Micos, papallones, dofins i barreges genètiques

Lo de les papallones és surrealista, no sé si és l'època de cria o què però està ple de papallones per tot arreu, i de diferents colors, tot i que les més abundants són les grogues. I micos igual! abundants vull dir, no que siguin de color groc. El primer dia que els vaig veure em va fer una gràcia de l'òstia, vaig parar la moto al mig de la carretera i em vaig quedar mirant el mico una bona estona. No cal dir que el mico no em fotia ni cas. El segon dia en vaig veure uns quants més, però encara em feia molta gràcia. Ara que fa disset dies que som aqui ja no em fan ni puta gràcia, els micos. Bàsicament perquè a la que et despistes i deixes la porta del surfcamp oberta els cabrons entren i rebenten tots els cubells d'escombraries. El que si que fa molta gràcia és quan es barallen la familia de micos contra els tres gossos que volten pel surfcamp, que encara no sé ben bé de qui són. Estàs tan tranquil a l'habitació i de cop se sent un soroll de la òstia, i surts a fora i et trobes els micos liant-se a pinyos contra els tres gossos, que em sembla que ja estan ben amargats de tant de mico.

i els dofins... no és que n'hi hagi molts, però ja va un parell de dies que veiem un ramat de dofins a Tropicals, la platja del costat. Al revés que els micos, el primer cop que veus un dofí no fa ni puta gràcia perquè només veus l'aleta i penses que el bitxo que porta aquesta aleta segurament t'arrencarà la cama. Però a la que veus que l'aleta s'enfonsa, torna a sortir i el bitxo treu un raig d'aigua, llavors ja fa més gràcia. Lo que fa gràcia de veritat és que sempre en veus primer un i després n'apareixen un merder, l'altre dia n'hi havia uns deu. Van nedant ben tranquils, ni salts espectaculars ni res, però no sé perquè dónen molt bon rotllo. Suposo que és per lo que em va dir un surfista australià fa molt de temps, quan li vaig demanar si hi havia gaires taurons: "mentre vegis tortugues i dofins, tu tranquil". Pues jo tranquil.

I aqui continuem, surfejant a la sortida i a la posta de sol, perquè sembla que ha començat l'estació seca i durant el dia bufen els alisis de sud-est que deixen tot el mar destrossat. I durant el dia avorrits com a ostres, aqui no hi ha res a fer. Llegir molts llibres, mirar alguna peli, aprendre indonesi (que ja el portem bastant bé)... i esperar en German i la Núria que arriben demà passat! No és que trobi a faltar parlar català, perquè fins i tot en un cul de món com aquest trobes parlants de la llengua de Verdaguer i Maragall (l'avi poeta, no el presi); l'altre dia estàvem menjant en un warung (restaurant) cutre salsitxero quan va entrar una parella de yanquis que estan per aqui de viatge. Ens posem a parlar i em pregunten d'on sóc, i jo es clar dic català! i la noia, que era mig americana mig japonesa, em diu en perfecte català "ostres ets català?" i jo alucinant... resulta que el seu pare "americà" és fill de catalans, i té família a Terrassa, i fins i tot hi va viure un any. Els catalans som una plaga!

Em sap greu que no hi hagi fotos, gràcies a algun cabronet o cabronets que van rebentar el seient de la moto i van robar tot el que hi guardava a dins. De totes maneres tinc la càmera GoPro, estic intentant filmar en directe les batalles entre micos i gossos però és complicat. Potser podré vendre el reportatge al National Geographic...