divendres, 10 de gener de 2014


Això del Carver és increïble!!

dilluns, 11 de juny de 2012

Coses perdudes i trobades


Doncs al final vam salvar el matí!

fumant cocos (no fumant-se'ls com porros, malpensats!)
Després de la mala experiència a primera hora del matí vam anar a fer la maleta, i com que no marxàvem amb la barca fins les dotze, a les onze vam tornar a fer un bany a pitstops. No era cap bestiesa però estava millor, i en una de les onades vaig fer els millors dos "snap-turns" que he fet mai. Relativament contents i després de dir adéu a tothom vam pujar a la barca, que ens va portar sota la pluja (quin temps de merda!) fins al moll on esperava el ferri. El dimarts hi ha el ferri xungo, però el divendres hi ha un ferri normal indonesi, que tot i la cutreria és bastant decent. Feia una olor/pudor bestial a coco fumat, ja que els porten fumats a Padang per a treure'n l'oli de coco. La majoria de gent de les illes viu d'això, de fer baixar cocos de les palmeres i fumar-los, i sempre veus petites columnes de fum sortint de la selva; cremen la closca del coco per fumar el propi coco, bastant sostenible tot plegat. Apreneu-ne, hipies de la garrotxa!

Instal·lats a la "business class" i després d'haver robat matalassos d'un magatzem del barco gràcies a en Toni (l'experiència és un grau!) vam dormir fins a les 3 de la matinada, que és quan arribava el ferri a Padang. Merders típics indonesis pel taxi, ja que la Brigitte, la nostra fixer, ens havia enviat un sol cotxe per sis mandrils amb sis maletes i sis bosses de surf amb com a mínim dues planxes a cada bossa. Ni que fos un Canyonero... (la broma aquesta va pels frikis dels simpson).


Tot el dissabte a Padang amb només dues anècdotes: l'Ana, que marxava abans que nosaltres, es troba amb el seu taxi parat per culpa d'una volta ciclista que bloqueja la ciutat, que ja de normal es un puto caos de trànsit indonesi i ara és bàsicament una pila de cotxes parats per tots els carrers. Li dóna pasta a un tio que va amb moto i van ella, la maleta i la bossa de les planxes de surf de paquet, passant per la via del tren, quedant encallats allà, i arribant a l'aeroport tard tot i que com que l'avió també anava amb retard, la deixen embarcar i pot arribar a Bali. Un cop a Bali li diuen que les planxes no han arribat, típic cas de companyia aèrea que perd maletes. A punt de marxar de l'aeroport, es troba la seva bossa de surf tirada en un racó de la terminal. En dos paraules, im presionant. L'altra anècdota és que nosaltres anem a donar un vol per la platja i veiem una miiiica d'onades... demà surf?


Doncs si, avui hem surfejat. Hem anat a una platja que és la millor de la zona (la zona no és gaire bona) que era relativament maca i les onades tot i ser petites eren relativament bones, l'únic que era la desembocadura d'un riu i estava MOLT guarro. Molt guarro vull dir que la platja semblava l'abocador comarcal de la garrotxa, però en brut. Res ens ha impedit, però, passar un mati de surf petit però divertit, fent amics entre els locals i bevent uns cocos amb vistes al mar (i a la ronya de la platja). Fins i tot hem vist un casament!! jo no em casaria aqui, però que cadascú faci el que vulgui...

vivan loh noviooooh
Temps de tornar a casa la fixer, canviar-nos, fer la maleta i cap a l'aeroport. Sort que anàvem amb temps perquè hem trobat un caos bastant considerable, i a sobre el xofer (el mateix que no ens volia deixar al moll per por dues setmanes abans!) s'ha liat fort intentant fer drecera per carrerons on (quasi) no passava el cotxe. Però arribem a l'aeroport, i aqui ve la primera cosa perduda: la maleta d'en Torrent! Amb el merder de quan marxàvem de la casa se l'ha deixat allà, a la porta. Truquem a la Brigitte i ens diu que cap problema. Al cap de vint minuts (nosaltres hem trigat una hora...) arriba un dels que treballa allà amb moto. I la maleta a l'esquena. I cara de velocitat. Ha vingut xuscat xuscat, això segur... primera cosa trobada.

Passem el control de seguretat i ja estem entrant a l'aeroport, i en Torrent no ve. Arriba rient... resulta que en German s'ha deixat les ulleres de sol al control. Les va comprar a Bali, unes Electric guapissimes que li van costar pasta, després de que li caiguessin les que tenia pel forat del lavabo del ferri de Roti (una altra illa indonèsia). El segurata ho ha vist i ha començat a perseguir en Torrent, que no entenia res... encara queda bona gent al món!

Avions no pensats per a mandrils
Hem pujat a l'avió, una mica estretot, i cap a Jakarta. Hem arribat a les vuit del vespre. Ens hem acomiadat d'en German després de sopar fent dues rondes de menjar en un restaurant. La primera ronda i la segona ronda no tenien absolutament res a veure, però ens han clavat el mateix els dos cops. Comença a cansar, ja, Indonèsia... ell ja agafa el vol cap a Amsterdam, i nosaltres passarem la nit en un hotelaco de quatre estrelles que hem trobat a booking.com força barat i que ens recull a l'aeroport. Hem pujat al bus cap a l'hotelaco quan rebem un missatge d'en German... s'havia deixat la bossa de mà amb quasi tot a dins al carrito amb el que hem sortit de la terminal, i se n'ha adonat quan estava pujant a l'autobús per anar a l'altra terminal. Un esprint amb maleta i bossa de surf incloses, però la bossa de mà encara era allà. Coses perdudes, però totes trobades!

I demà, esmorzar a Amsterdam!

diumenge, 10 de juny de 2012

Wrong wind, mate


Últim dia a Nyang nyang. Surt la barca cap a Siberut a les 12, tenim l'últim matí per aprofitar així que ens llevem a les 6 amb la primera llum. El mar encara està una mica mogut, però no fa vent! Súper optimista, em preparo tots els trastos esperant que E-bay funcioni. És la millor onada de l'illa, una esquerra tubera perfecte que només hem vist funcionar una tarda en dotze dies. Però avui hi ha mar, les onades són grosses i sembla que per fi ha parat el vent que porta tota la setmana bufant i destrossant la perfecció indonèsia que hauria d'haver-hi. Des del nostre losmen es veu la part final de la onada, força net, alguns sets guapos... jo i en Kezza sortim gairebé corrents pensant que, potser aquest últim matí, tindrem una sessió de les guapes. Potser.

El normal a les Mentawais és que no hi hagi vent, o que sigui molt fluix. I si n'hi ha, acostuma a ser de l'est, que és el vent ideal per gairebé totes les onades de la zona. El que hem tingut aquests dies és molt estrany, vents forts del nord que han bufat cada dia i cada nit sense gaires interrupcions, amb pluges i tempestes fortes. Si fins i tot hi havia moments que passàvem fred! Per sort, algunes estones després de les tempestes fortes el vent parava, el mar es calmava i teníem bones sessions, tot i que ni de lluny tant perfectes com són normalment. L'única onada de l'illa que funciona amb aquest vent està a 40 minuts a peu pel mig de la selva, i fer aquest camí d'anada i tornada sota tempestes tropicals i tot enfangat no és gaire motivador. I a sobre, en ser de les poques onades que funcionava, molts dels vaixells que porten surfistes per la zona estàven allà. Onades no gaire bones, pluja, patejada i gent. Però sembla que aquest matí podrem surfejar E-bay, a cinc minuts del nostre losmen!

Arribem davant d'E-bay i la crua realitat ens dóna una bofetada a la cara. No feia vent al nostre losmen perquè ha girat una mica la direcció, però en fa. I ve de mar. I E-bay està destrossada, com ho ha estat cada dia. Provem pitstops una mica més avall, una dreta que queda sempre més arrecerada. Tot i que pinta fatal, ens fiquem a l'aigua, però dues onades més tard sortim. Segons en Kezza, que va estar aquí un mes l'any passat i tres setmanes aquest any, no ho havia vist mai tant malament. A la platja, mirant les onades i ultra rallats, en Kezza resumeix molt bé la situació:

Wrong wind, mate. Tornem cap a casa.

E-bay, en una de les tardes bones. Watch out for the rocks, mate

dissabte, 9 de juny de 2012

Nyang Nyang


Davant l'onada de Nipussi, esperant...


el lavabo! directe al riu!
La sortida de Siberut amb la barca no va anar com esperàvem, ja que en lloc de anar cap al mar, el tio de la barca es posa cap a dins del riu. Un riu bastant ample, suposo que travessarem l'illa pel riu. De cop, gira a l'esquerra i es fot per un passadís d'aigua al mig de la selva, està fent drecera, això sembla l'amazones! De fet, a l'illa de Siberut hi ha tribus que viuen a la selva i pesquen amb canoa i van amb un tros de bambú com a taparabos... Esperem en qualsevol moment veure tios amb arc i fletxes als dos costats del riu, però res. De canoes amb gent pescant si que en creuem unes quantes. Anar fent trossos de riu i trossos pel mig de la selva i finalment arribem a l'altre costat de l'illa, i al mar. L'Ana s'està pixant i hem de fer parada tècnica en una illa deserta que farem servir de lavabo. Resulta que volia anar al lavabo al restaurant on hem menjat a Siberut, que estava construït sobre el riu, com la majoria d'edificis del poble. Però el lavabo era una mica peculiar: quatre parets que feien mig metre d'alt, o sigui que tothom et veia allà, i un forat al terra que donava directament al riu. O sigui que feies un trunyo allà i queia al riu de bastant amunt, de manera que tothom se n'enterava que estaves allà cagant. I no és que hi hagués poca gent! Tot al voltant barques plenes de gent i cases amb gent a fora fent d'espectadors. Un merder de gent, allò més que un lavabo semblava el camp del barça!

Després de la parada hem anat fent fins arribar a Nyang Nyang. L'arribada, increïble... una illa tropical amb l'aigua cristal·lina, palmeres i uns bungalows a davant del mar, i allà palplantats trobem els tres perles: en Jonatan d'eivissa, en Kezza d'austràlia i en Toni de mallorca, també conegut com a rastovich. Ells no sabien segur si hi anàvem, i estaven la òstia de contents. Que els teus amics et vinguin a veure quan portes dues setmanes en una illa deserta sempre és una alegria.

casa nostra
Bé, deserta deserta tampoc. Nyang nyang és una illa molt petita, però hi ha un parell de poblats on la gent es dedica a la pesca i a fer oli de coco. Aquí no arriba el telèfon, ni la televisió. Electricitat en tenim per un generador, i només a la nit. I res d'internet... bé això ens pensàvem, però quan portàvem cinc dies aquí ens van explicar que un australià estava construint uns bungalows en un altre lloc de l'illa, i que s'havia muntat una connexió d'internet via satèl·lit. El tio cobra una pasta per fer-ho servir, però almenys va ràpid. Es bastant una aventura per arribar-hi, perquè has de fer un corriol pel mig de la selva, però hi ha una onada boníssima a davant i ell et guarda el portàtil fins que acabes de surfejar. Però la imatge és curiosa, un tio de Riudaura caminant pel mig de la selva amb una planxa de surf i un portàtil...

barbuts a la barca
I aquí estem, passant els dies surfejant i les nits explicant històries amb aquells tres, cinc mexicans molt benparits, un altre australià i un brasileny. Les onades de moment no són cap bestiesa, sembla que el temps no acompanya. Bufa el vent del nord i ho destrossa bastant tot, però almenys ens banyem cada dia. Hi ha hagut un parell de dies sense gaire swell, però ho vam arreglar agafant una barca cap a Burgerworld, una onada que està en un illot que sembla una hamburguesa i que agafa qualsevol swell per petit que sigui. El que tenim ganes, però, és que funcionin les onades que tenim davant del losmen: E-bay, Pitstops i Beng-Bengs (que per cert es una marca de galetes, no he entès perquè la onada es diu aixi...) però de moment no hi ha gaire sort.

Tenim dies...

Almenys el lloc és bonic. Bonic de la òstia!

Siberut


El ferri! de lujo!!
Finalment va arribar dilluns a la nit, hora d'agafar el ferri. Resulta que a Padang hi ha un pizza hut que porten a domicili, aixi que fem un últim sopar guarro a base de pizzes i carreguem els trastos al cotxe que ens havia de portar al moll. A mig camí el xofer ens diu que si no ens fa res ens deixarà fora del moll, que els portejadors són molt violents i que a ell li fa por. Ostia, on ens hem ficat? Resulta que et vénen els portejadors a intentar carregar les teves maletes, i a canvi et demanen una pasta. Li diem que tranqui, que ens deixi a fora i ja descarregarem de pressa. Arribem al moll i alucinem. No pels portejadors, que resulta que són quatre nanos i amb un parell de crits els espantem, sinó pel moll. I pel ferri. El teníem allà davant parat i ni ens ho crèiem. El moll era super petit, super brut i amb quatre vaixells petits i fets merda. I un d'aquests era el nostre ferri. De fusta. Carregat de merda. I amb pinta de no poder aguantar ni tres onades a mar obert. I havíem de fer dotze hores amb aquella carraca...

Els dos mandrils al zulo
Entrem i discutim amb un pajarraco que intentava guardar-nos les planxes a canvi de calés i que ens prohibia deixar-les al “camarot”. Ni cas al tio aquest, amb quatre crits més l'espantem i para d'emprenyar-nos. I anem a veure el “camarot”... aproximadament tres metres quadrats per a quatre persones, uns llits de metre quaranta de llarg com a molt, posats en dos lliteres, i un forat a la paret de fusta del vaixell fent de finestra. Un zulo. Almenys un zulo és per un, aquí hi hem de cabre quatre. I encara que sembli impossible, hi posem les maletes, les planxes de surf i les caixes amb el menjar. I tres passaran la nit (que no dormir, la calor que fa no deixa aclucar l'ull) aquí!

Així que el ferri marxa trobem un lloc per estar còmodes de veritat: la punta de davant del vaixell, també conegut com a proa, on veiem desfilar la costa amb el soroll del motor del vaixell de fons, les estrelles sobre nostre, la lluna a l'horitzó mentre aquest vell vaixell de fusta llisca sobre l'aigua... molt bucòlic tot plegat, fins que en Torrent diu “ostia, allò és una tempesta?”

El passadís central del ferri, amb la timba de cartes
Doncs si. Al fons, just davant nostre, els llamps il·luminen els núvols en el que sembla una tempesta tropical de la òstia. I jo dubto que aquest trasto pugui aguantar una mica de mala mar... I es que el ferri és molt xungo. Molta gent ens havia dit que era xungo, però eren estrangers. Però quan li preguntes a un indonesi i et diu que és molt xungo és quan comences a preocupar-te. Però la tempesta estava lluny i passava la brisa a la proa del vaixell, aixi que agafo el matalàs ple de puces del camarot i el poso a la coberta de proa, i m'adormo de seguida. Els altres es van quedar al camarot, tot i que en Torrent va fer uns quants viatges de la proa al camarot, fent amics: cada cop havia de passar pel mig d'una timba de cartes que havien muntat uns indonesis al terra del passadís, i que li feien mirades assassines cada cop que ell posava els peus sobre el piló de cartes (que ocupava tot el passadís).

Em desperto de fred moltes hores més tard, i ni rastre de la tempesta, sembla que l'hem esquivat. Les tempestes corren per l'estret entre les illes i sumatra a gran velocitat, i el que sembla un dia plàcid es pot transformar en pocs minuts en una tempesta bestial, que passa amb la mateixa velocitat que ha arribat. La resta de la nit passa bastant tranquil·la, fins que surt el sol i veiem Pulau Siberut davant nostre, i al nostre costat una colla de dofins saltant. Bé els va veure tothom menys jo, que encara estava fent el ronso al matalàs.





Art urbà a Siberut: si tens un monopatí, tens un seient de moto
Arribem al moll de Siberut, que són quatre pedres i tres fustes, i esperem. En teoria ens ha d'esperar algú que ens ha de portar amb barca fins a Nyang Nyang, però aquí no hi ha ningú. Truquem a la fixer i ens diu que estan a punt d'arribar. Al cap d'un moment es presenta un tio amb moto i ens diu (en indonesi només) que un de nosaltres pugi amb ell, que ell ha parlat amb el de la barca i l'hem d'anar a buscar. Flipant, no entenem res. Total que pujo amb ell amb moto i fem els set quilòmetres que separen el moll del poble de Siberut. Arribant me n'entero que els de la barca ja ens han anat a buscar, que el de la moto es un espontani que s'ha inventat la història perquè vol que li doni calés per haver-me portat. Ja comencem amb les històries... Arriben els altres amb la barca i nova presa de pel: sabem que ens hem de registrar a la policia, i els de la barca ens demanen la fotocòpia del passaport i 50.000 rupies (4 euros) per fer-ho, i l'Ana els acompanya. Pensant que és el que val registrar-se, després resulta que no, que la policia nomes cobra 15.000, i estavem just al costat... i a sobre li diuen a l'Ana que calen tres fotocòpies de cada passaport. Les fa, les paga, i resulta que no calen per res, però el de les fotocòpies és parent d'un de la barca... Així que carregats de fotocòpies acabem de comprar el menjar que ens falta, fruita, verdura, ous, fem un últim mie goreng (fideus fregits amb verduretes) i saltem a la barca.
El nostre supermercat a Siberut. Moooolt bon tracte!

Dues hores, cap a Nyang Nyang!


dilluns, 28 de maig de 2012

Padang

Aqui estem, esperant...

Albert Torrent, fent amics
Vam arribar ahir al matí a Padang, ciutat portuària de la deshabitada illa de Sumatra des d'on s'agafen els vaixells per anar als arxipèlags de Mentawai, Hinako, Nias, Telos... a l'aeroport ens esperava un noi amb un cartell on hi posava Brigitte: era per nosaltres. Qui és la Brigitte?

La Brigitte és la nostra fixer; és el contacte que s'encarrega de recollir-te a l'aeroport, acollir-te mentre no surti el ferri, dir-te quan surt (depèn del temps i de les marees!), comprar els bitllets, acompanyar-te a comprar les provisions que et faran falta a les illes i finalment portar-te al ferri. Cal un fixer a Padang i un altre a Siberut, que és on et deixa el ferri. El fixer de Siberut et recull al ferri, et porta a la policia a registrar-te i després t'acompanya a un poblet de pescadors que és on pots trobar algú que et porti amb llanxa fins a la illa on has d'anar, en el nostre cas Nyang Nyang. La policia et registra qui ets i on vas, ja que hi ha més de setanta illes al voltant de Siberut, i el govern vol saber on ets.

venen caca mòbil pels carrers de padang?

L'edifici del govern regional

Tot a punt, tot molt bé excepte que vam arribar ahir al mati i resulta que el ferri surt avui a les 11 de la nit! podíem haver dormit a Bali una nit més, podíem haver anat a la singlefin party, que és una festa que feien ahir a l'hotel d'Uluwatu (guapíssima es veu), podíem haver surfejat ahir i avui... i enlloc d'això estem esperant a Padang, que és una ciutat que no té absolutament res a destacar, on hi fa una calor tropical digna del seu nom, i on se'ns estan menjant els mosquits de mala manera. Tenim unes ganes bestials d'agafar el ferri i anar a trobar en Jonatan, en Kezza i en Toni, que ni tan sols saben que hi anem. I a surfejar, finalment...

PD a Mentawais ni internet ni telèfon, només malària. El proper escrit del blog serà d'aqui a dotze o trezte dies, i serà llarg!

diumenge, 27 de maig de 2012

Bali

Curt però intens... Aquests dos dies a Bali han servit per posar-me les piles a l'aigua, no molt bones onades però unes bones remades per començar a escalfar els braços de cares a les Mentawai.

L'arribada va ser una mica accidentada, resulta que a Jakarta hi ha tres terminals que estan a pendre pel cul una de l'altra, i evidentment l'avió cap a Bali sortia de la terminal que estava més lluny de la que havia aterrat. Havia d'agafar un autobús que es va quedar parat en un embús de trànsit, després no trobava la terminal de sortida... per sort el vol anava amb retard, i vaig tenir temps de sobres. Vaig arribar a Bali que m'esperaven els dos mandrils, en German i en Torrent, amb les motos a punt. Ostia, Bali fa olor a Bali, és una mena de barreja entre l'encens de les ofrenes i la humitat i alguna cosa més, però és una olor única. 

el pati del Komala Indah, amb el seu temple
Amb un cop de moto ens vam plantar al Komala Indah, el millor lloc de Kuta, sobretot pel preu. Podria apostar-mi el peu dret que en Torrent i jo hem dormit a l'habitació més barata (però no la més cutre) de tot Bali! està molt bé el lloc, i l'any passat ens vam fer molt amics amb en Komang, el nano que treballa allà i que lloga les motos. Un tio molt benparit, estava molt content de tornar-lo a veure. Després de deixar trastos i dir hola vam anar directe a l'Alleycats, l'antro dels australians, on ens esperaven l'Ana, una noia d'Albacete que ve amb nosaltres a les Mentawais, la Glòria, una noia de Figueres que estava aqui de vacances, i en Ruben i la Lourdes, una parella que estan passant la crisi a Bali, una bona manera d'esperar que l'economia millori. Unes quantes cerveses més tard i a dormir, tenia ganes de festa però tenia moltes més ganes de surf.

En Torrent i jo a punt de menjar com animals un nasi goreng
I surf n'hem fet, ahir i avui a middle reef, que és una onada on has d'anar amb barca des de Kuta mateix. És curiós perquè és just davant de l'aeroport, i estas allà surfejant i vas veient els avions com aterren. Taaaants avions.. és increible la quantitat de gent que arriba a Bali cada dia. Al ritme que van acabaran destruint el que la gent ve a buscar, estant transformant el paradís en Benidorm, de mica en mica. Abans d'ahir les onades eren molt bones, però ahir feia massa vent, la marea era massa alta... més ganes encara d'arribar a les Mentawais.

En German i la Nuria al Fruit Market
Així que avui, després de fer el sopar de comiat ahir, en German, l'Albert, l'Ana i jo hem agafat un taxi i cap a l'aeroport. A les 5 del matí, quina mandror! I ara mateix, tal com fa un any amb en German i en Jonatan, som a l'executive lounge de l'aeroport de Jakarta inflant-nos a menjar en previsió de la gana que passarem a les illes. Avui dormirem a Padang, i demà ferri de dotze hores fins a Siberut i una barca ridícula que ens portarà fins a nyang nyang, l'illa on ens esperen en Jonatan, en Kezza, en Toni (un mallorqui) i, esperem, les millors onades de la nostra vida...

dijous, 24 de maig de 2012

Tornant a Indo


Ens acostem a l'aeroport de Barcelona amb el meu germà. Davant nostre un gran cartell: a la dreta la T1, a l'esquerra la T2...
  • Merda, Marc, mira el bitllet a veure d'on surt l'avió!
  • No hi posa res de res
  • Merda, doncs mira a internet des de quina terminal opera KLM al Prat!
  • Mmmmmm... Doncs aqui diu que operen a la T1 i a la T2.
  • Merda...
Suposant que un vol a Jakarta no deu sortir del mateix lloc que els vuelings a Granada, anem cap a la T1, i la clavem. Aparquem a fora la terminal sota l'atenta mirada dels mossos d'esquadra que no et deixen superar els dos minuts d'estacionament, carrego les últimes coses, deixo el mòbil... Ostia, deixar el mòbil! Arriben a enganxar aquesta merda de smartphones... tampoc em serviria de gaire quan estigui a les Mentawais, sense cobertura, ni wifi, ni electricitat, ni res de res... vaja, que fins i tot ens hem de portar el menjar!



Aqui és on anem, a les illes Mentawais, davant la costa de Sumatra. Se suposa que hi ha les millors onades del món, i hi ha un munt de vaixells carregats de surfistes que et porten d'onada en onada, dormint lluny de la costa i lluny dels mosquits, amb un cuiner que et fa el menjar que vols, amb cerveses fresques, amb connexió a internet per satèl·lit.... Però nosaltres hem triat la versió més perroflauta, que és anar per terra i estar dotze dies dormint acompanyats de mosquits amb malària i esmorzant cocos acabats de tallar i dinant, berenant i sopant arròs. I surfejant sense parar!

Em donen seient a finestreta. Bé! Fa un dia molt maco i segurament el paisatge valdrà la pena. I la veritat és que al·lucino, passem sobre Barcelona, Montserrat, el Pedraforca, el Cadí... un paisatge increïble, encara que jo em moro de ganes de sortir de terres catalanes. Passem Andorra, ja som a França... Acabo de sortir i ja trobo a faltar coses. A la noia més bonica del món, a donar-li suport moral pels exàmens... Per molt bé que m'ho passi, em faltarà ella. Sense ni adonar-me'n estem sobrevolant Paris, i al cap de poc Amsterdam. Aterrem, em toca canviar d'avió però no sé ni a quina hora surt. Tot just sortir de l'avió, però, un tio de KLM em mira el bitllet, m'indica on és la porta, i rient diu que està una mica lluny però que no pateixi, que tinc temps. Vaig caminant xino-xano i més que res per curiositat miro a quina hora em surt el vol. 20:55. a veure quina hora és... 20:30?!?!?!? miro un panell d'informació i veig que ja estan tancant la meva porta. Ostiaaa cagant llets cap a la F7. Miro un mapa de l'aeroport... vostè està aquí a un costat, zona F a l'altre. I això és l'aeroport de Schipol, que és una puta mole de gros! Començo a pensar que el tio de KLM m'acollonava quan deia “tens temps” i “una mica lluny”.

Efectivament, sento el meu nom per megafonia, per primer cop a la meva vida. Estic fent retardar un vol de 425 persones. Mooolt fort això de què un avió t'esperi, em pensava que a l'hora que tocava sortien i punt! Val a dir que el vol de Barcelona havia arribat amb retard, no era culpa meva. Encara que caminés lent.

I aquí estic, no sé quantes hores més tard a l'aeroport de Jakarta, havent dormit, vist una peli (Drive, boníssima!), un episodi de How I met your mother, un documental sobre el luxe a l'antiga Grècia, havent fet un curs online d'indonesi (si si, tenen això als avions! KLM molaaa), haver llegit mig llibre i haver menjat com una llima (he repetit a cada àpat! KLM molaaaa).

Aqui estic amb ganes de Mentawais. De moment, però, vaig cap a Bali a trobar en German, la Nuria, l'Ana i en Torrent, a fer unes cerveses a l'skygarden, a veure suc d'alvocat amb xocolata al mataram juice market i a surfejar la costa est, que diuen que està “on fire”. Amb molta alegria, de tornar a veure en Komang, de voltar amb moto pels carrerons de Kuta, de menjar un bon gado-gado. Estarem allà tres dies i després cap a Padang, a agafar els ferris. Però això ja és una altra història...


dijous, 1 de setembre de 2011

Surf's up in NYC!

Si si, qui ho havia de dir, una competició de surf a la ciutat de Nova York... Al final aquesta és l'única prova que he fet, ja que van suspendre el triatló i la natació se'm solapava amb el surf, a part de que la piscina estava al Lehman college del bronx, o sigui a rependre pel sac de brooklyn. Hora i mitja amb tren o més. Total, que la competició ha portat sorpreses agradables! com ara quedar classificat per les semifinals com a primer del meu grup. No perquè sigui gaire bo, però he tingut molta sort amb les onades. Ara bé, en el pas a finals ja ha estat més xungu... l'ambient, però, ha estat guapíssim, molt i molt bon rotllo. Ple d'australians, algun brasileny despistat, i dos catalans deixant el pavelló ben alt, en Joan Aurora i jo!! En Joan també a arribat a semis, un crack. Els surfistes de la costa brava donant la talla! El millor de la competició, però, l'afició catalana animant a sac. Molts companys ens han vingut a veure aprofitant per fer un dia de platja i surf, que amb la calor que feia es posava prou bé. L'única nota negativa són les onades, no hi havia gaire tamany i costava que entrés alguna cosa decent, ja que gairebé totes tancaven. A més, cap al migdia ha entrat la marinada i ho ha espatllat bastant, les semifinals han estat bastant cutres. En teoria hi ha una prova del campionat del món de surf que comença divendres aqui mateix a long beach, no se si podran fer gaire cosa, serà una mica patètic em sembla... Penjaré fotos de la competició quan me les passin en Sire o en Quim, fotògrafs oficials jejeje!

A la tornada de la platja m'he anat a tallar els cabells en una perruqueria del barri. Això si que ha estat una aventura, començant per trobar-la. Quan finalment hi he arribat, obro la porta i em trobo tots els perruquers i tots els clients mirant-me amb uns ulls que n'estic bastant segur que jo era el primer blanc que havia creuat mai aquella porta. Segur. Perruqueria afro 200%, molt i molt autèntic el lloc. Demano per tallar-me els cabells amb tisora (al tanto que aqui a la mínima et rapen al zero!) i em fan esperar un bon rato. La òstia quina paciència, no he vist mai ningú tallant cabells tan a poc a poc. Quan finalment em toca a mi, em fan seure i lo primer que fa el perruquer és demanar-me què hi faig allà. Alucinen quan els explico que tenim un apartament aqui al barri. Per quan m'ha acabat de tallar els cabells ja sóc amic de tota la perruqueria! Realment és un barri que fa té mala fama, però la fama a vegades té poc a veure amb la realitat. Aqui m'ho expliquen: si no busques merders no trobes merders. Ara bé, no passegis borratxo de matinada parlant per l'iphone, perquè arribaràs a casa sense iphone i sense sabates... jo fins ara només he conegut que bona gent. Té el seu encant Bed-Stuy...

I ara cap a manhattan a sopar, i lo que vingui...

D'estreno! nova càmera i nou pentinat

dimarts, 30 d’agost de 2011

Seqüeles de l'huracà i seqüeles de l'inauguració

 
De les primeres, poques. D'aqui una hora baixo cap a la platja a la zona de Rockaway, i suposo que allà serà pitjor, però a Bedford-Stuyvesant, el barri de Brooklyn on som, res de res. Un arbre caigut, que haguem vist.






A qui no li agradi, que se la piqui amb dos pedres
De les segones, moltes. Sembla que s'ha desfermat una mica de tempesta mediàtica amb els vídeos de la inauguració dels jocs on els bombers i policies espanyols ens insulten. Ja va bé, que quedin en evidència! Va ser bastant patètic, arribant-nos a dir "hijosdeputa", i això davant de bombers i policies de tot el món. Van quedar retratats. Aquest blog també té seqüeles, ja que els del diari ARA han penjat l'enllaç aqui a la seva notícia, i a jutjar pels comentaris sembla que el llegeix força gent. Una putada, perquè en lloc de comentaris al blog el que la gent fa és fer un debat catalunya-espanya, i casi que no cal... qui vulgui debatre que se'n vagi al banda ampla. Com dirien els de la segona hora: banda amplaaa! banda amplaaa!!

El pas de l'huracà va ser bastant suau, diumenge al matí una mica de pluja i una mica de vent, tots tancats a l'apartament fent "gran hermano". A la tarda, però, el temps va millorar moltíssim ja que l'Irene ja estava camí del canadà. Al final ni huracà ni res, tempesta tropical. He vist pitjors llevantades. Doncs això, el diumenge  ala tarda vam decidir anar a donar un vol. Ja deia jo que les bicis haguéssin anat bé! com que no hi havia transport públic vam haver d'anar en taxi, i érem nou. Fàcil, cinc i quatre. I pensareu cinc? en un cotxe gros? no no, en un cotxe normal. Això sembla marraqueix, cap problema per anar un mes al taxi, i vam haver de regatejar el preu i tot (taximetre parat!) al mes pur estil nord-africà. Per un bon preu vam arribar a la base del Brooklyn bridge, no sense abans discutir amb el xofer del segon taxi perquè no agafes cap drecera, no entenia que el què volíem era anar junts i no fer una cursa a veure qui arribava abans... El pont de Brooklyn és acollonant, i caminar per allà amb vents de tempesta encara més. Era guapo, es veia ben bé l'Irene com anava marxant cap al nord, i a darrera seu el cel ben aclarit. Vam fer una volta per Manhattan, ens vam fotre fins al cul de Dunkin Donuts (els únics valents d'obrir amb l'huracà, dos collons, el resto de Manhattan tot tancat!) vam veure Wall street i la zona zero i cap a casa, que l'endemà començaven les competicions. 

l'endemà de l'irene!! com diria el mòbil de l'uri: parcialmente soleado en Hostalric


primeres lesions!
Ahir dilluns, doncs ens vam despertar d'hora i cap a Manhattan altre cop, però ara amb metro, que ja havia obert. Cap al Jacob Javits convention center a animar l'equip català de futbol sala, però abans parada tècnica al B&H. Que què és? qualsevol persona que vulgui comprar una càmara de fotos a Nova York coneix aquesta botiga, que fa molta gràcia perquè els treballadors són jueus ultraortodoxos (tots amb els rissos a les patilles i la còfia!) i tenen uns preus bastant bons. Feia temps que em volia comprar una reflex, en Dani de Zarautz em va motivar moltíssim a indonèsia! així que vaig entrar a la botiga tot encès i al cap de vint minuts sortia amb una Nikon D3000!! i vinga, fent fotos pel carrer, fent fotos als cracks de futbol sala de bombers (un partit guanyat i un perdut de moment), fent fotos als de culturisme (quin esport més friqui... té mèrit però és friqui) fent fotos a camions de bombers, a la gent que passava pel carrer... m'estic viciant a la fotografia!

Com hi van els avis! més de 50 anys!

A la tarda temps just de tornar a brooklyn a dutxar-nos i posar-nos guapos i cap a times square, que s'acostava el moment àlgid del viatge: sopar de bombers catalans a Nova York! Va començar en un restaurant brasileny on l'amo era amic d'en vilamú i on les caipirinhes eren matarates, i va acabar fa poca estona en un club on van cometre l'error de tenir al pis de baix una càmara i al pis de dalt una pantalla gegant on es veia el que passava a baix. Apa, festa assegurada. A més al pis de baix era karaoke, i no ens va faltar res per anar a robar el micro a la primera cançó que ens sonava, i tots cantant amb un anglès digne de Cambridge jejejeje... Els americans alucinaven. I avui tot i el maldecap sant tornem-hi a la vida sana, marxem cap a Rockaway beach, a la platja, a veure com ha anat l'huracà Irene per allà. I cap a l'aigua amb en German! a surfejaaaaar!
la famosa tele on es veia el pis de baix... no l'oblidarem!

diumenge, 28 d’agost de 2011

Surviving Irene

Si si, no em dieu flipat que això és la frase que obre els telenotícies aqui a Nova York! Doncs sembla que l'huracà serà una cosa sèria, està tothom molt i molt acollonit i a la tele no parlen de res mes. Però de moment aqui s'hi està la mar de bé!
Ja tenim lo més important!!

Aquest matí havíem quedat a les 8 per anar a surfejar amb l'Aurora a l'estació de Nostrand Avenue, enmig del nostre barri. La veritat es que el nostre barri és una mica xungo, no és que sigui perillós però és un barri 100% negre i hi ha gent amb unes pintes bastant autèntiques. Això si, de moment moooolt bona gent, tots alucinen de veure guiris uniformats com nosaltres al seu barri. No entenen què hi fem, aqui. Però s'hi està molt bé! doncs com anava dient, havia quedat amb en Joan Aurora a Nostrand, i jo a les 8 puntual allà assentat a terra, ben neguitós amb unes ganes de surf bestials (i més amb la previsió que hi havia) i en joan que no es presentava... resulta que m'havia enviat un whatsapp però a mi no se perquè no em xutava. Puta tecnologia que et deixa tirat a la més mínima. Ahir el tio es va fotre una òstia al peu quan estàvem surfejant a Rockaway beach, i avui li feia bastant de mal. Jo ben rallat, torno a l'apartament i me'ls trobo a tots que anàven a comprar per poder sobreviure al cap de setmana. I enlloc de cap a la platja, cap al súper! A mig camí, però trobem uns veins carregats amb un armari que l'havien de pujar a casa seva. Nosaltres tot caballerosos els hi donem un cop de mà pensant que seria posar l'armari a l'ascensor i fora, però no... s'havia de pujar al quart pis i no hi havia ascensor!! cap problema, catalan power. Els veïns que ens volien donar calés i no acabaven d'entendre perquè erem tan masoques d'ajudar-los a canvi de res. Això és esperit bomberil! Ben suats arribem al súper, un súper molt autèntic, érem els únics blancs en un oceà de melanina, i molta gent ens preguntava lo típic: que si érem un equip de futbol i que què carai hi fèiem en aquell barri. Hem sortit d'allà carregats de menjar i sobretot de cervesa, que dos dies tancats en un apartament es poden fer molt durs...

L'església adventista haitiana del setè dia, uns cracks
Com que els taxis i tot el transport públic parava a les 12, ens ha passat pel cap anar a llogar bicis per poder anar a manhattan. Teníem localitzada una botiga de bicis prop de Nostrand, però pel camí passàvem pel costat d'una església quan hem sentit càntics d'aquests rotllo gospel, i hem dit què collons, anem a missa o què? i cap a dins. Acollonant. Per variar tot eren negres excepte nosaltres. Tothom mirant-nos i alucinant. Una església la òstia de grossa, ens conviden a seure (al mig de l'església ostia, quina vergonya) i quan acaba la cançó, que era en anglès, el cura es posa a fer el sermó !!!en francès crioll, lo que parlen a haití!!! ostia, ens hem colat en una església d'haitians!! i de cop ens parla a nosaltres en anglès, ens fa aixecar i fa que tothom ens digui hola. Quin panorama. Continua la missa, més cants, més gospel (tot curiós) i anava venint gent a saludar-nos i a parlar amb nosaltres, en plena missa. Nosaltres alucinàvem però ells em sembla que alucinaven més. El capellà feia mitja missa en crioll i mitja en anglès per a nosaltres, jo no sabia on mirar. Eren casi les onze i ens diuen que els hi sap greu, que avui serà una missa ràpida i acabaran a dos quarts de dotze degut a l'huracà. I porten des de les 9!!! normalment fan fins les 2, com una jornada laboral. Els hi diem que cap problema, que no pateixin, no ens fa res no acabar a les 2 avui...

Intentant convèncer a la noia de les bicis
Finalment sortim de missa havent conegut a mitja congregació, ja ens comencem a sentir "del barri". Anem a la botiga de bicis i no en lloguen, ens dónen una altra adreça que cau a can collons. Ens dóna el telèfon, primer truquem-hi millor per si de cas... Per telèfon la noia de l'altra botiga es posava les mans al cap. Ens ha explicat que ve un huracà (li hem dit que ja ho sabíem) i ens ha dit que seriosament ella pensava que no ens seria possible anar amb bici dissabte i diumenge (que son els dies que volíem llogar la bici, ostia si no hi ha metro amb algo ens hem de moure) i ens ha recomanat llogar kayaks. Això no ho ha dit però segur que ho pensava... La conversa telefònica no ens ha desanimat, així que a falta de res mes a fer (bé, a part d'anar fins al metro a comprovar que realment l'han tancat, en montero no n'estava segur) hem decidit anar a peu fins a la botiga aquesta que estava a can collons. I tant que estava a can collons.... era el 480 del carrer Bergen, i quan hem agafat el carrer Bergen i hem vist que estàvem al 1100 hem decidit que potser era massa lluny... i s'ha posat a ploure. Un cafe ràpid en un bar de lesbianes tot esperant que la pluja amainés (si si, experts en entrar en llocs raros) i tornar cap a l'apartament, que algo havíem de dinar...


Havent dinat han passat un parell de coses interessants: a baix al carrer una dona amb un matxete tirant un cubell d'escombraries contra un cotxe (on suposem que anava el seu marit) i despres el cotxe aquest anant en contradirecció perseguint a la dona del matxete. bé, deu punts pel nostre barri! i al cap d'una estona els bombers de Nova York en acció, i m'ha recordat molt a nosaltres: mil camions i era una falsa alarma, s'han carregat un hidrant a cops de destral i després dos l'intentaven arreglar mentre vint s'ho miraven. Funcionem força tots igual...


Després d'això ens hem quedat amb ganes de juerga, així que hem anat al gimnàs del barri. Un gimnàs de negres xungos que semblen expresidiaris aixecant 300kg de press banca, i nosaltres allà amb el nostre xandal de bombers i els nostres músculs ridículs. Però molt divertit, havíem de cansar-nos una mica, que ens passarem dos dies a l'apartament tancats! Aquesta nit ja entra l'Irene, però això de tancats ja ho veurem, perquè hem conegut una noia del barri que ens ha explicat d'un bar on fan la hurricane party, i el tenim a prop de casa! Anirem a fer un cop d'ull a veure què tal... total, demà no ens hem de despertar d'hora, no ens mourem de l'apartament en tot el dia...
Nevera a punt!
Per cert, nota trista. No em sap tant de greu el no haver pogut anar a surfejar, resulta que avui al migdia ha mort un surfista a Florida. Esperem que l'Irene acabi de passar sense més desgràcies!

dissabte, 27 d’agost de 2011

Esperant l'Irene

passejant per manhattan, tard a la nit
El viatge a Nova York no podia començar d'una altra manera... fent ratafies a la una de la nit, esperant per les quatre, que marxàvem cap a l'aeroport. Baixàvem en masmi, en pallarès i jo, i allà a la T1 ja vam trobar l'uri i la seva xicota. En german i en fonseca venien tard, quins mandrils! Ens vam asseure al primer vol (BCN-Frankfurt) bastant adormits, i amb l'ajuda d'una dormidina vam caure en un coma induit que va durar fins a alemanya, tot i els intents de les hostesses de despertar-nos per donar-nos l'aperitiu. Excepte en German, ja que no ens van poder asseure a tots junts, i a ell el van enviar "als motors" segons ell, a darrera de tot desterrat. A Frankfurt vam passar un control de seguretat on es volien endur en pallarès per terrorista, i altre cop a dins d'un avió. Però aquest cop dins un avió de veritat... l'airbus A380!! l'avió més gran del món, encara no hi havia anat mai. Alucinant, molt i molt gros. Altre cop disseminats (mira que era gros però no hi havia seients per anar tots junts) i altre cop drogats (mes dormidina!!) i patapam, un altre coma induit. Fins a Nova York, 8 hores... com hi va la dormidina...

Arribem, cues a immigració però somriures quan diem que som bombers, excursió amb un taxista rus ultraracista fins que arribem a l'apartament. Normal que el rus estés nerviós, estem en un barri negre, però molt negre! ni perillós ni res, però 100% negre. La gent ens mira pel carrer i alucinen, es pensen que som un equip de futbol! Total, que arribem a l'apartament que de fora esta una mica fet caldo però de dins és guapíssim. Aqui rebem la primera sorpresa: un email dient que arriba un huracà i que segurament no podrem nedar al triatló. Bueno, ja veurem com va la tempesta aquesta. Deixar maletes i cap al Jacob Javits convention center a buscar les acreditacions. Una hora de cua fins que ens les dónen, la meva amb la bandera andorrana (que si no hi anava l'espanyola!). Necessitem una cervesa urgent, estem morts de set i de gana. Un bomber de NY bastant autèntic ens envia a un pub que no està gaire lluny. Entrem, ens fem molt amics de la cambrera i sortim al cap de dues hores ben borratxos. Se suposava que anàvem a dormir d'hora, i no haviem ni sopat!

video
vídeo cortesia de la reportera mes ditxaratxera, la carla llobet!!!!

Això era ahir a la nit, que la cosa es va complicar una mica. Aquest matí hi havia plans d'anar a córrer per central park amb en german, però no hi ha hagut manera... ens hem despertat tard i directe cap a la cerimònia inaugural. Abans, però, una altra sorpresa: l'huracà cada cop pinta pitjor, i han suspès tots els actes de diumenge. Arribem a la cerimònia i bastant cutre, l'han fet en un park aqui al costat a brooklyn, on l'únic a destacar és la xiulada general dels espanyols (que n'hi havia molts) davant del nostre castell. El castell era un 20 de 3 amb pit i collons i senyera inclosa. Més ample que alt, però amb molt de públic!! Tot just hem acabat la desfilada i tothom a veure el barça... tots? no!! jo, l'aurora i uns quants malalts més cap a Rockaway beach a surfejar les onades que ja arriben de l'huracà. De moment fa bastant bon temps, i era curiós perquè a la platja on estàvem han d'evacuar a tothom abans de demà a les 5 de la tarda, però la gent estava bastant tranquila i fent vida normal. Hem trobat l'única botiga de surf on lloguen planxes i resulta que el fill de l'amo també es bomber. Entre pitos i flautes hem arribat a ala botiga a les 6, que ja tancàven, però li hem caigut tan be a aquell home que ens ha deixat les planxes i neoprens de gratis i ens ha esperat a la botiga que li tornéssim quan ens canséssim de surfejar. Alucinant. Cada dia em sorprèn més lo bona gent que són els ianquis en general. Ens ha caigut tant bé que demà al matí jo i en joan aurora (bestia parda del surf català) hi tornarem, li llogarem unes planxes (el tio tindrà obert, amb dos collons) i surfejarem fins a les 12 del migdia, que tanca TOT el transport públic de Nova York. Poca broma amb l'huracà, està tothom acollonit!! dissabte tarda i diumenge sembla que els haurem de passar tancats a l'apartament. Em fa bastanta gràcia això de viure el primer huracà en 70 anys a NY en viu i en directe... 

ja anirem explicant com es porta l'Irene!

World Police and Fire Games '11 New York City



16.000 atletes
70 paisos
69 esports
1 huracà...
Ja veurem com acaba!!