divendres, 30 d’octubre de 2009

Sigiriya i el nord

A les 6 del matí em truquen a la porta de l'habitació. És l'amo de la guesthouse, el pare de família, que m'avisa que l'esmorzar ja està a punt. Quina mandra, però avui m'he d'afanyar perquè no puc perdre ni un minut. Esmorzem amb tota la família (jo sóc l'únic hoste que hi ha a la casa!) esmorzar típic srilankès: fruita, torrades amb mantega i melmelada i cafè. Bueno, l'arròs amb curry sembla més típic, però això és el que mengen ells! Abans de les 7 em poso a caminar per arribar a la porta de les ruines abans de que obrin. Primera clavada del dia: 3.000 rupies per entrar!! Ostia com es passen. Però he arribat fins aqui, o sigui que callo i pago. Demano si fan descompte per estudiant o algo, però no cola. Entro cap a les ruines i quedo acollonit.

Sigiriya és un complex monàstic, o sigui un temple budista molt gros, de més de 2.000 anys d'antiguitat. Abans es creia que era un palau o una fortalesa, però ara se sap segur que només hi vivien monjos. Però com vivien! Jardins aquàtics gegants, sales amb columnes, frescos a les parets... Si t'agraden les ruïnes, el lloc val la pena. I a mesura que vas avançant per les ruines et trobes davant teu la part més important del monestir, la roca. Entre la jungla sobresurt un pedrot de 200 metres d'altura, i a dalt hi ha tot un complex amb més jardins i una cisterna d'aigua gegant. Per pujar-hi has de passar primer per un passadís on les parets de pedra estan tan pulides que són com miralls, i hi ha "grafitis" de 1.300 anys d'antiguitat. Després arribes a unes escales entre les potes d'un lleó; ara esta mig destruït, però antigament l'escala entrava per la boca del lleó i arribava fins a dalt de la roca. Molt guapo tot plegat.


Em passo unes tres hores voltant per allà, torno a la guesthouse, em dutxo i cap a esperar l'autobús. Mentre espero assentat en un tronc al costat de la carretera entenc el què va passar ahir amb l'electricitat: una colla de monos es passegen poble amunt poble avall pels cables elèctrics i de telèfon. Macos ells. Arriba l'autobús que m'ha de portar fins al trencant de la carretera de Trincomalee, 10 quilòmetres més avall. A diferència de tots els busos que m'he trobat fins ara, aquest el condueix un avi (no es conya, deu tenir 70 anys!) i va com a molt a 20 Km/h. Mitja hora més tard arribem al trencant, on baixo. D'allà he d'agafar un bus dels que passen cap a Batticaloa, unes cinc hores i mitja. Mentre espero, una formiga gegant em pica al peu i se m'adorm mitja cama. Acollonant el mal que fa la cabrona, com si un ramat de vespes m'haguessin acribillat! Arriba l'autobús absolutament ple de gent, i jo amb la cama adormida i la motxila cap a dalt com una sardina, dret i mort de calor! Per sort al cap de dues hores baixa força gent i tinc un seient per mi, i torno a tenir sensibilitat a la cama. De conya, ja començava a estar cansat. Dues hores dret en un bus suicida d'aquests és una bona experiència...

Anem fent camí pel nord del país, i es nota el canvi de clima i de paisatge. Tot és molt més sec, i la gent molt més pobra. No fa gaire que això era zona de guerra, i encara es nota la tensió a l'ambient. L'autobús es para cada 40 o 50 quilòmetres per un control militar. Això vol dir parar l'autobús, baixar tothom, revisar totes les motxilles, mirar totes les documentacions dels 200 passatgers, revisar l'autobús, caminar un tros i tornar a pujar. A part dels checkpoints, també parem en un parell de pobles per pendre algo i deixar refredar el motor, i tela amb els pobles. Canvia molt del sud, això és territori 100% tàmil.

Arribem finalment a Batticaloa. Allà tal com baixo de l'autobús pujo en un altre cap a Kalmunai. Dues hores més. Allà tal com baixo pujo en un altre bus cap a Akkaraipattu, però un tio que he conegut al bus d'abans em diu que l'últim bus d'Akkaraipattu a Pottuvil surt a dos quarts de set, i que segurament no hi arribem. No em fa gaire gràcia la idea de quedar-me en un poblatxo de carretera i no poder surfejar demà, així que li demano ajuda. El tio baixa del bus i troba que hi ha una furgoneta privada que va al poble aquest i marxa ara mateix, o sigui que segurament arribaré abans de dos de set. A part resulta que és colega del conductor i li demana que vagi de pressa. Tal dit tal fet, pujo a la furgo i arrenca cagant llets, recollint i deixant gent a mig camí a tall de boig però ni tan sols parant el cotxe. A tota òstia per unes carreterotes amb prou feines asfaltades. Però funciona, i arribo a Akkaraipattu just quant el bus de Pottuvil arrenca. Per un minut!!! Salto al bus de Pottuvil que ja esta en marxa, i m'assec respirant tranquil i pensant en les onades de demà.

Dues hores més i arribem a Pottuvil. Està plovent bastant, i al carrer principal veig un guiri amb moto que està quedant xop: en Kaza! L'australià que s'està al Lahiru amb mi! Li faig un crit, salto del bus i anem a menjar un kotthu rotti, a veure si la pluja para. Al cap d'una estona s'ha calmat i em porta amb moto fins a Arugam, al Lahiru altre cop. En Dominic ja és aqui, també ha arribat aquesta tarda. Mentre escric això estem tots nerviosos parlant de com estarà demà. Serem quatre gats a l'aigua, i molt motivats. Només falta que Neptú hi posi la seva part!!