dimarts, 6 d’octubre de 2009

Cap a la ciutat santa

Ahir al macdonalds d’aqaba, mentre acababa de mirar les previsions per Sri Lanka, em trobo un tio que feia tota la pinta de ser Israelià. Com que no sabia ni on era la frontera ni res li demano si sap on es la frontera, i em diu “si, ara t’hi porto”. Collonut, però a la que pujo al cotxe el tio resulta que era raro de collons. Amb passaport americà però parlava l’anglès fatal i l’hebreu perfecte, i no parava de demanar-me per “las chicas españolas”. El taxista talibà i aquest s’haguessin fet amics!

Total, que em porta a la frontera i jo content de baixar del cotxe. Just en arribar allà trobem un grup de nois de la meva edat (dos nois i dues noies) que baixaven d’un taxi, i el tio aquest els hi diu a crits en hebreu que em portin a Eilat. A la que el del cotxe marxa els hi dic que tranquils, que jo a aquell sonat no el coneixia de res i que si em podien portar bé i si no també. Després de posar segells al passaport, pagar la taxa de sortida, l’estampat, control jordà, control israelià, més segells, maletes, rajos x i comprovació de tot plegat, ha passat mitja horeta, i ja som al costat israelià i ens hem fet ben amics. Jo anava a dormir en un hostel d’Eilat, que vindria a ser el Lloret de mar israelià, però al cap d’una estona de parlar els quatre israelians (que eren dues parelles) em diuen si vull anar al seu kibbutz. I jo flipant, es clar, els dic que si!


Tres hores de cotxe més tard i arribem al kibbutz de Magen, a sis quilòmetres de Gaza (quan tiren coets des de Gaza, molt sovint cauen aqui). Un kibbutz és com una comunitat: són unes 400 persones vivin junts, com en un poblet, i treballant junts. En aquest tenen 2.000 hectàrees de patata i cacauets, una fàbrica d’extrusió de plàstic especialitzada en panells solars d’alta tecnologia i una cooperativa lletera amb altres kibbutz veïns. Tothom treballa igual, cadascú segons el que li agrada i està qualificat, i al final de mes cadascú rep exactament la mateixa nòmina, segons com ha anat de bé l’economia del kibbutz. Rep el mateix el director de la fàbrica, l’enginyer i el jardiner! Dinen en un menjador comunitari, rollo self service, tenen guarderia, escola, taller mecànic per cotxes, per tractors, un servei de bugaderia, piscina, correus, cinema... i fins i tot un petit zoo! És increïble, és com el comunisme portat al màxim (casi: hi ha altres kibbutz on no hi ha ni tan sols diners!!) a més són gent molt d’esquerres, absolutament laics i molt conscienciats pel tema palestí. Avui al matí un d’ells, l’asaf, m’ha ensenyat tot el tinglado, i es algo acollonant. Hem esmorzat i dinat al menjador comunitari, i a la tarda m’han portat fins a l’estació d’autobusos de la zona. Primer un bus cap a Tel Aviv, on he estat amb un merder de militars molt benparits. Bé, més que militars, jovent de per allà, el que passa es que tothom fa la mili, aqui. Els nois tres anys i les noies dos. Normalment després del servei militar se’n van a viatjar pel mon un any, i després comencen la universitat, amb 22 anys. Estaven alucinant de trobar un tio de catalunya allà. No hi ha precisament gaires guiris...

A Tel Aviv estava pensant de fer-hi una volta, però per lo que m’han dit els militarraks només és una ciutat moderna, val més la pena veure Jerusalem. I cap allà me’n vaig! Estic a l’autobús, deu faltar mitja horeta. I si a l’altre bus estava envoltat de militars, aquí estic envoltat de pinguins. O batmans, com se li vulgui dir. Parlo dels típics jueus ortodoxos vestits amb la levita, el barret i les trenes, tot de negre! i que no falti el tros de mocador rodó enganxat al cap. En Xexi em va dir que a Jerusalem quedes acollonit de la quantitat de bojos que hi ha (fanàtics religiosos) de moment l’espectacle ja ha començat, quines pintes... A veure què tal. I demà cap a Amman altre cop amb el rastes i el catacrack de l’ahmad, ja se m’acaba aquesta part del viatge. Es farà estrany, ja m’hi estic acostumant. Shalom!