diumenge, 18 d’abril del 2010

Ayampe

Els últims dies a Playas van ser bastant bons. Les onades no eren tan grans com semblava a la previsió, però funcionaven bastant be. L´únic problema és que ha començat la temporada seca, i això vol dir molt de vent cada dia, i vent de mar, que és el pitjor per a surfejar. A part, ja portava gairebé tres setmanes a Playas, o sigui que ja tocava canviar una mica d'aires!

Em van parlar molt bé d'un poblet que es diu Ayampe, a la ruta del sol. És una platja molt sensible, o sigui que encara que no hi hagi swell allà hi ha onades cada dia. Dit i fet, a les sis del dematí última surfejada a Playas, després vaig agafar primer un autobus, després un altre, dues hores d'espera, després un altre on no hi cabia ningú més; jo anava penjat de la porta de davant, l'únic que tenia dins l'autobús eren els dits dels peus! Va ser una hora de camí, i al cap de deu minuts ja tenia els braços cansats d'estar alla penjat com un pernil.... després un últim autobús i vaig arribar a Ayampe ben entrada la nit. Vaig anar directament a un hostal que m'havia recomanat en Daniel, l'americà, que havia estat a Ayampe feia uns mesos. No és que em costés gaire trobar-lo, el poble són dos carrers i quatre cases. Només d'entrar a l'hostal ja vaig veure que m'agradaria: davant del mar, tot fet de fusta i canya de bambú i amb una bona colla de gent allà fent cerveses a les hamaques. Em van convidar a una i apa, fins a les tantes arreglant el món, una gent super maca. Hi ha la mestressa de l'hostal, una alemana surfera de 25 anys que en fa dos que viu aqui, dos hawaiians que estan atravessant sudamèrica amb cotxe i que demà el porten a Guayaquil a embarcar fins a Panamà (no hi ha carretera entre Colòmbia i Panamà, i passar amb cotxe pel sud de Colòmbia és com ultraxungo), un australià amb la seva xicota francesa, dues noies del Quebec i una parella de francesos. Vaja, la típica fauna d'un hostal a sudamèrica.

Les onades a Ayampe no són cap bestiesa, sobretot després d'haver estat a Playas, però ho compensa el bon rotllo que hi ha per aqui, es alucinant. Hi ha bastants estrangers vivint aqui, i tots venen a fer el toc a l'hostal on estic jo. Hi ha quatre gats que surfegen i hi ha onades per tothom, bastant diferent de l'ambient de Montañita. A més, els pocs estrangers i els pocs ecuatorians que hi ha al poble es porten super bé, i tot plegat es com una gran família. A part hi ha la natura, això és guapíssim. És un poble al mig de la selva i esta ple de bitxos voltant per aqui, encara que el bitxo més comú és el burro. És curiós, a Engabao hi havia milions de porcs pel carrer, i cap burro. Aqui hi ha milions de burros i cap porc. I el que és alucinant és el mar, avui al matí he vist una de les coses més benparides que he vist mai: un peix vela caçant! Normalment en qualsevol lloc del pacífic quan estas a l'aigua veus peixos saltant. Això vol dir que hi ha un peix més gros a sota que els està perseguint. A Shark Bay, per exemple, una de les onades de Playas, veies peixos saltant que feien més d'un metre. Jo intentava no imaginar-me el peix que els estava perseguint. Per algo li diuen Shark Bay, no? Doncs avui al matí estava esperant les onades tan tranquil quan de cop començen a saltar peixos al meu voltant, i de cop, just davant meu, surt la vela d'un peix vela que devia fer dos metres ben bons, a tota òstia donant voltes intentant caçar els peixos que anaven saltant. Només han set dos o tres segons, però és de lo més espectacular que he vist mai!

I aqui continuo, esperant que el mar creixi una mica per a disfrutar dels últims dies, però em sembla que no entra res de res abans del dia 23. Què hi farem! Ja toca tornar cap a casa, a treballar. No em fa cap mandra, ara que la primavera ja ha arribat a Catalunya. Ara bé, tindrem onades al mediterrani? Farem un sacrifici a Posidó a veure si ens fa cas. Fins d'aqui ben poc!