dilluns, 29 de desembre del 2008

Altres efectes del temporal


Els altres efectes són que els bombers ens hem de guanyar el sou, i de veritat. Arbres caiguts a la carretera i sobre cases, cables d'alta tensió fent espurnes al mig del carrer, gent atrapada amb problemes, accidents de trànsit, ensorraments de cases i d'indústries, i desapareguts (-el meu amic ha sortit a tocar neu amb el cotxe cap a falgars i no ha tornat!)
Això passa, i molt, i a la Garrotxa, encara que sembli mentida. I quan passa en un sol dia es quan les jornades de 24 hores es fan dures de veritat. De totes maneres, et sents molt bé quan algú pot arribar a casa a mitja nit, encara que hagi comportat tallar centenars d'arbres amb neu fins als genolls.
I entre guàrdia i guàrdia, surf! aquests dies el mediterrani ens ha ofrenat graaaaans onades però ens ha putejat amb un vent que no s'aguantava, i destrossava les graaaans onades. Alguna sessió hem fet, però tinc confiança en què demà serà la millor de totes. Bon tamany a la costa brava, i vent de sud. El mar estarà ordenat i ben maco!

divendres, 26 de desembre del 2008

el gran temporal

Serà recordat com el dia que vam haver de sortir de l'aigua per potes, perquè s'estava fent tant gros i tant brut, i la corrent era tant forta que començavem a patir de veritat. Serà recordat pel dia que cap dels espots de la costa brava funcionava, per massa gros. Serà recordat perquè (almenys jo) mai havia vist res semblant, i dubto que torni a passar aviat. Casi s'acaben els colors de l'escala d'alçada del mapa!!

Aqui un parell de fotos fetes a l'Escala. Increïble, ni tan sols es veia on començaven a trencar les onades. Han tallat el passeig les onades saltaven els murs i movien els cotxes!

De totes maneres, al matí sessió de luxe, amb onades com fa molt temps que no es veien. És la primera vegada que em sap greu que creixin les onades mentre estic a l'aigua...

dijous, 25 de desembre del 2008






























Al tanto amb la previsió: passem dels tres metres als 7 metres. Poca broma que si això es compleix serà de les llevantades més besties que hem vist en els últims anys. Ostia cada cop estic més nerviós!! Demà a la nit, quan arribi de menjar els canelons a casa l'àvia Maria, miraré de penjar alguna de les fotos que espero fer.
Per cert, es busquen valents per venir a surfejar, que sembla que tothom s'està acollonint!!

dimarts, 23 de desembre del 2008


Quan ets un friqui del surf i veus això en els mapes de previsió d'onades et poses nerviós. Molt nerviós. Vol dir que s'acosta un temporal d'aquests que fan història, amb onades de fins a quatre i cinc metres. Vol dir que els llocs on no ha trencat en tot l'any trencaran, i tindràs onades increïbles. Vol dir que la corrent serà bestial o sigui que suaràs tinta. En resum, vol dir que durant tres o quatre horetes seràs molt i molt feliç. Si no acabes estampat a les roques, es clar.




Mentre esperem aquesta bestiesa d'onades (la festa comença el dia 25 a la nit) res millor que firmar encara més calendaris. Si senyor! demà al matí els bombers serem al mercat de la Boqueria de Barcelona venent i firmant els pocs calendaris que queden. Sembla mentida que s'estiguin a punt d'acabar. Amb la vergonya que em feia al principi, i ara fins i tot li estic agafant carinyo a la meva horrorosa foto.

Tornant a les coses importants: per anar fent boca del què pot passar divendres, una foto que ha fet un noi de Barcelona de la platja de la barceloneta, el dia 28 de novembre (ara fa un mes). Fixeu-vos en els surfistes de l'esquerra per mesurar aquesta bestiesa d'onada! Pels que diuen "però si al mediterrani no hi ha onades!!"

diumenge, 21 de desembre del 2008

Una mica d'acció!

Dijous ja es va començar a animar la cosa. La venda de calendaris a barcelona va ser tot un xou, i la veritat es que vam triomfar bastant, hi ha un calendari dels bombers penjat a totes les parades de santa llúcia. Però l'animació va arribar divendres. Estava de guàrdia i just anàvem a preparar el sopar de nadal quan ens truca la policia municipal: foc vivenda! Era una mena de casa ocupada, i es va cremar el pis de baix. Hi havia una càrrega de foc (en cristià, matalassos, sofàs i merda mil) que hagues pogut fer un dels incendis més besties on hagi estat, però van tenir la sort que hi havia un tub de l'aigua de PVC a vista, just on va començar el foc, que es va rebentar i ho va controlar molt. De totes maneres vam tenir la nostra dosi d'adrenalina, sobretot al principi. Semblava que fos un pis patera, i anàvem acollonits convençuts que trobariem gent ofegada pel fum. Per sort tot bé, cap ferit i el foc apagat en poca estona, al punt per anar al sopar de nadal. Que va estar molt i molt bé amb els veteranos explicant anècdotes i els joves tirant menjar de punta a punta de la taula.
I ahir sortint de guàrdia altre cop cap a Barcelona. Vist l'èxit del dijous, vam decidir passar el dissabte al portal de l'àngel, i sort que ho vam fer perquè va ser una bogeria. Vam esgotar els calendaris que dúiem al matí, i a la tarda no donàvem l'abast, firmant calendaris fins que ens van agafar agulletes als canells. Vaig quedar acollonit de la resposta de la gent, semblàvem famosos!

I a la nit, mentre la resta estava en una discoteca plena de noies demanant autògrafs, jo estava sopant a la plaça major de Riudaura en el segon Sopar Rural. Va ser molt guapo, amb tio pep inclòs i moltes cançons al voltant del foc fins ben entrada la matinada. Llàstima que avui tenia guàrdia! una mica adormit però amb ganes de treballar. Ínutils fins ara, els diumenges acostumen a ser soporífers, no passa res.

Per cert, una cosa que he trobat avui investigant quan era el solstici d'hivern: era ahir a la nit! bé, de fet ha estat avui a les 12 del matí, per tant la nit més curta de l'any va ser ahir. Curiós, sense saber-ho ho vam celebrar com fa tres mil anys, al voltant del foc, bevent, cantant i ballant. Instint nenadertal o és que a Riudaura som uns heretges? La questió és que va estar de PM!!

dimarts, 16 de desembre del 2008

La marató

Coincidint amb els actes de La Marató de TV3, els bombers de la Generalitat ens vam voler sumar a aquesta iniciativa destinant totes les vendes del calendari durant el cap de setmana per al programa. Els punts de venda van ser La Maquinista i Mataró Park, on ens vam dedicar a firmar calendaris. El resultat: 5.737 euros!! el diumenge a la nit, ben vestits amb l'uniforme del servei, vam anar cap a TV3. Havíem de sortir a les 11:51 segons el programa, però la regidora ja ens va dir que amb aquell paper ens hi podíem mocar si voliem, que ja no servia de res, anaven molt desfassats d'horari. Així doncs, a quarts d'una de la nit vam fer la nostra aparició estelar. Vam sortir amb una mànega pressuritzada amb aire com si mullessim el públic (en vam pentinar a més d'un) i vam pujar a l'escenari. Després de que el sergent de Granollers, responsable de tot el tinglado, fes l'explicació pertinent, les presentadores van agafar el calendari i van demanar qui era gener. Com que no hi era, van demanar qui era febrer. I es clar, tots em van assenyalar. Jo no havia de parlar, però la Raquel Sans i la Lídia Lozano em van agafar per banda i em van fer sortir allà al mig. Em moria de vergonya: els focus, un merder de públic, pensar que t'està veient molta gent.. em vaig posar bastant nerviós i vaig dir unes quantes tonteries fins que de cop ens van fer fora. No vam estar més de tres o quatre minuts, i cap a fora! Un cop darrera el plató ens va venir la Raquel Sans a demanar-nos si es podia fer una foto amb nosaltres. jejeje és curiós això de què un famós et demani per fer-se una foto! Encara estic esperant que el fotògraf de TV3 me l'envii, quan la tingui la penjaré. I apa, cap al parc de Granollers altre cop, i jo cap a Olot, on vaig arribar a les quatre. Em vaig quedar dormint a la furgoneta perquè l'endemà tenia guàrdia.
Va ser un dia llarg més que res perquè anava una mica adormit. I a la tarda la cirereta del pastís: va arribar un periodista de TVOlot per fer-me una entrevista. Ja pots comptar lo que en va sortir, em fa bastant de pànic veure-ho. Suposo que surt aquesta setmana als informatius.

I més actes varis de firma de calendaris!! aquesta setmana: dimecres a la tarda al centre de Sabadell, dijous a la tarda a la plaça Catalunya de Barcelona, dissabte al matí a la plaça major de Vic i dissabte a la tarda a l'Espai Gironès de Salt. I dissabte a la nit festa dels bombers a una discoteca de Granollers el nom de la qual ara mateix no recordo (no sóc ni de discoteques ni de Granollers) però que se suposa que està molt de moda. Jo tinc Sopar Rural a Riudaura i les prioritats són prioritats: anar a una discoteca on tot de noies guapes et tiren els trastos perquè tenen una foto teva mig en boles al menjador de casa, o anar a sopar amb els del teu poble a l'aire lliure en ple desembre, bevent ratafia i ballant lo tio pep?
Jo ho tinc claríssim. Visca lo tio pep!

Per cert el de la foto és en Jaume Font, gran bomber i millor persona. Per mi la millor foto del calendari! Si el veieu feliciteu-lo que aviat serà pare!!!

dijous, 11 de desembre del 2008

Tornada a la feina

Avui primer dia de feina! Ha estat un dia distret perquè m'he trobat vàries sorpreses. La primera es que la meva nova habitació (on tinc la taquilla, moguda per algun element desconegut) són les golfes del parc. La segona és que ens han arribat unes llanternes noves, que van enganxades al casc. Són molt canyeres i hem fet un parell de pràctiques per provar-les, i van molt i molt bé! La tercera és que m'han trucat de Granollers, resulta que els bombers que sortim al calendari anirem a la Marató de TV3. Destinem totes les vendes de diumenge per a la Marató, i ens faran fer algun xou al programa, en hora punta. Estic una mica acollonit... La quarta és que m'han trucat de TV Olot per fer una entrevista, també per lo del calendari. La cinquena és un foc vivenda a Ribes de Freser, he sortit amb l'autoescala! La sisena és que ens han fet tornar perquè no era res. Espero que no n'hi hagin gaires més aquesta nit, perquè estic fet caldo.
I se m'ha girat feina! ahir vaig marxar de la universitat carregat com una mula de llibres i fotocòpies, i no em queda gaire temps per estudiar tota la teca que m'he d'apendre. Per sort no em puc examinar d'una de les assignatures, art medieval, i dic sort perquè és moooooolt espessa. Algun historiador catxondo va agrupar 1200 anys d'història sota el nom "medieval" i es clar, hi ha bastant de tema. De totes maneres aprofitaré els dies freds i tristos per estudiar fort.

Per cert, res a veure (intentant estudiar estic massa pel feisbuc), però tothom que tingui facebook que s'apunti un grup: "jo li dic llom però la meva iaia li diu llumillu". Espectacular de veritat, amb perles com aquesta:
"la mare treu les coses del "descongelador" i de vegades em fa recullir-li les coses de terra perque diu que li fa mal la columna vertical...."

dimarts, 9 de desembre del 2008

A casa!

Últim dia a San José. Trobaré a faltar la calor i la humitat... vaig a menjar una mica d'arròs i frijoles a la soda de la gasolinera davant l'aeroport, per gastar els últims colones i per nostàlgia: va ser on vam menjar el primer casado! Agafo l'avió, unes quantes hores fins a Charlotte. Allà, després de l'habitual interrogatori del funcionari d'aduanes americà (emprenyat perquè volia una adreça i jo li deia que dormiria al terra de l'aeroport) agafo el proper avió, que em deixa a Filadèlfia al punt de mitjanit. Esperant les maletes miro la CNN (tenen pantalles per tot l'aeroport) i alucino, la crisi és bastant grossa als Estats Units. Si més no estan tots acollonits i no parlen d'altre cosa!
Trobo un tros de terra enmoquetat i tranquil en un racó fosc i solitari de l'aeroport, només frequentat per vagabunds, pesats però inofensius. L'endemà a les 8 ja estic despert, i fins i tot m'afaito per fer bona cara: és el meu dia de shopping als USA! Primer pas: llogar un cotxe, un chevrolet nosequè que tira mooolt! Segon pas: conduir a tota llet per las autovies de Phili! Tercer pas: Comprar!!
La primera destinació és una botiga d'escalada i esports de muntanya on he de comprar trastos per un amic meu i trastos per mi. Després de voltar per tot el Downtown amb el mapa enganxat al volant acabo anant a parar a l'altra banda de riu, al barri universitari, i trobo la botiga! Són les 9 i obren a les 10, i no recordava quins trastos li havia de comprar al meu amic. Aparco el cotxe i li demano a una noia que passava si hi ha un cafè internet a prop. "Està una mica lluny, ho necessites gaire estona? anem a esmorzar i et deixo el meu portàtil, hi ha wifi a tot arreu!" Alucino, si que és fàcil tenir una cita amb una americana. La convido a esmorzar i ella em deixa veure el meu correu. Cita ràpida, ella ha d'estudiar pels finals i jo he de comprar compulsivament. La botiga ja està oberta, i estan de rebaixes!!
El seguent objectiu és un centre comercial que esta a mitja hora en cotxe, i on em passo tot el dia comprant encara més compulsivament. És divertit, veure el típic ambient americà de centre comercial. És diumenge i ells hi van a passar el dia. Gent extremadament grassa menjant hamburgueses, negres raperos vestits de raperos i caminant com raperos, un centre de reclutament de l'exèrcit ianqui (on no em volen reclutar encara que jo insisteixo). Una mica com disneylandia, sembla de mentida, com si fos un circ. Tant acostumat a veure-ho per la tele, i quan ho veus et quedes parat de lo ridícul que arriba a ser tot plegat...
Finalment arriba la gran hora: un avió nocturn de 9 hores on l'únic que tinc ganes és d'estirar la butaca i dormir, estic fet caldo! la sorpresa: arribo al meu seient i resulta que la meva butaca està enganxada a la paret dels lavabos. No es pot inclinar, i està totalment vertical. L'avió va ple i no hi ha ni un seient lliure. Em cago amb US airways, amb la família de l'enginyer de boeing que va dissenyar allò, i amb el paio del meu costat, que ronca. Molt.
Arribo a Madrid fet mandonguilles. arribo al matí i el meu vol surt a la tarda, i tenia ganes d'anar a la plaza mayor a fer un bocata calamares, però per sort esta plovent a sac i em quedo a l'aeroport a dormir. Per sort em desperto a temps per agafar l'avió a Barcelona, on m'està esperant la família al complet. Dues hores de cotxe i som a Riudaura.
Ja sóc a casa! si que ha passat ràpid tot plegat...

dissabte, 6 de desembre del 2008

Dues coses curioses

Que em van passar ahir a la nit. Era tard, havia arribat molt tard a San José i vaig estar ronsejant pel hostel, fins que de cop vaig pensar en menjar alguna cosa. Era gairebé mitjanit, i semblava que l'única opció era un supermercat que els de recepció em van dir que estaria obert fins tard. Començo a caminar pels carrers de la perifèria de San José fins que
-1era cosa curiosa:
em trobo un pizza hut. Ostres de conya penso, i a més esta obert. Compraré un tros de pizza d'aquests que ja tenen fets i apa, a dormir. Quan entro al pizza hut m'enduc una sorpresa: sembla més un restaurant pijillo que un pizza hut. I davant meu, just a l'entrada, hi ha un maitre darrera el seu faristol que em pregunta "el señor reservó mesa?" jo flipant, li dic que no, que només vull un tros de pizza barata. "lo siento, el restaurante esta lleno, sin reserva no puedo sentarle en una mesa". Jo alucinant mandarines. És el pizza hut o El Bulli?? Total, que em fan fora.
Continuo caminant fins que arribo al susoditx supermercat
-2ona cosa curiosa:
em trobo amb el 4% de la població que encara no m'havia trobat: els "rabiblancos". Costa Rica té la gran majoria de la població mestissa, però encara hi ha famílies (obviament l'èlit) d'origen completament europeu, i el mantenen casant-se només entre ells (més per questió de calés que per racisme). No n'havia trobat fins llavors, però aquell supermercat estava ubicat a la zona de bars de moda (rollo mig hippi, bohemiocultural, rastes amb pasta) i la gent anava a comprar cerveses i algo de picar al super. Per la manera de vestir i de fer podia haver estat a Munich o a Barcelona o a Londres, amb l'única diferència del parlar 100% costarriqueny. Res a veure amb les típiques discoteques/sales de ball que haviem vist fins llavors, on només sonava salsa i reaggeton i tothom era mestís. Mons apart vivint molt aprop.
Apa records a tothom i fins aviat. En unes hores, Filadèlfia, i dilluns a la tarda, Catalunya!

Tornada a casa

Ja s'acaba... ara mateix estic escrivint des de San José, en un Hostel que només costa 12 dòlars la nit, però és una mansió amb piscina. I internet gratuit. Ja s'han acabat els dies de surf i platja, avui a la tarda he venut la meva planxa! a un preu ridícul però he alucinat de poder-la vendre, estava rebentada, plena de forats i plena d'aigua, que a part de fer-la molt pesada fa que es podreixi el material de dins. Però m'han donat quatre calés, alucinant. Em sembla que era més per caritat que per res més, de la pena que devia fer jo i planxa.
Enrere he deixat en Ramon i l'Steven (amb la promesa d'anar a celebrar el dia de la reina a Utrecht), dos alemanys bojos que ja haviem trobat a Matapalo (un d'ells és el mestre cerveser de la segona cervesera alemanya, Britburger, he après molt de cerveses i de ressaques), el sol i les onades de Dominical. I més enrere encara hi ha en Magí Baselga, el crack de Manresa, les seves princeses, en Little John, la Sophie, la Sarah, l'Albert, en Claudi, en Xabier, l'Elsa, l'Stephanie, l'Italo, en Juan Carlos... i tants d'altres que hem anat trobant pel camí i que trobarem molt a faltar.
Però també trobo a faltar la gent de casa, els amics, la pinya, el fred garrotxí, la universitat i els sopars que han de venir, les aventuretes fent de bomber i les onades del mediterrani. Ostia, potser va sent hora que torni. Com em va dir la Marta el dia del meu aniversari:
Baste vacanze, cap a casa!!

dimarts, 2 de desembre del 2008

Matapalo

Un cop Aconseguim creuar la frontera, cometem un nou error: decidim anar a Matapalo, que és basicament selva inacabable i una platja. Després de mil autocars, quan la carretera és ja similar a un camí de cabres ens toca trobar un colectivo. Son camions o 4x4 que et porten per aquells paratges on no vol anar ningú, i a nosaltres ens toca un xofer que després d'agafar-me confiança m'ha explicat entre altres coses
-Que es vol carregar un parell d'americans per problemes de títols de terres. Però molt en serio ho explicava, m'ha ensenyat la pistola i tot.
-Que es poden fer molts cales amb el narcotràfic, explicant-me amb pèls i senyals unes quantes històries que li havien passat a "amics seus".
-Que les lleis sobre parcs naturals són collonades, que si vull em porta a caçar pumes i jaguars. A mi no em fa gaire ilusió la veritat.



Arribem després de mil penúries a la platja de Matapalo, i fins i tot trobem un lloc on ens donen un llit i un sostre (literalment, res més, ni parets) a canvi de 20 dolars per nit, al costat de la platja. El preu és escandalós, però no hi ha res més, hem hagut de portar tot el menjar (sardines i tonyina en llauna+pa bimbo). Les onades, però són acollonants, tot i que hi ha un munt de pedres i roca que no fan gaire gràcia en marea baixa! No per culpa de les pedres sinó de la meva pròpia taula porto el llavi partit, coses que passen...
Aquella mateixa nit comença a ploure com aquell que és boig, comparable a lo que vam viure a Bocas. No para durant dos dies, i quan intentem marxar el dia seguent ens diuen que els rius estan desbordats i que no es pot passar per enlloc. Un dels rius s'ha emportat dos jeeps que intentaven passar, i en un altre els veins hi han vist nedar un Tauró Toro. Aquests taurons tenen la mania d'entrar als rius, de fet poden viure sempre en aigua dolça. I tenen mala llet, a part de ser grossos. Així que ens hem de quedar un dia més tot i que les onades ja començen a fer pena. El que té de bo estar per aqui és que sense moure't gens veus tucans, boes, micos i mil animals. Just al costat hi ha el parc nacional de Corcovado, un dels parcs amb més biodiversitat del món, i pràcticament estem dins!
Avui al matí, finalment, hem fet una expedició per sortir de la península d'Osa. El pla (l'únic possible) era caminar durant tres hores sota la pluja i vadejar els rius per la platja, on són menys profunds, fins arribar a un lloc on els colectivos ens podíen venir a buscar. I així ho hem fet, després de trobar-nos els dos jeeps i sense trobar (per sort) cap Tauró Toro.
Només ens ha faltat agafar una barca i tres autocars, i aquesta tarda ja estàvem a Dominical per a fer la última sessió de surf! i el més important: fa sol, i molt. Les onades aquí són molt canyeres, trenquen a molt poca profunditat sobre la sorra i surten uns tubs increïbles, famosos per trencar planxes i alguns ossos. Hi ha un bar al davant de la platja on, si portes la teva planxa trencada per la meitat, et regalen una cervesa i la pengen amb el teu nom! De moment està petit, però demà i demà passat ha de créixer el mar. A veure si em quedaré sense planxa a dos dies de marxar!

De Bocas a Costa Rica

L'Albert va marxar i vam quedar els nou que estàvem a la casa de Bocas. L'endemà al matí vam aconseguir que en Rob, l'amo de la casa, ens vingués a buscar. Té un quatre per quatre dels grossos, i no va tenir gaire problema per arribar. La idea era anar al poble amb les maletes i marxar com fos, sigui barca, avió o amb bicicleta. Hi havia un nou swell al pacífic i ens estavem perdent les onades, merda!
Un cop al poble les opcions van quedar molt marcades: anar amb avió. Després d'esperar dues hores tan sols per saber si hi havia un avió per anar a David (que cau més a prop de Costa Rica i era més barat) resulta que l'única persona que ho sabia era la manager de la companyia, i estava a la pista descarregant paquets d'un avió. Això és el carib, i lo de "m'estan estresssandooo" és totalment real, a vegades sembla que acollonin i tot. Total, quan al cap de dos hores arriba la manager tot estressada, ens diu que l'avió de David acaba de marxar, que haviem d'haver arribat abans. Pura Vida. Feia dos hores que érem allà. Així doncs única opció: avió a ciutat de Panamà. L'altre era esperar fins l'endemà, ja que estaven fent una llista d'espera per fer un possible nou avió a David. Sens desfà la companyia ja que les nenes americanes es queden a Bocas, en little John i en Magí es queden per mirar d'anar a David. Quedem les dues belgues, els dos holandesos i jo, empaquetats en un avió de vint passatgers cap a Panamà.
Un cop allà, i encara sota la pluja, ens separem de les belgues, que es queden allà uns dies. Així que en Ramón (si si, holandès 100% ros i cap de formatge, i es diu Ramón) l'Steve i jo ens embarquem en un nou i agradable autobús nocturn cap a la frontera de Costa Rica. Com en anteriors viatges, arribem al cap de vuit hores amb l'esquena en forma de Z i sense tacte a les extremitats. A part dels seients inabatibles per a nans, els roncs d'un home darrera nostre i el plor d'un nen davant nostre fan que no poguem tancar ni un ull en tota la nit, i l'aire condicionat a l'estil de sibèria ens deixa sense veu. Baixem del bus que fem molta por: enrampats de braços i cames, amb ulleres, despentinats i parlant com un fumador de ducados. Tot un panorama que per sort espanta els canvistes pesats de la frontera. Per més penitència, a la cua dels passaports (els han de fitxar entrant i sortint) hi ha dos autocars (unes 2000 persones per lo que em sembla a aquella hora i amb aquell ànim) i un sol funcionari que no treballa gaire motivat. I a més, plou. Ostia quin panorama...