Ens acostem a l'aeroport de Barcelona
amb el meu germà. Davant nostre un gran cartell: a la dreta la T1, a
l'esquerra la T2...
Merda, Marc, mira el bitllet a
veure d'on surt l'avió!
No hi posa res de res
Merda, doncs mira a internet des
de quina terminal opera KLM al Prat!
Mmmmmm... Doncs aqui diu que
operen a la T1 i a la T2.
Merda...
Suposant que un vol a Jakarta no deu
sortir del mateix lloc que els vuelings a Granada, anem cap a la T1,
i la clavem. Aparquem a fora la terminal sota l'atenta mirada dels
mossos d'esquadra que no et deixen superar els dos minuts
d'estacionament, carrego les últimes coses, deixo el mòbil...
Ostia, deixar el mòbil! Arriben a enganxar aquesta merda de
smartphones... tampoc em serviria de gaire quan estigui a les
Mentawais, sense cobertura, ni wifi, ni electricitat, ni res de
res... vaja, que fins i tot ens hem de portar el menjar!
Aqui és on anem, a les illes
Mentawais, davant la costa de Sumatra. Se suposa que hi ha les
millors onades del món, i hi ha un munt de vaixells carregats de
surfistes que et porten d'onada en onada, dormint lluny de la costa i
lluny dels mosquits, amb un cuiner que et fa el menjar que vols, amb
cerveses fresques, amb connexió a internet per satèl·lit.... Però
nosaltres hem triat la versió més perroflauta, que és anar per
terra i estar dotze dies dormint acompanyats de mosquits amb malària
i esmorzant cocos acabats de tallar i dinant, berenant i sopant
arròs. I surfejant sense parar!
Em donen seient a finestreta. Bé! Fa
un dia molt maco i segurament el paisatge valdrà la pena. I la
veritat és que al·lucino, passem sobre Barcelona, Montserrat, el
Pedraforca, el Cadí... un paisatge increïble, encara que jo em moro
de ganes de sortir de terres catalanes. Passem Andorra, ja som a
França... Acabo de sortir i ja trobo a faltar coses. A la noia més
bonica del món, a donar-li suport moral pels exàmens... Per molt bé
que m'ho passi, em faltarà ella. Sense ni adonar-me'n estem
sobrevolant Paris, i al cap de poc Amsterdam. Aterrem, em toca
canviar d'avió però no sé ni a quina hora surt. Tot just sortir de
l'avió, però, un tio de KLM em mira el bitllet, m'indica on és la
porta, i rient diu que està una mica lluny però que no pateixi, que
tinc temps. Vaig caminant xino-xano i més que res per curiositat
miro a quina hora em surt el vol. 20:55. a veure quina hora és...
20:30?!?!?!? miro un panell d'informació i veig que ja estan tancant
la meva porta. Ostiaaa cagant llets cap a la F7. Miro un mapa de
l'aeroport... vostè està aquí a un costat, zona F a l'altre. I
això és l'aeroport de Schipol, que és una puta mole de gros!
Començo a pensar que el tio de KLM m'acollonava quan deia “tens
temps” i “una mica lluny”.
Efectivament, sento el meu nom per
megafonia, per primer cop a la meva vida. Estic fent retardar un vol
de 425 persones. Mooolt fort això de què un avió t'esperi, em
pensava que a l'hora que tocava sortien i punt! Val a dir que el vol
de Barcelona havia arribat amb retard, no era culpa meva. Encara que
caminés lent.
I aquí estic, no sé quantes hores més
tard a l'aeroport de Jakarta, havent dormit, vist una peli (Drive,
boníssima!), un episodi de How I met your mother, un documental
sobre el luxe a l'antiga Grècia, havent fet un curs online
d'indonesi (si si, tenen això als avions! KLM molaaa), haver llegit
mig llibre i haver menjat com una llima (he repetit a cada àpat! KLM
molaaaa).
Aqui estic amb ganes de Mentawais. De
moment, però, vaig cap a Bali a trobar en German, la Nuria, l'Ana i
en Torrent, a fer unes cerveses a l'skygarden, a veure suc d'alvocat
amb xocolata al mataram juice market i a surfejar la costa est, que
diuen que està “on fire”. Amb molta alegria, de tornar a veure
en Komang, de voltar amb moto pels carrerons de Kuta, de menjar un
bon gado-gado. Estarem allà tres dies i després cap a Padang, a
agafar els ferris. Però això ja és una altra història...
