el nano de Riudaura

Padang

2012-05-28T08:29:00.000+02:00

Aqui estem, esperant...

Albert Torrent, fent amics

Vam arribar ahir al matí a Padang, ciutat portuària de la deshabitada illa de Sumatra des d'on s'agafen els vaixells per anar als arxipèlags de Mentawai, Hinako, Nias, Telos... a l'aeroport ens esperava un noi amb un cartell on hi posava Brigitte: era per nosaltres. Qui és la Brigitte?

La Brigitte és la nostra fixer; és el contacte que s'encarrega de recollir-te a l'aeroport, acollir-te mentre no surti el ferri, dir-te quan surt (depèn del temps i de les marees!), comprar els bitllets, acompanyar-te a comprar les provisions que et faran falta a les illes i finalment portar-te al ferri. Cal un fixer a Padang i un altre a Siberut, que és on et deixa el ferri. El fixer de Siberut et recull al ferri, et porta a la policia a registrar-te i després t'acompanya a un poblet de pescadors que és on pots trobar algú que et porti amb llanxa fins a la illa on has d'anar, en el nostre cas Nyang Nyang. La policia et registra qui ets i on vas, ja que hi ha més de setanta illes al voltant de Siberut, i el govern vol saber on ets.


venen caca mòbil pels carrers de padang?

L'edifici del govern regional

Tot a punt, tot molt bé excepte que vam arribar ahir al mati i resulta que el ferri surt avui a les 11 de la nit! podíem haver dormit a Bali una nit més, podíem haver anat a la singlefin party, que és una festa que feien ahir a l'hotel d'Uluwatu (guapíssima es veu), podíem haver surfejat ahir i avui... i enlloc d'això estem esperant a Padang, que és una ciutat que no té absolutament res a destacar, on hi fa una calor tropical digna del seu nom, i on se'ns estan menjant els mosquits de mala manera. Tenim unes ganes bestials d'agafar el ferri i anar a trobar en Jonatan, en Kezza i en Toni, que ni tan sols saben que hi anem. I a surfejar, finalment...

PD a Mentawais ni internet ni telèfon, només malària. El proper escrit del blog serà d'aqui a dotze o trezte dies, i serà llarg!

Bali

2012-05-27T03:52:00.000+02:00

Curt però intens... Aquests dos dies a Bali han servit per posar-me les piles a l'aigua, no molt bones onades però unes bones remades per començar a escalfar els braços de cares a les Mentawai.

L'arribada va ser una mica accidentada, resulta que a Jakarta hi ha tres terminals que estan a pendre pel cul una de l'altra, i evidentment l'avió cap a Bali sortia de la terminal que estava més lluny de la que havia aterrat. Havia d'agafar un autobús que es va quedar parat en un embús de trànsit, després no trobava la terminal de sortida... per sort el vol anava amb retard, i vaig tenir temps de sobres. Vaig arribar a Bali que m'esperaven els dos mandrils, en German i en Torrent, amb les motos a punt. Ostia, Bali fa olor a Bali, és una mena de barreja entre l'encens de les ofrenes i la humitat i alguna cosa més, però és una olor única.

el pati del Komala Indah, amb el seu temple

Amb un cop de moto ens vam plantar al Komala Indah, el millor lloc de Kuta, sobretot pel preu. Podria apostar-mi el peu dret que en Torrent i jo hem dormit a l'habitació més barata (però no la més cutre) de tot Bali! està molt bé el lloc, i l'any passat ens vam fer molt amics amb en Komang, el nano que treballa allà i que lloga les motos. Un tio molt benparit, estava molt content de tornar-lo a veure. Després de deixar trastos i dir hola vam anar directe a l'Alleycats, l'antro dels australians, on ens esperaven l'Ana, una noia d'Albacete que ve amb nosaltres a les Mentawais, la Glòria, una noia de Figueres que estava aqui de vacances, i en Ruben i la Lourdes, una parella que estan passant la crisi a Bali, una bona manera d'esperar que l'economia millori. Unes quantes cerveses més tard i a dormir, tenia ganes de festa però tenia moltes més ganes de surf.

En Torrent i jo a punt de menjar com animals un nasi goreng

I surf n'hem fet, ahir i avui a middle reef, que és una onada on has d'anar amb barca des de Kuta mateix. És curiós perquè és just davant de l'aeroport, i estas allà surfejant i vas veient els avions com aterren. Taaaants avions.. és increible la quantitat de gent que arriba a Bali cada dia. Al ritme que van acabaran destruint el que la gent ve a buscar, estant transformant el paradís en Benidorm, de mica en mica. Abans d'ahir les onades eren molt bones, però ahir feia massa vent, la marea era massa alta... més ganes encara d'arribar a les Mentawais.

En German i la Nuria al Fruit Market

Així que avui, després de fer el sopar de comiat ahir, en German, l'Albert, l'Ana i jo hem agafat un taxi i cap a l'aeroport. A les 5 del matí, quina mandror! I ara mateix, tal com fa un any amb en German i en Jonatan, som a l'executive lounge de l'aeroport de Jakarta inflant-nos a menjar en previsió de la gana que passarem a les illes. Avui dormirem a Padang, i demà ferri de dotze hores fins a Siberut i una barca ridícula que ens portarà fins a nyang nyang, l'illa on ens esperen en Jonatan, en Kezza, en Toni (un mallorqui) i, esperem, les millors onades de la nostra vida...

Tornant a Indo

2012-05-24T13:39:00.000+02:00

Ens acostem a l'aeroport de Barcelona amb el meu germà. Davant nostre un gran cartell: a la dreta la T1, a l'esquerra la T2...

Merda, Marc, mira el bitllet a veure d'on surt l'avió!
No hi posa res de res
Merda, doncs mira a internet des de quina terminal opera KLM al Prat!
Mmmmmm... Doncs aqui diu que operen a la T1 i a la T2.
Merda...

Suposant que un vol a Jakarta no deu sortir del mateix lloc que els vuelings a Granada, anem cap a la T1, i la clavem. Aparquem a fora la terminal sota l'atenta mirada dels mossos d'esquadra que no et deixen superar els dos minuts d'estacionament, carrego les últimes coses, deixo el mòbil... Ostia, deixar el mòbil! Arriben a enganxar aquesta merda de smartphones... tampoc em serviria de gaire quan estigui a les Mentawais, sense cobertura, ni wifi, ni electricitat, ni res de res... vaja, que fins i tot ens hem de portar el menjar!

Aqui és on anem, a les illes Mentawais, davant la costa de Sumatra. Se suposa que hi ha les millors onades del món, i hi ha un munt de vaixells carregats de surfistes que et porten d'onada en onada, dormint lluny de la costa i lluny dels mosquits, amb un cuiner que et fa el menjar que vols, amb cerveses fresques, amb connexió a internet per satèl·lit.... Però nosaltres hem triat la versió més perroflauta, que és anar per terra i estar dotze dies dormint acompanyats de mosquits amb malària i esmorzant cocos acabats de tallar i dinant, berenant i sopant arròs. I surfejant sense parar!

Em donen seient a finestreta. Bé! Fa un dia molt maco i segurament el paisatge valdrà la pena. I la veritat és que al·lucino, passem sobre Barcelona, Montserrat, el Pedraforca, el Cadí... un paisatge increïble, encara que jo em moro de ganes de sortir de terres catalanes. Passem Andorra, ja som a França... Acabo de sortir i ja trobo a faltar coses. A la noia més bonica del món, a donar-li suport moral pels exàmens... Per molt bé que m'ho passi, em faltarà ella. Sense ni adonar-me'n estem sobrevolant Paris, i al cap de poc Amsterdam. Aterrem, em toca canviar d'avió però no sé ni a quina hora surt. Tot just sortir de l'avió, però, un tio de KLM em mira el bitllet, m'indica on és la porta, i rient diu que està una mica lluny però que no pateixi, que tinc temps. Vaig caminant xino-xano i més que res per curiositat miro a quina hora em surt el vol. 20:55. a veure quina hora és... 20:30?!?!?!? miro un panell d'informació i veig que ja estan tancant la meva porta. Ostiaaa cagant llets cap a la F7. Miro un mapa de l'aeroport... vostè està aquí a un costat, zona F a l'altre. I això és l'aeroport de Schipol, que és una puta mole de gros! Començo a pensar que el tio de KLM m'acollonava quan deia “tens temps” i “una mica lluny”.

Efectivament, sento el meu nom per megafonia, per primer cop a la meva vida. Estic fent retardar un vol de 425 persones. Mooolt fort això de què un avió t'esperi, em pensava que a l'hora que tocava sortien i punt! Val a dir que el vol de Barcelona havia arribat amb retard, no era culpa meva. Encara que caminés lent.

I aquí estic, no sé quantes hores més tard a l'aeroport de Jakarta, havent dormit, vist una peli (Drive, boníssima!), un episodi de How I met your mother, un documental sobre el luxe a l'antiga Grècia, havent fet un curs online d'indonesi (si si, tenen això als avions! KLM molaaa), haver llegit mig llibre i haver menjat com una llima (he repetit a cada àpat! KLM molaaaa).

Aqui estic amb ganes de Mentawais. De moment, però, vaig cap a Bali a trobar en German, la Nuria, l'Ana i en Torrent, a fer unes cerveses a l'skygarden, a veure suc d'alvocat amb xocolata al mataram juice market i a surfejar la costa est, que diuen que està “on fire”. Amb molta alegria, de tornar a veure en Komang, de voltar amb moto pels carrerons de Kuta, de menjar un bon gado-gado. Estarem allà tres dies i després cap a Padang, a agafar els ferris. Però això ja és una altra història...

Surf's up in NYC!

2011-09-01T01:52:00.001+02:00

Si si, qui ho havia de dir, una competició de surf a la ciutat de Nova York... Al final aquesta és l'única prova que he fet, ja que van suspendre el triatló i la natació se'm solapava amb el surf, a part de que la piscina estava al Lehman college del bronx, o sigui a rependre pel sac de brooklyn. Hora i mitja amb tren o més. Total, que la competició ha portat sorpreses agradables! com ara quedar classificat per les semifinals com a primer del meu grup. No perquè sigui gaire bo, però he tingut molta sort amb les onades. Ara bé, en el pas a finals ja ha estat més xungu... l'ambient, però, ha estat guapíssim, molt i molt bon rotllo. Ple d'australians, algun brasileny despistat, i dos catalans deixant el pavelló ben alt, en Joan Aurora i jo!! En Joan també a arribat a semis, un crack. Els surfistes de la costa brava donant la talla! El millor de la competició, però, l'afició catalana animant a sac. Molts companys ens han vingut a veure aprofitant per fer un dia de platja i surf, que amb la calor que feia es posava prou bé. L'única nota negativa són les onades, no hi havia gaire tamany i costava que entrés alguna cosa decent, ja que gairebé totes tancaven. A més, cap al migdia ha entrat la marinada i ho ha espatllat bastant, les semifinals han estat bastant cutres. En teoria hi ha una prova del campionat del món de surf que comença divendres aqui mateix a long beach, no se si podran fer gaire cosa, serà una mica patètic em sembla... Penjaré fotos de la competició quan me les passin en Sire o en Quim, fotògrafs oficials jejeje!

A la tornada de la platja m'he anat a tallar els cabells en una perruqueria del barri. Això si que ha estat una aventura, començant per trobar-la. Quan finalment hi he arribat, obro la porta i em trobo tots els perruquers i tots els clients mirant-me amb uns ulls que n'estic bastant segur que jo era el primer blanc que havia creuat mai aquella porta. Segur. Perruqueria afro 200%, molt i molt autèntic el lloc. Demano per tallar-me els cabells amb tisora (al tanto que aqui a la mínima et rapen al zero!) i em fan esperar un bon rato. La òstia quina paciència, no he vist mai ningú tallant cabells tan a poc a poc. Quan finalment em toca a mi, em fan seure i lo primer que fa el perruquer és demanar-me què hi faig allà. Alucinen quan els explico que tenim un apartament aqui al barri. Per quan m'ha acabat de tallar els cabells ja sóc amic de tota la perruqueria! Realment és un barri que fa té mala fama, però la fama a vegades té poc a veure amb la realitat. Aqui m'ho expliquen: si no busques merders no trobes merders. Ara bé, no passegis borratxo de matinada parlant per l'iphone, perquè arribaràs a casa sense iphone i sense sabates... jo fins ara només he conegut que bona gent. Té el seu encant Bed-Stuy...

I ara cap a manhattan a sopar, i lo que vingui...

D'estreno! nova càmera i nou pentinat

Seqüeles de l'huracà i seqüeles de l'inauguració

2011-08-30T19:30:00.000+02:00

De les primeres, poques. D'aqui una hora baixo cap a la platja a la zona de Rockaway, i suposo que allà serà pitjor, però a Bedford-Stuyvesant, el barri de Brooklyn on som, res de res. Un arbre caigut, que haguem vist.

A qui no li agradi, que se la piqui amb dos pedres

De les segones, moltes. Sembla que s'ha desfermat una mica de tempesta mediàtica amb els vídeos de la inauguració dels jocs on els bombers i policies espanyols ens insulten. Ja va bé, que quedin en evidència! Va ser bastant patètic, arribant-nos a dir "hijosdeputa", i això davant de bombers i policies de tot el món. Van quedar retratats. Aquest blog també té seqüeles, ja que els del diari ARA han penjat l'enllaç aqui a la seva notícia, i a jutjar pels comentaris sembla que el llegeix força gent. Una putada, perquè en lloc de comentaris al blog el que la gent fa és fer un debat catalunya-espanya, i casi que no cal... qui vulgui debatre que se'n vagi al banda ampla. Com dirien els de la segona hora: banda amplaaa! banda amplaaa!!

El pas de l'huracà va ser bastant suau, diumenge al matí una mica de pluja i una mica de vent, tots tancats a l'apartament fent "gran hermano". A la tarda, però, el temps va millorar moltíssim ja que l'Irene ja estava camí del canadà. Al final ni huracà ni res, tempesta tropical. He vist pitjors llevantades. Doncs això, el diumenge ala tarda vam decidir anar a donar un vol. Ja deia jo que les bicis haguéssin anat bé! com que no hi havia transport públic vam haver d'anar en taxi, i érem nou. Fàcil, cinc i quatre. I pensareu cinc? en un cotxe gros? no no, en un cotxe normal. Això sembla marraqueix, cap problema per anar un mes al taxi, i vam haver de regatejar el preu i tot (taximetre parat!) al mes pur estil nord-africà. Per un bon preu vam arribar a la base del Brooklyn bridge, no sense abans discutir amb el xofer del segon taxi perquè no agafes cap drecera, no entenia que el què volíem era anar junts i no fer una cursa a veure qui arribava abans... El pont de Brooklyn és acollonant, i caminar per allà amb vents de tempesta encara més. Era guapo, es veia ben bé l'Irene com anava marxant cap al nord, i a darrera seu el cel ben aclarit. Vam fer una volta per Manhattan, ens vam fotre fins al cul de Dunkin Donuts (els únics valents d'obrir amb l'huracà, dos collons, el resto de Manhattan tot tancat!) vam veure Wall street i la zona zero i cap a casa, que l'endemà començaven les competicions.

l'endemà de l'irene!! com diria el mòbil de l'uri: parcialmente soleado en Hostalric

primeres lesions!

Ahir dilluns, doncs ens vam despertar d'hora i cap a Manhattan altre cop, però ara amb metro, que ja havia obert. Cap al Jacob Javits convention center a animar l'equip català de futbol sala, però abans parada tècnica al B&H. Que què és? qualsevol persona que vulgui comprar una càmara de fotos a Nova York coneix aquesta botiga, que fa molta gràcia perquè els treballadors són jueus ultraortodoxos (tots amb els rissos a les patilles i la còfia!) i tenen uns preus bastant bons. Feia temps que em volia comprar una reflex, en Dani de Zarautz em va motivar moltíssim a indonèsia! així que vaig entrar a la botiga tot encès i al cap de vint minuts sortia amb una Nikon D3000!! i vinga, fent fotos pel carrer, fent fotos als cracks de futbol sala de bombers (un partit guanyat i un perdut de moment), fent fotos als de culturisme (quin esport més friqui... té mèrit però és friqui) fent fotos a camions de bombers, a la gent que passava pel carrer... m'estic viciant a la fotografia!

Com hi van els avis! més de 50 anys!

A la tarda temps just de tornar a brooklyn a dutxar-nos i posar-nos guapos i cap a times square, que s'acostava el moment àlgid del viatge: sopar de bombers catalans a Nova York! Va començar en un restaurant brasileny on l'amo era amic d'en vilamú i on les caipirinhes eren matarates, i va acabar fa poca estona en un club on van cometre l'error de tenir al pis de baix una càmara i al pis de dalt una pantalla gegant on es veia el que passava a baix. Apa, festa assegurada. A més al pis de baix era karaoke, i no ens va faltar res per anar a robar el micro a la primera cançó que ens sonava, i tots cantant amb un anglès digne de Cambridge jejejeje... Els americans alucinaven. I avui tot i el maldecap sant tornem-hi a la vida sana, marxem cap a Rockaway beach, a la platja, a veure com ha anat l'huracà Irene per allà. I cap a l'aigua amb en German! a surfejaaaaar!

la famosa tele on es veia el pis de baix... no l'oblidarem!

Surviving Irene

2011-08-28T04:02:00.001+02:00

Si si, no em dieu flipat que això és la frase que obre els telenotícies aqui a Nova York! Doncs sembla que l'huracà serà una cosa sèria, està tothom molt i molt acollonit i a la tele no parlen de res mes. Però de moment aqui s'hi està la mar de bé!

Ja tenim lo més important!!

Aquest matí havíem quedat a les 8 per anar a surfejar amb l'Aurora a l'estació de Nostrand Avenue, enmig del nostre barri. La veritat es que el nostre barri és una mica xungo, no és que sigui perillós però és un barri 100% negre i hi ha gent amb unes pintes bastant autèntiques. Això si, de moment moooolt bona gent, tots alucinen de veure guiris uniformats com nosaltres al seu barri. No entenen què hi fem, aqui. Però s'hi està molt bé! doncs com anava dient, havia quedat amb en Joan Aurora a Nostrand, i jo a les 8 puntual allà assentat a terra, ben neguitós amb unes ganes de surf bestials (i més amb la previsió que hi havia) i en joan que no es presentava... resulta que m'havia enviat un whatsapp però a mi no se perquè no em xutava. Puta tecnologia que et deixa tirat a la més mínima. Ahir el tio es va fotre una òstia al peu quan estàvem surfejant a Rockaway beach, i avui li feia bastant de mal. Jo ben rallat, torno a l'apartament i me'ls trobo a tots que anàven a comprar per poder sobreviure al cap de setmana. I enlloc de cap a la platja, cap al súper! A mig camí, però trobem uns veins carregats amb un armari que l'havien de pujar a casa seva. Nosaltres tot caballerosos els hi donem un cop de mà pensant que seria posar l'armari a l'ascensor i fora, però no... s'havia de pujar al quart pis i no hi havia ascensor!! cap problema, catalan power. Els veïns que ens volien donar calés i no acabaven d'entendre perquè erem tan masoques d'ajudar-los a canvi de res. Això és esperit bomberil! Ben suats arribem al súper, un súper molt autèntic, érem els únics blancs en un oceà de melanina, i molta gent ens preguntava lo típic: que si érem un equip de futbol i que què carai hi fèiem en aquell barri. Hem sortit d'allà carregats de menjar i sobretot de cervesa, que dos dies tancats en un apartament es poden fer molt durs...

L'església adventista haitiana del setè dia, uns cracks

Com que els taxis i tot el transport públic parava a les 12, ens ha passat pel cap anar a llogar bicis per poder anar a manhattan. Teníem localitzada una botiga de bicis prop de Nostrand, però pel camí passàvem pel costat d'una església quan hem sentit càntics d'aquests rotllo gospel, i hem dit què collons, anem a missa o què? i cap a dins. Acollonant. Per variar tot eren negres excepte nosaltres. Tothom mirant-nos i alucinant. Una església la òstia de grossa, ens conviden a seure (al mig de l'església ostia, quina vergonya) i quan acaba la cançó, que era en anglès, el cura es posa a fer el sermó !!!en francès crioll, lo que parlen a haití!!! ostia, ens hem colat en una església d'haitians!! i de cop ens parla a nosaltres en anglès, ens fa aixecar i fa que tothom ens digui hola. Quin panorama. Continua la missa, més cants, més gospel (tot curiós) i anava venint gent a saludar-nos i a parlar amb nosaltres, en plena missa. Nosaltres alucinàvem però ells em sembla que alucinaven més. El capellà feia mitja missa en crioll i mitja en anglès per a nosaltres, jo no sabia on mirar. Eren casi les onze i ens diuen que els hi sap greu, que avui serà una missa ràpida i acabaran a dos quarts de dotze degut a l'huracà. I porten des de les 9!!! normalment fan fins les 2, com una jornada laboral. Els hi diem que cap problema, que no pateixin, no ens fa res no acabar a les 2 avui...


Intentant convèncer a la noia de les bicis

Finalment sortim de missa havent conegut a mitja congregació, ja ens comencem a sentir "del barri". Anem a la botiga de bicis i no en lloguen, ens dónen una altra adreça que cau a can collons. Ens dóna el telèfon, primer truquem-hi millor per si de cas... Per telèfon la noia de l'altra botiga es posava les mans al cap. Ens ha explicat que ve un huracà (li hem dit que ja ho sabíem) i ens ha dit que seriosament ella pensava que no ens seria possible anar amb bici dissabte i diumenge (que son els dies que volíem llogar la bici, ostia si no hi ha metro amb algo ens hem de moure) i ens ha recomanat llogar kayaks. Això no ho ha dit però segur que ho pensava... La conversa telefònica no ens ha desanimat, així que a falta de res mes a fer (bé, a part d'anar fins al metro a comprovar que realment l'han tancat, en montero no n'estava segur) hem decidit anar a peu fins a la botiga aquesta que estava a can collons. I tant que estava a can collons.... era el 480 del carrer Bergen, i quan hem agafat el carrer Bergen i hem vist que estàvem al 1100 hem decidit que potser era massa lluny... i s'ha posat a ploure. Un cafe ràpid en un bar de lesbianes tot esperant que la pluja amainés (si si, experts en entrar en llocs raros) i tornar cap a l'apartament, que algo havíem de dinar...

Havent dinat han passat un parell de coses interessants: a baix al carrer una dona amb un matxete tirant un cubell d'escombraries contra un cotxe (on suposem que anava el seu marit) i despres el cotxe aquest anant en contradirecció perseguint a la dona del matxete. bé, deu punts pel nostre barri! i al cap d'una estona els bombers de Nova York en acció, i m'ha recordat molt a nosaltres: mil camions i era una falsa alarma, s'han carregat un hidrant a cops de destral i després dos l'intentaven arreglar mentre vint s'ho miraven. Funcionem força tots igual...

Després d'això ens hem quedat amb ganes de juerga, així que hem anat al gimnàs del barri. Un gimnàs de negres xungos que semblen expresidiaris aixecant 300kg de press banca, i nosaltres allà amb el nostre xandal de bombers i els nostres músculs ridículs. Però molt divertit, havíem de cansar-nos una mica, que ens passarem dos dies a l'apartament tancats! Aquesta nit ja entra l'Irene, però això de tancats ja ho veurem, perquè hem conegut una noia del barri que ens ha explicat d'un bar on fan la hurricane party, i el tenim a prop de casa! Anirem a fer un cop d'ull a veure què tal... total, demà no ens hem de despertar d'hora, no ens mourem de l'apartament en tot el dia...

Nevera a punt!

Per cert, nota trista. No em sap tant de greu el no haver pogut anar a surfejar, resulta que avui al migdia ha mort un surfista a Florida. Esperem que l'Irene acabi de passar sense més desgràcies!

Esperant l'Irene

2011-08-27T06:25:00.002+02:00

passejant per manhattan, tard a la nit

El viatge a Nova York no podia començar d'una altra manera... fent ratafies a la una de la nit, esperant per les quatre, que marxàvem cap a l'aeroport. Baixàvem en masmi, en pallarès i jo, i allà a la T1 ja vam trobar l'uri i la seva xicota. En german i en fonseca venien tard, quins mandrils! Ens vam asseure al primer vol (BCN-Frankfurt) bastant adormits, i amb l'ajuda d'una dormidina vam caure en un coma induit que va durar fins a alemanya, tot i els intents de les hostesses de despertar-nos per donar-nos l'aperitiu. Excepte en German, ja que no ens van poder asseure a tots junts, i a ell el van enviar "als motors" segons ell, a darrera de tot desterrat. A Frankfurt vam passar un control de seguretat on es volien endur en pallarès per terrorista, i altre cop a dins d'un avió. Però aquest cop dins un avió de veritat... l'airbus A380!! l'avió més gran del món, encara no hi havia anat mai. Alucinant, molt i molt gros. Altre cop disseminats (mira que era gros però no hi havia seients per anar tots junts) i altre cop drogats (mes dormidina!!) i patapam, un altre coma induit. Fins a Nova York, 8 hores... com hi va la dormidina...

Arribem, cues a immigració però somriures quan diem que som bombers, excursió amb un taxista rus ultraracista fins que arribem a l'apartament. Normal que el rus estés nerviós, estem en un barri negre, però molt negre! ni perillós ni res, però 100% negre. La gent ens mira pel carrer i alucinen, es pensen que som un equip de futbol! Total, que arribem a l'apartament que de fora esta una mica fet caldo però de dins és guapíssim. Aqui rebem la primera sorpresa: un email dient que arriba un huracà i que segurament no podrem nedar al triatló. Bueno, ja veurem com va la tempesta aquesta. Deixar maletes i cap al Jacob Javits convention center a buscar les acreditacions. Una hora de cua fins que ens les dónen, la meva amb la bandera andorrana (que si no hi anava l'espanyola!). Necessitem una cervesa urgent, estem morts de set i de gana. Un bomber de NY bastant autèntic ens envia a un pub que no està gaire lluny. Entrem, ens fem molt amics de la cambrera i sortim al cap de dues hores ben borratxos. Se suposava que anàvem a dormir d'hora, i no haviem ni sopat!

vídeo cortesia de la reportera mes ditxaratxera, la carla llobet!!!!

Això era ahir a la nit, que la cosa es va complicar una mica. Aquest matí hi havia plans d'anar a córrer per central park amb en german, però no hi ha hagut manera... ens hem despertat tard i directe cap a la cerimònia inaugural. Abans, però, una altra sorpresa: l'huracà cada cop pinta pitjor, i han suspès tots els actes de diumenge. Arribem a la cerimònia i bastant cutre, l'han fet en un park aqui al costat a brooklyn, on l'únic a destacar és la xiulada general dels espanyols (que n'hi havia molts) davant del nostre castell. El castell era un 20 de 3 amb pit i collons i senyera inclosa. Més ample que alt, però amb molt de públic!! Tot just hem acabat la desfilada i tothom a veure el barça... tots? no!! jo, l'aurora i uns quants malalts més cap a Rockaway beach a surfejar les onades que ja arriben de l'huracà. De moment fa bastant bon temps, i era curiós perquè a la platja on estàvem han d'evacuar a tothom abans de demà a les 5 de la tarda, però la gent estava bastant tranquila i fent vida normal. Hem trobat l'única botiga de surf on lloguen planxes i resulta que el fill de l'amo també es bomber. Entre pitos i flautes hem arribat a ala botiga a les 6, que ja tancàven, però li hem caigut tan be a aquell home que ens ha deixat les planxes i neoprens de gratis i ens ha esperat a la botiga que li tornéssim quan ens canséssim de surfejar. Alucinant. Cada dia em sorprèn més lo bona gent que són els ianquis en general. Ens ha caigut tant bé que demà al matí jo i en joan aurora (bestia parda del surf català) hi tornarem, li llogarem unes planxes (el tio tindrà obert, amb dos collons) i surfejarem fins a les 12 del migdia, que tanca TOT el transport públic de Nova York. Poca broma amb l'huracà, està tothom acollonit!! dissabte tarda i diumenge sembla que els haurem de passar tancats a l'apartament. Em fa bastanta gràcia això de viure el primer huracà en 70 anys a NY en viu i en directe...

ja anirem explicant com es porta l'Irene!

World Police and Fire Games '11 New York City

2011-08-27T05:21:00.000+02:00

16.000 atletes
70 paisos
69 esports
1 huracà...
Ja veurem com acaba!!

Peripècies aeroportuàries

2011-06-17T05:34:00.002+02:00

Qatar, 4:30 de la matinada.

Temperatura: 31º. El rato més fresc del dia...

Finalment tinc una estona de descans, els últims dos dies han estat intensos...

Arribem ahir a Bali i apa, a barallar-nos amb els taxistes per trobar un taxi barat. Anàvem tres amb tres fundes de planxes, carregats com a burros, i els taxistes intenten clavar-te perquè no tens més opció que agafar un taxi. Ara, que nosaltres som molt més putes i el que vam fer va ser caminar fins a fora de l'aeroport i un cop allà agafar un taxi: quatre cops més barat! El tio que ens va parar, però, no tenia ni lloc a dins per les planxes ni cintes per lligar-les al sostre. Així que ens va tocar passejar-nos per Kuta amb els braços a fora la finestreta del cotxe aguantant les fundes perquè no patinessin del sostre, feia la seva gràcia. Fins i tot el xofer conduïa amb una mà, l'altra al sostre. Arribem a Komala indah on ja ens esperava en Komang. No sé si he parlat d'en Komang, és el nano que treballa a l'hotel i que ens lloga les motos, i es l'indonesi més legal i benparit que he conegut mai. I tothom diu lo mateix d'ell, és un crack! Agafem les motos que ja teníem a punt i ala, a fer mil encàrrecs: últimes compres, algun regalet, i a les 8 en punt a Komala indah altre cop, que havíem quedat per sopar. Però no un sopar d'arròs i pollastre, no... Vam anar a l'Havana Club, un restaurant guapíssim que hi ha al mateix carrer. Era l'últim dia i ens volíem acomiadar, i entre en German i jo vam convidar en Komang, la seva dona i els dos fills a sopar com uns senyors. També hi havia en Jonatan, en Dani de Zarautz, l'Ana i l'Anita, tot de gent que trobaré a faltar. Un àpat de la òstia, i després de festa. Alleycats, Skygarden, fins i tot al Bounty a riure un rato amb els australians borratxos. Bali és un puto circ!

I l'endemà surf a Airport left, amb l'aigua gelada, quin canvi amb Sumatra! A Bali i a les illes del sud, durant la temporada seca (sobretot juliol i agost) l'aigua es torna molt freda, i entre això i el vent que no para, acabes congelat, fa falta neoprè! Jo no vaig trigar gaire estona, no pel fred sinó perquè hi havia unes onades de merda i mil tios a l'aigua, Bali està impossible per surfejar tranquil.

I a la tarda les corredisses... Últimes compres i fer la maleta. Anava tant amb la calma que no vaig poder ni sopar, de seguida se'm van fer les 9!! així que carregat com una mula m'acomiado de tothom, agafo un taxi i cap a l'aeroport cagant llets. No anava gaire sobrat de temps, i quan arribo em pesen les dues maletes que embarcava... 40 quilos!!!! en puc portar 21. la mare que em va parir. Sobrecàrrec per excés de pes: 1.200 dòlars!!!!!!! La òstia amb vinagre, però si el bitllet era més barat!!! fent cara de terror i demanant pietat al del check-in, traient coses per intentar baixar pes... finalment trobo la manera: Portava quatre planxes de surf, i una (la que pesava més) és una merda de planxa, així que la trec i li dic al del check-in que si em rebaixa l'excés d'equipatge li regalo la planxa. El tio alucinant, em diu que als seus fills els hi encantaria, perfecte!!! total, que em fa unes martingales i finalment em queda un excés de pes "legal" de cinc quilos. Poca broma, que encara vaig haver de pagar 300 dòlars!!! Finalment se m'enduen les maletes (que pesen com uns morts, la veritat...) i pujo cap a la porta d'embarcament. Llavors em tocava tornar a pagar: 150.000 rupies per sortir del pais, i 200.000 rupies per overstay, ja que el visat se m'acabava el dia anterior. Portava els diners justos, i arribo a immigració per pagar i em diuen que no m'he passat d'un dia, que m'he passat de dos!! el tio ho conta davant meu i si, té raó, però mecagum l'olla no et deixen pagar amb targeta i jo no tinc tants diners! total, que he de marxar corrents fins a fora de l'aeroport, trobar un caixer, treure 200.000 rupies (que són 17 euros!) i passar altre cop tots els controls de seguretat. Finalment arribo a la porta... tot solucionat? nooooo! resulta que no havia emplenat la "departure card", una targeta on has d'escriure a on t'en vas, número de passaport i tota aquesta tonteria. L'avió a punt de marxar i jo corrent per l'aeroport buscant un boli. El trobo, empleno la targeta i finalment, si si, finalment puc embarcar!

torno una mica carregat

L'aventura no s'acaba aqui, perquè fem una parada a Singapur, i he de cobrar els impostos de la càmera que em vaig comprar l'altra vegada. I apa, a la una de la matinada fent una gimcama per l'aeroport de Changi intentant canviar rúpies indonèsies, trobant els que m'han de segellar la factura, després trobar el lloc on l'he de cobrar (en dòlars de Singapur), després tornar a canviar els dòlars a euros... Acabada l'epopeia tinc 25 euros més a la butxaca. Després del pal que m'han clavat amb l'excés de pes, no és que estigui gaire content....

Però si que estic content de tornar a casa. Aquí a Qatar el sol es va aixecant i ja queda menys per agafar l'últim avió, el QR067 a Barcelona. Fins ara!

PD a dia de 28 de juny de 2011 encara no m'han cobrat els 300 dòlars d'excés d'equipatge. Em sembla que el de l'aeroport de Bali que es va quedar la meva planxa s'ho va currar bastant.... visca Qatar Airways!!

Peixos míssil i més planxes partides

2011-06-15T06:54:00.000+02:00

Aquests últims dies han estat d'aprofitar al màxim tot el dia a l'aigua. El cos ja comença a estar tocat, això de surfejar sis hores al dia acaba passant factura. Un d'aquests dies estava escoltant els consells d'un basc molt benparit sobre com entubar-se anant d'esquenes a la onada, i em vaig ananr animant. Hi havia poca aigua, marea molt baixa, i fent un dels tubs (el més bestia que he fet mai segur!) se'm va menjar la onada i em vaig fotre contra les roques. Les dues cames rascades, òstia al braç i al cap. Apa, un dia sense surfejar, però amb l'ajuda de la "chinese medicine", un ungüent que funciona de la òstia per rascades i talls, he pogut tornar a l'aigua!

A part d'òsties i talls no gaires més anècdotes, excepte la del peix míssil. Estàvem uns cinc o sis esperant onades al pic, tots mirant cap a l'horitzó, cadascú pensant en les seves coses... quan de cop veiem un peix saltar. Normalment es veuen peixos saltar, molts. Però normalment són peixos petits, i fan salts petits, fugint d'algun peix més gros que els persegueix sota l'aigua. El que vam veure, però, no tenia res de petit. Ni el salt ni el peix. El bitxo devia fer metre i mig de llarg, i gros, tipo tonyina (ningú el va saber identificar) i va fer un salt BESTIAL. Ningú dels que érem allà havia vist mai res semblant. Va sortir vertical de l'aigua, com un puto míssil, va arribar a uns quatre metres d'alçada, i va tornar a caure. Va estar un rato volant, com un puto míssil!! El més preocupant és que un peix així segurament estava fugint d'un peix més gros...

I fins ahir anar surfejant, fins que va arribar l'hora de marxar. Comiat de Krui, comiat de l'Ari (la propietaria de l'hotel, molt benparida), comiat d'en Kazaa, comiat del brazuca i ale, en German, en Jonatan i jo set hores de cotxe fins a Bandar Lampung. Altre cop amb el mateix conductor, molt i molt burro i molt mal conductor, però molt barat! Vam fer una parada al Kentucky fried chicken (que portàvem molt de temps menjant arròs i peix) i a bsucar un hotel davant de l'aeroport. Anem al que està just davant i resulta que estava ple, tot i que no es veia ningú per allà. Ostia que raro. Anem al següent, que està una mica més lluny, i també ple. Però que carai passa? que no ens hi volen per no ser musulmans o que? ja ens estàvem plantejant canviar de religió a canvi d'un llit i un ventilador quan vam trobar lloc al tercer hotel. Molt barat i una habitació guapíssima amb aire acondicionat! com pot ser? ho vam entendre quan vam veure el lavabo... suposo que era la part que feia baixar el preu, era bastant fastigós. Però total, només ens feia falta per dormir una mica, que l'endemà ja seriem a Bali!

I aqui estem avui, a l'aeroport de Jakarta. Hem sobreviscut a la nit dels mosquits assassins (una altra raó pel preu de l'habitació), a la caminada fins a l'aeroport esquivant camions, a un vol amb Sriwijaya (altre cop amb la revista de les models amb ferros i els alcorans!) i aqui estem a la suite executiva de l'aeroport de Jakarta on ens hem colat, bevent sucs i menjant pastissets de gratis jejeje...

I cap a Bali!

Bananes, tempestes i planxes partides

2011-06-09T13:28:00.001+02:00

L'esquerra a banana island, guapo el lloc!

Els dies a Krui continuen igual: surf, menjar i dormir. Després d'en German van arribar els dos cracks que faltaven, en Jonatan i en Kazaa, així que ja tornem a ser els de Sumbawa, amb l'única diferència que estem a uns mil quilòmetres més amunt. Falten en Dani i la Núria, però els hem substituit per un brasiler molt benparit que es diu Pitcho. ambé hem tingut per aqui un parell de Hawaiians, però pocs dies. Fa dos dies les onades eren bastant grans, Ujung Bocur (la onada de davant de l'hotel) no funcionava, el mar era massa gros, aixi que vam decidir llogar un cotxe amb xofer tots plegats perquè ens portés a descobrir algunes altres onades (cost per persona: 5 euros). Així que a les 5 del matí marxem nosaltres quatre, els dos hawaiians i el brazileiru cap al nord. Vam passar tot el dia fora, i la veritat vam enganxar molt bones sessions a Jimmy's i a Jenny's, una hora i mitja al nord. Molt bona sessió a Jenny's fins que parteixo la planxa. Amb el cap. Si si, difícil d'imaginar... venia una onada molt més gran que les altres (i per tant que trencava més enrere) i jo estava molt endins, així que ens posem a remar amb totes les forces però no arribo, faig l'ànec per passar per sota però la onada em trenca just al damunt amb un llavi que devia ser mooolt gros, perquè em rebenta a mi, jo rebento la planxa i quedo noquejat! com si em caiés a sobre un hipopòtam d'un tercer pis, lo mateix. Se m'acaba la sessió perquè tenia l'altra planxa a l'hotel, així que ben masegat i marejat de l'òstia surto cap a fora i apa, a fer fotos als altres mentre disfruten! Pel camí vam veure trencar una onada que semblava alucinant en una illa que hi ha davant la costa de Krui, que es diu Pulau Pisang (illa plàtan). El xofer ens va explicar que hi ha barques per anar allà, així que vam organitzar un altre viatge pel dia seguent!

I l'endemà al matí a les 4:30 marxàvem cap al "port" on agafar la barca. Diga-li port a quatre cases/barraques entre la carretera i la platja. Platja on per cert trencaven unes onades bastant grans, i ni una barca a la vista. El xofer ens diu que ha parlat amb els de la barca per telèfon, que viuen a l'illa i que en quinze minuts arriben. Quinze minuts indonesis, mes o menys una hora i mitja durant la qual tenim temps de mirar l'onada amb binocles i veure que és gegant, menjar arròs picant que ens preparen en una de les barraques i fer-nos fotos fent el tonto. Un dels hawaiians li pregunta al xofer que com es la barca, i ell li contesta que "gran".

No podem creure els nostres ulls. Arriba una barqueta tradicional de pescadors amb gent a sobre, i entremig d'unes onades de dos metres que inunden la barca un parell de cops, es foten a la platja embarrancats a la sorra encara no sé com. Perquè ens entenguem, la barca té mig metre d'ample, quatre de llarg i un dels quatre membres de la tripulació es dedica exclusivament a treure l'aigua que es va colant pels forats amb una paella.

en kazaa i el brazuca!

Doncs allà dins, els quatre de la tripulació i nosaltres set. Sort que hi ha poc tros fins a l'illa... Arribem i ens deixen a l'aigua, i la veritat es que la onada és grossa i moooolt heavy. El problema gros és que comença a bufar el vent de mar i ens arruina la sessió només començar. Merda, marxem a l'altra banda de l'illa, on hi ha una altra onada, a veure si està més bé, però la veritat és que tampoc té molt bona pinta. El lloc és alucinant, però! a l'illa hi ha com un poblet, i en aquest cantó de la platja hi ha un vaixell embarrancat, bastant espectacular. Amb la cua entre cames per la poca sort amb les onades però contents d'haver vist aquest lloc, tornem al continent (bueno, Sumatra és una illa...) on ens espera el xofer i apa, cap a Jenny's un altre cop, on el vent no afecta la onada i cauen uns torpedes més grossos que els d'ahir! La putada per mi és que havia deixat la planxa partida a arreglar, i només tenia l'altra. I l'altra és una planxa per onades petites i sense paret, lo oposat al què era Jenny's. Moltes òsties, un tub molt bruto i molt poc control de la planxa, però una tarda de surf divertida. Vam tornar a l'hotel que ja era fosc feia estona, havent passat abans a saquejar el supermercat local de Krui. Balanç dels dos dies d'expedició bastant bo: quatre planxes a reparar per òsties vàries, una partida, un dels hawaiians amb un escarpí perdut (i molta pell deixada als esculls) i gairebé tots amb rascades a braços, esquena i cames. Que bonic és el surf!

I avui ni un quilòmetre, que l'onada de davant de l'hotel torna a funcionar bé. Queden ja pocs dies i cal aprofitar tots els minuts a l'aigua, que a la tornada trobarem el mediterrani amb menys onades que el llac de banyoles. El dia 15 volem a Bali, i el dia 16 surto cap a casa... ganes de tornar, la feina, la familia, els amics i l'estiu a Catalunya, que no me'l perdria per res del món. Però trobaré a faltar despertar-me a les sis del matí, veure sortir el sol entre la jungla i sentir les onades trencant sobre els esculls plens de peixos i tortugues, tot a punt per un nou dia de surf, alegria, crema solar i òsties contra els esculls. M'en queden 8!!

Ujung bocur, a 20 metres del meu llit

Final de champions, terratrèmols i policies de juerga

2011-05-31T08:53:00.000+02:00

L'arribada a Krui va ser, diguem-ne, lenta. Un avió de Jakarta a Bandar Lampung que era molt més còmode del que em pensava, tot i que a la llista de productes que et venen a bord només hi havia que alcorans i alfombretes per resar. Molt curiós, i la model que sortia era lletja com un pecat i portava ferros (devia ser la filla d'algú). Per si algú vol volar amb aquesta companyia, es diu sriwijaya. Esteu avisats. Arribo a l'aeroport de Bandar Lampung sense haver comprat cap alcorà i em trobo en un lloc que més aviat semblava l'aeròdrom de Sales de Llierca. Agafo un taxi fins a l'estació de busos i ja començo a quedar acollonit de com estan les carreteres i com condueixen els de sumatra. Fatal, tot plegat. A l'estació, semblant a les d'Sri Lanka, em diuen que l'autobús no surt fins les 7 del vespre, i eren les 12. però que per 200.000 rupies (17 euros) un tio amb cotxe em porta fins a Krui, set horetes de res. Li dic que si cagant llets, i em carreguen les taules al sostre del cotxe del paio amb cordill de persiana. Ai ai ai... Començava un viatge catxondo: sis persones al cotxe, plovent, finestres amunt i tots fumant, les taules anant de banda a banda del sostre, la carretera plena de forats (o amb poc asfalt) i el tio.... conduint a tota òstia!!! i molt malament, no en tenia ni idea de conduir! fins que en un adelantament en corba sense visibilitat, canvi de rasant, pluja, forats i cotxes venint de cara li vaig dir que treies el peu del gas o que em deixes allà mateix, que volia arribar viu. Un sonat... però em va fer cas, i la resta del viatge anava parat. Vam parar a menjar una mica de masakan padang i apa, a acabar de fer el trajecte fins a Karang Nyimbor!

I aqui vaig arribar, en plena nit sentint les onades. I l'endemà al matí resulta que estàvem just davant del pic, caminar deu metres i a l'aigua, una esquerra boníssima!! poca gent, molt bon ambient, res a veure amb Bali. I aqui he estat aquests dies, a part d'un dia sense surf que vaig estar fent pesca submarina amb un arpó artesanal, gaire res més a explicar. Fins ahir a la nit....

Ahir a la nit arribava en German, i el barça jugava la final de champions. El tio em va trucar que arribaria tard, el portava el mateix xofer que em va portar a mi (ens hem fet amics) i al cotxe també hi anava un home gran que cada dos per tres s'havia de parar a resar. Inch'allah... M'en vaig a dormir amb el despertador posat a la una de la nit, el barça començava a dos quarts de dues. Però a les onze em va despertar un merder de motos que entraven al surfcamp. Alucinant, li pregunta a la jefa de la casa, l'Ari, que què passava, i em diu que eren uns policies que havien organitzat una festa allà. Quins cracks, van acabar ben borratxos... i jo altre cop a dormir, i al cap de mitja hora arriba en German, fart de fer parades per resar i d'empassar-se el tabac del xofer, jejeje el comprenc... Encara faltava pel barça, ens posem a dormir altre cop, jo estava fet caldo de fer surf tot el dia i ell fet caldo del viatge. Quina nit més rara ostia... I al cap de mitja hora em desperto que tremolava tot. Ostia santa, es movia tot però fort!!! surto de l'habitació mig en boles i em trobo tots els policies borratxos a fora acollonits, i en German que també s'havia despertat. Total, un terratrèmol de 6'4 graus. Jo estava molt acollonit pel tema tsunamis, però els policies borratxos van dir que cap problema, que n'hi ha molts de terratrèmols així, i que ja tenen alerta de tsunami: si no sona, no passa res. Si si, però ni jo ni en German ho vèiem gaire clar... Va marxar l'electricitat i van haver d'engegar un generador, així que vam poder mirar el barça!! 3 a 1, quin partidàs... Al cap d'una estona els policies borratxos van marxar amb moto (i sense casc) a continuar la festa en algun altre lloc, i nosaltres a dormir, esperant no despertar-nos flotant enduts per un tsunami.

Ens hem despertat aquest matí ben secs, cap rastre de tsunami. Quina nit més rara...

De Bali... a Krui!!

2011-05-26T09:22:00.000+02:00

Surfejant Uluwatu, esquivant australians

Tornar a Bali! Me'n moria de ganes. Ha començat la temporada seca, i amb ella els vents de sud-est que no paren en tot el dia i bufen offshore perfecte a la costa oest de la península de bukit, on trenquen moltes de les millors onades d'indonèsia, i per extensió del món. Bukit conté, entre d'altres, Bingin, Padang-Padang, Impossibles i sobretot, sobretot, Uluwatu. Una esquerra mítica que captura qualsevol swell que arribi a Bali i el transforma en sessions màgiques per als que baixen el penyasegat, entren a la cova d'uluwatu i surten remant entre les pedres, contra la corrent.

Sona molt màgic i misteriós, però ja no ho és tant... Baixar el penyasegat vol dir baixar unes escales on a banda i banda hi tens bars o botiguetes, entrar a la cova d'uluwatu molts dies vol dir cues, ja que entre surfistes i turistes russos i japonesos es fan embussos. I quan finalment surts remant entre les pedres, davant teu et trobes centenars de surfistes intentant agafar les poques onades que arriben. Pot ser que aquesta onada sigui molt bona, però no val la pena haver-se de barallar amb cinquanta australians per agafar tres onades en tot un dia. Tothom està bastant alucinat de la quantitat de gent que hi ha, segons m'han dit hi ha tanta gent ara com al juliol i agost de l'any passat. Per cert, que a bali hi ha dues temporades: la temporada alta i la temporada molt alta (juliol, agost i nadal).

Fart de tanta massificació, em vaig afanyar a mirar com anar a Krui. Que què és Krui? doncs un poblatxo al sud de Sumatra, una de les illes més despoblades de l'arxipèlag indonesi. Al voltant del poble de Krui hi ha una bona colla d'onades molt bones i amb molt poca gent, per la mateixa raó que a Sumbawa hi havia poca gent: és bastant una missió arribar fins allà! A Sumbawa eren 12 hores de moto i ferri, a Krui són dos avions i vuit hores d'autobús. Poca broma! I un cop allà, igual que a Sumbawa, no hi ha res més a fer que surfejar. Bé, allò és una mica més salvatge, pel que m'han dit a les selves de Sumatra encara hi ha tigres i rinoceronts. La veritat, espero no trobar ni uns ni altres.

Total, que vam comprar els bitllets per anar cap allà: jo marxo avui dia 23, en German marxa el 27, en Jonatan el 31 i en Kazaa tan aviat com pugui. El tio és un despistat i encara no ha comprat els bitllets, però està tan fart com tothom de surfejar bali amb un milió de persones més. En Dani, el de Zarautz, s'en torna a casa a fer una visita d'un parell de setmanes i torna cap a indonèsia, tot i que l'hem estat matxacant que vingui cap a Krui, que segur que serà guapíssim. Serà divertit si tornem a ser la tropa de Sumbawa, trobo a faltar les timbes de poker i les sessions de cine mirant Spartacus (per cert, la millor sèrie de la història sense cap dubte)

Però tot i les massificacions de Bali, també ens ho hem passat prou bé... Han vingut uns amics d'en German, els jordis (tots dos es diuen Jordi) i entre ells, en Pepe (l'altre bomber), En German i la Núria, un altre que es diu Manel que hem trobat per aqui i jo fem un bon ramat de catalans. Ja va ser la òstia ahir quan vam anar a Balangan a surfejar i hi vam trobar un grup de surfistes de Barcelona i... d'Andorra!! si si, surfistes andorrans, el que faltava per veure! I com que el surf no estava per tirar coets, i a part de massificacions les onades aquests dies eren molt petitones, hem sortit algun dia de festeta. La festa a Bali està bé, però un cop al mes, coincidint amb la lluna plena, hi ha una festa que està moooolt bé. Pel que tinc entès, l'única festa a la platja que es fa a tot Bali! La fan en un bar que està a Seminyak i que es diu LaPlancha. Si si, l'amo és un espanyol, i es dedica a vendre una sangria horrible molt i molt cara. Però la festa en si es bestial, tota la platja plena de gent, bona música i bon ambient (res a veure amb el garrulisme de l'skygarden de Kuta) l'únic però, és que la festa es va acabar a dos quarts de quatre. Indignant!! Per altra banda, mentre estàvem tot indignats llançant improperis contra el DJ, vam conèixer uns estudiants que estan a la universitat de Bali estudiant indonesi, becats pel govern indonesi. Bonísiim, són estudiants universitaris de tot el món i el govern indonesi els dóna calés per viure a Bali! Ens van convidar a sopar ahir a casa d'uns mexicans, que ens van fotre un àpat boníssim a base de "fajitas de res". A part dels mexicans també hi havia un polonès, un egipci, una americana... quina enveja, era com un erasmus però tropical. Ostia si me n'hagués enterat abans, d'això!!

Però no tenia gaire temps per quedar-me a parlar de lo maco que és ser estudiant universitari en un pais tropical i amb onades cada dia... havia de fer la maleta, que avui em sortia l'avió a les 6 del matí! Altre cop en German m'ha portat a l'aeroport, al final li hauré de comprar una gorra de taxista. I aqui estic, a l'aeroport de Jakarta esperant per l'avió que em portarà a Bandar Lampung, d'on hauré d'agafar un autobus 8 hores més i ja està, ja seré...
A Krui!!

LionAir cap a Lampung!!

The City

2011-05-16T02:45:00.001+02:00

El menda, i de fons el merlió de singapur

Singapur, tot i que els d'aqui en diuen simplement la ciutat. El seu símbol és un lleó amb cua de peix, el Merlió. Raro? per estranya la ciutat, una illa gairebé enganxada a la peninsula malaia, al sud de malàsia, habitada per xinesos (sobretot), malais, hindus i algun àrab. Gràcies als anglesos va esdevenir un port franc i per capritxos del destí ha acabat sent el que és: Una potència econòmica habitada per xinesos que parlen anglès! La ciutat és maquíssima, la veritat, ni un paper a terra, tot està molt ben cuidat... ho entens quan t'expliquen que per fer un grafitti 1- et fuetegen amb una canya de bambú i 2- et fan fora del país!

En John, el rei del mambo

Doncs aquí vaig arribar, primer de tot al hostel que està a Chinatown i que es diu pillows&toasts, que em va recomanar en Dani de Zarautz. El lloc guapíssim, el millor hostel que he vist mai em sembla. Vaig tenir temps de donar una volta pel barri, menjar una mica, dutxar-me i esperar a la Marcela que em vingués a buscar per anar a un sopar tranquil. Jo estava molt cansat i la idea era sopar i a dormir. Feia un sopar amb uns de la seva ex feina i resulta que era l'aniversari d'un d'ells, el seu ex cap, un australià que estava molt sonat. El sopar es va anar animant i no paràvem de buidar ampolles de vi, una darrera l'altra. Es va acabar el sopar a les tantes, jo ja anava que no m'hi veia, el de l'aniversari ens va convidar a tots i jo alucinava, perquè el restaurant era força pijo. Em sabia greu, però no me'n va fer tant quan després d'anar a fer més copes en un altre bar el tio va anar a buscar el cotxe. Ostia un porsche descapotable guapissim! I cap a un dels locals més pijos de Singapur, on encara no entenc com vaig entrar, ja que anava amb xancletes i banyador, jo. Tothom encorbatat! i ple de putes de luxe, però em van explicar que aquí és normal, n'hi ha a tots els bars i discoteques. Només entrar ja ens posen directe en un reservat amb unes quantes ampolles i barra lliure, allò va ser la perdició. Va ser bastant alucinant: l'australià fumant-se un puro dins del local, completament prohibit, i mentre el porter de la discoteca li feia crits, una de les amigues de la marcela, que era una holandesa molt mona, dissenyadora de moda i com molt pija, robant-li el walki talki. Una hooligan. El seu xicot, un nano de nova york molt benparit, em deia que a vegades intentava robar cotxes i tot. Uns personatges de la òstia, una de les típiques nits que no planeges i t'ho acabes passant genial. Vam acabar a les 5 del mati menjant en un mercadillo al carrer absolutament rebentats. Molt bé la primera nit a Singapur!

L'endemà la ressaca no em deixava ni dormir. Volíem anar a ioga amb la marcela, però estavem tant fets caldo que ens vam quedar al hostel mirant una peli. A la tarda una volta pel chinatown, que és guapíssim. Vam menjar en una parada de frankfurts regentada per un austríac que té el record d'haver fet el frankfurt més llarg del sud-est asiàtic, 88 metres. Casi res. Era curiós estar assentat en una plaça menjant frankfurts tirolesos tot veient avis xinesos jugant a dames (i apostant calés!). Al vespre a sopar. Un altre cop, havia ser un sopar tranquil amb en matt i en tom i uns amics seus, i vam acabar fent cerveses per arab street, un carrer ple de baretos així mig hippis. I per acabar de rematar-ho vam acabar en un bar d'aquests cutres amb billar i karaoke on uns quants xinos borratxos s'esgargamellaven cantant cançons que no havia sentit mai. Altre cop a dormir, aquest cop però amb dificultats tècniques: un tio que dormia a la meva habitació roncava com un senglar amb angines. I l'endemà al matí un tràfec de gent entrant i sortint de la òstia des de les vuit del matí, o sigui que en quatre dies havia dormit una misèria!!

En teoria aquella nit marxava amb avió cap a Kuala Lumpur, capital de Malàsia. Però a KL no hi ha res més a fer que veure les torres petronas (si si acabat amb nas, petronas es el nom de la petrolera de malàsia, petrolis nacionals en malai) o sigui que vaig decidir quedar-me a singapur! cap drama, vaig trobar un bus que sortia de singapur l'endemà a mitjanit i arribava a l'aeroport de Kuala Lumpur a les 7 del matí, i el meu vol sortia a les 11, perfecte! Però hi havia un problema: Tots els hostels de la ciutat de Singapur estaven plens, no tenia on quedar-me!! aqui aquest dilluns resulta que era un festiu, i estaven tots els hotels a petar. En Matt ja m'havia convidat a casa seva quan ens vam conèixer a les gilis, així que em va acollir al seu apartament. És molt divertit, són cinc amics tots solters (menys un) que viuen en dos pisos, un sobre l'altre. Pisos guapissims i gegants, la veritat és que la qualitat de vida de Singapur és increïble: Surt més barat menjar fora que a casa, els sous són molt alts i els preus molt baixos, gairebé no paguen impostos, gairebé no hi ha cotxes (el govern no vol cotxes, i mentre gairebé res té impostos els cotxes en tenen una animalada), els taxis valen una misèria, el metro es una passada, no hi ha delinquència, fa bon temps tot l'any, pots marxar el cap de setmana a bali o malàsia o a laos o a vietnam, hi ha feina per donar i per vendre i hi ha moooolt d'ambient. Realment, un lloc on no em costaria gaire viure-hi...

Total, que aquella tarda vam anar amb la marcela a Sentosa, una illa artificial on hi ha una de les coses que no em volia perdre a singapur: la WaveHouse!! és una onada artificial molt i molt canyera, i jo anava tot confiat que em posaria a surfejar com un master i deixaria a tothom amb un pam de nas... doncs no, jo em vaig quedar amb un pam de nas de les òsties que em fotia. No té gaire res a veure amb el surf, és una cosa rara però bastant divertit, i cap al final ja li trobava el truquillo. No sé si hi ajudava les cerveses que portàvem a sobre. Tornant de Sentosa vam trobar una marabunta humana que sortia de no sé quin concert, va ser una bona aventura arribar a la city altre cop. Jo vaig anar a casa en Matt, en teoria tocava altre cop sopar i festa, una on havies d'anar disfressat de japonès, però ens vam quedar tots fregits al sofà. Jo portava molts dies de festa, i en Matt tenia angines, l'endemà al matí al metge!

Marcela in action

Això era aquest matí. En Matt a l'hospital i jo i els seus colegues fotent-nos un esmorzar de campionat al costat del riu, pobre. Després de compres, he anat a buscar la hero GoPro que en Kazaa es va carregar. Trobar-la ha estat una mica una aventura, hi hem anat en Tom i jo i era com una gimcama: el lloc és un gran centre comercial només de botigues d'electrònica que es diu Funan. N'hi ha un altre més bèstia que es diu Simlim, on has de regatejar per comprar un portàtil!!! El Funan és més seriós, amb preus marcats, però cap botiga tenia la gopro, i a cada una on anàvem ens enviava a una altra diferent. Mitja hora de gimcama i hem acabat trobant la càmera, i sense regatejar. Tornem cap a l'apartament, i mentre estàvem dinant els tios m'han comentat que si volia anar al teatre a la tarda, que fèien McBeth en un parc a prop d'allà. Ostia, a veure Shakespeare a Singapur!! l'entrada valia pasta però l'espectacle valia la pena, el públic assentat a l'herba i fent pícnic (nosaltres menjant tailandès) però l'escenari i l'espectacle han estat molt i molt currats. Primera obra de Shakespeare que veig a la meva vida, qui m'ho havia de dir, amb un McBeth xinès. L'obra s'ha acabat, igual que la meva visita a aquesta ciutat tan curiosa. Temps de fer una dutxa, d'acomiadar-me d'aquesta gent tan benparida que em sap greu deixar enrere i ale, taxi cap a l'estació d'autobusos!

I aqui estic, escrivint això des de l'autobús que em porta fins a Kuala Lumpur. Per cert, un dels autobusos més còmodes on he anat mai, les butaques gairebé són llits! han estat pocs dies però molt intensos, un canvi bastant radical comparat amb els dos mesos passats a indonèsia. Els records queden emboirats per la son que arrossego des de fa dies, arribar demà a Bali serà com despertar d'un somni, tornar a la realitat... una realitat que aviat em portarà a Krui, espero!!

PD a Singapur parlen un anglès amb accent xino i carregant-se tots els temps verbals, molt catxondo, que en diuen singlish. Per dir "I hope so" (espero) seria: I-hop-lah!

Volant a Singapur

2011-05-14T07:53:00.001+02:00

Per on passava.. ah si, que marxava de Sumbawa!


yoyo's surfcamp

doncs res, en Jonatan, en Dani i jo vam fer el camí de tornada amb bastanta calma, i entre que vam sortir tard, que ens vam haver d'esperar als ferris i que ens vam parar cada dos per tres, vam acabar arribant a kuta a les 5 del mati!! En German i la Núria ja eren a kuta des de feia estona, ells ja eren al ferri de Bali quan nosaltres tot just sortíem de Sengkongkan. L'endemà a les 10 desperts, i jo cap a arreglar la planxa de surf que vaig partir a Sumbawa, vendre l'altra i comprar-ne un parell de noves. I a la tarda a provar-les! Vam anar amb en Jonatan a Brawa, una platja que està "a prop" de Kuta, però per anar-hi has d'atravessar legian i seminyak, i hi ha un trànsit alucinant. I a part, les onades no eren res de l'altre mon. El pitjor de tot: jo anava amb el xip de sumbawa i no em vaig posar el casc per la moto, i a bali la policia et para SEMPRE!! només busquen una excusa per què els subornis, i es clar, anar sense casc es perfecte! total, que la policia em va parar quatre cops. I quatre cops que els vaig explicar la mateixa història, que m'havien robat el casc a uluwatu i que anava al carrefour de denpasar a comprar-ne un altre. Entre que els hi parlava en indonesi, no portava un duro a sobre i em feia molt pesat (els hi repetia mil cops que era de barcelona, futbol club barcelona amigo!!!) em van deixar marxar cada cop. A la tornada vaig intentar evitar la policia passant pel mig d'uns camps d'arròs i per la platja, una altra engorilada... al vespre sopar amb tota la colla més en pepe, un altre bomber que ha vingut a passar uns dies a bali, i a dormir d'hora (casi les 12, cagum dena!!)

Al ferri, penjant hamaques i sopant

L'endemà hi havia un gran swell, i a les 5 estàvem desperts per anar a Sanur reef, una onada boníssima a l'est de bali. Arrivem allà i si, realment estava gros, no molt maco (el mar una mica remogut) però molta, molta força! la llàstima és que en Jonatan es va rebentar l'esquena contra l'escull de corall, es va fer un tatuatge dels benparits, pobre... A la tarda una altra sessió amb no gaire èxit a Impossibles, a la península de bukit. Onades molt grans (uluwatu estava GEGANT!!) però seccionava molt. Últim sopar al juice market de mataram amb tota la tropa i a dormir d'hora altre cop (altre cop les 12, ostiaaaa) i l'endemà a les 4:30 despertar-me, que em sortia el vol per SINGAPUR!

Havia de marxar d'indonèsia cinc dies per renovar el visat, i el més barat era Singapur. A més, a les gilis vaig conèixer en Matt, en Tom i la Marcela, que viuen allà. O sigui que arribo a l'aeroport de Changi, singapur, adormit de la ostia, vaig a treure calés per agafar el tren i el caixer no em deixa. Cap caixer no em deixa! engego el mòbil espanyol, que feia dies que no l'engegava, i tinc uns quants missatges dels de la caixa. Intento trucar mil cops i no em contesta ningú, i jo alucinant. Provo d'anar a esmorzar al kentucky fried chicken, pago amb targeta i cap problema, però al caixer res de res. I al tren per anar a la ciutat no accepten targetes, només efectiu, mecagum l'ostia que faig jo ara!! Truco al meu pare, que treballa a la caixa. Però a Catalunya eren les 4 de la nit... i ell estava de vacances! de totes maneres em va dir que m'ho arreglaria, però al matí. Vaig estar unes hores a l'aeroport de Changi que la veritat, que n'aprenguin la resta d'aeroports: sofàs on estirar-se, internet gratis, butaques d'aquelles de fer massatges també gratis... un luxe!! a les 9 del mati em truca el meu pare que tot esta solucionat: com que vaig treure cales tres cops seguits dels caixers indonesis (et deixen treure molt poc cada cop!!) els de la caixa es pensaven que m'havien robat la targeta, i me la van bloquejar. Sort de la família, això de tenir un pare banquer és la òstia!! Total, jo ben content i carregat de dòlars de Singapur, agafo el tren, i cap a "the city"...

Una de lladres i policies

2011-05-12T06:05:00.000+02:00

el colega

Recordeu que fa un mes i mig em van robar la càmera? i que fa uns quants dies que torno a penjar fotos? Doncs aqui va la història....

Un dels últims dies a Sumbawa jo tenia moltes ganes de tornar a surfejar les onades del sud de yoyo's. Cal conduir mitja hora per arribar fins allà, i a tothom li feia molta mandra, i al final vaig decidir anar-hi sol. Volia anar a lobsters, però pel camí vaig decidir parar a miseries (on un mes i pico abans m'havien robat la càmera) a veure que tal estava la onada. Arribo a la platja, aparco la moto i sento una altra moto que venia cap allà. Arriba un nano d'uns 16 o 18 anys, para la moto i em comença a fer les preguntes que et fan TOTS els indonesis: "hello mister! what your name? where you from? you married?" i jo pensant ostia, un altre pesat.... directament li parlava en català, a veure si callava. I de cop el tio em diu si es pot fer una foto amb mi, i treu una càmera de fotos. Mecagum redéu, però si era la meva càmera!!!

li agafo la càmera tot rient, miro a dins i efectivament hi havia una memòria de 512mb !!amb fotos meves!! ell ben content, pensant que ens haviem fet amics. Li va canviar bastant la cara quan li dic en indonesi que aquella càmera era meva i que ell me l'havia robat feia un mes en aquell mateix lloc, i que com podia ser tan burro de tornar amb la càmera a fer-me una foto a mi al mateix lloc. El tio dient que no, que l'havia comprat a un amic. Li dic que vale, que anem a la policia i que ja atraparan al seu amic. Resulta que el seu amic, em diu, havia marxat molt lluny. L'agafo del braç i li dic, tirant cap a la comissaria!! i el tio em diu "no, no, vale, ja et pots quedar la càmera!".

Total, que jo ben content amb la càmera, però ens havien robat més coses. Vaig pensar que el més inteligent (més que amenaçar al nano i que em sortís tota la família amb matxets) era subornar a la policia perquè ells aconseguissin totes les coses. Jo ben content, vaig a imprimir dues fotos del personatge en qüestió (a la càmera hi havia com cent fotos del tio fent posant, molt ridicul) i vaig a parlar amb la policia, els dóno la foto, els dic on viu i els prometo pasta gansa (aqui això funciona així) si recuperen tot el que vaig robar. A dia d'avui encara no han trobat ni el lladre ni res del que ens van robar.

Així funciona indonèsia!

Ultims dies a Sumbawa

2011-05-09T04:55:00.000+02:00

Primer de tot perdo per no posar accents ni c trencades, estic escrivint aixo en un teclat indonesi!!
L'ultima nit a les gilis va ser lo tipic: una taula amb angleses, portuguesos, noruegues, holandeses i un australia despistat. Menjant i explicant histories de viatges, i despres a fer quatre cervesotes alguns, un batut de bolets els altres... si si bolets. A indonesia si fumes una mica de maria vas a la preso de per vida, pero els bolets son perfectamet legals, te'ls venen a les botigues pertot arreu.
Jo amb quatre cerveses anava servit, ja que l'endema em tocava la matada de tornar amb l'scooter fins a Sumbawa. Aquest cop no em vaig equivocar de carretera i vaig anar bastant mes depressa, atravessant les muntanyes de lombok per una carretera molt maca i, per variar, plena de micos. Es fiquen a la carretera perque s'hi esta calentet, els kamikazes...
Vaig arribar a Sumbawa bastant mes aviat del que em pensava. Comptava fer el cami en 12 hores i en vaig trigar 7, ja que anava una mica despistat de quants quilometres havia de fer realment. Molt millor, eren menys del que em pensava! I com que vaig arribar que encara era clar encara hi havia temps d'anar a l'aigua! havia tornat de les gilis precisament perque entraven unes onades de la ostia i voliem provar supersucks, a veure si funcionava. En arribar a Yoyo's en Kazaa m'esperava amb dues noticies, una de bona i l'altra dolenta: la bona era que supersucks estava funcionant! hi havia una colla de professionals i tot, prometia ser un espectacle. La dolenta era que el desgraciat m'havia agafat la gopro, la camera que tinc per surfejar, i se li havia inundat d'aigua perque no l'havia tancat be. Mooooooolt be.
O sigui que sense camera i una mica cansat de tanta moto ens fotem a supersucks. Estava una mica bestia. Una mica?? era la cosa mes bestia que he vist mai. Em sembla que mai he passat tanta por. Abans d'entrar a l'aigua vam anar a maluk a demanar on era l'hospital, per si de cas....
Vaig agafar una sola onada, i vaig entendre que hi ha limits en aquest esport. No es que les onades fossin molt grosses, no ho eren gaire! es que l'onada te una energia i una mala llet, el llavi cau que sembla un martell contra un escull de corall viu amb un pam d'aigua, nomes el soroll que fa ja espanta... A l'aigua hi havia ry crairke, crack mundial del surf, i tampoc agafava gaire cosa!! es necessita una planxa molt gran i uns pebrots encara mes grans, i a mi em faltaven les dues coses...
La resta d'aquests dies a Sumbawa els hem passat amb en German i la Nuria, en Kazaa, en Dani de Zarautz i en Jonatan, eivissenc, surfejant tropicals i yoyos. Algun dia epic, gairebe cada dia sols a l'aigua (amb l'excepcio d'un grup d'avis surfistes japonesos) pero avui toca marxar. El dia 12 em surt el vol cap a Singapur, i vull anar a bali a arreglar la planxa que vaig partir. Marxarem en caravana: en German i la Nuria els trobarem a Lombok, van marxar fa uns quants dies, i en Dani i en Jonatan tambe venen, En kazaa es queda uns dies mes, i no m'estranya, trobare a faltar aquest lloc!!

Propera parada: Bali, segurament SANUR REEF!

Les Gilis

2011-04-26T11:47:00.001+02:00

Tot i que s'hauria de titular "Gili Trawangan", perquè no he vist les altres dues illes. Bé, les he vist perquè estan a 400 metres una de l'altra, però no hi he posat el peu.

Vaig sortir de Sumbawa dissabte a les 12 del migdia, havent surfejat al matí i havent vist que no hauria d'haver-ho fet, i que o anava a les gilis a pendre-m'ho amb calma o les ferides no se'm curarien mai. Jo i moto atravessant Sumbawa, bastant ràpid, ja que de dia pots veure els forats de la carretera; de nit no pots anar a més de 20 o 30! Arribo al ferri de lombok i apa, una hora i mitja de cafetera surant per les aigues de l'oceà índic, ple de gent aquest cop. Vaig conèixer dos tios molt benparits de Traliwang, que em van donar de menjar i tot. La seva mare els hi havia preparat uns dolços que fan amb coco i no sé què més (parlàvem amb indonesi, em falta vocabulari culinari) i era boníssim. Arribant a Lombok ja no pintava tant bé el viatge, ja que es veien uns núvols a l'horitzó bastant preocupants. Ostia no sé què passa però cada cop que atravesso Lombok, plou. Pensava arribar a Bang Sal, que és el port d'on s'agafen els ferris (barquetes, de fet!) a les Gilis, abans de la posta de sol, ja que en Kazaa m'havia dit que de nit no n'hi ha. No comptava, però, amb el trànsit bestial que hi ha a les carreteres de Lombok, sobretot a la tarda, i a què ben bé no sabia on era, això de Bang Sal. Molt puta jo. Més o menys sabia que queia cap al nord-oest, poca cosa més. Total, que enlloc d'agafar una carretera que hi va directe en vaig agafar una altra que passava per tota la costa. Maco, suposo, perquè ja era fosc i no hi veia tres dalt d'un burro. Anar fent per la costa i de cop, al mig del mar, vaig veure un merder de llums. O era un transatlàntic o era gili trawangan. I a pocs quilòmetres ja em vaig trobar el primer moll on hi ha els barcos per anar a les illes. Era de nit, no hi havia ni cristo i em demanaven mig milio de rupies per anar fins allà. Vaig pensar d'anar fins a Bang Sal a veure si per punyetera casualitat trobava algo més barat i vaig continuar amb la moto, quan de cop al seguent moll veig tres guiris a punt de pujar a una barca. Vaig parar de cop i cridant com un sonat els vaig demanar si podia anar amb ells. Eren dos anglesos i una mexicana que treballen junts a Singapur, i estaven aqui de vacances. En Tom, en Matt i la Marcela, molt bona gent, vam compartir la barca i tots super contents perquè ells, igual que jo, es pensaven que haurien de dormir a Bang Sal (que és potser el poble mes xungo d'indonèsia). Anàven igual de perduts que jo, o sigui que un cop arribats vam anar a buscar un lloc per dormir. No va costar gaire, tota l'illa són o bungalows per dormir o restaurants per menjar. Tampoc és que puguis donar moltes voltes, Gili Trawangan és plana i dónes la volta a l'illa en mitja hora xino xano, i és la més gran de les tres! Total, que vam agafar uns bungalows i ala, de festa, que tots ens en moriem de ganes. Resulta que ells havien portat rom de singapur, i ala, a buscar cocacoles i a fer barreges. El xasco ens el vam endur quan ens van explicar que els dies de festa són dilluns, dimecres i divendres, i avui era dissabte, merda! Però després ens van dir que aquests eren els dies grossos de festa, que de festa n'hi ha cada dia... i no s'equivocaven. Venia de gust una mica d'ambient després d'un mes a Sumbawa, jo i en Kazaa mirant qui feia el cap mes gros.

L'endemà al matí ressaca impressionant, suposo que el beure que venen aqui es força garrafon. I entre ressaques, festes, pendre el sol a la platja i menjar filets de tonyina hem anat passant els dies, que passen ràpid quan t'ho passes bé. La vida a les gili es més cara que a bali, però no gaire més, i igual de fàcil. Molt gent ve aqui per treure's els titols de submarinisme, ja que hi ha moltíssimes tortugues marines i és bastant maco, tot i que el corall estigui tot destrossat. Els pescadors locals es dedicaven a la pesca amb dinamita, encara que sembli una broma. També es pot fer una mica de surf, tot i que només hi ha una onada bona a l'illa de gili air. Típic lloc de turisme backpacker, coneixes un merder de gent que viatja durant un any, anant i venint de més o menys els mateixos llocs: bali, lombok, lembongan... qualsevol lloc menys sumbawa!

Estic escrivint això assentat davant de la platja, veient la posta de sol i pensant que per una banda em moro de ganes de tornar a sumbawa i surfejar les onades que demà arriben, però per altra em sap molt de greu marxar d'aqui ara que se m'ha despertat el cuc del viatger: aquella sensació de quan descobreixes llocs nous, coneixes gent nova... Aquests cinc dies aqui han estat molt bé, em vénen ganes d'agafar la maleta i anar a veure més coses. Però de moment el surf guanya, sobretot després que en German em truqués dient que havien tingut uns dies guapíssims, casi sense vent. A més, aviat tornaré a veure en Tom, en Matt i la Marcela, que m'han convidat a Singapur amb la santa sort que ja tenia el bitllet d'avió abans de conèixe'ls. He de sortir d'indonesia el dia 12 de maig per renovar el visat, i el lloc més barat a on volar era allà! Per cert, res a envejar a Ryanair: Airasia, la companyia aèrea de baix cost que et porta volant per tot àsia amb preus ridículs.

Total, que demà al matí ferris i moto cap a Sengkongkan altre cop, d'aqui poc Singapur i quan torni a indo el dia 16 cap a Sumatra, a explorar les selves de Krui (i sobretot surfejar les seves onades) Però abans, sessió a SuperSucks! i farem vídeo!

SuperSucks!

2011-04-24T09:07:00.000+02:00

Aquests dies surfejant han estat molt bé, però he tingut un parell de desgràcies. La primera és que vaig partir una planxa! La Firewire, una planxa de surf boníssima que vaig trobar a Bali, un dia surfejant a Tropicals li va caure tot el llavi de la onada a sobre i patapam, la planxa partida per la meitat. No vaig ser l'únic, però. A l'aigua hi havia una colla de surfistes professionals que han estat aqui uns deu dies filmant un vídeo, i un d'ells també va partir la planxa, les onades eren bastant canyeres...

I l'altra desgràcia em va passar entre la nit abans i el dia que vaig surfejar supersucks. Supersucks és una de les millors onades del món. Normalment està completament plat, només trenca quan hi ha un swell important de sud-oest o un de molt gros de sud. Doncs resulta que fa tres dies entrava un swell de sud-oest, i uns alemanys que estan per aqui ens van dir que havien tingut una sessió de la òstia, així que vam decidir anar-hi l'endemà. Aquell mateix vespre, però, em vaig fotre una òstia amb la moto i em vaig pelar tot el braç esquerre, sobretot la mà. Arribo tot sangrant al hostel, m'ho netejo tot emprenyat, pensant que l'endemà no podria surfejar. L'endemà al matí, però, arribem a supersucks i trobem l'onada perfecte. Així que a pendre pel sac el braç pelat, em vaig ficar a l'aigua (per cert, l'aigua salada a les ferides pica una mica) i a surfejar. Qualsevol que sàpiga algo de surf sabrà de què li parlo: SuperSucks, head high, 4 persones a l'aigua i la marea baixant. Uns tubarros alucinants!! ara bé, la onada trenca sobre els esculls de corall amb molt poca profunditat, amb marea baixa hi ha menys d'un pam. I és corall viu, talla com ganivets! Alguna onada em va rebolcar, així que vaig afegir uns quants talls a l'esquena a la meva col·lecció de tatuatges.

En sortin ens vam anar a fotre un YFC, la versió indonèsia del kentucky fried chicken (yummy fried chicken) a maluk, i jo directe a la farmàcia a comprar un kit d'embenat i primers auxilis per surfistes masoquistes. Des de llavors m'he estat dos dies fora de l'aigua, deixant assecar les ferides. Avui arribava un swell i volia estar a punt per tornar a l'aigua, sobretot perquè dikous hi ha previsió boníssima per supersucks altre cop! he intentat banyar-me aquest matí però les ferides encara estan fresques, així que he decidit anar a fer la convalescència a les Gilis! i preguntareu, què són les gilis?

LES GILIS: gili vol dir illa en el dialecte de Lombok, però per a qualsevol turista només hi ha tres gilis: gili trawangan, gili meno i gili air. són tres illes petitones a sobre lombok on no hi ha ni cotxes ni motos, és una mena de paradis del turisme backpacker. La gent va allà de festa, a fer submarinisme o simplement a jaure a la platja. I a mi em convé uns dies allunyat de les onades... No puc fer submarinisme per les ferides, així que a la platja i de festa, que hi ha un ambient de la òstia. A fer convalescència amb una cervesa a la mà, It's gilis time...

Micos, papallones, dofins i barreges genètiques

2011-04-21T08:24:00.002+02:00

Lo de les papallones és surrealista, no sé si és l'època de cria o què però està ple de papallones per tot arreu, i de diferents colors, tot i que les més abundants són les grogues. I micos igual! abundants vull dir, no que siguin de color groc. El primer dia que els vaig veure em va fer una gràcia de l'òstia, vaig parar la moto al mig de la carretera i em vaig quedar mirant el mico una bona estona. No cal dir que el mico no em fotia ni cas. El segon dia en vaig veure uns quants més, però encara em feia molta gràcia. Ara que fa disset dies que som aqui ja no em fan ni puta gràcia, els micos. Bàsicament perquè a la que et despistes i deixes la porta del surfcamp oberta els cabrons entren i rebenten tots els cubells d'escombraries. El que si que fa molta gràcia és quan es barallen la familia de micos contra els tres gossos que volten pel surfcamp, que encara no sé ben bé de qui són. Estàs tan tranquil a l'habitació i de cop se sent un soroll de la òstia, i surts a fora i et trobes els micos liant-se a pinyos contra els tres gossos, que em sembla que ja estan ben amargats de tant de mico.

i els dofins... no és que n'hi hagi molts, però ja va un parell de dies que veiem un ramat de dofins a Tropicals, la platja del costat. Al revés que els micos, el primer cop que veus un dofí no fa ni puta gràcia perquè només veus l'aleta i penses que el bitxo que porta aquesta aleta segurament t'arrencarà la cama. Però a la que veus que l'aleta s'enfonsa, torna a sortir i el bitxo treu un raig d'aigua, llavors ja fa més gràcia. Lo que fa gràcia de veritat és que sempre en veus primer un i després n'apareixen un merder, l'altre dia n'hi havia uns deu. Van nedant ben tranquils, ni salts espectaculars ni res, però no sé perquè dónen molt bon rotllo. Suposo que és per lo que em va dir un surfista australià fa molt de temps, quan li vaig demanar si hi havia gaires taurons: "mentre vegis tortugues i dofins, tu tranquil". Pues jo tranquil.

I aqui continuem, surfejant a la sortida i a la posta de sol, perquè sembla que ha començat l'estació seca i durant el dia bufen els alisis de sud-est que deixen tot el mar destrossat. I durant el dia avorrits com a ostres, aqui no hi ha res a fer. Llegir molts llibres, mirar alguna peli, aprendre indonesi (que ja el portem bastant bé)... i esperar en German i la Núria que arriben demà passat! No és que trobi a faltar parlar català, perquè fins i tot en un cul de món com aquest trobes parlants de la llengua de Verdaguer i Maragall (l'avi poeta, no el presi); l'altre dia estàvem menjant en un warung (restaurant) cutre salsitxero quan va entrar una parella de yanquis que estan per aqui de viatge. Ens posem a parlar i em pregunten d'on sóc, i jo es clar dic català! i la noia, que era mig americana mig japonesa, em diu en perfecte català "ostres ets català?" i jo alucinant... resulta que el seu pare "americà" és fill de catalans, i té família a Terrassa, i fins i tot hi va viure un any. Els catalans som una plaga!

Em sap greu que no hi hagi fotos, gràcies a algun cabronet o cabronets que van rebentar el seient de la moto i van robar tot el que hi guardava a dins. De totes maneres tinc la càmera GoPro, estic intentant filmar en directe les batalles entre micos i gossos però és complicat. Potser podré vendre el reportatge al National Geographic...

Sengkonkan

2011-04-08T05:34:00.000+02:00

La platja de Tropicals, foto: Dani el zarautzarra

Doncs aqui estem, passant els dies en un "surf camp" on jo, en kazaa i en johann sóm els únics hostes. I fa dies! perdó, no he presentat en Johann. És un surfero rstafari alemany que fa la òstia que viu entre Malàsia i Indonèsia, i parla bahasa perfectament. Bahasa vol dir idioma, i tant l'indonesi com el malai són gairebé idèntics! això és per l'influència del malai en tota la zona, que el va acabar convertint en lingua franca de totes les illes indonèsies. Total, en Johann estava també a Komala indah, el losmen on ens estàvem a Bali. En teoria ell anava a Lombok, i marxava el mateix dia que nosaltres, però es va trobar que a Lombok les onades eren bastant una merda i hi havia molta gent, així que em va trucar i va venir cap aqui.

Del poble de Sekongkan poca cosa es pot explicar, són quatre cases, un "restaurant" on menjar arròs, un puestu per menjar bakso (que és una mena de sopa) i un altre puestu per menjar gado-gado, boníssim i ultra barat. Empro el vocable "puestu" perquè no se m'acut paraula nostrada que es refereixi a una barraca de fusta amb quatre tamborets. Els preus en general són encara més ridículs que a Bali, que ja és dir: el gado-gado, que ja es un esmorzar potent, val 5.000 rupies, o sigui 40 cèntims d'euro. El millor d'aquest lloc, però, és que en dos dies he après més bahasa (indonesi) que en dos setmanes a bali, ja que ningú parla gaire anglès. El bahasa indonesi és molt i molt senzill, ja puc tenir una mínima conversa i demanar coses a les botigues. Com tot idioma té les seves complicacions, però per a començar a parlar-lo és extremadament senzill, una mica com parlar indi. ni gènere, ni verbs ni històries. exemple:

-selamat malam! (bona nit)
-malam (bona nit tingui vostè)
- ada nasi campur? (tenir arròs?)
-ada (si, en tinc)
-saia mau makan nasi dan ayam (jo voler menjar arròs i pollastre)
-ada, bapak minta minum? (en tinc, cap problema, el senyor vol beure quelcom?)
-ya, minta aqua dingin (si, voler aigua freda)
i així anar fent, només és apendre vocabulari i ala, a parlar com els indis, i quedes com un senyor!

I aqui estem tots tres, surfejant cada dia i explorant la costa sud de Sumbawa, on hi ha onades a cada dos pams. Només hi ha unes quantes onades que estiguin als llibres, la resta són rumors més o menys coneguts entre els habituals d'indonèsia. Al costat d'on estem nosaltres hi ha yo-yo's, més amunt scar reef i super sucks. Aquestes són les que es troben als llibres. Però més avall tenim Tropicals, mai posada en escrit però coneguda per tothom, i més avall algunes onades que vam estar buscant amb el google earth i sembla que l'hem clavat!! els hi hem posat nom i tot: lobsters, shrimps, miseries i unes quantes més que encara hem de batejar. Per cert, miseries (misèries en català) es diu així perquè: en johann es va fotre un trau contra els esculls, en kazaa li va fer un forat a la planxa, vam veure una mena de serp marina que no sabem ben bé què és però que feia molta por i ens van robar tot el què teníem a les motos mentre surfejàvem. A mi, la càmara de fer fotos, un invent (lo que et lliga a tu amb la planxa) i una samarreta. O sigui que a partir d'ara, poques fotos al blog!

S'acaben les fotos però arriben els vídeos! estem filmant bastant amb la Hero GoPro, la càmera que va enganxada a la planxa. Estic bastant sorprès de la qualitat de les imatges, em pensava que seria molt més cutre i queda bastant bé. D'aquí poc penjaré algun video una mica muntat, estic esperant a aquest cap de setmana que entren onades grans per poder tenir algunes imatges una mica canyeres.

sampai jumpa lagi! (ens veiem aviat!)

Ciutadans de sumbawa, ja som aqui!!

2011-04-06T14:15:00.000+02:00

Bon dia des de Sekonkang (Sumbawa, Nusa Tenggara, Indonesia)

L'últim vespre a Bali sopant amb els amics, anant a comprar coses indispensables per Sumbawa (hamaca, mosquitera, piles per la càmera, candau per la moto, etc), últims sucs d'alvocat amb xocolata al juice market de mataram i cap a dormir!

El viatge fins a sumbawa va ser una mica passat per aigua. El primer tram, que consistia en atravessar Bali amb la moto, unes tres hores, ens el vam pendre amb bastant a calma. En Kazaa i jo voliem sortir a les 6 del mati però entre pitus i flautes vam acabar sortint a quarts de vuit. Després de mil problemes per com ficar dues taules de surf i les maletes en una scooter, i amb una solució més o menys bona, vam poder atravessar l'illa sota un sol de justícia. Vam arribar a Padangbai, el port on s'agafen els ferris per Lombok (l'illa del costat) i ja van començar els problemes: la policia volia que en Kazaa pagués un suborn. Jo anava amb el carnet de conduir indonesi que es va fer el gran Luis Robles, i tot i que ens assemblem com un ou a una castanya no hi va haver cap problema. Suposo que ens veuen a tots els europeus iguals, com jo no distingeixo dos xinesos (ni de conya). Però el meu amic australià anava amb un paper de la policia conforme li havien robat el carnet (una manera de fer veure que el tens quan realment no el tens) i la policia volia cobrar per deixar-lo passar. Aqui la corrupció està a l'ordre del dia, si la policia et veu anant amb moto el més segur és que et pari, dient que has fet alguna infracció (parar-se al costat equivocat en els semàfors ?¿?¿ ) i demanan-te una "ajuda" per solucionar-ho. El que fa tothom és no parar i donar-se a la fuga!!
Total, que després d'una hora discutint el van deixar marxar sense pagar i vam poder pujar al ferri. La òstia quin ferri, allò semblava una cafetera! comparat amb els ferris que van a mallorca jo m'imaginava algo més impressionant, i res, un tros de ferro que devia tenir 100 anys i que per mi que anava a vapor. Com uns reis ens vam penjar les hamaques a la coberta i apa, a descansar! Fins a lombok són unes quatre hores, i així que sortim del vaixell el cel es comença a ennuvolar. Gas a fondo fins a Mataram (la capital de Lombok, no confondre amb el barri de kuta on hi ha el juice market, a Bali) i allà ens ve just de trobar un restaurant on ens podem aixoplugar de l'aiguat que comença. No un restaurant qualsevol... un kentucky fried chicken!! l'únic de l'illa de Lombok, per cert. Ja que a Sumbawa no hi ha res mes que nasi goreng i gado-gado ens voliem fotre un últim banquet de porqueria americana. I apa, una hora esperant que s'aclarís però res! així que vam agafar bosses d'escombraries que ens van donar al KFC per tapar les maletes i apa, molls com anecs a atravessar Lombok! tres hores més tard arribàvem a Labuhan Lombok, el port on s'agafen els ferris per anar a Sumbawa, el nostre destí.

Ja fosc i encara plovent, pugem al ferri que només era una hora i mitja, parlem amb tots els passatgers que sembla que alucinen de veure guiris a bord i finalment desembarquem a l'illa de Sumbawa! és la òstia de tard, és fosc, està plovent i no sabem ben bé cap a on hem d'anar. Per sort només hi ha dues carreteres, ho tenim fàcil, una va amunt i l'altra avall. Cap avall. Les carreteres d'aquesta illa es poden comparar a la carretera Olot-Mieres-Banyoles però amb trossos sense asfaltar, els asfaltats amb molts forats, vaques cabres i persones dormint (si si dormint) al mig de la carretera i de tant en tant algún autobus amb un conductor boig que ens adelantava peu a baix. Vam anar fent, però creuar Sumbawa fins al nostre destí són unes quatre hores, i era de nit, plovia i estàvem ultra cansats. Així que quan passàvem per Taliwrang o algo així (un poblatxo) vam demanar per un losmen, un hotel indonesi, i per sort n'hi havia un! Genial, tant bon punt ens estirem al llit quedem fregits. L'endemà, però a quarts de 7 del matí a algú se li va ocórrer (típic dels musulmans) que la millor manera de començar el dia era provant el motor de la seva moto gas avall. Després altres sorolls agradables com crits i gent carregant un camió a davant de la nostra finestra ens van fer pensar que era hora de llevar-se. I apa, a esmorzar gado-gado (a la foto) que és la primera vegada que ho menjava i és boníssim!! i cap a Sekongkan i les seves onades, on vam arribar unes hores més tard, cansats de moto i amb ganes de surf. Ostia quin cul de món!!

Expedició a Sumbawa!

2011-03-29T16:34:00.000+02:00

Les onades de bali són espectaculars, la vida és fàcil... potser per això milers de surfistes s'amunteguen als pics, convertint onades màgiques en sessions de lluita (en el bon sentit, tot i que a vegades hi ha òsties) per poder disfrutar una mica d'aquest paradís.
Però Bali només és la porta d'entrada d'indonèsia, un tast del que espera més enllà dels temples hindús. Tant a l'est com a l'oest, en territori totalment musulmà, el surf tot just comença a desenvolupar-se com a indústria turística, i encara es poden fer realitat els somnis més salvatges del qui viatja amb una taula sota el braç: onades perfectes, platges paradisíaques i absolutament ningú més a l'aigua, només tu i els teus amics!

Anant cap a l'est des de bali trobem Lombok, amb onades que ja comencen a estar explotades i un turisme creixent. Més enllà, Sumbawa, amb només dos punts de la seva inmensa costa en forma de serp on es poden trobar "facilitats" per als viatgers (hamburgueses i internet). La resta, milers d'onades encara sense nom a l'abast de qualsevol que tingui un mapa, una moto i temps. I nosaltres ho tenim!! En Kazaa ja fa temps que vol muntar un surfcamp a Sumbawa, comprar un tros de terra davant d'alguna onada que valgui la pena i viure a costa dels quatre guiris que vulguem anar a surfejar allà. Ja té nom i tot: shitcunt surfcamp (almenys el nom es farà famós!!) Així que divendres marxem unes quantes setmanes a veure què trobem.

I per Bali tot continua igual, surfejant matí i tarda tot i que les onades no és que siguin molt grans. Alguna festeta per Kuta amb tota la tropa que estem a l'hotel, de tant en tant... M'he comprat un casc per la moto que estigui una mica bé, m'ha costat una fortuna, 8 euros! no és broma, nou de trinca, al carrefour de Denpasar, alucinant. Voltant pel super i de veritat que alucinava amb els preus de les coses. També tinc mòbil indonesi!! per si algú em vol trucar o algo: 082147573403, amb el prefix d'indonèsia a davant. 15 euros pel mòbil i la targeta sim, amb 40 cèntims de saldo, que dónen per trucar bastant. Pel que fa a la gent, aquests dies estan sent de comiats: en Lluis, el bomber amic d'en German, ha tornat a Catalunya després de deu mesos fora. En Marc, l'altre català que està aqui, se'n va demà cap a l'índia. Però també hi ha novetats, aviat arriba en German i la Nuria des d'austràlia! la llàstima és que trigaré a veure'ls, ells estaran a bali i jo a sumbawa.

I una última cosa... m'estic deixant barba!! visca els peluts!!

encontres a la tercera fase

2011-03-25T08:01:00.001+01:00

i no ho dic per encontres amb ovnis ni aliens, sinó d'encontres amb els esculls de corall. Les onades aquests dies estan bastant heavis, i m'he fotut un parell de rebolcades guapes en llocs on no hi havia "gaire" aigua... el problema es que aquests dies amb la lluna plena les marees són més fortes, i quan baixa la marea queda molt avall, i moltes onades trenquen sobre fons molt poc profunds. Els que estaran contents seran els taurons suposo, amb els surfistes que deixem trossos de pell enganxats als esculls... jeje aperitiu gratis! parlant de taurons, només hi ha hagut un atac en molts anys, i era perquè l'aigua estava super bruta i el tauró es va despistar, però d'haver-n'hi n'hi han! n'hi ha uns que es diuen spin sharks (o taurons rotatoris) que quan cacen peixos salten fora de l'aigua donant voltes. I s'en veuen bastants d'aquests.

A part d'això estem de sort, estem tenint molts bons dies, ja casi no plou (s'acaba l'estació de les pluges) i de moment cada dia onades. Hem estat surfejant Uluwatu, Serangan (la foto de sota és allà, el dia 13, l'he trobat a internet) Keramas, KFC, nusa dua, Sri Lanka... aquesta última és una onada que ningú no sap perquè es diu així. jo em sembla que ja ho sé, quan estas a l'aigua sembla que estiguis a Hikkaduwa, a la costa oest d'Sri Lanka! ostia el paisatge es igual i la onada s'assembla molt.

I així estem cada dia, amb les motos amunt i avall buscant les onades que millor trenquen enmig d'un transit acollonant, estan bojos els balinesos. És comparable em sembla que a Nàpols o Palermo, o islamabad... tot ple de cotxes i motos i camions pitant i intentar trobar un forat, convertint dos carrils en cinc o sis + carril de motos + vianants espontanis que encara no entenc perquè es juguen la vida caminant al costat de la carretera... La cosa bona és que tothom va molt a poc a poc, vas per doble carril i la gent no passa de 40 o 50! deu ser l'única raó per la qual encara no he vist centenars d'accidents múltiples... no he vist ni una topada! A més, hi ha trànsit tot el dia, sempre a petar. l'únic moment que estàs tranquil és a les 6 del matí, per això intentem fer sessió "early morning" cada matí!

El proper dia us explico els plans que estem fent per marxar d'expedició a Sumbawa...

escalfant motors a Bali!

2011-03-16T11:42:00.000+01:00

Selamat Malam (o baggi, o tingel, depèn de l'hora del dia...)

Mentre estava a Qatar en Kazaa (l'australià que vaig conèixer a Sri Lanka) em va enviar un missatge dient que cuadrava l'arribada, que el dia que jo aterrava entraven onades d'entre tres i quatre metres. Ostia quina benvinguda, vaig pensar. Es veu que portaven molts dies amb poca cosa, i estava tothom esperant això amb candeletes. Total, que arribo a l'aeroport tot adormit despres de 12 hores de vol i una parada d'una hora a Singapur de la qual no tenia ni idea (em pensava que m'havia equivocat d'avió, durant un rato estava acollonit de veritat) i allà a la terminal d'arribades de l'aeroport de Ngurah Rai, entremig de mig milió de balinesos amb paperets amb el nom de qui anaven a buscar, em trobo en Kazaa amb un paper on hi posava mr bloody february. El cabronàs va estar tot el viatge de Sri Lanka rient per lo del calendari de bombers, i encara se'n recorda...

Aqui estem amb en Kazaa i uns amics seus: un anglès, un italià i sorpresa, un català! estem a tot arreu, som una plaga! els primers dies he estat surfejant amb la planxa d'en German, que li he portat des de Catalunya. I sort, perquè les onades eren bastant grans i feia falta una planxa com aquella. L'anglès es venia una planxa molt barata i li vaig comprar per tenir-ne una mentre en trobava una que valgués la pena. Ahir, però, vaig trobar un xollo de la ostia! una FireWire, que enlloc de tenir una columna central de fusta té una làmina de bambú, o sigui que és molt més lleugera i resistent. La vaig trobar de segona mà i bastant barata, i està com nova! total, que ja tinc un quiver una mica maco, ara només em falta una taula gran pels dies grossos. Quan trobi aquesta li ficaré la plataforma per enganxar-li la càmera i poder fer uns videos de la ostia. Em sap greu per qui no li agradi el surf, però penso inundar aquest blog de videos, SIIIIIIIIIIIIIIIII!!!!

L'habitació no està gens malament, és la que es veu a la foto. Està al centre de Kuta, que és el lloc més guiri de Bali, o sigui guiri guiri. Molt de backpacker, molts surfistes i moooolta festa. Tot i que els preus han pujat des de l'últim cop que vaig venir, no és que sigui molt car: abans la moto em costava un euro al dia, ara costa un euro amb trenta cèntims. El sopar costava un euro, ara costa un euro i mig. Ostia com es passen amb els preus...

I les onades, algo espectacular. Aquests primers dies eren molt grans, l'únic problema és que a Bali hi ha un merder de surfistes i costa molt trobar una onada on no hi hagi molta gent. De totes maneres les onades són boníssimes i n'hi ha per tothom! ahir i avui ja ha baixat molt la cosa, i sembla que aquests dies estarà molt més calmat. Hem estat surfejant la costa est, per culpa dels vents, però sembla que canvien aviat (ja s'acaba l'estació de pluges, comença l'estació seca!!) i podrem surfejar la costa oest, amb molts més llocs on anar.

I aquí una foto del quiver, aviat treuran fum aquestes planxes...