dissabte, 28 de novembre del 2009

Últim dia

Acabo de descobrir que a Amman hi fa fred. Bastant de fred. Acabo d'arribar, és la una del migdia i em pensava que em trobaria el mateix que el setembre, o sigui una calda acollonant. Doncs no, tot i que el paisatge des de la finestreta de l'avió era de desert total, estem a finals de novembre i fa molt de fred. Fa sis hores que he deixat Sri Lanka.

Els últims dies van passar de pressa, com sempre passa quan estas bé. Les onades no acabaven de ser res de l'altre món però almenys n'hi havien, i era divertit. Cada vegada hi havia més ambient a Hikkaduwa, i cada dia coneixia gent que valia la pena. De tot arreu del món, fins i tot he conegut una kuwaitiana! A més, el dia 23 va arribar la campeoníssima, l'Anna Corleone! Els dies anaven passant entre rotis i cerveses, fins que finalment es veia la llum al final del túnel: Venien onades!! Llàstima que començava a pintar bé just quan me n'anava. El swell es preveia pel 25, i jo marxava el 27 a la nit, havia d'aprofitar a tope. El dia 25, després d'una sessió a primera hora a Hikkaduwa, es veia que el mar pujava, i vaig agafar un dels autobusos suicides cap al sud. Feia dies que tenia ganes d'anar-hi però no hi havia manera, ja que fa falta un bon swell perquè hi hagi algo al sud. Vaig parar a Midigama, en una guesthouse d'una família local, just davant de la platja. Be, no gaire platja, sobretot roca! Resulta que jo era l'únic hoste, em tractaven com un rei. Trista història, la de la família: els va enganxar el Tsunami de ple, i van morir la mare i un dels tres germans. El pare va quedar molt tocat, i se li veia que havia perdut bastant el cap després del desastre. De totes maneres eren gent molt maca, i un dels fills em portava amunt i avall amb moto. Feia gràcia, jo anava amb un casc completament destrossat i amb la planxa de surf i el banyador. La policia en lloc de parar-nos ens saludava i reia.

Hi havia moltes onades que tenia ganes de provar, i vaig estar voltant amunt i avall com un boig. A la tarda lazy lefts, rams i plantations. L'endemà al matí a kabalana: una de les onades més impressionants que he surfejat mai, sobretot per l'entorn. Les onades eren molt grans i trencaven just davant d'una pedra gegant que hi havia uns cent metres mar endins, o sigui entre la pedra i la costa, algo que no havia vist mai. Vèies venir la línia de l'onada, gegant, fins que arribava a la pedra, l'envoltava, es tornava a quedar neta, s'aixecava encara més i trencava. Espectacular. Al migdia men vaig anar a Welligama a veure l'Anna i la Prisca, que també havien baixat al sud. De totes maneres els fons de sorra de totes les onades del sud no acabàven d'estar a lloc, i vaig decidir que com que només em quedava aquella tarda i l'endemà, men tornava a Hikkaduwa, que les onades eren bastant bones. La Prisca i l'Anna igual! Així que aquella mateixa tarda ja tornàvem a estar surfejant al main point.

I ahir surf a tope. Em vaig passar el dia a l'aigua amb les tortugues, surfejant sense parar i agafant una insolació bastant bèstia. A les vuit del vespre, després d'acomiadar-me de tothom, vendre la taula per una misèria i menjar l'últim roti, vaig pujar al taxi per anar a l'aeroport. El compartíem amb en Jason, un australià que també marxava. El viatge va ser entretingut de collons: casi ens mengem uns quants tuktuks i autobusos, casi no arribem perquè l'exèrcit havia tallat la carretera d'accés a l'aeroport i finalment casi ens quedem sense gasolina. Al final, però, vam arribar a l'aeroport de Bandaranaike amb temps de sobres. Per mi, de fet en Jason, que marxava a mitjanit, va haver de córrer una mica... el meu vol era a les 6 del matí, temps de sobres per dormir en un racó, esmorzar, trobar un wifi gratis i mirar el bocamoll de divendres per internet. Cagum els presidents americans. I cap a l'avió, que a Jordània hi falta gent! Amb un parell d'hores de retard, això si. I per culpa d'això, quan hem arribat a Amman hi havia un caos de la òstia, perquè molta gent que havia d'agafar un altre vol ha arribat massa tard. Jo m'estic aqui 23 hores, i em donen una nit d'hotel de gratix. Al taulell de Royal Jordanian on havia de demanar-ho hi havia un milió de persones cridant, enfadats perquè havien perdut el vol, o sigui que m'he quedat allà fent cua més d'una hora fins que m'han donat un trist paper per passar la nit al Queen Alia hotel, quatre estrellotes i tot el menjar inclòs. Ho aprofitaré!!! I demà cap a Barcelona, a dinar amb la familia, que els enyoro una mica...

S'ha acabat el viatge. S'ha acabat el blog? Ni de conya! Estic escrivint un resum sobre les normes de trànsit a Sri Lanka, a veure si el puc penjar demà. I la propera suposo que serà alguna aventura dels bombers d'Olot, ja que tinc bastantes guàrdies a recuperar aquest desembre... Rescatar un altre burro? Treure aigua de clavegueram d'algun garatge? No us ho perdeu!!!!!!!!

dilluns, 16 de novembre del 2009

Cap al sud

El dia de la competició va arribar, tot i que típicament srilankès:

06:00 s'havia quedat a les 6 en una terrassa que hi ha davant del main point, i a aquella hora jo era l'únic pringat que estava allà. Men vaig anar a fer surf per fer temps, i fins al cap d'una hora no va aparèixer algú més. Un cop a l'aigua em trobo com nedant en gelatina: hi ha milions de meduses! Són com transparents i no piquen, la veritat es que fan bastanta gràcia. És com banyar-se en una piscina de flam. També està a rebentar de tortugues marines, més grosses que jo, que van traient el cap cada dos per tres. S'estan fotent un àpat de meduses que deu n'hi do.

07:30 Quan mes o menys hi havia gent de l'organització començant a muntar, surto de l'aigua, remant entre meduses, i vaig a demanar a veure quan pensen començar. Em diuen que segurament a dos quarts de nou, perquè hi ha uns xavals d'Unawatuna que arribaràn tard. Cap problema, men vaig a esmorzar. Les tortugues m'han fet enveja, jo també tinc gana!!

08:30 hora aproximada d'inici, encara estic al restaurant d'un colega menjant-me una shakshuka (ous, tomaquets, alls i ceba tot fregit. Brutal) m'ho prenc amb calma, això és Sri Lanka...

09:15 arribo a la terrassa i sembla que ja hi ha més animació. Els jutges són a lloc, mes o menys hi ha tots els surfers, i bastant de públic... però encara estant muntant l'equip de so.

09:50 comença el campionat quasi quatre hores més tard. Amb la calma. Jo estic a la tercera ronda, i per sort no sóc ni molt menys l'únic guiri. Hi ha un parell d'australians, un anglès i un italià. És bastant un campionat de costellada, la gent s'ho pren molt be, excepte els nanos srilankesos que realment tenen possibilitats de guanyar. Els premis són 250 dòlars i una taula pel primer, 100 i una taula pel segon i 50 i una taula pel tercer. Per ells, això és més d'un mes de sou, i tenir una taula nova no és gens fàcil en aquest país. Es nota, hi posen ganes! El que no hi posa gaires ganes és el mar. Les onades són bastant petites i vénen de tant en tant, cosa que desllueix molt el campionat, ja que entre el planter srilankès hi ha molt de nivell però poques oportunitats d'ensenyar-ho.

11:00 ja m'han eliminat del campionat. Es veia a venir, però encara tenia esperances, havia agafat un parell d'onades molt bones. No hi ha hagut pietat i no he passat la ronda. Què hi farem! Hi ha rotis de gratis per als participants, que serveixi d'algo el preu de l'inscripció. Ostia, i una samarreta també! Amb lo faltat que vaig de roba, perfecte. Gairebe tot el que tinc a la maleta pot caminar sol.

Havent acabat el campionat ja no hi ha excusa per marxar de Hikkaduwa. Això és un lloc molt turístic, i prefereixo anar a surfejar les onades més al sud: Midigama, Welligama, Mirissa... Hi ha molts llocs i poca gent, tot i que el mar no s'acaba d'animar. Espero poder surfejar amb una mica de tamany abans de tornar a casa, però les previsions no pinten pas gaire bé. A veure si hauré de posar un ciri a la moreneta... el què no sé és com marxar. No hi ha gaires trens, però em fa molt de pal agafar un autobús. He vist uns quants quasi-accidents que em fan desconfiar seriosament dels conductors. L'altre dia, al mig del poble d'Hikkaduwa, tres autocars i un minibús es van creuar alhora (dos en cada sentit) tots pitant però ningú afluixava, tots anant a més de 90, amb un parell de centimetres de distància entre ells com a molt. Si arriba a passar algú pel voral, amb bici o a peu, se l'emporten. Vaig flipar. I a sobre plovia. Casi que agafaré el tren!

dijous, 12 de novembre del 2009

Hikkaduwa surf contest!!

Els dies han anat passant a Hikkaduwa sense que les onades fossin bones (gairebé insurfejables). Fins fa tres dies. Ens despertem a les 6, com cada dia, per comprovar si el mati ha portat la calma que les onades necessiten, desanimats perquè fa molts dies que no surfegem, i no hi ha gaire res mes a fer. El "main point", l'onada que te la fama de ser molt bona, no funciona de cap de les maneres, està molt desordenat, però en Matt, un australià que està a la mateixa guesthouse, diu: "em sembla que al beach break hi ha algo..." El beach break és una onada que hi ha a uns 300 metres del main point, normalment es una merda però quin remei, anem a veure-ho. Acollonant. Tot i el temporal (o degut a ell) trenquen unes onades guapíssimes, de més de dos metres i obrint un bon tros. Entrem, patint i suant perquè hi ha una corrent de la òstia, però quan arribem al pic tenim la recompensa: unes onades bestials per nosaltres sols! Al cap d'una estona comença a venir gent, però hi ha onades per donar i per vendre.

I així cada dia des de llavors. Tres sessions de surf al dia, dures, ja que hi ha molta corrent, però amb onades tremendes. I les tardes passades assentats prop del mar o al voltant de la taula d'un restaurant de rotis, amb gent de per tot arreu: australians, israelians, italians, anglesos, indis... i uns quants locals molt benparits, aqui hi ha gent molt maca. La Prisca va arribar fa uns dies però avui ha marxat cap a Weligama, una platja on les onades són molt més suaus. Va intentar entrar el primer dia però no hi va haver manera, això és bastant bèstia i ella acaba d'arribar de Suissa, sense haver surfejat una bona temporada! La trobarem a faltar, ja que cada tarda, com que no teniem res mes a fer, hem estat fent ioga. Bàsicament ella era la única que en sabia, o sigui que ens hem quedat sense professora. En principi jo també baixaré cap al sud, però de moment les onades aqui son molt bones, i a part demà i demà passat tinc un compromís. Hi ha un campionat de surf organitzat per uns nanos d'aqui, el Hikkaduwa surf contest, i jo m'hi he apuntat!! Tinc molt clar que no passaré ni la primera ronda, aqui hi ha gent molt bona i jo sóc un paquet, però la inscripció era molt barata i t'assegures una horeta d'onades per tu sol (bueno, i tres més) i molts espectadors. I competir és divertit, i amb una mica de sort encara rascaré algun premi. Ja veurem. De moment em centraré en la preparació: menjar tant de roti com pugui per agafar energies!!

divendres, 6 de novembre del 2009

El meu aniversari

3 de novembre de 2009. Ostia, no m'agraden els aniversaris. Et fan adonar de com de ràpid passa el temps. No tot és dolent, però: l'any passat a la costa de Panama, aquest any a la costa de Sri Lanka... L'any passat ho vaig celebrar amb un parell de mandrils menjant-nos unes llagostes de campionat, cuinades per un panameny que parlava català en un poblet de 50 habitants. Aquest any tampoc ha set gaire normal. La primera nit a Hikkaduwa vam sortir a fer unes cerveses amb en Dominic. Que carai, era el meu aniversari i s'havia de celebrar una mica no? Acabàvem d'aribar d'Arugam, en Kazaa i l'Erez estaven amb en Toby a Midigama, així que només erem un parell de surfistes anant a fer una cervesa. En Dom havia estat aqui la temporada passada i coneixia un bar, on vam anar a pendre algo. L'única clientela eren sis australians de més de 50 anys que vénen cada any a Hikkaduwa des de fa tres dècades. Els amos del bar, dos Srilankesos molt benparits, van convidar a la primera ronda quan se'n van enterar que feia anys. De seguida els "avis" ens van convidar a seure amb ells, i ben contents van començar a explicar històries de com era Sri Lanka fa trenta anys, les seves aventures fent surf per terres salvatges... i les cerveses anaven passant una darrera l'altra, amb algun got d'arrak que portaven els amos. Jo ben borratxo explicant que no era espanyol sinó català, cantant un tros dels segadors i un altre tros del Waltzing Matilda (que es l'himne no oficial d'Austràlia). La nit es va allargar fins que ens vam arrossegar de tornada a la guesthouse.

L'endemà al matí, amb una ressaca de campionat, cap a l'aigua. Les onades estaven bé, però no eren molt grans ni molt bones, sobretot comparant amb el que hem vist a Arugam Bay. El pitjor de tot és que les onades havien estat perfectes, durant gairebé una setmana, i es va acabar el dia abans que arribéssim nosaltres. I mentrestant nosaltres a Arugam amb un vent de la òstia. Doncs sembla que portem mala sort, perquè des de que som aquí això ha anat de mal en pitjor. Els primers dos dies no estaven malament, però ha anat degenerant, i tot i que la predicció pels propers dies semblava boníssima, sembla que el mal temps continuarà uns dies més. Avui ha plogut a sac, i ha estat fent molt de vent. Així que aprofitem per descansar una mica, fer cultura (estic llegint Anna Karenina de Tolstoy, mil pàgines) i menjar molts de rotis, que quan torni a Catalunya els trobaré a faltar. M'estic acostumant al menjar picant, si més no va bé per espantar els mosquits. En Dom, per variar, fumant milions de porros i fent plans per anar cap a l'Índia, ja que li queden pocs dies per tornar a Austràlia i vol fer una parada a Goa.


I entre rotis, llibres i vent, anar esperant. Demà passat arriba la Prisca, i segurament anirem cap a Midigama a trobar la resta de la tropa, que el lloc és més maco i més tranquil. I amb una mica de sort tindrem onades. Que algú encengui un parell de ciris a la moreneta si us plau...

dimecres, 4 de novembre del 2009

Hikkaduwa

Les onades que prometien ser màgiques a Arugam Bay al final no ho van ser tant. Un dia eren massa petites, l'altre feia massa vent i l'altre estava tot remogut. I sense que res funcionés gaire bé, va anar passant el temps i el swell s'acabava. Així que els últims que quedàvem a Arugam vam decidir que ja era hora de canviar de costa. Vam declarar unilateralment la fi de la temporada a la costa est, i vam planejar el llarg camí cap a l'altre costat. Així que ahir a les 12 en Dominic i jo estàvem esperant el bus per anar a Badulla, amb la intenció de reservar un llit al tren que va des d'allà cap a colombo.

Faig un kit kat per parlar d'en Dominic perquè el tio és un personatge. Mig noruec, mig sudafricà, mig australià i mig gallec, ha viscut molt de temps a Japó. És un catxondo de la òstia, fuma porros a mansalva però no és ni molt menys un hipi d'aquests empanats. Quan el vaig conèixer hagués jurat que tenia 28 o 29 anys com a molt, doncs resulta que en té 42. És una mena de celebritat al Japó, ja que va concursar en un programa tipu gran hermano, i és bastant famós. El tio ha viatjat per tot arreu, em fa pensar amb en Magí que vaig coneixer a Panamà, tot un crack!


Cinc hores i mitja d'autobús, no para de ploure ni un sol minut. El bus va petat de gent, més que lo normal, ja que avui és lluna plena, i per tant Poya. Els Poya (no confondre amb res fàl·lic) són els dies de lluna plena, sagrats dels budistes, i tot cristo mes o menys fa festa. Per tant tot cristo viatja amunt i avall per Sri Lanka ja sigui per passar el pont de vacances o per visitar familia o amics. Està bé, tenen un pont cada mes! En aquests dies no es pot pendre alcohol ni res, però a l'autobus amb nosaltres hi havia l'amo de l'únic bar de Arugam, i portava un carregament de cerveses a la seva maleta. I tant si com no ens va convidar a unes quantes. Maco això de viatjar en dies festius, tothom està content! Però es clar, arribem a l'estació de tren de Badulla enmig d'un diluvi i absolutament tots els llits del tren estaven reservats. Merda. Ens intentem colar en unes butaques de primera que també estaven totes reservades però es clar, som els únics guiris de tota l'estació i ens tenen controlats. Total, que ens haurem de passar tretze hores fins a Colombo en una butaca irreclinable!

Som l'atracció del vagó i part del tren, gairebé tothom ens ve a saludar, al principi fa gràcia però al final estas cansat de que et facin SEMPRE les mateixes preguntes: "what is your country", "where you going" (literal), "what is your occupation/job", "are you married" i fins i tot "how much is your salary". Les converses mai surten d'aqui. Va arribar un moment que quan ens preguntaven el nostre ofici els hi dèiem "porn actor". La majoria callaven i marxaven, els que no marxaven quedaven tant flipats que no sabien ni què dir. Vam riure bastant.

I com que tretze hores aixi no hi ha qui les aguanti, vam decidir tirar per la via dura. En aquest pais els vàliums són legals i sense prescripció mèdica, i en Dominic en tenia un merder, així que vam decidir deixar-nos ajudar per la química. Un és poc, dos van semblar suficients fins que se'ns va assentar una família amb nens cridaners al costat, que vam decidir pendre el tercer. Aquest matí ens han hagut de sacsejar els revisors, i durant unes quantes hores semblàvem imbècils. Em costava bastant pensar, la veritat. Tal com hem arribat a Colombo jo he anat a immigració a fer l'extensió de la visa, ja que la que tenia era només d'un mes, i si no feia l'extensió m'haguessin fet pagar una multa a l'aeroport. En Dominic ha anat a fer un visat per l'Índia, ja que se'n va a Goa la setmana que ve. Hem tornat a l'estació just a temps d'agafar el tren cap a la costa sud, cap a Hikkaduwa. A temps vull dir que, tots drogats encara dels valiums, carregats amb maletes i planxes de surf, hem hagut de córrer i pujar al tren que ja estava en marxa, rollo indiana jones. Però ha valgut la pena, ja que era el tren ràpid. Si haguéssim hagut d'agafar el seguent haguéssim trigat el doble.

Hem arribat a Hikkaduwa cap a la una, i directes a l'aigua, les onades s'ho valen! És una onada que trenca sobre un escull de corall bastant profund, però està de conya. I el lloc on estem encara més: just davant de l'onada, només cal moure una mica el cap des del llit per veure com està el mar. Suposo que em quedaré aqui un parell o tres de dies, i després cap a Midigama, més tranquil, i amb tota la tropa d'Arugam allà esperant-me. M'està agradant aquest pais...

Per cert dues coses.

Primera: d'aquí pocs dies en Ferran i jo sortim al bocamoll!! Ja m'explicareu que tal, hi ha un parell de moments APM bastant bons jejeje.

Segona: avui és el meu aniversari, o sigui que si algu em vol fer un regal o algo us passo el numero de compte del banc i feu una petita transferència, amb 200 eurus per barba estaré d'allò més content. Gràcies amics!