Siberut

El ferri! de lujo!!

Finalment va arribar dilluns a la nit, hora d'agafar el ferri. Resulta que a Padang hi ha un pizza hut que porten a domicili, aixi que fem un últim sopar guarro a base de pizzes i carreguem els trastos al cotxe que ens havia de portar al moll. A mig camí el xofer ens diu que si no ens fa res ens deixarà fora del moll, que els portejadors són molt violents i que a ell li fa por. Ostia, on ens hem ficat? Resulta que et vénen els portejadors a intentar carregar les teves maletes, i a canvi et demanen una pasta. Li diem que tranqui, que ens deixi a fora i ja descarregarem de pressa. Arribem al moll i alucinem. No pels portejadors, que resulta que són quatre nanos i amb un parell de crits els espantem, sinó pel moll. I pel ferri. El teníem allà davant parat i ni ens ho crèiem. El moll era super petit, super brut i amb quatre vaixells petits i fets merda. I un d'aquests era el nostre ferri. De fusta. Carregat de merda. I amb pinta de no poder aguantar ni tres onades a mar obert. I havíem de fer dotze hores amb aquella carraca...

Els dos mandrils al zulo

Entrem i discutim amb un pajarraco que intentava guardar-nos les planxes a canvi de calés i que ens prohibia deixar-les al “camarot”. Ni cas al tio aquest, amb quatre crits més l'espantem i para d'emprenyar-nos. I anem a veure el “camarot”... aproximadament tres metres quadrats per a quatre persones, uns llits de metre quaranta de llarg com a molt, posats en dos lliteres, i un forat a la paret de fusta del vaixell fent de finestra. Un zulo. Almenys un zulo és per un, aquí hi hem de cabre quatre. I encara que sembli impossible, hi posem les maletes, les planxes de surf i les caixes amb el menjar. I tres passaran la nit (que no dormir, la calor que fa no deixa aclucar l'ull) aquí!

Així que el ferri marxa trobem un lloc per estar còmodes de veritat: la punta de davant del vaixell, també conegut com a proa, on veiem desfilar la costa amb el soroll del motor del vaixell de fons, les estrelles sobre nostre, la lluna a l'horitzó mentre aquest vell vaixell de fusta llisca sobre l'aigua... molt bucòlic tot plegat, fins que en Torrent diu “ostia, allò és una tempesta?”

El passadís central del ferri, amb la timba de cartes

Doncs si. Al fons, just davant nostre, els llamps il·luminen els núvols en el que sembla una tempesta tropical de la òstia. I jo dubto que aquest trasto pugui aguantar una mica de mala mar... I es que el ferri és molt xungo. Molta gent ens havia dit que era xungo, però eren estrangers. Però quan li preguntes a un indonesi i et diu que és molt xungo és quan comences a preocupar-te. Però la tempesta estava lluny i passava la brisa a la proa del vaixell, aixi que agafo el matalàs ple de puces del camarot i el poso a la coberta de proa, i m'adormo de seguida. Els altres es van quedar al camarot, tot i que en Torrent va fer uns quants viatges de la proa al camarot, fent amics: cada cop havia de passar pel mig d'una timba de cartes que havien muntat uns indonesis al terra del passadís, i que li feien mirades assassines cada cop que ell posava els peus sobre el piló de cartes (que ocupava tot el passadís).

Em desperto de fred moltes hores més tard, i ni rastre de la tempesta, sembla que l'hem esquivat. Les tempestes corren per l'estret entre les illes i sumatra a gran velocitat, i el que sembla un dia plàcid es pot transformar en pocs minuts en una tempesta bestial, que passa amb la mateixa velocitat que ha arribat. La resta de la nit passa bastant tranquil·la, fins que surt el sol i veiem Pulau Siberut davant nostre, i al nostre costat una colla de dofins saltant. Bé els va veure tothom menys jo, que encara estava fent el ronso al matalàs.

Art urbà a Siberut: si tens un monopatí, tens un seient de moto

Arribem al moll de Siberut, que són quatre pedres i tres fustes, i esperem. En teoria ens ha d'esperar algú que ens ha de portar amb barca fins a Nyang Nyang, però aquí no hi ha ningú. Truquem a la fixer i ens diu que estan a punt d'arribar. Al cap d'un moment es presenta un tio amb moto i ens diu (en indonesi només) que un de nosaltres pugi amb ell, que ell ha parlat amb el de la barca i l'hem d'anar a buscar. Flipant, no entenem res. Total que pujo amb ell amb moto i fem els set quilòmetres que separen el moll del poble de Siberut. Arribant me n'entero que els de la barca ja ens han anat a buscar, que el de la moto es un espontani que s'ha inventat la història perquè vol que li doni calés per haver-me portat. Ja comencem amb les històries... Arriben els altres amb la barca i nova presa de pel: sabem que ens hem de registrar a la policia, i els de la barca ens demanen la fotocòpia del passaport i 50.000 rupies (4 euros) per fer-ho, i l'Ana els acompanya. Pensant que és el que val registrar-se, després resulta que no, que la policia nomes cobra 15.000, i estavem just al costat... i a sobre li diuen a l'Ana que calen tres fotocòpies de cada passaport. Les fa, les paga, i resulta que no calen per res, però el de les fotocòpies és parent d'un de la barca... Així que carregats de fotocòpies acabem de comprar el menjar que ens falta, fruita, verdura, ous, fem un últim mie goreng (fideus fregits amb verduretes) i saltem a la barca.

El nostre supermercat a Siberut. Moooolt bon tracte!

Dues hores, cap a Nyang Nyang!