Playas

No, no es que vulgui parlar de platges. Playas és el nom d'una ciutat, que em sembla que realment es diu o es deia General Villamil, però absolutament tothom li diu playas. Vaig arribar aqui després d'unes hores d'autobus, i realment el canvi amb Montañita era bestial. Allò és un poblet a la costa ple de guiris, Playas en canvi era una ciutat típicament equatoriana: lleig, brut i cutre però amb molt d'encant i molt autèntic, i sobretot molt barat. Vaig arribar de fosc, i el primer que vaig fer va ser buscar un hostal. En vaig trobar un al costat de la platja i prop del centre, cutre i lleig però

els amos eren molt bona gent. Després de desfer les maletes i fer una dutxa men vaig anar a sopar al restaurant jalisco. El tio aquell que vaig conèixer a Montañita em va dir que anés al restaurant aquest i demanés per l'amo, en Juan Gutiérrez, que m'explicaria quatre coses de les onades de Playas. Així que arribo al restaurant demano per ell, però encara no hi era. Començo a menjar i arriba, i s'assenta a sopar amb mi. Quin crack, el tio és una enciclopèdia del surf a ecuador, i em va estar explicant totes les onades de Playas. Vam quedar per l'endemà al matí, que m'ensenyaria com arribar a una onada que es diu engabao.

L'endemà a les 7 em presento al restaurant i el tio truca a un amic seu que em porta fins a engabao. És un poblatxo amb tots els carrers aixecats ja que estan construint el clavegueram. Passem el poble i a uns quilòmetres arribem al "port" d'engabao: quatre cases i una platja, a l'extrem de la qual hi ha unes roques. Allà trenca una onada increible, perfecta. Llàstima que el mar no està molt gros, però és igual, és genial, i només hi ha un parell de surfistes!! Al cap d'un parell d'hores apareix en Juan amb la seva xicota, que també surfeja. Som cinc a l'aigua. Al cap de cinc hores sortim, fets caldo pero contents.

I així cada dia, excepte avui diumenge. Perquè? Per culpa de la ressaca. El fill dels amos de l'hostal em va enredar per anar de festa ahir a la nit. Es bon nano, a mi em feia una mica de mandra perquè pensava que la festa aqui seria algo molt cutre. Anem primer a fer una cervesa en uns bars d'aqui al costat, on em faig amic dels del bar i coneixem un brasileny i un peruà que estan aqui treballant, i ens els emportem de festa. El tio ens porta a unes discoteques que hi ha a la platja, tipus carpes, i quedo bastant acollonit de lo guapo que és. No m'esperava això a ecuador. I només en un dels llocs sona reggaeton! Increible! Es un bon festival. Però el de l'hostal va ultra borratxo i mentre jo estic ballant amb unes colombianes guapissimes se'n va a dormir. Jo em quedo de festa fins al final, però es clar, no sé ni com tornar a l'hostal. Davant les discos hi havia una patrulla de la policia, i jo en conya li dic a una de les colombianes que em podrien portar els polis. Ella se'n va a parlar amb ells i resulta que si, que em porten!! Quins cracks! Així que em deixen a la porta de l'hostal me n'adono que està tot tancat i barrat i jo només tinc claus de la meva habitació, i els polis han marxat. I son les cinc del mati. Em poso a cridar però res, tothom dormint com a soques. Per sort, a fora hi ha un cartell amb el numero de telèfon, i els del bar on haviem anat primer encara estant tancant. Em deixen trucar i finalment desperto als de l'hostal. M'expliquen que els seu fill havia arribat feia estona, ultra borratxo.

I així estic, avui ni surf ni res, que no em trobo gaire bé, i guardo energia que aquesta setmana sembla que entren onades de veritat. Records des del racó més cutre d'Ecuador! bé, no tan cutre, aquesta foto és de la plaça de l'església, no és tant lleig...

Montañita

De bon matí em desperto a Santa Elena. Són poc més tard de les 6 i tinc ganes d'arribar ja a Montañita i ficar-me a l'aigua. Arriba l'autobús i esmorzo una cosa que em venen a la parada, em sembla que pure de patates fregit farcit de formatge i carn o algo per l'estil. Saludable, vaja. Una horeta i pico de bus, que em semblen 30 hores, i arribem a Montañita. De bones a primeres, força lleig, ja que mig poble està en obres. M'expliquen que es preparen per sertmana santa, però no ho entenc gaire perquè per setmana santa falta menys d'una setmana i tot allò no ho acaben ni de conya, i menys amb el ritmo latino que porten. Un mes o menys treballa i vint s'ho miren. Dóno una volta pel poble i cada cop m'agrada més, i quan arribo a la platja ja m'agrada del tot. Hi ha un merder de backpackers, sobretot americans, xilens i argentins, i bastant de surfero. El que m'agrada, però, és la onada de la punta. Com el nom indica esta a la punta de la platja, trencant sobre unes roques, i trenca d'allò més be!! Les onades deuen fer cap a uns tres metres, hi ha un swell bastant canyero. El que no m'agrada tant es que hi ha un munt de gent surfejant!

Vaig cagant llets a trobar un hostal a davant de la onada, i em claven una mica pero el lloc es maquissim. Trobo una taula de lloguer i em tiro a l'aigua, i m'hi passo tot el matí. Resultat: tres onades i unes cremades pel sol bestials, m'havia descuidat de posar-me crema! És dificil agafar onades amb tanta gent, i hi ha molts locals que no en deixen ni una, vaja, que pel tema surf es una merda. I és una llàstima perquè l'ambient del poble està molt be! Parlant amb gent m'expliquen que hi ha un lloc que es diu Playas, que es veu que és molt autèntic, i que hi ha unes onades de la òstia, així que decideixo que el dia seguent men vaig cap allà.

El que té de bo Montañita, però, és que hi pots conèixer molta gent. Em faig amic de seguida d'un americà i tres alemanes que són molt bona gent, i ens passem el vespre coneixent bars. L'endemà fem una sessió de surf al matí però el mar ha baixat bastant. Mengem alguna cosa i m'acomiado d'ells, que tinc ganes de veure si és veritat això de playas. Amb l'americà quedem de trobar-nos el proper divendres, arriben uns cosins seus i anirem de festa per montañita, a veure que tal. A les alemanes ja no les veuré, se'n tornen a casa, quina llàstima... dit i fet faig la motxilla, passo pel poble i 1) em compro una taula de surf ben barata però que està de collons, 2) parlant amb un tio faig un contacte de collons a Playas, ja ho explicaré al seguent capítol, i 3) em vaig a tallar els cabells. Vull dir tallar tallar. Rapat a l'1. La perruquera es pensava que era boig. Però m'agrada bastant, s'hi va més fresc...

I finalment a l'autobús! Bé, tres autobusos, però en dues hores i mitja em plantaré a Playas. Suposo...

Curiositats d’Ecuador

Us sona això de la foto? Però no us quadren les lletres no? Es clar, no és l'escut del barça. Bueno, si, és el del barsa. El Barcelona Sporting Club de Guayaquil, un dels millors equips de la lliga equatoriana. Ja pots comptar, per aqui hi ha molta afició, tenen l'escut pintat per tot arreu, la gent se'l pinta a la paret de casa! Com no podia ser d'altra manera, el van fundar uns catalans. Segons la pàgina web del club, "catalanes de origen español". Em va fer gràcia. Fins i tot l'entrenador es diu Llop. Deu ser descendent de catalanes de origen español. El trist, però, que així com al barça li diuen els culés, als del BSC els diuen "los toreros". Sense comentaris.

L'altra cosa catxonda: això, que de lluny quan el sentia arribar semblava una discoteca ambulant, amb salsa (no podia ser res més) sonant a tota castanya, es tracta del camió de les escombraries! Porten música perquè te n'enteris i surtis a tirar les escombraries al camió, que aqui no hi ha contenidors. A part, els escombriaires van bramant "BASURAAAA!!" casi més fort que la música. Es podrien dedicar a l'opera, quines veus!!

Ecuador, capítol 1: Olot-Riudaura-Girona-Barcelona-Madrid-Quito-Guayaquil-Santa Helena

Doncs finalment havia arribat el dia 22. Quin merder, i la maleta encara per fer. Vaig de bon matí a la piscina, després cap a l’institut de seguretat pública de Catalunya a què em facin l’entrevista per poder ser formador, després a dinar amb en Jaume Font, després a sant pere màrtir a fer la maleta, després a casa els meus pares a Riudaura a recollir quatre coses que em faltaven i deixar la furgo, després amb el meu germà cap a Girona i després amb tren fins a Barcelona. Uff. Per sort allà m’esperaven els meus tiets i la meva àvia per sopar, que feia temps que no els veia i els trobava a faltar.

A les 6 del dia 23, o sigui avui, enfilo passejant el passeig de gràcia (quina gràcia, ben buit a aquesta hora) fins a agafar l’aerobus. Cinc eurillos et claven, com si els vols fossin barats! A la nova T1 m’escorcollen, per variar, i embarco cap a Madrid amb el pont aeri ple d’empresaris adormits. Un cop a Madrid canvio d’avió i el paisatge canvia: el 99% del passatge són equatorians que tornen al seu pais de vacances, i porten una festa a sobre impressionant. Al cap de dues hores els de darrera meu, els del meu costat i els de davant, que són diferents grups però em sembla que es coneixen d’algo, ja van torrats com a cubes. I això que són famílies amb mainada. Però porten un gat a sobre impressionant. Entre nens plorant i ells fent merder ja m’estava pensant de saltar per la porta d’emergència, però al cap d’una estona comencen a parlar amb mi i la veritat es que són super bona gent. I al cap d’una estona de parlar una de les dones se m’ofereix a portar-me fins a mig camí de Montañita, i jo ben content perquè Guayaquil la veritat es que es una mica perillós. Arribem a l’aeroport de Quito i la festa continua mentre esperem el vol de Guayaquil. Un cop aterrats allà, i ja menys borratxos (ells, jo no he begut res) anem a buscar les maletes, i jo ja com si fos un més de la família. Tots cridant, rient, esperant les maletes gairebé una hora (m’expliquen que els operaris de l’aeroport les estaven “revisant”, a veure si hi havia alguna cosa de valor!!) per cert, aquella senyora em portava a canvi d’ajudar-la amb les maletes: 8 maletes GEGANTS!! quan ja ho tenim tot sortim i jo alucino. A la zona d’arribades, per on surt la gent, hi ha com a mínim un milió de persones esperant els de l’avió. Crec que a cada passatger l’esperaven uns mil familiars. I mentre la senyora abraça els seus mil familiars i plora i s’emociona, un tio que estava per allà li ha estirat la bossa del portàtil, i ja tenim el pollastre muntat. Al final el tio s’ha escapat amb el portàtil, impossible trobar-lo amb el merder de gent que hi havia. Total, anem cap a fora amb els seus mil familiars i em fan pujar a una furgoneta amb cinc-cents dels familiars, com sardines. A més, el xofer, que es el tiet del cosí de la padrina o algo aixi, va molt a poc a poc i triguem la òstia a arribar. Però és divertit, són molt bona gent aquests equatorians. Tothom té familiars treballant a Europa! L’únic que em sobra és el que més vaig patir a Panamà i Costa Rica: el puto reggaeton! Deu meu, a tant com donava la ràdio i sense parar ni un moment!!

Al final arribem a Santa Helena. Deixem a tota la família en una casa i el xofer (el tiet del cosí de la padrina) em porta fins a l’estació d’autobusos. O això em pensava quan em deia “vamos a ver si hay un auto que lo lleva”, perquè realment es para al carrer que va cap a Montañita i es posa a parlar amb els cotxes que passen, a veure si algú em porta. Es veu que es normal això. Com que no passa gaire ningú (són les dotze de la nit i porto 24 hores despert), al final me’n vaig a dormir en un hostal que hi ha al carrer mateix, per cinc dòlars, on soc ara mateix. Cosa curiosa, això és com Panamà, no tenen moneda, van amb dòlar$!! Demà al matí es veu que hi ha ple de busos, així que m’aixecaré d’hora i cap a surfejar, a veure què tal es porta el pacífic!

Últim dia

Acabo de descobrir que a Amman hi fa fred. Bastant de fred. Acabo d'arribar, és la una del migdia i em pensava que em trobaria el mateix que el setembre, o sigui una calda acollonant. Doncs no, tot i que el paisatge des de la finestreta de l'avió era de desert total, estem a finals de novembre i fa molt de fred. Fa sis hores que he deixat Sri Lanka.

Els últims dies van passar de pressa, com sempre passa quan estas bé. Les onades no acabaven de ser res de l'altre món però almenys n'hi havien, i era divertit. Cada vegada hi havia més ambient a Hikkaduwa, i cada dia coneixia gent que valia la pena. De tot arreu del món, fins i tot he conegut una kuwaitiana! A més, el dia 23 va arribar la campeoníssima, l'Anna Corleone! Els dies anaven passant entre rotis i cerveses, fins que finalment es veia la llum al final del túnel: Venien onades!! Llàstima que començava a pintar bé just quan me n'anava. El swell es preveia pel 25, i jo marxava el 27 a la nit, havia d'aprofitar a tope. El dia 25, després d'una sessió a primera hora a Hikkaduwa, es veia que el mar pujava, i vaig agafar un dels autobusos suicides cap al sud. Feia dies que tenia ganes d'anar-hi però no hi havia manera, ja que fa falta un bon swell perquè hi hagi algo al sud. Vaig parar a Midigama, en una guesthouse d'una família local, just davant de la platja. Be, no gaire platja, sobretot roca! Resulta que jo era l'únic hoste, em tractaven com un rei. Trista història, la de la família: els va enganxar el Tsunami de ple, i van morir la mare i un dels tres germans. El pare va quedar molt tocat, i se li veia que havia perdut bastant el cap després del desastre. De totes maneres eren gent molt maca, i un dels fills em portava amunt i avall amb moto. Feia gràcia, jo anava amb un casc completament destrossat i amb la planxa de surf i el banyador. La policia en lloc de parar-nos ens saludava i reia.

Hi havia moltes onades que tenia ganes de provar, i vaig estar voltant amunt i avall com un boig. A la tarda lazy lefts, rams i plantations. L'endemà al matí a kabalana: una de les onades més impressionants que he surfejat mai, sobretot per l'entorn. Les onades eren molt grans i trencaven just davant d'una pedra gegant que hi havia uns cent metres mar endins, o sigui entre la pedra i la costa, algo que no havia vist mai. Vèies venir la línia de l'onada, gegant, fins que arribava a la pedra, l'envoltava, es tornava a quedar neta, s'aixecava encara més i trencava. Espectacular. Al migdia men vaig anar a Welligama a veure l'Anna i la Prisca, que també havien baixat al sud. De totes maneres els fons de sorra de totes les onades del sud no acabàven d'estar a lloc, i vaig decidir que com que només em quedava aquella tarda i l'endemà, men tornava a Hikkaduwa, que les onades eren bastant bones. La Prisca i l'Anna igual! Així que aquella mateixa tarda ja tornàvem a estar surfejant al main point.

I ahir surf a tope. Em vaig passar el dia a l'aigua amb les tortugues, surfejant sense parar i agafant una insolació bastant bèstia. A les vuit del vespre, després d'acomiadar-me de tothom, vendre la taula per una misèria i menjar l'últim roti, vaig pujar al taxi per anar a l'aeroport. El compartíem amb en Jason, un australià que també marxava. El viatge va ser entretingut de collons: casi ens mengem uns quants tuktuks i autobusos, casi no arribem perquè l'exèrcit havia tallat la carretera d'accés a l'aeroport i finalment casi ens quedem sense gasolina. Al final, però, vam arribar a l'aeroport de Bandaranaike amb temps de sobres. Per mi, de fet en Jason, que marxava a mitjanit, va haver de córrer una mica... el meu vol era a les 6 del matí, temps de sobres per dormir en un racó, esmorzar, trobar un wifi gratis i mirar el bocamoll de divendres per internet. Cagum els presidents americans. I cap a l'avió, que a Jordània hi falta gent! Amb un parell d'hores de retard, això si. I per culpa d'això, quan hem arribat a Amman hi havia un caos de la òstia, perquè molta gent que havia d'agafar un altre vol ha arribat massa tard. Jo m'estic aqui 23 hores, i em donen una nit d'hotel de gratix. Al taulell de Royal Jordanian on havia de demanar-ho hi havia un milió de persones cridant, enfadats perquè havien perdut el vol, o sigui que m'he quedat allà fent cua més d'una hora fins que m'han donat un trist paper per passar la nit al Queen Alia hotel, quatre estrellotes i tot el menjar inclòs. Ho aprofitaré!!! I demà cap a Barcelona, a dinar amb la familia, que els enyoro una mica...

S'ha acabat el viatge. S'ha acabat el blog? Ni de conya! Estic escrivint un resum sobre les normes de trànsit a Sri Lanka, a veure si el puc penjar demà. I la propera suposo que serà alguna aventura dels bombers d'Olot, ja que tinc bastantes guàrdies a recuperar aquest desembre... Rescatar un altre burro? Treure aigua de clavegueram d'algun garatge? No us ho perdeu!!!!!!!!

Cap al sud

El dia de la competició va arribar, tot i que típicament srilankès:

06:00 s'havia quedat a les 6 en una terrassa que hi ha davant del main point, i a aquella hora jo era l'únic pringat que estava allà. Men vaig anar a fer surf per fer temps, i fins al cap d'una hora no va aparèixer algú més. Un cop a l'aigua em trobo com nedant en gelatina: hi ha milions de meduses! Són com transparents i no piquen, la veritat es que fan bastanta gràcia. És com banyar-se en una piscina de flam. També està a rebentar de tortugues marines, més grosses que jo, que van traient el cap cada dos per tres. S'estan fotent un àpat de meduses que deu n'hi do.

07:30 Quan mes o menys hi havia gent de l'organització començant a muntar, surto de l'aigua, remant entre meduses, i vaig a demanar a veure quan pensen començar. Em diuen que segurament a dos quarts de nou, perquè hi ha uns xavals d'Unawatuna que arribaràn tard. Cap problema, men vaig a esmorzar. Les tortugues m'han fet enveja, jo també tinc gana!!

08:30 hora aproximada d'inici, encara estic al restaurant d'un colega menjant-me una shakshuka (ous, tomaquets, alls i ceba tot fregit. Brutal) m'ho prenc amb calma, això és Sri Lanka...

09:15 arribo a la terrassa i sembla que ja hi ha més animació. Els jutges són a lloc, mes o menys hi ha tots els surfers, i bastant de públic... però encara estant muntant l'equip de so.

09:50 comença el campionat quasi quatre hores més tard. Amb la calma. Jo estic a la tercera ronda, i per sort no sóc ni molt menys l'únic guiri. Hi ha un parell d'australians, un anglès i un italià. És bastant un campionat de costellada, la gent s'ho pren molt be, excepte els nanos srilankesos que realment tenen possibilitats de guanyar. Els premis són 250 dòlars i una taula pel primer, 100 i una taula pel segon i 50 i una taula pel tercer. Per ells, això és més d'un mes de sou, i tenir una taula nova no és gens fàcil en aquest país. Es nota, hi posen ganes! El que no hi posa gaires ganes és el mar. Les onades són bastant petites i vénen de tant en tant, cosa que desllueix molt el campionat, ja que entre el planter srilankès hi ha molt de nivell però poques oportunitats d'ensenyar-ho.

11:00 ja m'han eliminat del campionat. Es veia a venir, però encara tenia esperances, havia agafat un parell d'onades molt bones. No hi ha hagut pietat i no he passat la ronda. Què hi farem! Hi ha rotis de gratis per als participants, que serveixi d'algo el preu de l'inscripció. Ostia, i una samarreta també! Amb lo faltat que vaig de roba, perfecte. Gairebe tot el que tinc a la maleta pot caminar sol.

Havent acabat el campionat ja no hi ha excusa per marxar de Hikkaduwa. Això és un lloc molt turístic, i prefereixo anar a surfejar les onades més al sud: Midigama, Welligama, Mirissa... Hi ha molts llocs i poca gent, tot i que el mar no s'acaba d'animar. Espero poder surfejar amb una mica de tamany abans de tornar a casa, però les previsions no pinten pas gaire bé. A veure si hauré de posar un ciri a la moreneta... el què no sé és com marxar. No hi ha gaires trens, però em fa molt de pal agafar un autobús. He vist uns quants quasi-accidents que em fan desconfiar seriosament dels conductors. L'altre dia, al mig del poble d'Hikkaduwa, tres autocars i un minibús es van creuar alhora (dos en cada sentit) tots pitant però ningú afluixava, tots anant a més de 90, amb un parell de centimetres de distància entre ells com a molt. Si arriba a passar algú pel voral, amb bici o a peu, se l'emporten. Vaig flipar. I a sobre plovia. Casi que agafaré el tren!

Hikkaduwa surf contest!!

Els dies han anat passant a Hikkaduwa sense que les onades fossin bones (gairebé insurfejables). Fins fa tres dies. Ens despertem a les 6, com cada dia, per comprovar si el mati ha portat la calma que les onades necessiten, desanimats perquè fa molts dies que no surfegem, i no hi ha gaire res mes a fer. El "main point", l'onada que te la fama de ser molt bona, no funciona de cap de les maneres, està molt desordenat, però en Matt, un australià que està a la mateixa guesthouse, diu: "em sembla que al beach break hi ha algo..." El beach break és una onada que hi ha a uns 300 metres del main point, normalment es una merda però quin remei, anem a veure-ho. Acollonant. Tot i el temporal (o degut a ell) trenquen unes onades guapíssimes, de més de dos metres i obrint un bon tros. Entrem, patint i suant perquè hi ha una corrent de la òstia, però quan arribem al pic tenim la recompensa: unes onades bestials per nosaltres sols! Al cap d'una estona comença a venir gent, però hi ha onades per donar i per vendre.

I així cada dia des de llavors. Tres sessions de surf al dia, dures, ja que hi ha molta corrent, però amb onades tremendes. I les tardes passades assentats prop del mar o al voltant de la taula d'un restaurant de rotis, amb gent de per tot arreu: australians, israelians, italians, anglesos, indis... i uns quants locals molt benparits, aqui hi ha gent molt maca. La Prisca va arribar fa uns dies però avui ha marxat cap a Weligama, una platja on les onades són molt més suaus. Va intentar entrar el primer dia però no hi va haver manera, això és bastant bèstia i ella acaba d'arribar de Suissa, sense haver surfejat una bona temporada! La trobarem a faltar, ja que cada tarda, com que no teniem res mes a fer, hem estat fent ioga. Bàsicament ella era la única que en sabia, o sigui que ens hem quedat sense professora. En principi jo també baixaré cap al sud, però de moment les onades aqui son molt bones, i a part demà i demà passat tinc un compromís. Hi ha un campionat de surf organitzat per uns nanos d'aqui, el Hikkaduwa surf contest, i jo m'hi he apuntat!! Tinc molt clar que no passaré ni la primera ronda, aqui hi ha gent molt bona i jo sóc un paquet, però la inscripció era molt barata i t'assegures una horeta d'onades per tu sol (bueno, i tres més) i molts espectadors. I competir és divertit, i amb una mica de sort encara rascaré algun premi. Ja veurem. De moment em centraré en la preparació: menjar tant de roti com pugui per agafar energies!!

El meu aniversari

3 de novembre de 2009. Ostia, no m'agraden els aniversaris. Et fan adonar de com de ràpid passa el temps. No tot és dolent, però: l'any passat a la costa de Panama, aquest any a la costa de Sri Lanka... L'any passat ho vaig celebrar amb un parell de mandrils menjant-nos unes llagostes de campionat, cuinades per un panameny que parlava català en un poblet de 50 habitants. Aquest any tampoc ha set gaire normal. La primera nit a Hikkaduwa vam sortir a fer unes cerveses amb en Dominic. Que carai, era el meu aniversari i s'havia de celebrar una mica no? Acabàvem d'aribar d'Arugam, en Kazaa i l'Erez estaven amb en Toby a Midigama, així que només erem un parell de surfistes anant a fer una cervesa. En Dom havia estat aqui la temporada passada i coneixia un bar, on vam anar a pendre algo. L'única clientela eren sis australians de més de 50 anys que vénen cada any a Hikkaduwa des de fa tres dècades. Els amos del bar, dos Srilankesos molt benparits, van convidar a la primera ronda quan se'n van enterar que feia anys. De seguida els "avis" ens van convidar a seure amb ells, i ben contents van començar a explicar històries de com era Sri Lanka fa trenta anys, les seves aventures fent surf per terres salvatges... i les cerveses anaven passant una darrera l'altra, amb algun got d'arrak que portaven els amos. Jo ben borratxo explicant que no era espanyol sinó català, cantant un tros dels segadors i un altre tros del Waltzing Matilda (que es l'himne no oficial d'Austràlia). La nit es va allargar fins que ens vam arrossegar de tornada a la guesthouse.

L'endemà al matí, amb una ressaca de campionat, cap a l'aigua. Les onades estaven bé, però no eren molt grans ni molt bones, sobretot comparant amb el que hem vist a Arugam Bay. El pitjor de tot és que les onades havien estat perfectes, durant gairebé una setmana, i es va acabar el dia abans que arribéssim nosaltres. I mentrestant nosaltres a Arugam amb un vent de la òstia. Doncs sembla que portem mala sort, perquè des de que som aquí això ha anat de mal en pitjor. Els primers dos dies no estaven malament, però ha anat degenerant, i tot i que la predicció pels propers dies semblava boníssima, sembla que el mal temps continuarà uns dies més. Avui ha plogut a sac, i ha estat fent molt de vent. Així que aprofitem per descansar una mica, fer cultura (estic llegint Anna Karenina de Tolstoy, mil pàgines) i menjar molts de rotis, que quan torni a Catalunya els trobaré a faltar. M'estic acostumant al menjar picant, si més no va bé per espantar els mosquits. En Dom, per variar, fumant milions de porros i fent plans per anar cap a l'Índia, ja que li queden pocs dies per tornar a Austràlia i vol fer una parada a Goa.

I entre rotis, llibres i vent, anar esperant. Demà passat arriba la Prisca, i segurament anirem cap a Midigama a trobar la resta de la tropa, que el lloc és més maco i més tranquil. I amb una mica de sort tindrem onades. Que algú encengui un parell de ciris a la moreneta si us plau...

Hikkaduwa

Les onades que prometien ser màgiques a Arugam Bay al final no ho van ser tant. Un dia eren massa petites, l'altre feia massa vent i l'altre estava tot remogut. I sense que res funcionés gaire bé, va anar passant el temps i el swell s'acabava. Així que els últims que quedàvem a Arugam vam decidir que ja era hora de canviar de costa. Vam declarar unilateralment la fi de la temporada a la costa est, i vam planejar el llarg camí cap a l'altre costat. Així que ahir a les 12 en Dominic i jo estàvem esperant el bus per anar a Badulla, amb la intenció de reservar un llit al tren que va des d'allà cap a colombo.

Faig un kit kat per parlar d'en Dominic perquè el tio és un personatge. Mig noruec, mig sudafricà, mig australià i mig gallec, ha viscut molt de temps a Japó. És un catxondo de la òstia, fuma porros a mansalva però no és ni molt menys un hipi d'aquests empanats. Quan el vaig conèixer hagués jurat que tenia 28 o 29 anys com a molt, doncs resulta que en té 42. És una mena de celebritat al Japó, ja que va concursar en un programa tipu gran hermano, i és bastant famós. El tio ha viatjat per tot arreu, em fa pensar amb en Magí que vaig coneixer a Panamà, tot un crack!

Cinc hores i mitja d'autobús, no para de ploure ni un sol minut. El bus va petat de gent, més que lo normal, ja que avui és lluna plena, i per tant Poya. Els Poya (no confondre amb res fàl·lic) són els dies de lluna plena, sagrats dels budistes, i tot cristo mes o menys fa festa. Per tant tot cristo viatja amunt i avall per Sri Lanka ja sigui per passar el pont de vacances o per visitar familia o amics. Està bé, tenen un pont cada mes! En aquests dies no es pot pendre alcohol ni res, però a l'autobus amb nosaltres hi havia l'amo de l'únic bar de Arugam, i portava un carregament de cerveses a la seva maleta. I tant si com no ens va convidar a unes quantes. Maco això de viatjar en dies festius, tothom està content! Però es clar, arribem a l'estació de tren de Badulla enmig d'un diluvi i absolutament tots els llits del tren estaven reservats. Merda. Ens intentem colar en unes butaques de primera que també estaven totes reservades però es clar, som els únics guiris de tota l'estació i ens tenen controlats. Total, que ens haurem de passar tretze hores fins a Colombo en una butaca irreclinable!

Som l'atracció del vagó i part del tren, gairebé tothom ens ve a saludar, al principi fa gràcia però al final estas cansat de que et facin SEMPRE les mateixes preguntes: "what is your country", "where you going" (literal), "what is your occupation/job", "are you married" i fins i tot "how much is your salary". Les converses mai surten d'aqui. Va arribar un moment que quan ens preguntaven el nostre ofici els hi dèiem "porn actor". La majoria callaven i marxaven, els que no marxaven quedaven tant flipats que no sabien ni què dir. Vam riure bastant.

I com que tretze hores aixi no hi ha qui les aguanti, vam decidir tirar per la via dura. En aquest pais els vàliums són legals i sense prescripció mèdica, i en Dominic en tenia un merder, així que vam decidir deixar-nos ajudar per la química. Un és poc, dos van semblar suficients fins que se'ns va assentar una família amb nens cridaners al costat, que vam decidir pendre el tercer. Aquest matí ens han hagut de sacsejar els revisors, i durant unes quantes hores semblàvem imbècils. Em costava bastant pensar, la veritat. Tal com hem arribat a Colombo jo he anat a immigració a fer l'extensió de la visa, ja que la que tenia era només d'un mes, i si no feia l'extensió m'haguessin fet pagar una multa a l'aeroport. En Dominic ha anat a fer un visat per l'Índia, ja que se'n va a Goa la setmana que ve. Hem tornat a l'estació just a temps d'agafar el tren cap a la costa sud, cap a Hikkaduwa. A temps vull dir que, tots drogats encara dels valiums, carregats amb maletes i planxes de surf, hem hagut de córrer i pujar al tren que ja estava en marxa, rollo indiana jones. Però ha valgut la pena, ja que era el tren ràpid. Si haguéssim hagut d'agafar el seguent haguéssim trigat el doble.

Hem arribat a Hikkaduwa cap a la una, i directes a l'aigua, les onades s'ho valen! És una onada que trenca sobre un escull de corall bastant profund, però està de conya. I el lloc on estem encara més: just davant de l'onada, només cal moure una mica el cap des del llit per veure com està el mar. Suposo que em quedaré aqui un parell o tres de dies, i després cap a Midigama, més tranquil, i amb tota la tropa d'Arugam allà esperant-me. M'està agradant aquest pais...

Per cert dues coses.

Primera: d'aquí pocs dies en Ferran i jo sortim al bocamoll!! Ja m'explicareu que tal, hi ha un parell de moments APM bastant bons jejeje.

Segona: avui és el meu aniversari, o sigui que si algu em vol fer un regal o algo us passo el numero de compte del banc i feu una petita transferència, amb 200 eurus per barba estaré d'allò més content. Gràcies amics!

Sigiriya i el nord

A les 6 del matí em truquen a la porta de l'habitació. És l'amo de la guesthouse, el pare de família, que m'avisa que l'esmorzar ja està a punt. Quina mandra, però avui m'he d'afanyar perquè no puc perdre ni un minut. Esmorzem amb tota la família (jo sóc l'únic hoste que hi ha a la casa!) esmorzar típic srilankès: fruita, torrades amb mantega i melmelada i cafè. Bueno, l'arròs amb curry sembla més típic, però això és el que mengen ells! Abans de les 7 em poso a caminar per arribar a la porta de les ruines abans de que obrin. Primera clavada del dia: 3.000 rupies per entrar!! Ostia com es passen. Però he arribat fins aqui, o sigui que callo i pago. Demano si fan descompte per estudiant o algo, però no cola. Entro cap a les ruines i quedo acollonit.

Sigiriya és un complex monàstic, o sigui un temple budista molt gros, de més de 2.000 anys d'antiguitat. Abans es creia que era un palau o una fortalesa, però ara se sap segur que només hi vivien monjos. Però com vivien! Jardins aquàtics gegants, sales amb columnes, frescos a les parets... Si t'agraden les ruïnes, el lloc val la pena. I a mesura que vas avançant per les ruines et trobes davant teu la part més important del monestir, la roca. Entre la jungla sobresurt un pedrot de 200 metres d'altura, i a dalt hi ha tot un complex amb més jardins i una cisterna d'aigua gegant. Per pujar-hi has de passar primer per un passadís on les parets de pedra estan tan pulides que són com miralls, i hi ha "grafitis" de 1.300 anys d'antiguitat. Després arribes a unes escales entre les potes d'un lleó; ara esta mig destruït, però antigament l'escala entrava per la boca del lleó i arribava fins a dalt de la roca. Molt guapo tot plegat.

Em passo unes tres hores voltant per allà, torno a la guesthouse, em dutxo i cap a esperar l'autobús. Mentre espero assentat en un tronc al costat de la carretera entenc el què va passar ahir amb l'electricitat: una colla de monos es passegen poble amunt poble avall pels cables elèctrics i de telèfon. Macos ells. Arriba l'autobús que m'ha de portar fins al trencant de la carretera de Trincomalee, 10 quilòmetres més avall. A diferència de tots els busos que m'he trobat fins ara, aquest el condueix un avi (no es conya, deu tenir 70 anys!) i va com a molt a 20 Km/h. Mitja hora més tard arribem al trencant, on baixo. D'allà he d'agafar un bus dels que passen cap a Batticaloa, unes cinc hores i mitja. Mentre espero, una formiga gegant em pica al peu i se m'adorm mitja cama. Acollonant el mal que fa la cabrona, com si un ramat de vespes m'haguessin acribillat! Arriba l'autobús absolutament ple de gent, i jo amb la cama adormida i la motxila cap a dalt com una sardina, dret i mort de calor! Per sort al cap de dues hores baixa força gent i tinc un seient per mi, i torno a tenir sensibilitat a la cama. De conya, ja començava a estar cansat. Dues hores dret en un bus suicida d'aquests és una bona experiència...

Anem fent camí pel nord del país, i es nota el canvi de clima i de paisatge. Tot és molt més sec, i la gent molt més pobra. No fa gaire que això era zona de guerra, i encara es nota la tensió a l'ambient. L'autobús es para cada 40 o 50 quilòmetres per un control militar. Això vol dir parar l'autobús, baixar tothom, revisar totes les motxilles, mirar totes les documentacions dels 200 passatgers, revisar l'autobús, caminar un tros i tornar a pujar. A part dels checkpoints, també parem en un parell de pobles per pendre algo i deixar refredar el motor, i tela amb els pobles. Canvia molt del sud, això és territori 100% tàmil.

Arribem finalment a Batticaloa. Allà tal com baixo de l'autobús pujo en un altre cap a Kalmunai. Dues hores més. Allà tal com baixo pujo en un altre bus cap a Akkaraipattu, però un tio que he conegut al bus d'abans em diu que l'últim bus d'Akkaraipattu a Pottuvil surt a dos quarts de set, i que segurament no hi arribem. No em fa gaire gràcia la idea de quedar-me en un poblatxo de carretera i no poder surfejar demà, així que li demano ajuda. El tio baixa del bus i troba que hi ha una furgoneta privada que va al poble aquest i marxa ara mateix, o sigui que segurament arribaré abans de dos de set. A part resulta que és colega del conductor i li demana que vagi de pressa. Tal dit tal fet, pujo a la furgo i arrenca cagant llets, recollint i deixant gent a mig camí a tall de boig però ni tan sols parant el cotxe. A tota òstia per unes carreterotes amb prou feines asfaltades. Però funciona, i arribo a Akkaraipattu just quant el bus de Pottuvil arrenca. Per un minut!!! Salto al bus de Pottuvil que ja esta en marxa, i m'assec respirant tranquil i pensant en les onades de demà.

Dues hores més i arribem a Pottuvil. Està plovent bastant, i al carrer principal veig un guiri amb moto que està quedant xop: en Kaza! L'australià que s'està al Lahiru amb mi! Li faig un crit, salto del bus i anem a menjar un kotthu rotti, a veure si la pluja para. Al cap d'una estona s'ha calmat i em porta amb moto fins a Arugam, al Lahiru altre cop. En Dominic ja és aqui, també ha arribat aquesta tarda. Mentre escric això estem tots nerviosos parlant de com estarà demà. Serem quatre gats a l'aigua, i molt motivats. Només falta que Neptú hi posi la seva part!!

Adam’s Peak

Cinc del mati d'ahir. Sortim a buscar l'autobus que ens ha de portar fins a monaragala. L'Hari i l'Ani estan ben desperts perquè han posat per error l'alarma a les quatre. El bus té gasolina, bona notícia! Són tres hores i mitja fins monaragala. D'allà un altre bus fins a wellawaya, dues hores. D'allà un altre fins a Ella, a les muntanyes, dues hores més. Estem a 1500 metres i el paisatge és preciós (i l'aire bastant fred). Agafem el tren en una estació que sembla treta de l'anglaterra colonial de fa 150 anys. Literalment!! Encara fan servir telègraf i altres històries que a europa fa 70 anys que no s'utilitzen, es com un museu vivent. Però falta el millor: el tren! Arriba a una velocitat punta de 30 o 40 km/h, i SEGUR que també té uns 150 anys. Acollonant, tot de fusta... i nosaltres viatgem a tercera. De fet només hi ha dos vagons de passatgers: segona i tercera, tampoc es pot escollir gaire... Comença el viatge i ens sentim com exploradors al passat colonial. El tren va fent el seu camí entre camps de tè, muntanyes i jungles, pujant a poc a poc fins que arriba al punt més alt de la via: 1.985 metres d'altitud! Llavors va baixant, parant a tots els poblatxos (hem agafat el que para a tot arreu) fins que al cap de sis hores arribem al nostre destí: Hatton, d'on ens vam acomiadar de l'Hari, que agafava el tren nocturn cap a Colombo, i cap a Israel.

Bé, no ben be el nostre destí. D'aqui, un tuktuk ens porta per una carreterota de muntanya, dues hores més fins a Delhousie, un poblet de muntanya que és la base per fer l'ascensió a Sri Pada. També conegut com a Adam's Peak, fa 2.200 metres d'altitud, i no és el pic més alt però si el més sagrat de Sri Lanka, ja que hi ha una "petjada" a dalt de tot, i la veritat es que es un pic molt guapo. Fa gràcia perquè és sagrat per tothom: els budistes creuen que la petjada la va deixar Buda quan va pujar al cel, els cristians que és la petjada d'Adam quan va baixar del cel, els hindus que és on Rama va rescatar la seva estimada del malvat rei de Lanka...

Jo no puc posar el meu gra de sorra perquè no vam poder veure la petjada. De la primera lluna plena de desembre al festival Vesak de maig és la temporada de peregrinació, i milions de persones pugen aqui cada matinada per poder veure la sortida de sol des del pic, i veure l'ombra de la muntanya com corre per les planes a mesura que el sol puja. El camí està tot iluminat amb torxes, es veu que és guapíssim. Fora d'aquesta època està tot tancat i fosc, fins i tot el temple amb la petjada, i no hi ha ni cristo. L'Ani i jo vam dormir en un hotel completament buit, dels pocs que estan oberts tot l'any. A les 3 sonava el despertador, i cap a dalt. És una caminada d'unes tres o quatre hores. Així que xino xano, completament a les fosques excepte una merda de lot que portava ell, hem anat fent camí. De cop, quan portavem uns 3.000 dels 5.000 escalons que hi ha, veiem un llum a davant nostre. No estem sols! Els atrapem de seguida, anavem bastant ràpid. Quan arribem a la seva alçada, sorpresa amb majúscules. Acollonant. Mira que és petit Sri Lanka. Resulta que són en Dominic i la Verònica, el sudafricà i la catalana que estaven a Arugam bay amb nosaltres! Super contents, acabem de fer la pujada que en l'últim tros és vertical de collons. A dalt uns quants guiris més i uns tios que viuen allà tot l'any i que es dediquen a fer el tè pels visitants. Sortida del sol acollonant, però al cap de poca estona començem la baixada, que la calor apreta. A mig camí un monjo budista ens posa un bracelet a canvi d'ajudar-lo a construir un temple (o sigui, una donació de 100 rupies). Arribem a l'hotel, dutxa, esmorzar i cagant llets que marxa un autobus. Diem adeu a en Dom, que el veure d'aqui dos dies a Arugam, i a la Vero, que la veure a barcelona, i cap a Hatton altre cop. Amb l'Ani hem decidit d'anar a Kandy, la segona ciutat més important d'Sri Lanka. Quatre hores més de bus suicida i arribem.

Els conductors del hill country estan bojos. Faig aquest apunt per fer constar que agafar un autobus al centre del país és un esport d'aventura, com pocs. Condueixen exactament com els de la costa però amb l'afegit que aquí les carreteres estan plenes de bonys, de revolts amb visibilitat nula, de graveta a l'asfalt (si n'hi ha), de marges, barrancs i ponts amb uns estimberris de la òstia i de pendents del 20% com a mínim.

Total, que arribem vius a Kandy i ens acomiadem. Trobaré a faltar aquest alemany sonat, és molt bon tio. Tal com arribo a l'estació agafo un altre bus cap a Dambulla, dues hores. I d'allà un altre fins a Sigirya, una hora més. M'he ficat al primer guesthouse que he trobat i em sembla que l'he clavat: una família super maca, i el lloc està molt bé! fan molt de riure, sobretot la iaia, que parla bastant d'anglès però està força sorda. Avui a dormir d'hora que demà em queda un bon tros: visita a les ruines de Sigirya i cap a Arugam altre cop, via Batticaloa (una volta de la òstia), si puc amb tren, però m'han dit que encara és pitjor que el que vam agafar ahir. Però n'estic fart de busos suicides...

Per cert, mentre escric això el corrent va i ve. Resulta que un mono s'ha intentat enfilar al transformador del poble i a part de fregir-se ell també ha fregit el transformador. Merda, m'he quedat sense ventilador, i fot una calda que espanta!

Classes de rescat aquàtic i cap al centre!

Les onades són bastant petites i cada dia ha anat a menys, o sigui que avui he pres la decisió de marxar fins dijous, que arriba un nou swell a la costa amb la promesa de sessions màgiques de surf. Fins llavors, però, aniré a fer una volta amb tren pel centre i nord de l'illa, per visitar uns quants temples i ruïnes antigues i pujar a Sri Pada, una muntanya sagrada de 2.200 metres, una de les més altes de l'illa. L'Hari i l'Ani m'acompanyaran un tros, ja que ells se'n van a Colombo, se'ls acaben les vacances. Tots tres tenim moltes ganes de fer aquest viatge, ja que diuen que el paisatge és espectacular, i l'experiència dels trens al centre de Sri Lanka és com un viatge en el temps, sembla que tornis a l'època colonial anglesa: plantacions de tè, mansions a la falda de les muntanyes i el tren rodant a poc a poc passant ponts de ferro i poblets oblidats.

Ja veurem! De moment no sabem ben bé ni a quina hora surt el tren, ni com arribar fins allà, ja que la primera ciutat amb estació és a uns 100 quilòmetres d'Arugam. Però no em preocupa gaire, a un lloc o altre arribarem! Avui hem passat l'últim dia a la platja, però no prenent el sol... L'endemà de la mort d'aquell home que es va ofegar vam estar parlant i discutint sobre l'assistència sanitària en aquests països, sobre com el van treure de l'aigua, com el van portar a l'"hospital" sense fer-li RCP ni res, etc. De cop, l'Ani va tenir una idea: perquè no fer una classe de primers auxilis als surfistes i pescadors locals? Ells són els que sempre estan a la platja, i si mai torna a passar algo semblant ells podran donar una bona assistència, ja que aqui no hi ha ni socorristes ni res. Ell ha fet ciència de l'esport, i a l'escola de bombers he fet rescat aquàtic i RCP, o sigui que entre tots dos fem un bon equip de professors!

Tal dit tal fet: vam parlar amb molta gent del poble, sobretot l'Hari que ha estat cops aquí i hi té molts amics. Tothom es va mostrar super content amb la idea, i avui a les 9 del matí hem quedat en un xiringuito de la platja per fer la primera sessió. Molt divertit, tot de pescadors srilankesos fent-se massatges cardiacs i boca a boca... una mica un caos, un dels surfistes em feia de traductor espontani, però els hi ha quedat molt clar. Quan torni la setmana que ve farem rescat aquàtic, ja els he avisat que portin tots banyador, que ens mullarem! En acabat hem anat tots a esmorzar peix en una de les barraques dels pescadors, filet de tonyina (per variar) estàven la òstia de contents, i no paraven de mirar al mar a veure si algú s'afogava per poder-lo anar a salvar... jeje la veritat es que estaven molt motivats!

Ara només falta fer la maleta per marxar. Deixo la planxa i un merder de coses aqui a Arugam, ja que torno d'aqui quatre dies. Però mentre estava escrivint això han passat un parell de coses: bé, la primera no ha passat, és que l'Hari i l'Ani han anat a Crocodile point, a una hora de camí, i encara no han tornat (i fa dues hores que és fosc). És un lloc on hi van molts elefants, i a aquesta hora deu estar plagat de paquiderms. Suposo que ja tornaran, però fan patir i tot aquests dos, un està a la parra i l'altre encara més! L'altra cosa és que el tuktuk que ens havia de portar fins a moonaragala demà a les cinc del mati no ens pot portar. Ha vingut el conductor, en Naim, a explicar-me que s'ha acabat la gasolina de tota la provincia! Es veu que hi ha un camió que porta la gasolina a les gasolineres de la zona, i que fa dies que no passa. Diu que surt un autobus a les 5 cap allà, esperem que tingui el dipòsit ple...

Per cert, una foto de militars. Son a tot arreu, fins i tot a la platja!!!