dilluns, 16 de maig de 2011

The City


El menda, i de fons el merlió de singapur

Singapur, tot i que els d'aqui en diuen simplement la ciutat. El seu símbol és un lleó amb cua de peix, el Merlió. Raro? per estranya la ciutat, una illa gairebé enganxada a la peninsula malaia, al sud de malàsia, habitada per xinesos (sobretot), malais, hindus i algun àrab. Gràcies als anglesos va esdevenir un port franc i per capritxos del destí ha acabat sent el que és: Una potència econòmica habitada per xinesos que parlen anglès! La ciutat és maquíssima, la veritat, ni un paper a terra, tot està molt ben cuidat... ho entens quan t'expliquen que per fer un grafitti 1- et fuetegen amb una canya de bambú i 2- et fan fora del país!
En John, el rei del mambo
Doncs aquí vaig arribar, primer de tot al hostel que està a Chinatown i que es diu pillows&toasts, que em va recomanar en Dani de Zarautz. El lloc guapíssim, el millor hostel que he vist mai em sembla. Vaig tenir temps de donar una volta pel barri, menjar una mica, dutxar-me i esperar a la Marcela que em vingués a buscar per anar a un sopar tranquil. Jo estava molt cansat i la idea era sopar i a dormir. Feia un sopar amb uns de la seva ex feina i resulta que era l'aniversari d'un d'ells, el seu ex cap, un australià que estava molt sonat. El sopar es va anar animant i no paràvem de buidar ampolles de vi, una darrera l'altra. Es va acabar el sopar a les tantes, jo ja anava que no m'hi veia, el de l'aniversari ens va convidar a tots i jo alucinava, perquè el restaurant era força pijo. Em sabia greu, però no me'n va fer tant quan després d'anar a fer més copes en un altre bar el tio va anar a buscar el cotxe. Ostia un porsche descapotable guapissim! I cap a un dels locals més pijos de Singapur, on encara no entenc com vaig entrar, ja que anava amb xancletes i banyador, jo. Tothom encorbatat! i ple de putes de luxe, però em van explicar que aquí és normal, n'hi ha a tots els bars i discoteques. Només entrar ja ens posen directe en un reservat amb unes quantes ampolles i barra lliure, allò va ser la perdició. Va ser bastant alucinant: l'australià fumant-se un puro dins del local, completament prohibit, i mentre el porter de la discoteca li feia crits, una de les amigues de la marcela, que era una holandesa molt mona, dissenyadora de moda i com molt pija, robant-li el walki talki. Una hooligan. El seu xicot, un nano de nova york molt benparit, em deia que a vegades intentava robar cotxes i tot. Uns personatges de la òstia, una de les típiques nits que no planeges i t'ho acabes passant genial. Vam acabar a les 5 del mati menjant en un mercadillo al carrer absolutament rebentats. Molt bé la primera nit a Singapur!


L'endemà la ressaca no em deixava ni dormir. Volíem anar a ioga amb la marcela, però estavem tant fets caldo que ens vam quedar al hostel mirant una peli. A la tarda una volta pel chinatown, que és guapíssim. Vam menjar en una parada de frankfurts regentada per un austríac que té el record d'haver fet el frankfurt més llarg del sud-est asiàtic, 88 metres. Casi res. Era curiós estar assentat en una plaça menjant frankfurts tirolesos tot veient avis xinesos jugant a dames (i apostant calés!). Al vespre a sopar. Un altre cop, havia ser un sopar tranquil amb en matt i en tom i uns amics seus, i vam acabar fent cerveses per arab street, un carrer ple de baretos així mig hippis. I per acabar de rematar-ho vam acabar en un bar d'aquests cutres amb billar i karaoke on uns quants xinos borratxos s'esgargamellaven cantant cançons que no havia sentit mai. Altre cop a dormir, aquest cop però amb dificultats tècniques: un tio que dormia a la meva habitació roncava com un senglar amb angines. I l'endemà al matí un tràfec de gent entrant i sortint de la òstia des de les vuit del matí, o sigui que en quatre dies havia dormit una misèria!!

En teoria aquella nit marxava amb avió cap a Kuala Lumpur, capital de Malàsia. Però a KL no hi ha res més a fer que veure les torres petronas (si si acabat amb nas, petronas es el nom de la petrolera de malàsia, petrolis nacionals en malai) o sigui que vaig decidir quedar-me a singapur! cap drama, vaig trobar un bus que sortia de singapur l'endemà a mitjanit i arribava a l'aeroport de Kuala Lumpur a les 7 del matí, i el meu vol sortia a les 11, perfecte! Però hi havia un problema: Tots els hostels de la ciutat de Singapur estaven plens, no tenia on quedar-me!! aqui aquest dilluns resulta que era un festiu, i estaven tots els hotels a petar. En Matt ja m'havia convidat a casa seva quan ens vam conèixer a les gilis, així que em va acollir al seu apartament. És molt divertit, són cinc amics tots solters (menys un) que viuen en dos pisos, un sobre l'altre. Pisos guapissims i gegants, la veritat és que la qualitat de vida de Singapur és increïble: Surt més barat menjar fora que a casa, els sous són molt alts i els preus molt baixos, gairebé no paguen impostos, gairebé no hi ha cotxes (el govern no vol cotxes, i mentre gairebé res té impostos els cotxes en tenen una animalada), els taxis valen una misèria, el metro es una passada, no hi ha delinquència, fa bon temps tot l'any, pots marxar el cap de setmana a bali o malàsia o a laos o a vietnam, hi ha feina per donar i per vendre i hi ha moooolt d'ambient. Realment, un lloc on no em costaria gaire viure-hi...

Total, que aquella tarda vam anar amb la marcela a Sentosa, una illa artificial on hi ha una de les coses que no em volia perdre a singapur: la WaveHouse!! és una onada artificial molt i molt canyera, i jo anava tot confiat que em posaria a surfejar com un master i deixaria a tothom amb un pam de nas... doncs no, jo em vaig quedar amb un pam de nas de les òsties que em fotia. No té gaire res a veure amb el surf, és una cosa rara però bastant divertit, i cap al final ja li trobava el truquillo. No sé si hi ajudava les cerveses que portàvem a sobre. Tornant de Sentosa vam trobar una marabunta humana que sortia de no sé quin concert, va ser una bona aventura arribar a la city altre cop. Jo vaig anar a casa en Matt, en teoria tocava altre cop sopar i festa, una on havies d'anar disfressat de japonès, però ens vam quedar tots fregits al sofà. Jo portava molts dies de festa, i en Matt tenia angines, l'endemà al matí al metge!
Marcela in action


Això era aquest matí. En Matt a l'hospital i jo i els seus colegues fotent-nos un esmorzar de campionat al costat del riu, pobre. Després de compres, he anat a buscar la hero GoPro que en Kazaa es va carregar. Trobar-la ha estat una mica una aventura, hi hem anat en Tom i jo i era com una gimcama: el lloc és un gran centre comercial només de botigues d'electrònica que es diu Funan. N'hi ha un altre més bèstia que es diu Simlim, on has de regatejar per comprar un portàtil!!! El Funan és més seriós, amb preus marcats, però cap botiga tenia la gopro, i a cada una on anàvem ens enviava a una altra diferent. Mitja hora de gimcama i hem acabat trobant la càmera, i sense regatejar. Tornem cap a l'apartament, i mentre estàvem dinant els tios m'han comentat que si volia anar al teatre a la tarda, que fèien McBeth en un parc a prop d'allà. Ostia, a veure Shakespeare a Singapur!! l'entrada valia pasta però l'espectacle valia la pena, el públic assentat a l'herba i fent pícnic (nosaltres menjant tailandès) però l'escenari i l'espectacle han estat molt i molt currats. Primera obra de Shakespeare que veig a la meva vida, qui m'ho havia de dir, amb un McBeth xinès. L'obra s'ha acabat, igual que la meva visita a aquesta ciutat tan curiosa. Temps de fer una dutxa, d'acomiadar-me d'aquesta gent tan benparida que em sap greu deixar enrere i ale, taxi cap a l'estació d'autobusos!


 I aqui estic, escrivint això des de l'autobús que em porta fins a Kuala Lumpur. Per cert, un dels autobusos més còmodes on he anat mai, les butaques gairebé són llits! han estat pocs dies però molt intensos, un canvi bastant radical comparat amb els dos mesos passats a indonèsia. Els records queden emboirats per la son que arrossego des de fa dies, arribar demà a Bali serà com despertar d'un somni, tornar a la realitat... una realitat que aviat em portarà a Krui, espero!!

PD a Singapur parlen un anglès amb accent xino i carregant-se tots els temps verbals, molt catxondo, que en diuen singlish. Per dir "I hope so" (espero) seria: I-hop-lah!