Ciutadans de sumbawa, ja som aqui!!

Bon dia des de Sekonkang (Sumbawa, Nusa Tenggara, Indonesia)

 

L'últim vespre a Bali sopant amb els amics, anant a comprar coses indispensables per Sumbawa (hamaca, mosquitera, piles per la càmera, candau per la moto, etc), últims sucs d'alvocat amb xocolata al juice market de mataram i cap a dormir!

 

El viatge fins a sumbawa va ser una mica passat per aigua. El primer tram, que consistia en atravessar Bali amb la moto, unes tres hores, ens el vam pendre amb bastant a calma. En Kazaa i jo voliem sortir a les 6 del mati però entre pitus i flautes vam acabar sortint a quarts de vuit. Després de mil problemes per com ficar dues taules de surf i les maletes en una scooter, i amb una solució més o menys bona, vam poder atravessar l'illa sota un sol de justícia. Vam arribar a Padangbai, el port on s'agafen els ferris per Lombok (l'illa del costat) i ja van començar els problemes: la policia volia que en Kazaa pagués un suborn. Jo anava amb el carnet de conduir indonesi que es va fer el gran Luis Robles, i tot i que ens assemblem com un ou a una castanya no hi va haver cap problema. Suposo que ens veuen a tots els europeus iguals, com jo no distingeixo dos xinesos (ni de conya). Però el meu amic australià anava amb un paper de la policia conforme li havien robat el carnet (una manera de fer veure que el tens quan realment no el tens) i la policia volia cobrar per deixar-lo passar. Aqui la corrupció està a l'ordre del dia, si la policia et veu anant amb moto el més segur és que et pari, dient que has fet alguna infracció (parar-se al costat equivocat en els semàfors ?¿?¿ ) i demanan-te una "ajuda" per solucionar-ho. El que fa tothom és no parar i donar-se a la fuga!!
Total, que després d'una hora discutint el van deixar marxar sense pagar i vam poder pujar al ferri. La òstia quin ferri, allò semblava una cafetera! comparat amb els ferris que van a mallorca jo m'imaginava algo més impressionant, i res, un tros de ferro que devia tenir 100 anys i que per mi que anava a vapor. Com uns reis ens vam penjar les hamaques a la coberta i apa, a descansar! Fins a lombok són unes quatre hores, i així que sortim del vaixell el cel es comença a ennuvolar. Gas a fondo fins a Mataram (la capital de Lombok, no confondre amb el barri de kuta on hi ha el juice market, a Bali) i allà ens ve just de trobar un restaurant on ens podem aixoplugar de l'aiguat que comença. No un restaurant qualsevol... un kentucky fried chicken!! l'únic de l'illa de Lombok, per cert. Ja que a Sumbawa no hi ha res mes que nasi goreng i gado-gado ens voliem fotre un últim banquet de porqueria americana. I apa, una hora esperant que s'aclarís però res! així que vam agafar bosses d'escombraries que ens van donar al KFC per tapar les maletes i apa, molls com anecs a atravessar Lombok! tres hores més tard arribàvem a Labuhan Lombok, el port on s'agafen els ferris per anar a Sumbawa, el nostre destí. 

Ja fosc i encara plovent, pugem al ferri que només era una hora i mitja, parlem amb tots els passatgers que sembla que alucinen de veure guiris a bord i finalment desembarquem a l'illa de Sumbawa! és la òstia de tard, és fosc, està plovent i no sabem ben bé cap a on hem d'anar. Per sort només hi ha dues carreteres, ho tenim fàcil, una va amunt i l'altra avall. Cap avall. Les carreteres d'aquesta illa es poden comparar a la carretera Olot-Mieres-Banyoles però amb trossos sense asfaltar, els asfaltats amb molts forats, vaques cabres i persones dormint (si si dormint) al mig de la carretera i de tant en tant algún autobus amb un conductor boig que ens adelantava peu a baix. Vam anar fent, però creuar Sumbawa fins al nostre destí són unes quatre hores, i era de nit, plovia i estàvem ultra cansats. Així que quan passàvem per Taliwrang o algo així (un poblatxo) vam demanar per un losmen, un hotel indonesi, i per sort n'hi havia un! Genial, tant bon punt ens estirem al llit quedem fregits. L'endemà, però a quarts de 7 del matí a algú se li va ocórrer (típic dels musulmans) que la millor manera de començar el dia era provant el motor de la seva moto gas avall. Després altres sorolls agradables com crits i gent carregant un camió a davant de la nostra finestra ens van fer pensar que era hora de llevar-se. I apa, a esmorzar gado-gado (a la foto) que és la primera vegada que ho menjava i és boníssim!! i cap a Sekongkan i les seves onades, on vam arribar unes hores més tard, cansats de moto i amb ganes de surf. Ostia quin cul de món!!