia cobrar per deixar-lo passar. Aqui la corrupció està a l'ordre del dia, si la policia et veu anant amb moto el més segur és que et pari, dient que has fet alguna infracció (parar-se al costat equivocat en els semàfors ?¿?¿ ) i demanan-te una "ajuda" per solucionar-ho. El que fa tothom és no parar i donar-se a la fuga!!
Total, que després d'una hora discutint el van deixar marxar sense pagar i vam poder pujar al ferri. La òstia quin ferri, allò semblava una cafetera! comparat amb els ferris que van a mallorca jo m'imaginava algo més impressionant, i res, un tros de ferro que devia tenir 100 anys i que per mi que anava a vapor. Com uns reis ens vam penjar les hamaques a la coberta i apa, a descansar! Fins a lombok són unes quatre hores, i així que sortim del vaixell el cel es comença a ennuvolar. Gas a fondo fins a Mataram (la capital de Lombok, no confondre amb el barri de kuta on hi ha el juice market, a Bali) i allà ens ve just de trobar un restaurant on ens podem aixoplugar de l'aiguat que comença. No un restaurant qualsevol... un kentucky fried chicken!! l'únic de l'illa de Lombok, per cert. Ja que a Sumbawa no hi ha res mes que nasi goreng i gado-gado ens voliem fotre un últim banquet de porqueria americana. I apa, una hora esperant que s'aclarís però res! així que vam agafar bosses d'escombraries que ens van donar al KFC per tapar les maletes i apa, molls com anecs a atravessar Lombok! tres hores més tard arribàvem a Labuhan Lombok, el port on s'agafen els ferris per anar a Sumbawa, el nostre destí. 


Ja fosc i encara plovent, pugem al ferri que només era una hora i mitja, parlem amb tots els passatgers que sembla que alucinen de veure guiris a bord i finalment desembarquem a l'illa de Sumbawa! és la òstia de tard, és fosc, està plovent i no sabem ben bé cap a on hem d'anar. Per sort només hi ha dues carreteres, ho tenim fàcil, una va amunt i l'altra avall. Cap avall. Les carreteres d'aquesta illa es poden comparar a la carretera Olot-Mieres-Banyoles però amb trossos sense asfaltar, els asfaltats amb molts forats, vaques cabres i persones dormint (si si dormint) al mig de la carretera i de tant en tant algún autobus amb un conductor boig que ens adelantava peu a baix. Vam anar fent, però creuar Sumbawa fins al nostre destí són unes quatre hores, i era de nit, plovia i estàvem ultra cansats. Així que quan passàvem per Taliwrang o algo així (un poblatxo) vam demanar per un losmen, un hotel indonesi, i per sort n'hi havia un! Genial, tant bon punt ens estirem al llit quedem fregits. L'endemà, però a quarts de 7 del matí a algú se li va ocórrer (típic dels musulmans) que la millor manera de començar el dia era provant el motor de la seva moto gas avall. Després altres sorolls agradables com crits i gent carregant un camió a davant de la nostra finestra ens van fer pensar que era hora de llevar-se. I apa, a esmorzar gado-gado (a la foto) que és la primera vegada que ho menjava i és boníssim!! i cap a Sekongkan i les seves onades, on vam arribar unes hores més tard, cansats de moto i amb ganes de surf. Ostia quin cul de món!!