Cada festa de poble té alguna cosa que la fa única. La Pinya és com molt familiar i petita, Hostalets és una mica més punki, el Mallol multitudinària... però Sant Privat és alguna cosa més. Potser és per la fesomia del poble, tot tancat, com un recinte natural. Potser és pel paisatge, pel salt de Sallent i el Puigsacalm dominant des de dalt. Potser és perquè cada any ha coincidit la visita d'amics australians (els reis de la festa) amb aquest cap de setmana. Potser és perquè és de les que hi va més gent. No ho sé, potser és tot plegat.
Aquest dissabte, a més vam poder sopar a can Bili (més conegut com villa Chacón, per les ajudes ministerials) que està a 200 metres de la festa. Va ser un sopar de luxe, amb vi que no era de garrafa o don simon sinó que valia més de 2 euros, i tot de platets per anar picant. Jo venia cansat del pais basc però amb moltes ganes de festa, tot i que no va ser un desmadre com la festa de la Pinya. Bàsicament perquè els més radicals no hi eren, i els que hi havia portaven regulador, o sigui que anaven amb la xicota. De totes maneres vam tancar la festa, ens ho vam passar la mar de be escoltant DJ Canadell (que potser no agrada a tothom però sempre t'enganxa unes quantes cançons que et molin, t'agradi el què t'agradi) i vam coneixer gent, cosa que últimament m'està passant molt. Semblava que ja coneixia a tothom i des de fa un any em vaig trobant gent nova que no sabia ni que existien! és el que m'encanta de la Garrotxa: és familiar i et sembla que coneixes a tothom, però sempre s'amaguen sorpreses. I quan tornes de festa els mossos no són mai a la carretera de Riudaura. M'encanta viure aqui.
Aquestes fotos les va fer el 2006 el germà d'un amic australià, en Tom Dwyer, que va venir a descobrir la "Catalunya Real" (que per desgràcia del PSOE no és la dels barris de l'hospitalet). Ell, igual que tots els australians que han passat per aqui, van marxar emocionats d'haver estat en una de les millors festes que havien vist mai. No trobes a gaires més llocs del món una festa organitzada pels veins, amb gent de totes les edats, sense segurates i amb un bon rotllo acollonant. I que duri fins les 9 del mati. I amb beure barato. I que es faci enmig d'un poble on tots els edificis tenen més de 300 anys! això potser és el que els tenia més alucinats. Allà, que un tros de fusta de 100 anys és un monument nacional...
Aquest dissabte, a més vam poder sopar a can Bili (més conegut com villa Chacón, per les ajudes ministerials) que està a 200 metres de la festa. Va ser un sopar de luxe, amb vi que no era de garrafa o don simon sinó que valia més de 2 euros, i tot de platets per anar picant. Jo venia cansat del pais basc però amb moltes ganes de festa, tot i que no va ser un desmadre com la festa de la Pinya. Bàsicament perquè els més radicals no hi eren, i els que hi havia portaven regulador, o sigui que anaven amb la xicota. De totes maneres vam tancar la festa, ens ho vam passar la mar de be escoltant DJ Canadell (que potser no agrada a tothom però sempre t'enganxa unes quantes cançons que et molin, t'agradi el què t'agradi) i vam coneixer gent, cosa que últimament m'està passant molt. Semblava que ja coneixia a tothom i des de fa un any em vaig trobant gent nova que no sabia ni que existien! és el que m'encanta de la Garrotxa: és familiar i et sembla que coneixes a tothom, però sempre s'amaguen sorpreses. I quan tornes de festa els mossos no són mai a la carretera de Riudaura. M'encanta viure aqui.
Aquestes fotos les va fer el 2006 el germà d'un amic australià, en Tom Dwyer, que va venir a descobrir la "Catalunya Real" (que per desgràcia del PSOE no és la dels barris de l'hospitalet). Ell, igual que tots els australians que han passat per aqui, van marxar emocionats d'haver estat en una de les millors festes que havien vist mai. No trobes a gaires més llocs del món una festa organitzada pels veins, amb gent de totes les edats, sense segurates i amb un bon rotllo acollonant. I que duri fins les 9 del mati. I amb beure barato. I que es faci enmig d'un poble on tots els edificis tenen més de 300 anys! això potser és el que els tenia més alucinats. Allà, que un tros de fusta de 100 anys és un monument nacional...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada