De Bocas a Costa Rica

L'Albert va marxar i vam quedar els nou que estàvem a la casa de Bocas. L'endemà al matí vam aconseguir que en Rob, l'amo de la casa, ens vingués a buscar. Té un quatre per quatre dels grossos, i no va tenir gaire problema per arribar. La idea era anar al poble amb les maletes i marxar com fos, sigui barca, avió o amb bicicleta. Hi havia un nou swell al pacífic i ens estavem perdent les onades, merda!
Un cop al poble les opcions van quedar molt marcades: anar amb avió. Després d'esperar dues hores tan sols per saber si hi havia un avió per anar a David (que cau més a prop de Costa Rica i era més barat) resulta que l'única persona que ho sabia era la manager de la companyia, i estava a la pista descarregant paquets d'un avió. Això és el carib, i lo de "m'estan estresssandooo" és totalment real, a vegades sembla que acollonin i tot. Total, quan al cap de dos hores arriba la manager tot estressada, ens diu que l'avió de David acaba de marxar, que haviem d'haver arribat abans. Pura Vida. Feia dos hores que érem allà. Així doncs única opció: avió a ciutat de Panamà. L'altre era esperar fins l'endemà, ja que estaven fent una llista d'espera per fer un possible nou avió a David. Sens desfà la companyia ja que les nenes americanes es queden a Bocas, en little John i en Magí es queden per mirar d'anar a David. Quedem les dues belgues, els dos holandesos i jo, empaquetats en un avió de vint passatgers cap a Panamà.
Un cop allà, i encara sota la pluja, ens separem de les belgues, que es queden allà uns dies. Així que en Ramón (si si, holandès 100% ros i cap de formatge, i es diu Ramón) l'Steve i jo ens embarquem en un nou i agradable autobús nocturn cap a la frontera de Costa Rica. Com en anteriors viatges, arribem al cap de vuit hores amb l'esquena en forma de Z i sense tacte a les extremitats. A part dels seients inabatibles per a nans, els roncs d'un home darrera nostre i el plor d'un nen davant nostre fan que no poguem tancar ni un ull en tota la nit, i l'aire condicionat a l'estil de sibèria ens deixa sense veu. Baixem del bus que fem molta por: enrampats de braços i cames, amb ulleres, despentinats i parlant com un fumador de ducados. Tot un panorama que per sort espanta els canvistes pesats de la frontera. Per més penitència, a la cua dels passaports (els han de fitxar entrant i sortint) hi ha dos autocars (unes 2000 persones per lo que em sembla a aquella hora i amb aquell ànim) i un sol funcionari que no treballa gaire motivat. I a més, plou. Ostia quin panorama...