divendres, 31 d’octubre de 2008

Intentant arribar a Pavones

El primer autobus el vam agafar ahir de matinada a Mal País. A Costa Rica hi ha una noció especial dels horaris; els autobusos surten mes o menys a una hora però ningú sap dir-te ben bé a quina. Uns diuen les 10, altres les 10:30, altres les 11 i altres (els taxistes) et diuen que no passarà ja que ha caigut un arbre gegant al mig d'un pont i ha fet baixar el pont i estas incomunicat a no ser que agafis el taxi, que tot i ser un ford escort vell i rovellat resulta que pot passar per sobre l'arbre i saltar el pont enfonsat...
Total, que amb una ressaca important després d'una festa de les fortes, agafem l'autobus a les 6 del matí. Dues hores fins al ferri, una hora de ferri, tres hores fins a San José. Allà comprem repelent de mosquits i dinem, ens acomiadem de l'Elsa que se'n va cap al carib i agafem un altre autobus. 7 hores i mitja més tard arribem a Golfito, onze de la nit, on per casualitat trobem una habitació en una casa on per una misèria ens deixen dormir en uns llits més que decents. Perfecte! Avui al matí ens despertem, anem a esmorzar, anem a l'hospital a treure els punts de l'ull de l'Albert i anem a la parada de l'autobus per continuar el nostre periple cap a Pavones. Uns ens han dit que a les 10, altres a les 10:30 i altres a les 11, i els taxistes ens han dit que no existeix cap autobus, així que a dos quarts de deu ens presentem a la parada. Quan són les onze ja començem a sospitar, i demanant a unes 10.000 persones arribem a la conclusió sequent: els busos aqui són privats, i és el conductor qui, sense encomanar-se a ningú ni comentar-ho a ningú, decideix si fa el trajecte o no, o si el fa a mitges, o el que sigui. O sigui que estem aqui pendents de si passa l'autobus de les 3, que sembla que un 82% dels enquestats creuen que passarà, tot i que un 67% d'ells opina que no arribarà a Pavones si no que ens deixarà a uns 5 km. I no hi ha manera de saber-ho del cert. Alucinant.
Per sort el menjar aqui és boníssim, o sigui que potser tot esperant anem a fer una mariscada.
Tot sigui per matar el rato.

dimecres, 29 d’octubre de 2008

El dia dels bitxos

De bon matí ens desperten monos udoladors, que semblen senglars en zel quan criden, és alucinant. Resulta que tenien una bona festa muntada en un arbre al costat de la nostra habitació, a les 6 del matí. Passem per la cuina a menjar alguna cosa abans d'anar a l'aigua i ens trobem tot el menjar rebentat per la cuina: el vigilant ens explica que hi ha hagut un atac dels mapatxes, i es clar, els nostres kellog's han estat el primer objectiu. Anem a fer surf i ens trobem un iguanot ben gros al mig del camí. Aquest per sort no ens ha atacat. A la tarda segon bany, quan ja s'estava fent fosc va i em pica una medusa a la mà. Hora de sortir, sembla... anant cap a l'alberg pel mig de la selva un grup d'esquirols em comença a tirar llavors de la mida d'una pilota de golf. Vale vale, ja marxo corrent! Al vespre toca menjar sushi, una canadenca s'ho ha currat i n'ha preparat per tothom. Quina sorpresa quan em trobo un insecte pal al plat, de 15 centímetres de llarg, passejant-se tant tranquil sobre el meu sushi. L'hem deixat tot el sopar que es passegés per la taula, era bastant curiós!
Total, qui vol anar en un zoològic podent passar un dia a Santa Teresa!


Bitxos a part, aqui va una foto dels tres barbuts! ens hem promès no afaitar-nos fins el 3 de novembre, i portem així des que vam començar el viatge. La barba comença a cansar perquè és com portar un abric de pells a la cara en ple estiu, estaré bastant content d'afaitar-me. Això ho farem estant a Pavones, ja que demà passat marxem. Autobús fins a San José 9 hores, llavors un altre cap a Golfito 9 hores més, passar la nit allà i l'endemà tres horetes més fins a Pavones, on esperem arribar al mateix moment que les onades. Es tracta d'un punt on només trenquen si el mar és molt gros, a veure si tenim sort ja que es tracta d'una de les millors onades d'esquerra del món. Si l'agafes en un bon dia, pots surfejar uns 800 metres, o sigui un parell de minuts... acabes cansat de cames! Divendres ho sabrem....

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Anar surfejant....


Ja portem uns dies de monotonia! també s'agraeix quant portes temps viatjant. Havíem passat una setmana al Tranquilo Backpackers, on s'estava de conya però hi havia un problema: estava un pel lluny de la playja de Santa Teresa, on les onades trenquen bastant millor. Vam decidir canviar de lloc en un que en teoria estava més a prop, però ens vam trobar amb uns quants problemes: només ens estalviàvem cinc minuts de caminar (dels 15 que fèiem abans), la cuina era bastant patètica i a l'habitació feia moooolta calor. La part positiva era que hi havia un grup de quinze noies que muntaven festes cada nit. Tot i que d'altra banda, si tens ganes de fer surf i et vols despertar a les 6 cada dia, no és el millor ambient! Així que ahir vam tornar cap al Tranquilo, on ja som casi de la familia!

Les onades, d'altra banda, estan molt i molt bé aquests dies. Avui tenien una força bestial, si t'agafava l'espuma t'estaves una estona sota l'aigua. Hem fet dos banys i estem totalment rebentats! Ara anem a menjar una mica de ceviche (que és peix amb llima i no sé què més) i cap a dormir. Que demà també hi ha onades. Com cada dia!!




















Nous amics: l'Elsa i la Caroline, americana i sueca respectivament, que s'han apuntat a viatjar amb nosaltres, i el Cocoa dulce, el nou substitut del colacao!! A l'etiqueta diu que te n'has de posar dues cullerades, però amb mig paquet tot just començes a trencar el blanc de la llet. Com trobo a faltar el colacao...

dilluns, 20 d’octubre de 2008

A ull obert!!

Ahir a la tarda vam tenir una sessió de surf accidentada! L'albert es va clavar la punta de la planxa a l'ull. Una cosa que sembla impossible però va passar. Bé, no ben be a l'ull sinó una mica a sobre, es va obrir la cella i part de la parpella. Anem cap a l'alberg i de casualitat (es que n'hi ha que tenen sort...) ens trobem els nous veins de l'habitació del costat que endevina: són metges i porten una farmaciola que sembla un quirofan ambulant.


Agafem l'Albert i el posem sobre una de les taules del menjador, i apa, pinces, fil, agulla, i a cosir! primer li van treure un tros de fibra que li havia quedat clavada i després li van cosir. I apa, dos dies sense surf! jejeje així ens farà fotos, que gairebé no en tenim quan surfegem.


A part d'això la resta tot bé. Els mosquits m'estan massacrant tot i que dormo amb mosquitera i tot banyat en relec. Comensso (o sento, no troba la c trencada) a pensar que hi ha algo més que mosquits, com ara pusses assessines o aranyes xucladores de sang o algo així.. no és normal! i només em piquen a mi! l'Albert i en Claudi dormen tant tranquils sense mosquitera ni relec i res!

A part dels vampirs, avui canviem d'alberg per anar a un de Santa Teresa perquè les onades són millors, cada cop hi ha onades més grans i volem estar més a prop de la platja, ja que on estem ara no és el millor lloc per surfejar. Ens han recomanat un lloc Que sembla molt guapo, Casa Zen. Sona moooolt hipi però ja veurem, potser val la pena.


Ara només falta veure taurons!!



dissabte, 18 d’octubre de 2008

Cantant sota la pluja!

No podíem fer gaire res mes... des de feia quatre dies que no parava de ploure. Ni un moment. Però ploure vol dir un xàfec constant! Ens vam quedar sense internet i telèfon, i fins i tot es va ensorrar un pont del camí cap a Cóbano, o sigui que estàvem aqui aïllats. Però de cop ahir va sortir el sol, i encara hi és! Les onades, que aquests dies eren dignes d'un temporal bestia de llevant, s'han anat perfilant (lining up com diuen els gringos) i mica a mica ja anem tenint un mar mes decent. Encara hi ha una mica de vent de mar que fa que no sigui perfecte, però tenim esperançes que dilluns canvii la cosa, i disfrutar d'algunes sessions èpiques. Com que no hi ha gaire a explicar, aqui van alguns fets curiosos de Costa Rica en general:

- Bitxos: Hi ha de tot i variat, i et passen pel costat tranquilament. Iguanes gegants, esquirols, aranyes, serps, peixos, crancs...
- Si no trobes parella sempre la pots llogar.







O això es el que vam entendre...







- Costa Rica es el pais dels gossos, estan per tot arreu i sempre tenen gana. A nosaltres no se'ns acosten perquè ens veuen amb mes gana que ells...








- Patriotisme: ells no celebren el dia de la patria, sino el Mes de la Patria (tot el setembre)
- Algunes de les onades d'Hermosa eren, segons els inaquis, "Bonebreakers". Ho vaig entendre al cap d'uns dies quant intentant entubarme el llavi de la onada em va partir la taula en dos. Apa, a comprar-ne una de nova!








- L'heroi nacional de Cosa Rica es Juan Santamaria. I l'Albert es diu Albert Santamaria, això ens ha obert moltes portes!! I el 38è president, que va desmantellar l'exèrcit, era José Figueres Ferrer. Endevineu d'on era... Avui en dia, gràcies a ell, Costa Rica és l'únic país del món sense exèrcit.











- El plat típic: el Casado: Arròs, frijoles, pollastre, plàtan fregit i algo més depenent de la casa. El lloc on es menja: la Soda! és com s'anomenen els restaurants típics, oberts tot el dia i mooooolt barats. Això si: esmorzes, dines i sopes "arroz i frijoles"!
- Es fa de dia a les 6 del matí i de nit a les 6 de la tarda. Al matí a les 6 som a l'aigua, i moltes tardes a les 6 sen's fa fosc a l'aigua! Aquest es en Claudi sortint de negra nit.
El proper dia més aventuretes dels tres bombers aïllats a Playa del Carmen!!

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Playa del Carmen, Malpaís, Península de Nicoya

Després de passar una setmaneta amb els cocodrils, venien uns quants dies de poques onades així que vam decidir canviar de lloc. El nou destí era la península de Nicoya, on ens havien dit que hi ha unes onades espectaculars, a més de ser molt i molt maco. I més tranquil.
Així que dit i fet, vam agafar un autobús fins a Puntarenas, allà vam agafar un petit ferry que ens va portar fins a un "lloc" que bàsicament era una passarela per amarrar el ferry i uns quants autobusos esperant al mig de la selva. D'allà una hora i mitja per camins de terra en autobús drets, perquè no hi havia lloc, anava ple a rebentar. I un cop a Cóbano que és el lloc on arribava l'autobús, n'haviem d'agafar un altre que ens portava fins a Malpaís, però no sortia fins les onze de la nit, i eren les set. Què podiem fer, pagar un taxi? nooooo, massa car! així que vam entrar al bar del poble, molt típic, i ens vam gastar el doble del què ens hagués costat el taxi en cerveses i tequilas. Allà vam coneixer, entre d'altres:

- Una noia de 140 quilos de 29 anys que tenia un fill de 15, un altre de 12 i un de 3, que sortia amb dos homes a la vegada perquè tots dos la mantenien, tot i que només un era el seu veritable amor, a l'altre ja li havia explicat que no l'estimava però l'altre li va dir que "lucharia por su amor", tot i que cap dels dos eren els pares de les criatures. El seu "amor verdadero" era un terratinent amb bigoti igual al de l'anunci de cafè de Juan Valdés! Quan tancava el bar se n'anava de festa tota la nit tota sola. Qui ha dit que els culebrons sudamericans són irreals?!?

- Un exguerriller de la contra nicaragüense borratxo com una cuba que ens explicava historietes de guerra i de com "los españoles habian mejorado la raza", i que no parava de parlar-nos en anglès i demanar-nos si erem canadencs. Sense comentaris.

- Un indi Quepoa que es va fer amic nostre, no enteníem ni una paraula del que ens explicava. Va acabar dormint a terra.

Total, que a les 11 de la nit vam agafar el bus cap a mal país, que bàsicament són hotelets amb un banc i quatre botigues al llarg de la platja, i vam anar cap al Tranquilo Backpackers, un alberg que ens havien recomanat. Quan vam arribar no ens ho podiem creure: el lloc més guapo on he estat mai, és com una casa de fusta plena d'hamaques al mig de la selva, plena de gent maquissima, amb billar, sala de cine, cuina a l'aire lliure, esmorzar gratuit... i és el més barat que hem trobat a Costa Rica! i a sobre, camines 50 metres pel mig de la selva i ja ets a una de les millors platges del pais per surfejar. Acollonant de veritat. Em sembla que ens hi quedarem molt de temps, aqui...

dimecres, 8 d’octubre de 2008

Playa Hermosa



Diuen que hi ha onades cada dia. Diuen que és molt bonica. Diuen que hi ha cocodrils. Diuen moltes coses, però passar aqui uns dies és descobrir el que et pot arribar a oferir aquest pais.
Vam arribar aqui el segon dia. Ahir vam fer una escapada buscant una onada que es diu la isla, però gairebé no trencava, així que avui hem tornat. Per un turista normal això és un avorriment: es tracta d'una platja amb quatre casetes que lloguen habitacions a peu de sorra i un parell de restaurants cutres, i res més. A més no es recomana banyar-se ja que hi ha corrents fortes i les onades són una bojeria. Però per això ens quedem aqui nosaltres!
Ens despertem cada dia a les 5 del mati i cap a l'aigua. En banyador, ja que a les 5 estas a 28º a fora i 27º a l'aigua. La calma del matí es tradueix en un mar completament pla on cada tant en tant apareixen perfectes les línies de la mar de fons, que trenquen de manera perfecte creant onades de més de dos metres. Parets verticals, molts tubs, l'aigua llisa com un mirall... Un paradís per als surfistes!
L'únic problema és quan estas a l'aigua, amb el somriure inesborrable a la cara, i de cop un tico (un habitant de costa rica per entendrens) crida "anda por ahi el cocodrilo". Llavors el somriure de tothom canvia en una cara seriosa i alerta, tots quiets per no cridar l'atenció, i de cop veus un bitxo que fa bastanta por nedant a uns metres teus, ben feliç. Els atacs no són normals, només un l'any passat, i molt menys mortals, ja que no són com els cocodrils australians. Són cocodrils de riu, i si no els emprenyes no et fan ni cas. Però no fa ni puta gràcia... a més, els ticos estan preocupats perquè l'any que ve celebren una prova del campionat del mon de surf aqui, i només falta que un cocodril mossegui en Kelly Slater!
Cocodrils a part, estem de conya. Arròs i frijoles cada dia, migdiades i surf, molt de surf. Només em faltaria "el naixement de la tragèdia" per acabar de ser feliç!
Aqui una foto amb el cos de bombers de Jacó. Ens els vam trobar pel carrer per casualitat, molt bona gent. Es van guanyar una altra samarreta de bombers de la generalitat!

diumenge, 5 d’octubre de 2008

L'endemà al mati ens despertem i a voltar per Washington! Primer esmorzar en un bar típic americà (per cert, els teclats de Costa Rica tenen accents!!) i ben tips cap a veure el que van a veure tots els guiris: el capitoli, el monument a Lincoln (que és quelcom que val la pena, el millor monument que he vist mai) la casa blanca i els museus smithsonians. Nomes vam entrar al dels indis americans i al del cel i l'espai, que eren realment espectaculars. A mes de gratuits. Realment hi ha coses per les quals els americans ens passen la mà per la cara, i els museus de Washington en són un bon exemple: gegants, interessants, cuidats i gratuits. Un altre exemple és l'amabilitat: tant a Filadelfia, Washington com a New York la gent ens parava pel carrer si ens veia despistats, es posava a parlar amb nosaltres a l'autobus, al metro... M'imagino entrant al metro de barcelona i posan-te a parlar amb el que tens al costat: et tractaria de boig o et miraria amb cara de "què vols de mi". Als estats units és d'allò més normal. Conclusió: els prejudicis que tenim dels americans no tenen gaire res a veure amb la realitat, a mi m'han deixat parat!
Com a anècdota, estàvem al National Mall just davant de la casa blanca quan de cop la policia talla el carrer que venia d'allà, s'obren les portes i surt tota una comitiva que ens va deixar acollonits, fins i tot hi anava una ambulància al darrera. He penjat el video perquè és molt curiós. Jo suposo que era George W. Bush que se n'anava de visita porai. Quin fàstic de tio.
La visita a Washington va continuar amb Arlington, que és el cementiri militar on hi ha enterrats els veterans de totes les guerres, de la civil a la d'Iraq, i després al pentàgon, ple de militars (aquests vius) i de guàrdies que ens seguien i no ens deixaven ni fer fotos ni entrar enlloc. Ja es feia tard i vam anar cap al Hostel. Com que encara teníem una estona, vam decidir donar l'última oportunitat als bombers americans i vam anar al parc de bombers de Takoma County, Maryland. Aqui si que es van guanyar les samarretes fort! ens van ensenyar tot el parc, els camions, ens ho van deixar remenar tot i vam acabar amics de tot el torn. Llàstima que no teníem temps perquè ja ens quedàvem a sopar allà! de fet teniem tant poc temps que casi perdem l'autobus cap a Filadèlfia, vam haver de fer un parell d'esprints pel centre de la ciutat. Al final, com sempre, tot bé. I com que vam arribar a Filadèlfia a les 11 de la nit i el vol no sortia fins les 8 del matí, vam decidir anar a un bar. De seguida vam fer amics, i moltes cerveses més tard vam sortir per anar a buscar un taxi. Ens va recollir un nigerià que feia de taxi il·legal i que ens portava per 20 dòlars: perfecte!! un cop dins el "taxi" vam descobrir dues coses: que no sabia conduir i que portava el cotxe carregat de marihuana. Per sort vam arribar a l'aeroport vius i sense ser detinguts. Dormir i al mati cap a Charlotte en primera classe (resulta que sobraven seients, regal de la casa!) i despres cap a San José en classe proletària altre cop.
Costa Rica és un pais maco, més modern del què em pensava però ple de mosquits. De la capital vam anar directe a Jacó, a la platja, vam comprar tot el material de surf i aquest matí a les 6 ja estavem a l'aigua. El mar es com sopa de calent, hi ha rajades que salten (acollonant! dos metres!!), taurons que mosseguen, tortugues que neden, meduses que piquen, peixos que volen, pelicans que ens ataquen... i onades!! es pot ser més feliç?
Si, amb un bon esmorzar després del surf!!






divendres, 3 d’octubre de 2008

Washington DC

Son passades les 12 de la nit hora local, i finalment hem arribat al hostel de Washington. Quin dia...
Tot va comenssar (ho sento, tampoc hi ha c trencada al teclat!!) ahir a la nit a Nova York. Havent sopat vam decidir anar a fer una cervesa per chelsea, el barri on estavem. Comencem a voltar i veiem que tots els bars estaven a rebentar, com un dissabte. Vam entrar en un que ja haviem vist, tipic irlandes molt guapo, i amb molt d'ambient. No haviem ni demanat que ja ens trobem al mig dels alumnes de l'escola de moda de Nova York, en claudi i l'albert parlant el seu angles ultra patxanguer pero tenint converses alucinants. Resulta, ens expliquen, que a Nova York cada nit es divendres a la nit, que ells tenien classe l'endema al mati pero que igualment sortien cada dia de festa. Espectacular, mes que res pels diners que val una cervesa! Entre cerveses, estriptis de l'albert, rondes gratis dels amos del bar i mil tonteries se'ns van fer les cinc del mati, i cap a dormir amb un cego terrorific. Gran nit, sobretot perque eren tot ianquis i els hi feia molta gracia que nosaltres fossim de barcelona. Els reis de la festa, es clar!!
Avui al mati ha costat despertar-se, i estavem espessos espessos. Gairebe marxem del hostel sense tornar les claus, hem hagut de tornar quan ja erem al metro. Tot el mati voltant amunt i avall buscant una camera aquatica pe filmar les sessions de surf i res. I prometo que hem caminat tot manhattan amunt i avall. L'unica parada per fer el guiri: Empire State Building!! hem pujat a dalt i ha valgut la pena, les vistes son espectaculars, tot i que la cua tambe. Al final hem trobat una botiga on he comprat la olympus resistent a l'aigua: JA TINC CAMERA!! a mes, amb el tiquet de pujar a l'empire m'han regalat una maleteta i tot.
A la tarda hem tornat a caminar TOT manhattan altre cop buscant on sortia el ChinaBus cap a Washington. Amb parada altre cop als bombers, que tot i ser mes simpatics que els d'ahir ni de bon tros s'han guanyat les samarretes. A veure dema els de Washington. Resulta que East Broadway no es el mateix carrer que Broadway. Hem caminat molt (amb parada al macdonalds i pizza hut a menjar plats tradicionals americans). Quan hem arribat hem flipat del merder: en ple chinatown varies xineses arrossegant-nos cap a diferents autobusos de diferents companyies, totes cridant alhora, totes cridant que ens afanyessim que ja marxava... despres de pujar en un parell que resulta que no anaven a Washington hem enganxat el bo. Quatre horetes, parada a menjar Hotdogs i a mitjanit a la capital dels EEUU!! Es molt diferent a Nova York, aixo es veu molt mes pijo.
Quan entravem al metro hi ha hagut una situacio molt rara (que no desagradable): el metro estava completament ple de noies. Totes les andanes, el vestibul de l'estacio... estavem alucinant, de veritat, erem els unics homes a la vista. I totes mirant-nos. I n'hi havia milers! quan ens hem atrevit a parlar amb una que semblava simpatica, amb por per la nostra integritat fisica, ens ha explicat que venien d'un concert de New Kids On The Block, un grup de fa la ostia tipic d'adolescents (jo em pensava que ja estaven morts) que havien fet un concert de retrobament. Finalment hem arribat a la nostra parada sense cap accident. La veritat es que ens sentiem una mica assetjats alla tancats...
L'alberg on estem es guapissim. Una casa en un turo dels afores de Washington, ple de backpackers, l'amo es una canya i ja hi havia una colla d'australians convidant-nos a whisky. No gracies, avui no, hem dit... encara tenim ressaca...

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Primer dia a NYC

7:15 del mati. Arribem just a la teisa per variar, i ni jo ni el meu germa portem cales. ni un duro excepte els 1000 dolars que m'enduc! Sort d'una anima caritativa que em paga el viatge. Arribant a barcelona paro a la caixa i li pago el bitllet despres de donar-li mil gracies, i marxo pitant cap a Sants estacio. Alla em trobo els dos babuins amb els quals estare viatjant aquests dos mesos, l'albert i en claudi. Anem a esmorzar i despres tranquilament cap al tren per anar a l'aeroport, on descobrim que si perdem aquell que tenim a davant perdem els vols. Corrent per sants altre cop. Finalment arribem a l'aeroport, molta seguretat i moltes esperes fins que ens assentem a l'avio. No anem junts! jo al costat d'un america molt pesat, en claudi al costat d'unes avies molt pesades i l'albert encastrat a la finestra ja que al seu costat hi ha una dona d'uns 180 quilos, tipic producte ianqui!! 9 hores aixi es fan dures, pero sobrevivim. a mes, una dona que viu a filadelfia ens explica com anar a nova york per cap cale (sembla de conya pero es veritat): el ChinaBus!! va del barri xines de filadelfia al barri xines de nova york, conduit per xinesos, ple de xinesos i per !!10 dolars!! el tren en val 70!
Una de les coses espectaculars que he vist es arribar a nova york de nit amb autobus. Es gran, molt gran. Tant gran que sembla mentida. Estem acostumats a les pelicules i sembla fins i tot irreal. Un cop a la ciutat ens instalem al hostel, al cor de manhattan, i anem a fer una cervesa. Ens posem al llit a les deu rebentats. Comprensible amb el canvi horari, era com si haguessim anat a dormir a les 5 del mati haven-te aixecat a les 7 i sense parar en tot el dia!

Avui dia de guiri total: la borsa, l'estatua de la llibertat, la zona zero... hem begut whisky, hem passejat pel central park i per la cinquena avinguda, i hem visitat els bombers mes rancis de tot el planeta. Porto samarretes de bombers de la Generalitat per regalar-los, pero si es porten be. I aquests no se les han guanyat ni de conya! Dema ultima oportunitat i si no els de Washington, que segur que s'ho curren mes. I aquest vespre festa!! Nova york es bastant bonic!!

PD perdo pels accents, el teclat es america i aqui no en gasten (per sort seva) tallo que em quedo sense credit a la maquina!!
PPD quan tingui camera ja penjare fotos, de moment anem amb el mobil d'en claudi. Dema shopping!