dilluns, 11 de juny de 2012

Coses perdudes i trobades


Doncs al final vam salvar el matí!

fumant cocos (no fumant-se'ls com porros, malpensats!)
Després de la mala experiència a primera hora del matí vam anar a fer la maleta, i com que no marxàvem amb la barca fins les dotze, a les onze vam tornar a fer un bany a pitstops. No era cap bestiesa però estava millor, i en una de les onades vaig fer els millors dos "snap-turns" que he fet mai. Relativament contents i després de dir adéu a tothom vam pujar a la barca, que ens va portar sota la pluja (quin temps de merda!) fins al moll on esperava el ferri. El dimarts hi ha el ferri xungo, però el divendres hi ha un ferri normal indonesi, que tot i la cutreria és bastant decent. Feia una olor/pudor bestial a coco fumat, ja que els porten fumats a Padang per a treure'n l'oli de coco. La majoria de gent de les illes viu d'això, de fer baixar cocos de les palmeres i fumar-los, i sempre veus petites columnes de fum sortint de la selva; cremen la closca del coco per fumar el propi coco, bastant sostenible tot plegat. Apreneu-ne, hipies de la garrotxa!

Instal·lats a la "business class" i després d'haver robat matalassos d'un magatzem del barco gràcies a en Toni (l'experiència és un grau!) vam dormir fins a les 3 de la matinada, que és quan arribava el ferri a Padang. Merders típics indonesis pel taxi, ja que la Brigitte, la nostra fixer, ens havia enviat un sol cotxe per sis mandrils amb sis maletes i sis bosses de surf amb com a mínim dues planxes a cada bossa. Ni que fos un Canyonero... (la broma aquesta va pels frikis dels simpson).


Tot el dissabte a Padang amb només dues anècdotes: l'Ana, que marxava abans que nosaltres, es troba amb el seu taxi parat per culpa d'una volta ciclista que bloqueja la ciutat, que ja de normal es un puto caos de trànsit indonesi i ara és bàsicament una pila de cotxes parats per tots els carrers. Li dóna pasta a un tio que va amb moto i van ella, la maleta i la bossa de les planxes de surf de paquet, passant per la via del tren, quedant encallats allà, i arribant a l'aeroport tard tot i que com que l'avió també anava amb retard, la deixen embarcar i pot arribar a Bali. Un cop a Bali li diuen que les planxes no han arribat, típic cas de companyia aèrea que perd maletes. A punt de marxar de l'aeroport, es troba la seva bossa de surf tirada en un racó de la terminal. En dos paraules, im presionant. L'altra anècdota és que nosaltres anem a donar un vol per la platja i veiem una miiiica d'onades... demà surf?


Doncs si, avui hem surfejat. Hem anat a una platja que és la millor de la zona (la zona no és gaire bona) que era relativament maca i les onades tot i ser petites eren relativament bones, l'únic que era la desembocadura d'un riu i estava MOLT guarro. Molt guarro vull dir que la platja semblava l'abocador comarcal de la garrotxa, però en brut. Res ens ha impedit, però, passar un mati de surf petit però divertit, fent amics entre els locals i bevent uns cocos amb vistes al mar (i a la ronya de la platja). Fins i tot hem vist un casament!! jo no em casaria aqui, però que cadascú faci el que vulgui...

vivan loh noviooooh
Temps de tornar a casa la fixer, canviar-nos, fer la maleta i cap a l'aeroport. Sort que anàvem amb temps perquè hem trobat un caos bastant considerable, i a sobre el xofer (el mateix que no ens volia deixar al moll per por dues setmanes abans!) s'ha liat fort intentant fer drecera per carrerons on (quasi) no passava el cotxe. Però arribem a l'aeroport, i aqui ve la primera cosa perduda: la maleta d'en Torrent! Amb el merder de quan marxàvem de la casa se l'ha deixat allà, a la porta. Truquem a la Brigitte i ens diu que cap problema. Al cap de vint minuts (nosaltres hem trigat una hora...) arriba un dels que treballa allà amb moto. I la maleta a l'esquena. I cara de velocitat. Ha vingut xuscat xuscat, això segur... primera cosa trobada.

Passem el control de seguretat i ja estem entrant a l'aeroport, i en Torrent no ve. Arriba rient... resulta que en German s'ha deixat les ulleres de sol al control. Les va comprar a Bali, unes Electric guapissimes que li van costar pasta, després de que li caiguessin les que tenia pel forat del lavabo del ferri de Roti (una altra illa indonèsia). El segurata ho ha vist i ha començat a perseguir en Torrent, que no entenia res... encara queda bona gent al món!

Avions no pensats per a mandrils
Hem pujat a l'avió, una mica estretot, i cap a Jakarta. Hem arribat a les vuit del vespre. Ens hem acomiadat d'en German després de sopar fent dues rondes de menjar en un restaurant. La primera ronda i la segona ronda no tenien absolutament res a veure, però ens han clavat el mateix els dos cops. Comença a cansar, ja, Indonèsia... ell ja agafa el vol cap a Amsterdam, i nosaltres passarem la nit en un hotelaco de quatre estrelles que hem trobat a booking.com força barat i que ens recull a l'aeroport. Hem pujat al bus cap a l'hotelaco quan rebem un missatge d'en German... s'havia deixat la bossa de mà amb quasi tot a dins al carrito amb el que hem sortit de la terminal, i se n'ha adonat quan estava pujant a l'autobús per anar a l'altra terminal. Un esprint amb maleta i bossa de surf incloses, però la bossa de mà encara era allà. Coses perdudes, però totes trobades!

I demà, esmorzar a Amsterdam!

diumenge, 10 de juny de 2012

Wrong wind, mate


Últim dia a Nyang nyang. Surt la barca cap a Siberut a les 12, tenim l'últim matí per aprofitar així que ens llevem a les 6 amb la primera llum. El mar encara està una mica mogut, però no fa vent! Súper optimista, em preparo tots els trastos esperant que E-bay funcioni. És la millor onada de l'illa, una esquerra tubera perfecte que només hem vist funcionar una tarda en dotze dies. Però avui hi ha mar, les onades són grosses i sembla que per fi ha parat el vent que porta tota la setmana bufant i destrossant la perfecció indonèsia que hauria d'haver-hi. Des del nostre losmen es veu la part final de la onada, força net, alguns sets guapos... jo i en Kezza sortim gairebé corrents pensant que, potser aquest últim matí, tindrem una sessió de les guapes. Potser.

El normal a les Mentawais és que no hi hagi vent, o que sigui molt fluix. I si n'hi ha, acostuma a ser de l'est, que és el vent ideal per gairebé totes les onades de la zona. El que hem tingut aquests dies és molt estrany, vents forts del nord que han bufat cada dia i cada nit sense gaires interrupcions, amb pluges i tempestes fortes. Si fins i tot hi havia moments que passàvem fred! Per sort, algunes estones després de les tempestes fortes el vent parava, el mar es calmava i teníem bones sessions, tot i que ni de lluny tant perfectes com són normalment. L'única onada de l'illa que funciona amb aquest vent està a 40 minuts a peu pel mig de la selva, i fer aquest camí d'anada i tornada sota tempestes tropicals i tot enfangat no és gaire motivador. I a sobre, en ser de les poques onades que funcionava, molts dels vaixells que porten surfistes per la zona estàven allà. Onades no gaire bones, pluja, patejada i gent. Però sembla que aquest matí podrem surfejar E-bay, a cinc minuts del nostre losmen!

Arribem davant d'E-bay i la crua realitat ens dóna una bofetada a la cara. No feia vent al nostre losmen perquè ha girat una mica la direcció, però en fa. I ve de mar. I E-bay està destrossada, com ho ha estat cada dia. Provem pitstops una mica més avall, una dreta que queda sempre més arrecerada. Tot i que pinta fatal, ens fiquem a l'aigua, però dues onades més tard sortim. Segons en Kezza, que va estar aquí un mes l'any passat i tres setmanes aquest any, no ho havia vist mai tant malament. A la platja, mirant les onades i ultra rallats, en Kezza resumeix molt bé la situació:

Wrong wind, mate. Tornem cap a casa.

E-bay, en una de les tardes bones. Watch out for the rocks, mate

dissabte, 9 de juny de 2012

Nyang Nyang


Davant l'onada de Nipussi, esperant...


el lavabo! directe al riu!
La sortida de Siberut amb la barca no va anar com esperàvem, ja que en lloc de anar cap al mar, el tio de la barca es posa cap a dins del riu. Un riu bastant ample, suposo que travessarem l'illa pel riu. De cop, gira a l'esquerra i es fot per un passadís d'aigua al mig de la selva, està fent drecera, això sembla l'amazones! De fet, a l'illa de Siberut hi ha tribus que viuen a la selva i pesquen amb canoa i van amb un tros de bambú com a taparabos... Esperem en qualsevol moment veure tios amb arc i fletxes als dos costats del riu, però res. De canoes amb gent pescant si que en creuem unes quantes. Anar fent trossos de riu i trossos pel mig de la selva i finalment arribem a l'altre costat de l'illa, i al mar. L'Ana s'està pixant i hem de fer parada tècnica en una illa deserta que farem servir de lavabo. Resulta que volia anar al lavabo al restaurant on hem menjat a Siberut, que estava construït sobre el riu, com la majoria d'edificis del poble. Però el lavabo era una mica peculiar: quatre parets que feien mig metre d'alt, o sigui que tothom et veia allà, i un forat al terra que donava directament al riu. O sigui que feies un trunyo allà i queia al riu de bastant amunt, de manera que tothom se n'enterava que estaves allà cagant. I no és que hi hagués poca gent! Tot al voltant barques plenes de gent i cases amb gent a fora fent d'espectadors. Un merder de gent, allò més que un lavabo semblava el camp del barça!

Després de la parada hem anat fent fins arribar a Nyang Nyang. L'arribada, increïble... una illa tropical amb l'aigua cristal·lina, palmeres i uns bungalows a davant del mar, i allà palplantats trobem els tres perles: en Jonatan d'eivissa, en Kezza d'austràlia i en Toni de mallorca, també conegut com a rastovich. Ells no sabien segur si hi anàvem, i estaven la òstia de contents. Que els teus amics et vinguin a veure quan portes dues setmanes en una illa deserta sempre és una alegria.

casa nostra
Bé, deserta deserta tampoc. Nyang nyang és una illa molt petita, però hi ha un parell de poblats on la gent es dedica a la pesca i a fer oli de coco. Aquí no arriba el telèfon, ni la televisió. Electricitat en tenim per un generador, i només a la nit. I res d'internet... bé això ens pensàvem, però quan portàvem cinc dies aquí ens van explicar que un australià estava construint uns bungalows en un altre lloc de l'illa, i que s'havia muntat una connexió d'internet via satèl·lit. El tio cobra una pasta per fer-ho servir, però almenys va ràpid. Es bastant una aventura per arribar-hi, perquè has de fer un corriol pel mig de la selva, però hi ha una onada boníssima a davant i ell et guarda el portàtil fins que acabes de surfejar. Però la imatge és curiosa, un tio de Riudaura caminant pel mig de la selva amb una planxa de surf i un portàtil...

barbuts a la barca
I aquí estem, passant els dies surfejant i les nits explicant històries amb aquells tres, cinc mexicans molt benparits, un altre australià i un brasileny. Les onades de moment no són cap bestiesa, sembla que el temps no acompanya. Bufa el vent del nord i ho destrossa bastant tot, però almenys ens banyem cada dia. Hi ha hagut un parell de dies sense gaire swell, però ho vam arreglar agafant una barca cap a Burgerworld, una onada que està en un illot que sembla una hamburguesa i que agafa qualsevol swell per petit que sigui. El que tenim ganes, però, és que funcionin les onades que tenim davant del losmen: E-bay, Pitstops i Beng-Bengs (que per cert es una marca de galetes, no he entès perquè la onada es diu aixi...) però de moment no hi ha gaire sort.

Tenim dies...

Almenys el lloc és bonic. Bonic de la òstia!

Siberut


El ferri! de lujo!!
Finalment va arribar dilluns a la nit, hora d'agafar el ferri. Resulta que a Padang hi ha un pizza hut que porten a domicili, aixi que fem un últim sopar guarro a base de pizzes i carreguem els trastos al cotxe que ens havia de portar al moll. A mig camí el xofer ens diu que si no ens fa res ens deixarà fora del moll, que els portejadors són molt violents i que a ell li fa por. Ostia, on ens hem ficat? Resulta que et vénen els portejadors a intentar carregar les teves maletes, i a canvi et demanen una pasta. Li diem que tranqui, que ens deixi a fora i ja descarregarem de pressa. Arribem al moll i alucinem. No pels portejadors, que resulta que són quatre nanos i amb un parell de crits els espantem, sinó pel moll. I pel ferri. El teníem allà davant parat i ni ens ho crèiem. El moll era super petit, super brut i amb quatre vaixells petits i fets merda. I un d'aquests era el nostre ferri. De fusta. Carregat de merda. I amb pinta de no poder aguantar ni tres onades a mar obert. I havíem de fer dotze hores amb aquella carraca...

Els dos mandrils al zulo
Entrem i discutim amb un pajarraco que intentava guardar-nos les planxes a canvi de calés i que ens prohibia deixar-les al “camarot”. Ni cas al tio aquest, amb quatre crits més l'espantem i para d'emprenyar-nos. I anem a veure el “camarot”... aproximadament tres metres quadrats per a quatre persones, uns llits de metre quaranta de llarg com a molt, posats en dos lliteres, i un forat a la paret de fusta del vaixell fent de finestra. Un zulo. Almenys un zulo és per un, aquí hi hem de cabre quatre. I encara que sembli impossible, hi posem les maletes, les planxes de surf i les caixes amb el menjar. I tres passaran la nit (que no dormir, la calor que fa no deixa aclucar l'ull) aquí!

Així que el ferri marxa trobem un lloc per estar còmodes de veritat: la punta de davant del vaixell, també conegut com a proa, on veiem desfilar la costa amb el soroll del motor del vaixell de fons, les estrelles sobre nostre, la lluna a l'horitzó mentre aquest vell vaixell de fusta llisca sobre l'aigua... molt bucòlic tot plegat, fins que en Torrent diu “ostia, allò és una tempesta?”

El passadís central del ferri, amb la timba de cartes
Doncs si. Al fons, just davant nostre, els llamps il·luminen els núvols en el que sembla una tempesta tropical de la òstia. I jo dubto que aquest trasto pugui aguantar una mica de mala mar... I es que el ferri és molt xungo. Molta gent ens havia dit que era xungo, però eren estrangers. Però quan li preguntes a un indonesi i et diu que és molt xungo és quan comences a preocupar-te. Però la tempesta estava lluny i passava la brisa a la proa del vaixell, aixi que agafo el matalàs ple de puces del camarot i el poso a la coberta de proa, i m'adormo de seguida. Els altres es van quedar al camarot, tot i que en Torrent va fer uns quants viatges de la proa al camarot, fent amics: cada cop havia de passar pel mig d'una timba de cartes que havien muntat uns indonesis al terra del passadís, i que li feien mirades assassines cada cop que ell posava els peus sobre el piló de cartes (que ocupava tot el passadís).

Em desperto de fred moltes hores més tard, i ni rastre de la tempesta, sembla que l'hem esquivat. Les tempestes corren per l'estret entre les illes i sumatra a gran velocitat, i el que sembla un dia plàcid es pot transformar en pocs minuts en una tempesta bestial, que passa amb la mateixa velocitat que ha arribat. La resta de la nit passa bastant tranquil·la, fins que surt el sol i veiem Pulau Siberut davant nostre, i al nostre costat una colla de dofins saltant. Bé els va veure tothom menys jo, que encara estava fent el ronso al matalàs.





Art urbà a Siberut: si tens un monopatí, tens un seient de moto
Arribem al moll de Siberut, que són quatre pedres i tres fustes, i esperem. En teoria ens ha d'esperar algú que ens ha de portar amb barca fins a Nyang Nyang, però aquí no hi ha ningú. Truquem a la fixer i ens diu que estan a punt d'arribar. Al cap d'un moment es presenta un tio amb moto i ens diu (en indonesi només) que un de nosaltres pugi amb ell, que ell ha parlat amb el de la barca i l'hem d'anar a buscar. Flipant, no entenem res. Total que pujo amb ell amb moto i fem els set quilòmetres que separen el moll del poble de Siberut. Arribant me n'entero que els de la barca ja ens han anat a buscar, que el de la moto es un espontani que s'ha inventat la història perquè vol que li doni calés per haver-me portat. Ja comencem amb les històries... Arriben els altres amb la barca i nova presa de pel: sabem que ens hem de registrar a la policia, i els de la barca ens demanen la fotocòpia del passaport i 50.000 rupies (4 euros) per fer-ho, i l'Ana els acompanya. Pensant que és el que val registrar-se, després resulta que no, que la policia nomes cobra 15.000, i estavem just al costat... i a sobre li diuen a l'Ana que calen tres fotocòpies de cada passaport. Les fa, les paga, i resulta que no calen per res, però el de les fotocòpies és parent d'un de la barca... Així que carregats de fotocòpies acabem de comprar el menjar que ens falta, fruita, verdura, ous, fem un últim mie goreng (fideus fregits amb verduretes) i saltem a la barca.
El nostre supermercat a Siberut. Moooolt bon tracte!

Dues hores, cap a Nyang Nyang!