Aterro a Colombo després de sis hores i mitja de dormir poc i apendre molt de sinhala (l’idioma majoritari al país) gràcies a una senyora gran que tenia al costat i que era un fart de riure. El primer que xoca del país és que tothom riu. No he acabat d’entendre si ho fan per sistema o si realment tothom està alegre, però riuen molt i molt, i fins ara m’ha semblat bastant sincer. Estan tot el dia de broma, són uns catxondos! La segona cosa que xoca, i no cal haver anat gaire lluny de l’airoport, és la quantitat de militars que hi ha. Per tot arreu. Cada cent metres. Lo normal a la carretera és parar-se cada cinc minuts perquè hi ha un control. Que per cert, són controls on les valles dels militars porten propaganda! al costat hi ha una foto d'una valla d'aquestes dels controls que estava en un costat de la carretera, no vaig tenir pebrots de fer-ne als controls militars perquè es veu que gasten bastanta mala òstia, però quan pugui ja en faré. S’entén, 
fa pocs mesos encara estaven en guerra i els autobusos de Colombo de tant en tant explotaven... Estic cansat i la veritat es que enyoro als bascos i al madrileny, m'hagués quedat amb ells una setmaneta més segur. De totes maneres m'alegro pensant que aquesta tarda estaré a l'aigua, si no em para cap control militar ni em segresta la guerrilla ni m'explota l'autobús.
Així que surto de l’airoport i agafo l’autobús cap a l’estació central de Colombo, i em trobo la tercera sorpresa. És acollonant lo barat que és tot plegat! La rúpia de sri lanka val 166 rúpies=1 euro. Si, si, com la pesseta! Perfecte doncs, menys maldecaps a l’hora de fer canvis. Total, que el primer autobús em costa 10 pessetes. Arribo a Colombo, em compro una beguda i una mena d’entrepà a la Srilankesa i em costa 30 pessetes tot plegat. Una altra sorpresa, tot i que ja m’havien avisat: aquesta gent no menja picant, mengen foc. M’he de comprar una altra beguda, crec que tinc lesions internes i tot, de tant que pica. Suat com una berra pujo al minibús que m’ha de dur fins a Mirissa, a 5 hores de viatge. Tot i que és la opció de luxe, ja que paren molt poc i van molt ràpid i tens seient assegurat i aire acondicionat (luxe de la òstia eh!) el trajecte em costa 200 pessetes. Un euro i poc. Per flipar. El bus borreguero, el normal, val 40 pessetes pel mateix trajecte, però no cal ser tant rata...
Aquí comença la part kamikaze del viatge, perquè els conductors de Sri Lanka s’estimen molt poc la seva vida i menys la dels demés. Una mitjana de 120 per hora en una carretera comparable a una comarcal, amb un trànsit de la òstia, gent a peu i amb cavalls i carros creuant per tot arreu, autobusos adelantant camions que a la vegada adelanten cotxes, i tot això enmig d’una curva amb doble contínua i amb la policia allà al costat, i ni cas. És la selva. Ni a la xina havia vist algo semblant, de veritat que fa molta por. Aquestes cinc hores es converteixen en quatre gràcies a la perícia del conductor, que ens fa arribar bastant aviat. A mi em deixen a Mirissa, que bàsicament és un tros de carretera amb quatre cases i si agafes un caminet super petit, vas a parar a la platja, on hi ha un parell de llocs per estar, molt guapos. La platja és increïble. Hi ha una onada molt canyera a la dreta de tot, a les roques, que va obrint fins a deixar-te al mig de la platja.
Tal com arribo, conec a un Alemany i la seva xicota finlandesa i a un israelià molt benparit. Bé, de fet són els únics turistes que hi ha al poble! M’aconsellen un dels “hotels”, on s’està l’israelià, i realment tenen raó. 1000 pessetes la nit per una habitació per mi sol, amb lavabo gegant, i davant de la onada. El somni de qualsevol surfista. Ho porta una família de locals, súper trempats, i la mare cuina que es una passada. Peix fresc i arròs, no gaire res més, però molt i molt bo! Així que tal com arribo ens fiquem a l’aigua (que ja és tard!!) amb l’alemany i l’israelià. Es diuen Anni i Ari. I jo Edu. De conya, més fàcil de recordar! Les onades estan prou be, tot i que encara no estem a la bona temporada, que comença el mes que ve. De totes maneres està de conya. Sortim i cap sopar, que aqui sopen d’hora. Resulta que al poble han inaugurat un banc, i avui hi havia festa. Es un poble tant petit que qualsevol excusa és bona. Total, que han muntat un bon festival mb música en directe i tot, i tothom bevent com a cossacs el licor local, fet del coco. Són budistes però no vegis com mamen... Total, anem a veure-ho (basicament la familia ens hi arrossega) i al cap d’una estona, quan s’acaba, la família, nosaltres i els nous empleats del banc cap a sopar aqui a l’”hotel” (dic hotel perquè no sé com dir-ho, son habitacions, a part hi ha una mica de restaurant, però tot molt cutre i casolà). La mare (encara no recordo el seu nom, el sinhala no és fàcil!) ens prepara un festi acollonant a base de calamar, peix i històries vàries, tot molt típic i tot picant, per variar. Anar bevent Arak, el licor de coco, i fent amics, sobretot quan els explico que el meu pare treballa en un “banc” (posa’t a explicar-los la diferència e
ntre caixa i banc...). Jo no m’aguanto, encara no he dormit des de Jerusalem, i ja fa moltíssimes hores, però no paren de posar-me gots d’Arak, i es clar, no puc dir que no. És divertit, a l’Ari, l’israelià, el coneix tothom perquè és el tercer cop que ve, i sempre s’hi passa un mes. Un dels amics que fem resulta que és el magnat local de la pesca, un tio que té no se quantes barques i que ens ha dit que demà ens porta a pescar per aqui (que fort, em va passar el mateix a Panamà) espero que se’n recordi, perquè anava com una cuba...
Total, jo al final me’n vaig a dormir i fins avui ben entrat el matí, ho necessitava! Avui surf tot el dia i calma, que ja toca. De totes maneres hem estat mirant les previsions i segurament demà marxarem amb l’Ari a Arugam Bay, a la costa est (deixarem la pesca per un altre dia), i l’Anni vindrà d’aqui uns dies quan marxi la seva xicota. Sembla que les onades estan perfectes per alla aquests dies, aquí ja hi tornarem el novembre quan començi la temporada. L’únic que emprenya són les 8 hores d’autobus suicida, però suposo que ja arribarem...
Per cert, molt catxondo, l’internet a
qui al poble és al temple budista! Tenen uns quants ordinadors que fan servir per fer classes als nens, i d’ús públic a canvi de 1 rupia el minut. Els monjos són una canya, avui ens l’han ensenyat tot, tenen un buda de 12 metres que no va ser gens afectat pel tsunami, ni li va tocar l’aigua, tot i que la resta va quedar tot arrasat. Casualitat? Aqui diuen que no!
fa pocs mesos encara estaven en guerra i els autobusos de Colombo de tant en tant explotaven... Estic cansat i la veritat es que enyoro als bascos i al madrileny, m'hagués quedat amb ells una setmaneta més segur. De totes maneres m'alegro pensant que aquesta tarda estaré a l'aigua, si no em para cap control militar ni em segresta la guerrilla ni m'explota l'autobús.Així que surto de l’airoport i agafo l’autobús cap a l’estació central de Colombo, i em trobo la tercera sorpresa. És acollonant lo barat que és tot plegat! La rúpia de sri lanka val 166 rúpies=1 euro. Si, si, com la pesseta! Perfecte doncs, menys maldecaps a l’hora de fer canvis. Total, que el primer autobús em costa 10 pessetes. Arribo a Colombo, em compro una beguda i una mena d’entrepà a la Srilankesa i em costa 30 pessetes tot plegat. Una altra sorpresa, tot i que ja m’havien avisat: aquesta gent no menja picant, mengen foc. M’he de comprar una altra beguda, crec que tinc lesions internes i tot, de tant que pica. Suat com una berra pujo al minibús que m’ha de dur fins a Mirissa, a 5 hores de viatge. Tot i que és la opció de luxe, ja que paren molt poc i van molt ràpid i tens seient assegurat i aire acondicionat (luxe de la òstia eh!) el trajecte em costa 200 pessetes. Un euro i poc. Per flipar. El bus borreguero, el normal, val 40 pessetes pel mateix trajecte, però no cal ser tant rata...
Aquí comença la part kamikaze del viatge, perquè els conductors de Sri Lanka s’estimen molt poc la seva vida i menys la dels demés. Una mitjana de 120 per hora en una carretera comparable a una comarcal, amb un trànsit de la òstia, gent a peu i amb cavalls i carros creuant per tot arreu, autobusos adelantant camions que a la vegada adelanten cotxes, i tot això enmig d’una curva amb doble contínua i amb la policia allà al costat, i ni cas. És la selva. Ni a la xina havia vist algo semblant, de veritat que fa molta por. Aquestes cinc hores es converteixen en quatre gràcies a la perícia del conductor, que ens fa arribar bastant aviat. A mi em deixen a Mirissa, que bàsicament és un tros de carretera amb quatre cases i si agafes un caminet super petit, vas a parar a la platja, on hi ha un parell de llocs per estar, molt guapos. La platja és increïble. Hi ha una onada molt canyera a la dreta de tot, a les roques, que va obrint fins a deixar-te al mig de la platja.
Tal com arribo, conec a un Alemany i la seva xicota finlandesa i a un israelià molt benparit. Bé, de fet són els únics turistes que hi ha al poble! M’aconsellen un dels “hotels”, on s’està l’israelià, i realment tenen raó. 1000 pessetes la nit per una habitació per mi sol, amb lavabo gegant, i davant de la onada. El somni de qualsevol surfista. Ho porta una família de locals, súper trempats, i la mare cuina que es una passada. Peix fresc i arròs, no gaire res més, però molt i molt bo! Així que tal com arribo ens fiquem a l’aigua (que ja és tard!!) amb l’alemany i l’israelià. Es diuen Anni i Ari. I jo Edu. De conya, més fàcil de recordar! Les onades estan prou be, tot i que encara no estem a la bona temporada, que comença el mes que ve. De totes maneres està de conya. Sortim i cap sopar, que aqui sopen d’hora. Resulta que al poble han inaugurat un banc, i avui hi havia festa. Es un poble tant petit que qualsevol excusa és bona. Total, que han muntat un bon festival mb música en directe i tot, i tothom bevent com a cossacs el licor local, fet del coco. Són budistes però no vegis com mamen... Total, anem a veure-ho (basicament la familia ens hi arrossega) i al cap d’una estona, quan s’acaba, la família, nosaltres i els nous empleats del banc cap a sopar aqui a l’”hotel” (dic hotel perquè no sé com dir-ho, son habitacions, a part hi ha una mica de restaurant, però tot molt cutre i casolà). La mare (encara no recordo el seu nom, el sinhala no és fàcil!) ens prepara un festi acollonant a base de calamar, peix i històries vàries, tot molt típic i tot picant, per variar. Anar bevent Arak, el licor de coco, i fent amics, sobretot quan els explico que el meu pare treballa en un “banc” (posa’t a explicar-los la diferència e
ntre caixa i banc...). Jo no m’aguanto, encara no he dormit des de Jerusalem, i ja fa moltíssimes hores, però no paren de posar-me gots d’Arak, i es clar, no puc dir que no. És divertit, a l’Ari, l’israelià, el coneix tothom perquè és el tercer cop que ve, i sempre s’hi passa un mes. Un dels amics que fem resulta que és el magnat local de la pesca, un tio que té no se quantes barques i que ens ha dit que demà ens porta a pescar per aqui (que fort, em va passar el mateix a Panamà) espero que se’n recordi, perquè anava com una cuba...Total, jo al final me’n vaig a dormir i fins avui ben entrat el matí, ho necessitava! Avui surf tot el dia i calma, que ja toca. De totes maneres hem estat mirant les previsions i segurament demà marxarem amb l’Ari a Arugam Bay, a la costa est (deixarem la pesca per un altre dia), i l’Anni vindrà d’aqui uns dies quan marxi la seva xicota. Sembla que les onades estan perfectes per alla aquests dies, aquí ja hi tornarem el novembre quan començi la temporada. L’únic que emprenya són les 8 hores d’autobus suicida, però suposo que ja arribarem...
Per cert, molt catxondo, l’internet a
qui al poble és al temple budista! Tenen uns quants ordinadors que fan servir per fer classes als nens, i d’ús públic a canvi de 1 rupia el minut. Els monjos són una canya, avui ens l’han ensenyat tot, tenen un buda de 12 metres que no va ser gens afectat pel tsunami, ni li va tocar l’aigua, tot i que la resta va quedar tot arrasat. Casualitat? Aqui diuen que no!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada