diumenge, 12 d’octubre de 2008

Playa del Carmen, Malpaís, Península de Nicoya

Després de passar una setmaneta amb els cocodrils, venien uns quants dies de poques onades així que vam decidir canviar de lloc. El nou destí era la península de Nicoya, on ens havien dit que hi ha unes onades espectaculars, a més de ser molt i molt maco. I més tranquil.
Així que dit i fet, vam agafar un autobús fins a Puntarenas, allà vam agafar un petit ferry que ens va portar fins a un "lloc" que bàsicament era una passarela per amarrar el ferry i uns quants autobusos esperant al mig de la selva. D'allà una hora i mitja per camins de terra en autobús drets, perquè no hi havia lloc, anava ple a rebentar. I un cop a Cóbano que és el lloc on arribava l'autobús, n'haviem d'agafar un altre que ens portava fins a Malpaís, però no sortia fins les onze de la nit, i eren les set. Què podiem fer, pagar un taxi? nooooo, massa car! així que vam entrar al bar del poble, molt típic, i ens vam gastar el doble del què ens hagués costat el taxi en cerveses i tequilas. Allà vam coneixer, entre d'altres:

- Una noia de 140 quilos de 29 anys que tenia un fill de 15, un altre de 12 i un de 3, que sortia amb dos homes a la vegada perquè tots dos la mantenien, tot i que només un era el seu veritable amor, a l'altre ja li havia explicat que no l'estimava però l'altre li va dir que "lucharia por su amor", tot i que cap dels dos eren els pares de les criatures. El seu "amor verdadero" era un terratinent amb bigoti igual al de l'anunci de cafè de Juan Valdés! Quan tancava el bar se n'anava de festa tota la nit tota sola. Qui ha dit que els culebrons sudamericans són irreals?!?

- Un exguerriller de la contra nicaragüense borratxo com una cuba que ens explicava historietes de guerra i de com "los españoles habian mejorado la raza", i que no parava de parlar-nos en anglès i demanar-nos si erem canadencs. Sense comentaris.

- Un indi Quepoa que es va fer amic nostre, no enteníem ni una paraula del que ens explicava. Va acabar dormint a terra.

Total, que a les 11 de la nit vam agafar el bus cap a mal país, que bàsicament són hotelets amb un banc i quatre botigues al llarg de la platja, i vam anar cap al Tranquilo Backpackers, un alberg que ens havien recomanat. Quan vam arribar no ens ho podiem creure: el lloc més guapo on he estat mai, és com una casa de fusta plena d'hamaques al mig de la selva, plena de gent maquissima, amb billar, sala de cine, cuina a l'aire lliure, esmorzar gratuit... i és el més barat que hem trobat a Costa Rica! i a sobre, camines 50 metres pel mig de la selva i ja ets a una de les millors platges del pais per surfejar. Acollonant de veritat. Em sembla que ens hi quedarem molt de temps, aqui...

2 comentaris:

Eulàlia ha dit...

avui es la fira d'espinavell, i Sant EDUARD! FELIÇITATS EDU!x

Coral ha dit...

carai la mama com pensa amb el fill!!!!!! jejejej

no sabia que era st eduard!!!!!! doncs vinga felicitats edu!!!!!! ( amb un xic de retard)